El record de la barbàrie

Dia de les víctimes del nazisme

per Diego Giménez, 27 de gener de 2011 a les 15:40 |
Aquesta informació es va publicar originalment el 27 de gener de 2011 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Nens al camp de concentració Foto: Arxiu

No ens podem fiar de la memòria. No només perquè aquesta és selectiva, sinó també perquè tendim a oblidar, fet molt humà, tot allò que fa mal. Possiblement aquest és un dels motius pels quals es van inventar les efemèrides. Malauradament avui recordem una d'important: el dia de les víctimes del nazisme. El 27 de gener de 1945, les tropes soviètiques van alliberar el major camp de concentració que el Tercer Reich havia aixecat en el seu 'imperi de l'horror': Auschwitz-Birkenau. Des de 1996, Alemanya va instaurar que aquest dia es dediqués a les víctimes.


Un dels testimonis que ajuden a mantenir viva la memòria el trobem als llibres. En aquest cas podríem parlar de Sense destí del Nobel de literatura Imre Kertész, escriptor hungares que al 1944, amb 15 anys, va se deportat al  Auschwitz.

La preocupació ètica que, en paraules de Borges, porta als nord-americans, a causa del protestantisme primigeni, a fer prevaler el bé sobre el mal, deixa de tenir sentit quan l'apliquem a certs autors europeus com, per exemple, Kertész.

Quan en el discurs d'acceptació del Nobel Kertész va afirmar que "no ha passat res des d'Auschwitz que pugui invalidar o refutar Auschwitz" el que va constatar és la vigència de l'enfonsament de la cultura greco-cristiana del qual la barbàrie nazi va ser conseqüència. De la mateixa manera que encara té sentit la pregunta que va llançar Adorno sobre la possibilitat de la filosofia després d'Auschwitz.

Si comparem Sense destí amb altres intents d'aproximació a la barbàrie cal recordar, per exemple, la opinió que La Llista de Schindler li mereixia a Kertész. Per a aquest, Spielberg no va captar la veritable naturalesa de l'Holocaust i encara menys l'enfonsament de la cultura occidental. Pel·lícules com les del director americà pretenen redimir la humanitat contraposant bons i dolents en una representació on el bé sempre triomfa sobre el mal. D'aquesta manera el sentit queda tancat a aquesta interpretació superficial que es val de tècniques narratives clàssiques per explicar una realitat complexa que no sembla deixar-se encabir dins d'aquest tipus de representació.


No passa el mateix amb Sense destí , on l'aproximació a la veritat es busca a partir d'un llenguatge fragmentat. D'alguna manera la pregunta sempre queda "oberta ", i en la mesura que queda "oberta" la reflexió no s'esvaeix en un llenguatge obsolet. En aquest sentit, caben reflexions com les d'Arendt que plantegen la qüestió de la banalitat del mal, teorització molt més inquietant que qualsevol tipus de demonització del nazisme.

La novel·la de Kertész és una obra incòmoda: què diu al lector el protagonista quan diu que tot havia començat abans, a casa, pas a pas? Què ens diu la lectura de Sense destí sobre la realitat que avui vivim? Donem passos de la mateixa manera? I més inquietant encara estem repetint aquests passos? Què vol dir cap al final quan afirma que fins i tot allà, al costat de les xemeneies hi havia hagut, entre les tortures, en els intervals de les tortures, alguna cosa que s'assemblava a la felicitat?

 

(Mostra el teu compromís amb el model de periodisme independent, honest i de país de NacióDigital, i fes-te subscriptor per una petita aportació mensual. Fes clic aquí per conèixer tots els avantatges i beneficis. Apunta’t a la comunitat de NacióDigital, perquè la informació de qualitat té un valor.)

 

Participació