10
d'abril
del
2021
Actualitzat
el
14
d'abril
a les
14:25h
Es viu amb intensitat el tram final d'unes eleccions municipals que, plantejades pel govern monàrquic com l'inici d'un llarg cicle polític, s'han convertit en un veritable plebiscit sobre el futur de la monarquia. A bona part de l'Estat, la majoria de les forces que s'oposen al règim han constituït la Coalició Republicano-Socialista.
A Catalunya, les forces progressives s'han aplegat entorn Esquerra Republicana, fundada el mes passat (que a Barcelona ha inclòs la Unió Socialista de Catalunya), el Partit Catalanista Republicà, de centre esquerra, i la Coalició Republicana-Socialista on s'hi apleguen les forces d'obediència espanyola, amb el PSOE, el Partit Radical d'Alejandro Lerroux i els federals, llista a la qual dona suport la UGT.
En molts llocs de Catalunya, ERC i el PCR han establert aliances, però no així a Barcelona, on concorren per separat perquè els del PCR, liderats per Antoni Rovira i Virgili, estan convençuts de la seva victòria. Però a cada ciutat o comarca, es formen aliances diverses tant dins del camp republicà com del conservador. Francesc Macià és el principal aglutinador de la nova formació ERC. Al llarg d'aquesta campanya, els atacs entre els d'ERC i els del PCR són constants.
Des del PCR, continuador en bona part del petit partit centrista Acció Catalana, acusen l'Esquerra d'haver pactat amb forces considerades espanyolistes, com els seguidors del polític tarragoní Marcel·lí Domingo. I fins i tot s'ha esgrimit com a argument que en la llista d'ERC hi ha un conegut dirigent de l'Espanyol! Des d'ERC s'acusa els membres del PCR de ser uns elitistes i a molts dels seus dirigents de no haver estat molt actius contra la dictadura. A dos dies dels comicis, el resultat s'entreveu obert, amb una gran mobilització popular que es pot percebre en tots els actes i mítings electorals.
La dreta s'aglutina a Catalunya entorn la Lliga Regionalista, que té en Francesc Cambó el seu líder més clar. També es presenten altres grups conservadors, com la Coalició Catòlica-Monàrquica i els jaumins, una branca del carlisme. Però el gruix del vot monàrquic s'organitza al voltant de la Lliga. Les forces de la dreta apareixen confiades en la victòria.
Avui mateix, Cambó, en un article a l'òrgan de la Lliga, La Veu de Catalunya, assegura que no hi ha marge per cap revolució. Amb ironia, Cambó escriu que "la revolució no vindrà, l'haurà d'acordar el govern i signar-la el rei perquè pugui venir per reial ordre".
A Madrid, es fa pública la proclamació dels regidors elegits per l'article 29. Són els que es presenten en districtes on només hi ha un candidat. El domini monàrquic és aquí abassegador. A Barcelona, per exemple, queden proclamats electes 312 regidors monàrquics, en la seva majoria a pobles petits, i 7 de republicans. A l'Espanya profunda, el resultat és similar: a Burgos, són elegits sense oposició 1.088 monàrquics i només 2 republicans. Des del govern, el comte de Romanones, ministre d'Estat, assegura que el triomf monàrquic en els districtes amb un sol candidat és abassegador i fa preveure un gran resultat en favor del règim el 12 d'abril.
Mentrestant, la vida al Palau Reial sembla transcórrer amb normalitat. El rei Alfons XIII rep en audiència alguns militars, mentre la reina rep una comissió femenina que la convida a una funció que s'ha de celebrar al Teatre de la Zarzuela el dia 13 d'abril.
El mes d'abril del 1931 la història es va accelerar. En pocs dies es va passar d'una campanya electoral municipal a la caiguda de la monarquia borbònica, que es troba sense suports. Aquests dies es compleixen 90 anys d'un embat que va triomfar. Des de NacióDigital, recordem a través d'un diari de campanya -dels dies 10 al 17 d'abril- els esdeveniments que van ensorrar la monarquia borbònica i van dur a la Generalitat republicana.
A Catalunya, les forces progressives s'han aplegat entorn Esquerra Republicana, fundada el mes passat (que a Barcelona ha inclòs la Unió Socialista de Catalunya), el Partit Catalanista Republicà, de centre esquerra, i la Coalició Republicana-Socialista on s'hi apleguen les forces d'obediència espanyola, amb el PSOE, el Partit Radical d'Alejandro Lerroux i els federals, llista a la qual dona suport la UGT.
En molts llocs de Catalunya, ERC i el PCR han establert aliances, però no així a Barcelona, on concorren per separat perquè els del PCR, liderats per Antoni Rovira i Virgili, estan convençuts de la seva victòria. Però a cada ciutat o comarca, es formen aliances diverses tant dins del camp republicà com del conservador. Francesc Macià és el principal aglutinador de la nova formació ERC. Al llarg d'aquesta campanya, els atacs entre els d'ERC i els del PCR són constants.
Des del PCR, continuador en bona part del petit partit centrista Acció Catalana, acusen l'Esquerra d'haver pactat amb forces considerades espanyolistes, com els seguidors del polític tarragoní Marcel·lí Domingo. I fins i tot s'ha esgrimit com a argument que en la llista d'ERC hi ha un conegut dirigent de l'Espanyol! Des d'ERC s'acusa els membres del PCR de ser uns elitistes i a molts dels seus dirigents de no haver estat molt actius contra la dictadura. A dos dies dels comicis, el resultat s'entreveu obert, amb una gran mobilització popular que es pot percebre en tots els actes i mítings electorals.
La dreta s'aglutina a Catalunya entorn la Lliga Regionalista, que té en Francesc Cambó el seu líder més clar. També es presenten altres grups conservadors, com la Coalició Catòlica-Monàrquica i els jaumins, una branca del carlisme. Però el gruix del vot monàrquic s'organitza al voltant de la Lliga. Les forces de la dreta apareixen confiades en la victòria.
Avui mateix, Cambó, en un article a l'òrgan de la Lliga, La Veu de Catalunya, assegura que no hi ha marge per cap revolució. Amb ironia, Cambó escriu que "la revolució no vindrà, l'haurà d'acordar el govern i signar-la el rei perquè pugui venir per reial ordre".
A Madrid, es fa pública la proclamació dels regidors elegits per l'article 29. Són els que es presenten en districtes on només hi ha un candidat. El domini monàrquic és aquí abassegador. A Barcelona, per exemple, queden proclamats electes 312 regidors monàrquics, en la seva majoria a pobles petits, i 7 de republicans. A l'Espanya profunda, el resultat és similar: a Burgos, són elegits sense oposició 1.088 monàrquics i només 2 republicans. Des del govern, el comte de Romanones, ministre d'Estat, assegura que el triomf monàrquic en els districtes amb un sol candidat és abassegador i fa preveure un gran resultat en favor del règim el 12 d'abril.
Mentrestant, la vida al Palau Reial sembla transcórrer amb normalitat. El rei Alfons XIII rep en audiència alguns militars, mentre la reina rep una comissió femenina que la convida a una funció que s'ha de celebrar al Teatre de la Zarzuela el dia 13 d'abril.
El mes d'abril del 1931 la història es va accelerar. En pocs dies es va passar d'una campanya electoral municipal a la caiguda de la monarquia borbònica, que es troba sense suports. Aquests dies es compleixen 90 anys d'un embat que va triomfar. Des de NacióDigital, recordem a través d'un diari de campanya -dels dies 10 al 17 d'abril- els esdeveniments que van ensorrar la monarquia borbònica i van dur a la Generalitat republicana.