entrevista

Màrius Carol: «Puigdemont és un personatge d'una tragèdia de Shakespeare»

L'exdirector de "La Vanguardia" publica "El camarot del capità", on explica com es va viure el clímax del procés des de la direcció del rotatiu i opina sobre l'expresident: "Algú l'hauria d'anar a veure i donar-li una perspectiva"

per Pep Martí , 11 d'abril de 2021 a les 08:20 |
Carol a la planta 17 de Torre Godó. | Adrià Costa
Probablement hi ha poques institucions més representatives del que tan sovint anomenem la societat civil, la burgesia o l'establishment com el diari que a finals del segle XIX van fundar els germans Godó. Francesc Cambó va dir allò que passarien governs i règims, però el fet viu de Catalunya continuaria. Hauria pogut afegir que La Vanguardia, que el nostre protagonista va dirigir entre 2013 i 2020, ho veuria.

Com es va viure l'1-O des de la direcció del rotatiu? El periodista i escriptor Màrius Carol (Barcelona, 1953) ho explica a El camarot del capità (Destino), un testimoni que aplega bona informació, força literària i un punt d'ironia. Ens rep, elegant i empàtic, en el seu despatx de la planta 17 de la seu del diari a la Diagonal de Barcelona, des d'on ell contempla la realitat amb passió il·lustrada i un cert distanciament.   


- Han sortit molts llibres sobre el procés. Què aporta El camarot del capità

- Tots els llibres del procés, fins i tot els escrits per periodistes, els mostren anat pels llocs seguint els polítics. Jo el que he intentat és explicar com una redacció com la de La Vanguardia ha gestionat un moment dificilíssim de la història del país en què les emocions s'han desbordat. El primer que em va sorprendre és que jo, que soc un liberal, un moderat, un catalanista, des del moment que em nomenen director de La Vanguardia, trobo que molts em qüestionen i el món em mira malament. Vaig guanyar el Llull, el Prudenci Bertrana, l'Anglada, escric en català, sé quin és el meu país i em trobo que molta gent em pregunta què vinc a fer. Fins i tot hi ha dues persones que truquen a l'editor intentant que es fes enrere el nomenament.


- Que són...

- El president Artur Mas i el ministre de l'Interior Jorge Fernández. No perquè tinguessin res en contra meva, perquè jo hi tenia bona relació, sinó perquè preferien a qui hi havia abans de director [José Antich]. Però són dues persones que representen el ying i el yang. A la vida no es pot ser del Barça i de l'Espanyol, s'ha de jugar amb una samarreta.


- Aquestes dues trucades donen algunes claus de coses que han passat?

- Sí. Però això ho explicaré en unes altres memòries. He de dir que quan vaig deixar la direcció, Artur Mas em va enviar un missatge molt personal, fantàstic, que és també una reflexió sobre el poder i la sensació de dol que es té quan es perd. Mas, al cap d'un mes d'exercir com a director, se'm va queixar per un titular o una paraula. Li vaig recordar que feia molts anys que ens coneixíem. Més enllà que discrepi d'ell en algunes coses que ha fet, jo crec que és un bon tipus. Vam anar a esmorzar plegats, em va convidar, i a partir d'aquí es va obrir una confiança suficient perquè cada vegada que li vaig trucar, ell em contestés.

- El factor humà és una de les claus del llibre.

- En efecte. El que m'ha obsessionat sempre és perquè la gent actua d'una manera en un moment determinat i no d'una altra. Amb tot el conflicte que hem tingut, que ens ha marcat generacionalment, el factor humà ha fallat. No es pot exercir el periodisme sense una certa empatia i alhora de blindar-te enfront de les emocions. Això ajuda a entendre les raons dels altres.   

"Amb Pepe Antich, La Vanguardia es va decantar i va perdre centralitat"

- Ha esmentat José Antich, el seu predecessor. En algun moment, va oblidar qui era el propietari de La Vanguardia?

- Pepe Antich ha estat un dels directors que ha estat més temps a la direcció, tretze anys. És un home que tenia l'afecte i la confiança de Javier Godó i que se sentia molt fort. Perquè ho era. Va ser un home clau en la decisió que el diari tingués una edició en català. Jo en això el vaig ajudar. En un acte a la Blanquerna, quan em van preguntar quan hi hauria La Vanguardia en català, vaig dir que seria abans del que es pensaven. Allò es va fer molt bé. Vam fer un road show per cinquanta llocs de Catalunya per explicar-ho. Antich se sentia molt fort. Amb aquesta fortalesa, el diari es va acabar inclinant i va perdre centralitat. 
 

Màrius Carol havia fet informació política i de la casa reial com a periodista. Foto: Adrià Costa


- Es va creure més fort del que era?

- Estava molt fort. Suposo que quan t'hi sents, tens la confiança de l'editor i veus que el diari va bé, et veus amb la capacitat de dur el timó.   

- Dona molts detalls entorn del discurs del rei del 3 d'octubre de 2017. Explica que Mariano Rajoy va desaconsellar al monarca fer-lo.

- Aquesta conversa només es pot saber si s'ha estat allí o si s'ha parlat amb les dues persones que hi eren. Però també és veritat que aquestes dues persones van parlar amb d'altres i van explicar com va anar la reunió. I crec que la conversa entre Felip VI i Mariano Rajoy es va semblar molt al diàleg que apareix al llibre. Rajoy no volia que el rei fes cap discurs. El rei va sentir que li venia un gran moment. Va considerar que allò era un desafiament a l'Estat i que el govern no ho havia fet bé.  

- Diu en el llibre que l'editorial de l'endemà no és del que se sent més orgullós.

- No perquè nosaltres teníem un editorial fet, genèric, sobre el que s'havia de fer. I vam introduir unes frases del discurs reial. Jo em vaig sentir renyat pel discurs del rei. Es va dir que en el seu discurs, el rei no va introduir cap frase en català. Però per mi, ja no es tracta d'unes paraules en català.  Va ser un problema d'empatia. Podia haver dit que la situació creada era un disbarat però que era resoluble. El discurs va deixar perplex no tant al món independentista com al sector menys dur del constitucionalisme. I em consta que el rei sap que haurà de picar molta pedra per guanyar-se de nou aquest món. El rei va intentar reconduir una situació en la qual té una part de Catalunya molt tensa, però a la vegada té una part d'Espanya que també.    

- Explica que a La Vanguardia el discurs del rei els va deixar glaçats. Fins i tot a Javier Godó. Aquells dies, es va trencar alguna cosa entre la Zarzuela i els Godó?

- No, no es va trencar res, però aquell dia del discurs, ens vam trucar amb l'editor i ens vam preguntar si aquell era el millor discurs. La Vanguardia ho pot haver fet millor o pitjor, però crec que hem blindat el fet de poder ser un lloc de trobada. A la premsa de Madrid hi ha diaris en els quals tots els seus articulistes són de la mateixa sensibilitat. Aquí, dins d'un espai de moderació, et pots trobar un article de Jordi Cuixart. No hem deixat ningú sense veu. 

"Em va trucar el ministre de l'Interior, Jorge Fernández, per dir-me que Carles Puigdemont seria president, i vaig quedar perplex"

- El llibre està farcit d'episodis sorprenents. Vostè sap que Carles Puigdemont serà president perquè l'informa el ministre Jorge Fernández. És curiós. 

- I em passa que no m'ho crec. No vull saber com se n'assabenta el ministre... Al cap d'una estona, quan veu que la notícia no apareix, em torna a trucar per tornar-me a dir que Puigdemont serà president. Truco a la sotsdirectora de Política i li dic que ho miri, i poc després confirmem que les coses van per aquí. 
 

El periodista Màrius Carol al seu despatx amb Marilyn Monroe de fons. Foto: Adrià Costa


- El Puigdemont que apareix al seu llibre és un personatge molt matisat, que no respon a la imatge d'un líder intransigent. 

- Jo he repassat les converses que vaig tenir amb ell. És un personatge d'una tragèdia de Shakespeare. Ell em diu la primera vegada que ens veiem a Palau que ell no havia demanat ser president, que només volia deixar el país en la preindependència, i que no era un polític professional. Aquí també va sortir el factor humà. Em va explicar que cada vespre llegia textos dels clàssics a les seves filles. Veus com els esdeveniments condicionen la vida de la gent i algú que no pensava estar en el centre de la vida política, de cop i volta es troba que ha de prendre decisions claus per la vida del seu país i la seva pròpia.

- El veu una figura shakesperiana?

- Puigdemont és Hamlet. El dia 25 d'octubre ell es lleva pensant una cosa i se'n va a dormir amb una altra. Nosaltres, a La Vanguardia, demanàvem eleccions. Sabíem que prendríem mal i reclamàvem tornar-nos a comptar. Al matí, ens arriba la notícia, que publiquem a la web, que anàvem a eleccions, i a la redacció hi ha un aplaudiment general. És una redacció on hi ha de tot, com al país. Algú pot pensar que com que és La Vanguardia, tots són constitucionalistes. Doncs no. Em va trucar en Pere Martí [cap de premsa de Puigdemont], demanant que truqués a Mariano Rajoy. Jo l'havia de trucar? Li vaig dir que Puigdemont era  qui havia de trucar a Rajoy, que tenia tantes ganes d'aturar allò i que li faria cas. Jo sabia que s'havien donat els telèfons, però feia molt poc temps, arran dels atemptats de l'agost. És molt fort que no el tinguessin abans. Però vaig insistir que havien de parlar els dos presidents, no els caps de gabinet, Josep Rius i Jorge Moragas.    

"Quan es va saber que Puigdemont havia decidit convocar eleccions, a la redacció hi va haver un aplaudiment general"

- En el llibre hi ha una bona galeria de personatges. A banda de Puigdemont, quin personatge l'ha interessat més?

- Josep Lluís Trapero, que em sembla una figura d'una gran potència. En ell hi he descobert a l'autèntic policia. És un personatge a qui li agrada el seu ofici, que sap com ha d'interactuar amb la societat i posar les orelles, i entén el paper de la policia en una democràcia. I el redactat de la sentència de l'Audiència Nacional és el millor elogi a l'actuació de Trapero i dels Mossos, i la crítica més dura a com van actuar les forces de seguretat de l'Estat. És un text que assenyala com de malament s'han fet les coses des de Madrid. 

- Al llibre hi ha molts aspectes sucosos.

- Hi ha un episodi que em va semblar molt maco. Vaig escriure un bitllet arran del fet que Raül Romeva em va enviar un dibuix amb una frase molt afectuosa, i jo vaig escriure comentant el que suposava per una família una situació així. I em va enviar un whatsapp Pedro Sánchez, elogiant el text i comentant com la política podia afectar la vida de les persones. Tres persones que pensem diferent, des d'òptiques diferents, vam compartir la mateixa ona. El factor humà no ho resol tot, però dona opcions.   
 

Carol va treballar al Noticiero Universal, El Correo, El Periódico i El País. Foto: Adrià Costa


- Una altra imatge metafòrica del procés és la del funcionari de Presidència que espera a Palau que li ordenin publicar al DOGC la declaració d'independència mentre la nit del 27-O avança.

- Estava amb un llapis esperant l'ordre de publicació. Va ser una declaració d'independència que mai va ser publicada. Bona part de l'argumentari de Javier Melero es basa en això. No es va fer una declaració d'independència perquè no se la van creure ni ells. Si se l'haguessin creguda, l'haurien publicada al DOGC. Hi hauria hagut un cristo de collons, eh, perquè aleshores canvia tot.

- Com creu que acabarà el conflicte?

- Hi ha una guerra per l'hegemonia del sobiranisme que complica molt les coses. Entendre's tres és més difícil que entendre's dos. Amb Soraya Sáenz de Santamaría hi tenia sintonia i quan es va llançar l'Operació Catalunya de diàleg, una de les persones a qui veu és a mi i em va preguntar què es podria fer per resoldre el bloqueig. Ho vaig consultar amb algunes persones, entre elles Miquel Roca. Vam apuntar un pacte fiscal, un pla d'infraestructures, i vam fer un llistat de màxims. 

"Sáenz de Santamaría em va preguntar què es podia fer per resoldre el bloqueig. Amb Roca vam apuntar un pacte fiscal, un pla d'infraestructures... Ara hem d'anar per endreçar la casa"

- Quin horitzó proposaven?

- La idea era situar-se en un escenari el més similar possible al que tenen els bascos, i que la gent ho pogués votar, tenint la sensació que s'havia assolit un salt. Ara hem d'anar a endreçar la casa i això comença amb les persones. Els qui estan a la presó ja es troben en la recta final. El més complicat és la situació dels que estan fora. 

- Es pot resoldre el conflicte sense resoldre el tema de l'exili?

- Jo li vaig dir a Pedro Sánchez que algú, no sé qui, hauria d'anar a veure Puigdemont. 

- I què li va respondre?

- Va escoltar.
 

Màrius Carol va dirigir el rotatiu de Godó en els anys crítics del procés. Foto: Adrià Costa


- El tema clau, més que els presos, és l'exili?

- Els presos trigaran tres mesos o sis mesos, però acabaran fent vida normal. Bona part de l'estratègia de Puigdemont és no quedar fora de joc i que s'oblidin d'ell. Algú hauria de donar-li una perspectiva a Puigdemont per resoldre el seu problema i què està disposat ell a posar de la seva part. 

- Un indult als presos només no resoldrà el problema?

- No, perquè quedarà Puigdemont.  
 
"Rajoy em va dir un dia: si tens temps, no prenguis mai una decisió, el 80% dels problemes es resolen sols"

- A hores d'ara, els errors comesos des del bloc independentista apareixen bastant evidents. Però no té la sensació que l'Estat s'aprofita de la manca d'astúcia del sobiranisme?

- Hi ha una frase de Rajoy que em va deixar perplex: "Màrius, et vull donar un consell: si tens temps, no prenguis mai una decisió. El 80% dels problemes es resolen sols". Això pot ser cert, però què passa amb la resta? Jo sí que crec que Rajoy va tenir l'oportunitat de resoldre el problema i no ho va fer. També s'ha de tenir en compte que hi havia dos fronts dins del govern, el que representava Sáenz de Santamaría, amb l'Operació Diàleg, que confiava en Oriol Junqueras, i la que representava María Dolores de Cospedal, que intenta que fracassi. Hi ha una frase de Rajoy, que em diu el mes de setembre del 2017, que em preocupa: "Has de saber que jo no enviaré els tancs per la Diagonal". En algun paper aquesta possibilitat hi era. Ara, Rajoy va deixar la gestió de l'1-O en un secretari d'Estat, Nieto. Ni en un ministre.    

- Coneix bé les elits catalanes. Creu que han generat prou intel·ligència per sortir de l'atzucac?

- Les elits catalanes... Això ha canviat molt. Què és la societat civil? Aquí tothom ha intentat sobreviure. Aquest país ha de fer un pacte entre tots. Sense que ningú renunciï a res. Els independentistes no han de deixar de ser-ho. Tenim el país molt tou i cal posar les bases perquè els nostres fills puguin tirar endavant. 
 

Màrius Carol ha publicat les seves memòries com a director del diari. Foto: Adrià Costa


- Però els sectors que influeixen han fet prou?

- Els sectors que influeixen han intentat influir poc. Molts s'ho miren des de fora i responsabilitzen Artur Mas. Per una raó fonamental: perquè el veien com un dels seus. Un home que havia estudiat al Liceu Francès, a l'Aula, que portava les mateixes corbates que ells. Crec que Mas no va saber gestionar bé els temps. També li va tocar una crisi descomunal. Que és el que pensen a Madrid, que els moviments de Mas van respondre a una voluntat de no assumir el cost per la crisi.

- La Vanguardia influeix.

- Sobre les influències, en el llibre he intentat explicar com les coses que passen des d'una redacció es viuen com si tu formessis part del poder, però et passa com Alícia al país de les meravelles, que estàs a l'altre costat del mirall. Els actors principals et truquen, s'emprenyen, però no tens la possibilitat de corregir-ho. És el que deia Gaziel: La Vanguardia és mirall i focus. Mirall per intentar que la societat s'hi reconegui i focus per posar l'atenció sobre els elements sobre els quals cal estar a l'aguait. Hi ha una frase d'Eduardo Mendoza que diu que les emocions existeixen i rebutjar-les com qui està de tornada de tot és un error. Jo cito bastant les memòries del Ben Bradlee, el mític director de The Washington Post. El títol en castellà és La vida del periodista. Però el títol original és Una bona vida. Es veu que aquí el periodisme no es considera una bona vida.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació