12
d'abril
del
2021
Actualitzat
a les
19:15h
Ada Colau abandonava aquest diumenge Twitter explicant que "a la política li sobra soroll, testosterona i proclames de tuit fàcil" i que se sent "millor persona fora de Twitter". La marxa de l'alcaldessa de Barcelona d'una de les xarxes socials més grans del món -i de la més política de totes- és un símptoma més de fins a quin punt és complicat conviure en un món digital on l'escut de l'anonimat permet fer proclames de tota mena i sovint amb total impunitat.
Avui dia, la política ja no s'entén sense el paper de les xarxes socials. Resulta impensable que un partit no tingui perfils en aquestes xarxes i també gairebé tots els polítics en compten amb un per comunicar-se sense la intermediació dels mitjans. Aquest interès, evidentment, no sorgeix del no-res.
Segons el Baròmetre del CEO del febrer de 2020, un 37,5% dels catalans s'informa de política a través de Twitter. Els votants de la CUP (57,4%) i els de Junts (50%) són els que més utilitzen la xarxa social del microblogging mentre que els que menys ho fan són els del PSC (19,4%) i els de Vox (26,2%). En el cas dels comuns, espai polític del qual forma part Ada Colau, la xifra és del 40%.
Mentre que hi ha perfils polítics que prefereixen transmetre un posicionament estrictament institucional i sense interacció amb els usuaris, n'hi ha d'altres que opten per la improvisació i la informació d'una forma més despreocupada, i que fins i tot fan un gran ús de la ironia i l'humor. Alguns altres opten també per una hibridació entre la vida política i la vida personal.
Els tres polítics catalans més seguits a Twitter representen l'exemple perfecte de tres casos molt diferents sobre com es pot transmetre la política a través de les xarxes socials. Aquests són l'alcaldessa de Barcelona Ada Colau -que ha deixat la xarxa quan hi tenia 918 mil seguidors-, el diputat d'Esquerra al Congrés dels Diputats Gabriel Rufián -amb 818 mil seguidors- i l'expresident de la Generalitat Carles Puigdemont -amb 795 mil seguidors-.
El perfil de l'alcaldessa de Barcelona, per exemple, combinava l'activitat institucional i la vida personal, i on l'opinió i la crítica més ideològica i partidista hi apareix en comptagotes. Al seu Facebook, sense límit d'espai, s'estén més en l'opinió política i les qüestions més personals les deixa per Instagram. De fet l'últim tuit de Colau abans de deixar Twitter és una imatge on celebra el seu aniversari, tot anunciant que deixaria aquesta xarxa social uns dies, el que acabaria sent l'avantsala de l'abandonament definitiu.
El compte de Carles Puigdemont, per altra banda, és absolutament polític. L'ús de Twitter de l'expresident es basa sobretot en l'opinió personal i reflecteix d'una manera força evident l'estratègia de confrontació i d'embat amb l'Estat que proposa Junts, sigui amb opinions o a partir d'articles de mitjans. Un altre tret destacable de les publicacions de Puigdemont és l'ús de l'anglès, que sol emprar en les ocasions en què es dirigeix a alguna institució internacional. Amb això, Puigdemont busca d'alguna manera crear un canal personal d'internacionalització del conflicte català.
Mas i Montilla, els últims presidents aïllats de Twitter
La massificació de Twitter des de finals de la primera dècada de segle, però, ha arribat força tard al Palau de la Generalitat. Precisament Puigdemont ha estat el primer president que ha comptat amb presència i molt activa a Twitter -i a la resta de xarxes socials-, on a més, és tot un veterà, ja que la creació del seu compte data de desembre de 2007.
Els expresidents que van precedir a Puigdemont i que durant el seu mandat ja podien formar part de la xarxa social encara avui estan força aïllats de l'entorn digital. L'expresident José Montilla té un perfil creat a Twitter, però com indica en la seva descripció, està controlat pel seu equip. Artur Mas, per la seva banda, no té un compte creat i la seva única presència en xarxes és a Facebook i a Instagram, amb unes publicacions de caràcter més familiar i allunyades de la reivindicació i l'opinió política.
Una decisió "difícil d'assimilar"
Però, quina és la millor forma de gestionar aquesta presència en xarxes socials? Teresa Ciges, experta en comunicació política i estratègia digital, explica a NacióDigital que un ús més personal de Twitter beneficia la popularitat dels polítics, els humanitza i estableix una connexió més propera entre la seva feina i els votants. Afirma, però, que aquesta postura no és indispensable: comunicar-se a Twitter d'una forma més institucional els ajuda també a marcar agenda sense córrer tants riscos. En el cas concret de Colau, considera que marxar-ne és una decisió "difícil d'assimilar" perquè malgasta la possibilitat de dirigir-se a un gran nombre de públic objectiu.
Tot i això, Ciges creu que la marxa de l'alcaldessa de Twitter no tindrà conseqüències efectives entre els seus simpatitzants. Segons la periodista, els militants dels comuns rebran tota la informació necessària a través del perfil oficial del partit i la decisió de Colau no els farà repensar el seu vot. Pot fer-ho, en canvi, entre els votants indecisos: "la gent a Twitter busca continguts diferencials, i és per això que els candidats que més triomfen són els que tenen un relat o veu pròpia". Ciges no hauria aconsellat a Colau que abandonés totalment la seva activitat a Twitter, però a la vegada creu que l'exlíder de la PAH "s'ho pot permetre". "Si en lloc de ser alcaldessa de Barcelona fos regidora a l'oposició, no ho hauria fet mai", afirma.
D'altra banda, la periodista no entén per què Colau assegura que redueix la seva activitat a les xarxes socials per fer "bona política". Considera que entre els dos fets no s’estableix una relació de causa-efecte. "Això què vol dir? Que fa sis mesos feia pitjor política que a partir d’ara? No té cap sentit", conclou.
Les xarxes s'han convertit en "tòxiques" pels polítics
Pau Canaleta, professor i consultor expert en comunicació política, no està d'acord amb Ciges i creu que a l'alcaldessa de Barcelona "li anirà bé" deixar Twitter i que per interessos electorals "no és rellevant" que l'abandoni. Canaleta afirma que el fet que Colau segueixi comptant amb altres canals de comunicació és "imprescindible", però que no necessàriament cal estar en totes les xarxes.
Sobre com actuen els polítics a les xarxes, Canaleta opina que més enllà del seu to o la tipologia dels seus tuits l'important és "tenir molts seguidors" i ser capaç de "fer-se viral". Tot i això, el professor entén que Colau s'hagi sobresaturat de Twitter, ja que "s'ha convertit en tòxic pels polítics". A la vegada, també critica que la xarxa no hagi treballat més per combatre el discurs d'odi, i que només se centri en perfils de personatges públics quan hi ha centenars de perfils falsos -de bots i de persones reals- que "no es persegueixen".
El consultor polític també analitza el paper de l'audiència i està d'acord amb la tesi de Colau que afirma que som millors persones fora que dins de la xarxa. "Hi ha persones que les veus pel carrer i no entens com poden posar certs missatges en xarxes", afirma. Canaleta també se sorprèn de què aquest tipus de missatges tòxics no només provenen de comptes des de l'anonimat, sinó que fins i tot es fan amb perfils reals, amb noms, cognoms i imatge pròpia.
#PacifiquemlesXarxesSocials
Des de Fundipau, una organització que promou la cultura de la pau, fa uns dies ha iniciat una campanya per demanar la pacificació de les xarxes socials que també reclamava Colau en el seu adéu. En un document publicat fa uns dies, s'expliquen quinze propostes bàsiques que tothom pot seguir per crear un clima de debat sa i respectuós a les xarxes, on tothom pugui dir la seva sense haver de ser insultat o damnificat per pensar de certa manera.
Aquest comunicat emplaça, resumidament, a pensar abans d'escriure i a ser molt conscient de les conseqüències reals que pot tenir escriure un missatge, per molt que sigui virtual. Fundipau també fa una crida a combatre aquells discursos d'odi i de toxicitat que apareixen a les xarxes, això sí, sense entrar en el joc que aquest tipus de perfils, sovint anònims, solen buscar. "O ignorar o denunciar", predica l'organització.
Avui dia, la política ja no s'entén sense el paper de les xarxes socials. Resulta impensable que un partit no tingui perfils en aquestes xarxes i també gairebé tots els polítics en compten amb un per comunicar-se sense la intermediació dels mitjans. Aquest interès, evidentment, no sorgeix del no-res.
Segons el Baròmetre del CEO del febrer de 2020, un 37,5% dels catalans s'informa de política a través de Twitter. Els votants de la CUP (57,4%) i els de Junts (50%) són els que més utilitzen la xarxa social del microblogging mentre que els que menys ho fan són els del PSC (19,4%) i els de Vox (26,2%). En el cas dels comuns, espai polític del qual forma part Ada Colau, la xifra és del 40%.
Mentre que hi ha perfils polítics que prefereixen transmetre un posicionament estrictament institucional i sense interacció amb els usuaris, n'hi ha d'altres que opten per la improvisació i la informació d'una forma més despreocupada, i que fins i tot fan un gran ús de la ironia i l'humor. Alguns altres opten també per una hibridació entre la vida política i la vida personal.
Els tres polítics catalans més seguits a Twitter representen l'exemple perfecte de tres casos molt diferents sobre com es pot transmetre la política a través de les xarxes socials. Aquests són l'alcaldessa de Barcelona Ada Colau -que ha deixat la xarxa quan hi tenia 918 mil seguidors-, el diputat d'Esquerra al Congrés dels Diputats Gabriel Rufián -amb 818 mil seguidors- i l'expresident de la Generalitat Carles Puigdemont -amb 795 mil seguidors-.
El perfil de l'alcaldessa de Barcelona, per exemple, combinava l'activitat institucional i la vida personal, i on l'opinió i la crítica més ideològica i partidista hi apareix en comptagotes. Al seu Facebook, sense límit d'espai, s'estén més en l'opinió política i les qüestions més personals les deixa per Instagram. De fet l'últim tuit de Colau abans de deixar Twitter és una imatge on celebra el seu aniversari, tot anunciant que deixaria aquesta xarxa social uns dies, el que acabaria sent l'avantsala de l'abandonament definitiu.
El compte de Carles Puigdemont, per altra banda, és absolutament polític. L'ús de Twitter de l'expresident es basa sobretot en l'opinió personal i reflecteix d'una manera força evident l'estratègia de confrontació i d'embat amb l'Estat que proposa Junts, sigui amb opinions o a partir d'articles de mitjans. Un altre tret destacable de les publicacions de Puigdemont és l'ús de l'anglès, que sol emprar en les ocasions en què es dirigeix a alguna institució internacional. Amb això, Puigdemont busca d'alguna manera crear un canal personal d'internacionalització del conflicte català.
— Carles Puigdemont (@KRLS) January 13, 2020Però l'exemple més clar de l'explotació i la presència en xarxes socials és el de Gabriel Rufián. Més enllà de la tipologia dels seus tuits, és indubtable que la seva carrera política no hagués estat la mateixa sense Twitter, que el va convertir en popular i va fer que ERC es fixés en ell. Rufián és dels que els hi agrada entrar al cos a cos, abans més que ara. Estranya és, però, encara la setmana o fins i tot el dia en què un tuit del diputat d'Esquerra al Congrés dels Diputats no es fa viral o genera reaccions per totes bandes -siguin favorables o adverses-.
Mas i Montilla, els últims presidents aïllats de Twitter
La massificació de Twitter des de finals de la primera dècada de segle, però, ha arribat força tard al Palau de la Generalitat. Precisament Puigdemont ha estat el primer president que ha comptat amb presència i molt activa a Twitter -i a la resta de xarxes socials-, on a més, és tot un veterà, ja que la creació del seu compte data de desembre de 2007.
Els expresidents que van precedir a Puigdemont i que durant el seu mandat ja podien formar part de la xarxa social encara avui estan força aïllats de l'entorn digital. L'expresident José Montilla té un perfil creat a Twitter, però com indica en la seva descripció, està controlat pel seu equip. Artur Mas, per la seva banda, no té un compte creat i la seva única presència en xarxes és a Facebook i a Instagram, amb unes publicacions de caràcter més familiar i allunyades de la reivindicació i l'opinió política.
Una decisió "difícil d'assimilar"
Però, quina és la millor forma de gestionar aquesta presència en xarxes socials? Teresa Ciges, experta en comunicació política i estratègia digital, explica a NacióDigital que un ús més personal de Twitter beneficia la popularitat dels polítics, els humanitza i estableix una connexió més propera entre la seva feina i els votants. Afirma, però, que aquesta postura no és indispensable: comunicar-se a Twitter d'una forma més institucional els ajuda també a marcar agenda sense córrer tants riscos. En el cas concret de Colau, considera que marxar-ne és una decisió "difícil d'assimilar" perquè malgasta la possibilitat de dirigir-se a un gran nombre de públic objectiu.
Tot i això, Ciges creu que la marxa de l'alcaldessa de Twitter no tindrà conseqüències efectives entre els seus simpatitzants. Segons la periodista, els militants dels comuns rebran tota la informació necessària a través del perfil oficial del partit i la decisió de Colau no els farà repensar el seu vot. Pot fer-ho, en canvi, entre els votants indecisos: "la gent a Twitter busca continguts diferencials, i és per això que els candidats que més triomfen són els que tenen un relat o veu pròpia". Ciges no hauria aconsellat a Colau que abandonés totalment la seva activitat a Twitter, però a la vegada creu que l'exlíder de la PAH "s'ho pot permetre". "Si en lloc de ser alcaldessa de Barcelona fos regidora a l'oposició, no ho hauria fet mai", afirma.
D'altra banda, la periodista no entén per què Colau assegura que redueix la seva activitat a les xarxes socials per fer "bona política". Considera que entre els dos fets no s’estableix una relació de causa-efecte. "Això què vol dir? Que fa sis mesos feia pitjor política que a partir d’ara? No té cap sentit", conclou.
Les xarxes s'han convertit en "tòxiques" pels polítics
Pau Canaleta, professor i consultor expert en comunicació política, no està d'acord amb Ciges i creu que a l'alcaldessa de Barcelona "li anirà bé" deixar Twitter i que per interessos electorals "no és rellevant" que l'abandoni. Canaleta afirma que el fet que Colau segueixi comptant amb altres canals de comunicació és "imprescindible", però que no necessàriament cal estar en totes les xarxes.
Sobre com actuen els polítics a les xarxes, Canaleta opina que més enllà del seu to o la tipologia dels seus tuits l'important és "tenir molts seguidors" i ser capaç de "fer-se viral". Tot i això, el professor entén que Colau s'hagi sobresaturat de Twitter, ja que "s'ha convertit en tòxic pels polítics". A la vegada, també critica que la xarxa no hagi treballat més per combatre el discurs d'odi, i que només se centri en perfils de personatges públics quan hi ha centenars de perfils falsos -de bots i de persones reals- que "no es persegueixen".
El consultor polític també analitza el paper de l'audiència i està d'acord amb la tesi de Colau que afirma que som millors persones fora que dins de la xarxa. "Hi ha persones que les veus pel carrer i no entens com poden posar certs missatges en xarxes", afirma. Canaleta també se sorprèn de què aquest tipus de missatges tòxics no només provenen de comptes des de l'anonimat, sinó que fins i tot es fan amb perfils reals, amb noms, cognoms i imatge pròpia.
#PacifiquemlesXarxesSocials
Des de Fundipau, una organització que promou la cultura de la pau, fa uns dies ha iniciat una campanya per demanar la pacificació de les xarxes socials que també reclamava Colau en el seu adéu. En un document publicat fa uns dies, s'expliquen quinze propostes bàsiques que tothom pot seguir per crear un clima de debat sa i respectuós a les xarxes, on tothom pugui dir la seva sense haver de ser insultat o damnificat per pensar de certa manera.
Aquest comunicat emplaça, resumidament, a pensar abans d'escriure i a ser molt conscient de les conseqüències reals que pot tenir escriure un missatge, per molt que sigui virtual. Fundipau també fa una crida a combatre aquells discursos d'odi i de toxicitat que apareixen a les xarxes, això sí, sense entrar en el joc que aquest tipus de perfils, sovint anònims, solen buscar. "O ignorar o denunciar", predica l'organització.