Lluís Arcarazo: «M'hauria agradat molt tenir Marchena al documental»

El judici de l'1-O torna a les televisions d'arreu de Catalunya dos anys després de quedar vist per a sentència. Ho fa en format sèrie-documental, de vuit capítols d'aproximadament una hora, i de la mà de Lluís Arcarazo i Mediapro. El projecte, titulat El judici, ofereix imatges inèdites dels presos i un punt de vista del judici inèdit fins ara, amb reunions dels advocats, valoracions de les sessions més importants i també la visió de veus destacades com ara l'expresident Carles Puigdemont i també del fiscal Javier Zaragoza. Amb aquesta sèrie, Arcarazo tanca -per ara- el cercle de documentals sobre el procés després del projecte sobre l'1-O, el del 20-S i el de la causa especial 20907/2017.

En aquesta entrevista amb NacióDigital poc abans de l'estrena oficial de la sèrie -aquest diumenge a TV3, després del Telenotícies-, Arcarazo aporta alguns detalls del projecte. Ha estat una feina exhaustiva i complexa, de 17 mesos. Els advocats i les famílies han col·laborat per convertir les 52 sessions i 400 hores de judici en un relat dramàtic, que enganxi l'espectador. "Hem desmuntat i tornat a muntar el judici per fer-lo entenedor", explica Arcarazo. De veus n'hi ha diverses, però en falta una de destacada: la de Manuel Marchena. "M'hauria agradat molt tenir-lo al documental", admet el director. Cap dels jutges va voler parlar. Futurs projectes sobre el procés? "El procés acaba aquí, però d'aquí uns anys potser hi haurà un epíleg sobre Estrasburg". 

- Quan decideixen fer una sèrie-documental sobre el judici del procés? 

- Havíem acabat de fer Causa especial 20907/2017 i anàvem de cara al judici. Havíem fet també els documentals sobre l'1-O i el 20-S sobre el procés, i crèiem que era necessari encarar aquesta part final del procés al procés. A diferència dels altres documentals, per la complexitat del tema, vam pensar que seria millor fer una sèrie-documental més que no pas un únic documental. Quan vam començar, vaig pensar que en faríem tres o quatre episodis, però veient tots els aspectes que s'amaguen rere el judici vam acabar fent-ne vuit.  

- 52 sessions, 400 hores. Com ho plantegen per condensar-ho tot en vuit capítols? 

- El repte era fer entenedor i interessant aquest judici, que tothom en tenia el referent visual i molta informació, però desorganitzada. Hem buscat una estructura dramàtica, veure què hi havia en joc a cada jornada, i ordenar-ho a través dels principals temes que es van tractar en el judici. El paper dels polítics, la negociació, la voluntat de diàleg, la proclamació o no proclamació de la República, el paper de les forces de seguretat... Hem mirat de desmuntar el judici i tornar-lo a muntar per fer-lo entenedor.

- Una feinada.

- Quan comencem a fer la sèrie, no tenim una idea clara de com ho plantegem. Posem una persona cada dia a veure les sessions del judici i a resumir-les per tenir una quantitat de material que poguéssim abastar. A mesura que avançava el judici vam anar veient quins temes havíem de tractar. Ho fem d'una manera cronològica, però agrupant les qüestions. Per nosaltres, era molt important veure l'aspecte polític del judici i el paper que van jugar les diferents forces polítiques i els poders de l'Estat. Estem parlant d'un judici en què les defenses van demanar el testimoni de Felip VI i de Carles Puigdemont, que van ser rebutjats. Vam tenir el president del govern espanyol, ministres, expresidents de la Generalitat, l'alcaldessa de Barcelona... El judici tenia una dimensió política molt gran.

"Per nosaltres, era molt important veure l'aspecte polític del judici i el paper que van jugar les diferents forces polítiques i els poders de l'Estat"

També hi havia una altra dimensió, relacionada amb l'acusació de rebel·lió, sobre si el procés va ser un moviment violent que justifiqués aquestes acusacions tan greus. Unes acusacions que, potser, buscava apartar els acusats dels càrrecs públics i, al mateix temps, poder-los jutjar el Tribunal Suprem i no a Catalunya. Això, com veurem més endavant, pot servir als condemnats de cara als recursos al Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH), perquè la incompetència del Suprem o el rebuig de proves, entre d'altres, pot servir per anul·lar la sentència. 

- La sèrie s'enregistra durant el judici. Apareixen reunions dels advocats comentant les sessions...

- Volíem que tingués una estructura dramàtica. Vam plantejar explicar la història des del punt de vista dels advocats defensors i, en menor mesura, de les família, amb la voluntat de donar veu també a la Fiscalia, l'Advocacia de l'Estat i els jutges. Al final només el fiscal Javier Zaragoza va acceptar participar-hi i li estic molt agraït. Com passa en tants documentals, saps com comença però no com acabaràs. Vam anar seguint advocats en la mesura que ells en permetien accedir en determinades reunions i vam anar veient com ells veien què passava, quines estratègies aplicarien, quins recursos tenien... Amb tot això hem volgut fer entenedor per a un espectador el desenvolupament del judici, que no és com a les pel·lícules americanes. El component dramàtic li hem posat nosaltres, assenyalant els punts importants que es tracten en cada reunió.

- Va ser difícil compaginar el dia a dia del judici amb les càmeres?

- Sí, va ser una feina molt complicada. Hem estat 17 mesos treballant en això. D'una banda hi ha la feina de gestió per tal que et deixin accedir a les reunions, que algunes veus opinin sobre determinats temes... I després també has de tenir un equip que sense molestar -no oblidem que hi ha en joc la llibertat d'unes persones- pugui accedir a moments que, per a nosaltres, eren importants. La sèrie té quatre potes: el judici, que és molt interessant; el material d'accés que vam aconseguir d'advocats i famílies; l'opinió d'una trentena de persones entrevistades, que en alguns casos vam entrevistar diverses vegades a mesura que avançava el judici; i, per últim, les imatges d'arxiu, perquè el judici tractava un tema molt documentat a nivell visual. En un dels capítols fem una cosa que el tribunal no va permetre: contrastar declaracions d'alguns testimonis amb vídeos que permetien veure si s'ajustava a la realitat. Si això s'hagués permès al judici potser hauria impedit la reiteració d'algunes afirmacions que s'allunyen molt de la realitat.

"El documental permet veure les dues línies de defensa: la tècnica i la política"

- Algun advocat no ha volgut parlar? 

- No surten tots perquè n'hi havia molts. A alguns no els feia gràcia i ja no els ho vam plantejar. I, dels que surten, a alguns els fa més gràcia i, a d'altres, menys. He de dir que tots han col·laborat molt i els estic molt agraït. Són professionals de pals molt diferents: tens Xavier Melero, que té una posició política que no té res a veure amb la del seu client; i d'altres, com Jordi Pina, Andreu Van den Eynde, Benet Salellas o Marina Roig, que estan molt involucrats o propers a la posició política del seu client. El documental permet veure les dues grans línies estratègiques de les defenses: la línia de Melero, d'una defensa més tècnica, i la línia de Cuixart, més política, que no només no neguen els fets sinó que els reivindiquen com un dret fonamental. 

- El documental també mostra la proximitat humana entre advocats i clients arran d'aquest procediment. Ho buscaven? 

- Sí, això es veu al documental. Són advocats que s'han acabat implicant molt i tenen una relació molt estreta amb els seus clients. Hi ha moments molt emotius, com quan és el final del judici i ja no es pot fer gran cosa més. Veiem que darrere la façana de l'advocat hi ha una persona. Durant tot el documental veiem la seva feina incansable i com intenten encarar un judici on es troben molt entrebancs per part del tribunal. 

"Zaragoza ens va concedir dues entrevistes: una després del judici i una altra després de la sentència. Va respondre tot el que li vam preguntar"

- Dos anys després del judici, al documental apareix algun punt de vista nou o es tracta sobretot d'ordenar i fer entendre tot el procediment?

- Com a punt de vista tenim nou, tenim el de Javier Zaragoza, que ens va concedir dues entrevistes: una just després del judici i una altra poc després de la sentència. No n'ha concedit gaires, i ens va respondre tot el que li vam preguntar, i va ser molt interessant. També hem pogut parlar amb el president Puigdemont, que des de Waterloo té una visió particular i també interessant, d'algú que hauria d'haver estat en aquest judici però que va optar per l'exili. Aportem també situacions del dia a dia de les defenses. Per la resta, hem volgut -i no és fàcil- fer entenedor i interessant un judici que per a nosaltres és simbòlic.

- Va costar que el fiscal Zaragoza es prestés a parlar? 

- No. De fet, vam intentar entrevistar-lo en el documental Causa especial 20907/2017 i, en un primer moment, ens va dir que sí, però a última hora va rebre algun tipus de pressió i no el van deixar participar-hi. Em consta que no li va agradar gens, perquè volia defensar la seva posició, cosa que em mereix molt respecte. Per a aquest documental vam insistir i ens va dir que sí.

"Vam intentar fer alguna gestió per parlar amb els jutges, però va quedar clar que no concedirien cap entrevista"

- Van intentar parlar amb Manuel Marchena? 

- No. Vam intentar fer alguna gestió per parlar amb els jutges, però ja va quedar clar que no concedirien cap entrevista abans o durant la vista oral. M'hauria interessat molt, però també ho entenc, no crec que sigui molt adient veure un jutge que està en un tema com aquest concedint entrevistes durant la vista. Jo hauria matat perquè me la donessin, però entenc la seva posició. Crec que no han donat gaires entrevistes, és un tema viu, hi ha gent a la presó, hi ha peticions d'indults, tercer grau... El tema encara no ha acabat. M'hauria agradat molt tenir Marchena al documental, però cap jutge s'hi va prestar.

- Han trobat a faltar alguna veu, a part de la de Marchena? 

- M'hauria agradat tenir la veu d'Edmundo Bal, l'advocat de l'Estat que va ser substituït per Rosa María Seoane. Ens va dir que no. Havia dimitit del seu càrrec, anava a les llistes de Ciutadans i ho va consultar amb el partit i li van dir que no. M'hauria agradat entrevistar també Seoane, però se'n va mantenir al marge. Trobo que és un personatge molt interessant. Va començar de manera molt dubitativa, semblava que se la menjarien viva, però, al final, si algú pot treure pit de la sentència, aquesta és Rosa María Seoane. Va demanar sedició i li van acceptar. La Fiscalia no pot treure pit perquè demanava una cosa que no era i que s'ha revelat que tenia un sentit instrumental: que el cas es jutgés al Tribunal Suprem i apartar els acusats dels càrrecs públics. Durant el judici ja es veia que no hi havia rebel·lió, no es podia sustentar de manera sòlida que l'1-O i el 20-S hi havia un esclat de violència que volia derrocar el règim i la monarquia. 

"Si algú pot treure pit de la sentència, aquesta és Rosa María Seoane"

- Han pogut entrevistar els presos? 

- No. Tenim imatges xules dels presos que apareixen al documental, però no hem pogut parlar amb ells, tot i que ho hem intentat. Sí que hem pogut entrevistar els acusats que no estaven a la presó. Tant Meritxell Borràs, com Carles Mundó, com Santi Vila han col·laborat moltíssim amb nosaltres. 

- Com és que no heu pogut accedir als presos? No tenien permisos o tercer grau? 

- Quan van obtenir el tercer grau, ja havíem acabat de gravar. Vam acabar quan va acabar el judici i després fem alguna entrevista més. Quan acaba el judici és un caos. Hem de convertir tot el material en diversos capítols. La part de muntatge ha estat fantàstica, el Marc Mitjà és un crac del muntatge, però ha estat molt laboriós de tirar endavant. Va ser tan llarg que va sortir la sentència, que en principi només havia de ser un apunt al final de la sèrie. Com que va sortir a l'octubre i teníem tant material, vam decidir fer un capítol extra sobre la sentència. Recollim la sentència, la valoració dels advocats, del fiscal, d'Amnistia Internacional... I també veiem les conseqüències a nivell de protestes, ara sí violentes. 

- Ha seguit de prop tota la causa i l'ha plasmada en tres reportatges. Un sobre l'1-O, un sobre el 20-S i un sobre la causa 20907/2017. Vist tot això, esperava que el judici anés com va anar? 

- Completament. El germen del judici és al tercer documental, Causa especial. L'1-O va ser l'1-O. Es poden dir totes les bestieses que es vulguin, però va ser un acte de desobediència civil pacífica, i així ho van recollir totes les televisions de tot el món, que també van reflectir l'actuació de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional. El 20-S va ser una protesta brutal i no va passar res, no hi va haver cap detingut. En base a aquests dos dies s'articula l'acusació de rebel·lió, que té una finalitat concreta. Això ve de lluny, a partir de 2015 es van una sèrie de canvis arran del 9-N per, en un futur no gaire llunyà, poder acusar de rebel·lió qui convoqui un referèndum.

Són canvis legislatius que sorgeixen arran del 9-N i allà comença un procés prospectiu que porta a terme la Fiscalia, de la mà de Javier Zaragoza, i també el jutjat d'instrucció 13 que, en secret i a partir d'una causa lateral, va fent diligències i va creant tota una causa que després serà utilitzada amb la finalitat que el judici se celebri "a camp contrari", per dir-ho d'alguna manera. Aquesta sensació la vam tenir els advocats, la família i també els que fèiem el documental, especialment, el primer dia del judici. Hi havia molta hostilitat. Després va anar derivant cap a una certa indiferència a la societat espanyola. A ningú l'importava. El fet és que hi havia una sèrie de gent que s'enfrontava a un judici amb peticions de pena molt elevada que, finalment, dins del delicte de sedició, es van aplicar.

"Tenim una versió del documental en anglès i esperem que es pugui veure en alguna plataforma"

- Al principi hi havia molta expectació, però periodistes de Madrid van veure les primeres setmanes que la rebel·lió no s'aguantava i que, com a molt, hi havia desobediència. L'atenció va decaure.

- Dins l'àmbit periodístic, passava això. A Madrid els primers dies sí que hi havia hostilitat, l'extrema dreta es va mobilitzar, Vox va ocupar espai del públic... Era un ambient molt desagradable. Després, el judici va deixar d'interessar fora de Catalunya. Borràs, Mundó i Vila, que feien vida allà quan acabaven les sessions, deien que la gent els reconeixia i ens deien "quina pena això que passa".

"El procés acaba aquí, però potser d'aquí uns anys hi haurà un epíleg sobre Estrasburg"

- La sèrie s'emet aquest diumenge a TV3. Tenen alguna oferta perquè es pugui veure a alguna televisió estrangera? 

- La veritat és que no ho sé. Jo estic al marge d'això. Si hi ha alguna proposta ja m'ho explicaran. Tenim una versió feta en anglès, amb una narració de Bryan Cox, i esperem que es pugui veure en alguna plataforma. De moment, l'estrena és per TV3. 

- Amb aquesta sèrie-documental tanca el cercle del procés? 

- La vida dona moltes voltes. El procés acaba aquí. Potser d'aquí uns anys hi haurà un epíleg sobre Estrasburg, però no sabem quan serà. El conflicte crec que està viu, tothom entén que això es pot diferir, però no es pot resoldre amb una qüestió judicial, sinó per altres vies. No sabem com, però continuarà, i la pròxima etapa és Estrasburg.