09
d'abril
del
2021
Actualitzat
el
12
d'abril
a les
8:32h
El 14 d'abril de 1931 es va produir un canvi de règim a Espanya. Però l'excepcionalitat no era tant aquesta -el segle XIX espanyol està farcit de crisis constitucionals-, sinó el seu caràcter pacífic i un triomf a través de les urnes. En poc més d'un any, del gener del 1930 a l'abril del 1931, es va passar d'una dictadura militar a una República democràtica.
Res del que va passar aquell abril es pot entendre sense el que va suposar la dictadura del general Miguel Primo de Rivera. Capità general de Catalunya el 1923, va fer un cop d'estat incruent i es va encimbellar en el poder, amb la benedicció del rei Alfons XIII. El monarca va creure que un dictador aturaria la conflictivitat social i la descomposició del règim, basat en un bipartidisme oligàrquic de liberals i conservadors. Durant uns anys, va semblar així: el discurs regeneracionista de Primo de Rivera va enganyar a molts i algunes mesures pactistes en el camp social (amb una entesa sorprenent amb el sindicat UGT) van aportar una estabilitat aparent.
Però la repressió del règim va exacerbar les oposicions. Malgrat les bones paraules del dictador amb Catalunya, el govern va imposar una espanyolització fèrria i va suprimir la Mancomunitat. Tot el catalanisme es va unir contra Primo de Rivera, alhora que al bloc opositor de republicans i socialistes s'hi va afegir un sector d'antics monàrquics com Niceto Alcalá Zamora, que van trencar amb el rei pel seu suport a la dictadura. A finals dels anys vint, la dictadura feia aigües i amb ella la monarquia.
El gener del 1930, el dictador era empès pel rei a la dimissió. Alfons XIII va cometre aleshores un error fatal. No va valorar prou el seu desgast i, en lloc d'obrir un procés constituent, va voler evolucionar gradualment cap a un sistema com el del 1923, oligàrquic. Un altre militar, Dámaso Berenguer, més liberal que Primo, va formar govern. És el que es va dir la dictablanda.
Amnistia, però no per als catalans
Es va acordar una amnistia –que el govern va anomenar indult-, però que excloïa els impulsors del projecte d'invasió de Prats de Molló, amb Francesc Macià al capdavant. Aquest -que era a l'exili a França- es va convertir en un mite vivent i en l'aglutinador del gruix de les esquerres catalanes. La reivindicació per l'amnistia dels exiliats va esdevenir un clam i un gran moviment popular. Macià, amb molt d'instint, va tornar a Catalunya el 25 de setembre, però fou expulsat per les autoritats, el que encara va causar més irritació popular, i més popularitat pel dirigent d'Estat Català.
A l'estiu s'havia produït un altre fet rellevant. Republicans catalans i espanyols, més el PSOE, van subscriure l'anomenat Pacte de Sant Sebastià, una plataforma unitària que incloïa l'acceptació, més o menys ambigua, de la personalitat nacional de Catalunya. Partits com Acció Catalana, Acció Republicana i Estat Català van subscriure el pacte.
El govern de Berenguer va voler convocar eleccions a Corts per fer una nova Constitució, però l'oposició no se'n refiava. En el seu si predominaven els partidaris d'una insurrecció general per fer caure el règim. Aquesta insurrecció, precipitada i desorganitzada, es va intentar el mes de desembre. Va ser la insurrecció de Jaca, a càrrec de dos capitans republicans, Fermín Galán i Ángel García Hernández. L'intent va fracassar i els dos oficials, sotmesos a consell de guerra, van ser afusellats. La monarquia ja havia perdut tots els reflexos. La República ja tenia els seus màrtirs.
Berenguer, amb un govern sense oxigen, va plegar i el rei va designar el 19 de febrer un altre militar, Juan Bautista Aznar, un almirall que va convocar eleccions municipals per al 12 d'abril. Les oposicions, cada cop més segures, van decidir concórrer-hi i anar a totes. Aznar va fer un govern que integrava un destacat membre de la Lliga Regionalista de Cambó, Joan Ventosa i Calvell, com a ministre d'Hisenda. D'aquesta manera, la dreta catalanista cometia un error fatal: aparèixer com un dels darrers suports de la monarquia, que ara prometia una autonomia per a Catalunya.
Macià va ser indultat i va tornar a Catalunya el mateix febrer. A partir d'aquest moment, els esdeveniments es precipiten. Les eleccions municipals es contemplen realment com una votació plebiscitària sobre el règim, cada cop més aïllat. El mes de març, es funda Esquerra Republicana, que haurà de competir en el mateix àmbit ideològic amb el projecte d'Acció Catalana Republicana que impulsa Antoni Rovira i Virgili. Les dretes i els monàrquics es reuneixen entorn la Lliga.
El mes d'abril la història s'accelera. En pocs dies es passa d'una campanya electoral municipal a la caiguda de la monarquia borbònica, que es troba sense suports. Aquests dies es compleixen 90 anys d'un embat que va triomfar. Des de NacióDigital, recordarem a través d'un diari de campanya -dels dies 10 al 17 d'abril- els esdeveniments que van ensorrar la monarquia borbònica i van dur a la Generalitat republicana.
Res del que va passar aquell abril es pot entendre sense el que va suposar la dictadura del general Miguel Primo de Rivera. Capità general de Catalunya el 1923, va fer un cop d'estat incruent i es va encimbellar en el poder, amb la benedicció del rei Alfons XIII. El monarca va creure que un dictador aturaria la conflictivitat social i la descomposició del règim, basat en un bipartidisme oligàrquic de liberals i conservadors. Durant uns anys, va semblar així: el discurs regeneracionista de Primo de Rivera va enganyar a molts i algunes mesures pactistes en el camp social (amb una entesa sorprenent amb el sindicat UGT) van aportar una estabilitat aparent.
Però la repressió del règim va exacerbar les oposicions. Malgrat les bones paraules del dictador amb Catalunya, el govern va imposar una espanyolització fèrria i va suprimir la Mancomunitat. Tot el catalanisme es va unir contra Primo de Rivera, alhora que al bloc opositor de republicans i socialistes s'hi va afegir un sector d'antics monàrquics com Niceto Alcalá Zamora, que van trencar amb el rei pel seu suport a la dictadura. A finals dels anys vint, la dictadura feia aigües i amb ella la monarquia.
El gener del 1930, el dictador era empès pel rei a la dimissió. Alfons XIII va cometre aleshores un error fatal. No va valorar prou el seu desgast i, en lloc d'obrir un procés constituent, va voler evolucionar gradualment cap a un sistema com el del 1923, oligàrquic. Un altre militar, Dámaso Berenguer, més liberal que Primo, va formar govern. És el que es va dir la dictablanda.
Amnistia, però no per als catalans
Es va acordar una amnistia –que el govern va anomenar indult-, però que excloïa els impulsors del projecte d'invasió de Prats de Molló, amb Francesc Macià al capdavant. Aquest -que era a l'exili a França- es va convertir en un mite vivent i en l'aglutinador del gruix de les esquerres catalanes. La reivindicació per l'amnistia dels exiliats va esdevenir un clam i un gran moviment popular. Macià, amb molt d'instint, va tornar a Catalunya el 25 de setembre, però fou expulsat per les autoritats, el que encara va causar més irritació popular, i més popularitat pel dirigent d'Estat Català.
A l'estiu s'havia produït un altre fet rellevant. Republicans catalans i espanyols, més el PSOE, van subscriure l'anomenat Pacte de Sant Sebastià, una plataforma unitària que incloïa l'acceptació, més o menys ambigua, de la personalitat nacional de Catalunya. Partits com Acció Catalana, Acció Republicana i Estat Català van subscriure el pacte.
El govern de Berenguer va voler convocar eleccions a Corts per fer una nova Constitució, però l'oposició no se'n refiava. En el seu si predominaven els partidaris d'una insurrecció general per fer caure el règim. Aquesta insurrecció, precipitada i desorganitzada, es va intentar el mes de desembre. Va ser la insurrecció de Jaca, a càrrec de dos capitans republicans, Fermín Galán i Ángel García Hernández. L'intent va fracassar i els dos oficials, sotmesos a consell de guerra, van ser afusellats. La monarquia ja havia perdut tots els reflexos. La República ja tenia els seus màrtirs.
Berenguer, amb un govern sense oxigen, va plegar i el rei va designar el 19 de febrer un altre militar, Juan Bautista Aznar, un almirall que va convocar eleccions municipals per al 12 d'abril. Les oposicions, cada cop més segures, van decidir concórrer-hi i anar a totes. Aznar va fer un govern que integrava un destacat membre de la Lliga Regionalista de Cambó, Joan Ventosa i Calvell, com a ministre d'Hisenda. D'aquesta manera, la dreta catalanista cometia un error fatal: aparèixer com un dels darrers suports de la monarquia, que ara prometia una autonomia per a Catalunya.
Macià va ser indultat i va tornar a Catalunya el mateix febrer. A partir d'aquest moment, els esdeveniments es precipiten. Les eleccions municipals es contemplen realment com una votació plebiscitària sobre el règim, cada cop més aïllat. El mes de març, es funda Esquerra Republicana, que haurà de competir en el mateix àmbit ideològic amb el projecte d'Acció Catalana Republicana que impulsa Antoni Rovira i Virgili. Les dretes i els monàrquics es reuneixen entorn la Lliga.
El mes d'abril la història s'accelera. En pocs dies es passa d'una campanya electoral municipal a la caiguda de la monarquia borbònica, que es troba sense suports. Aquests dies es compleixen 90 anys d'un embat que va triomfar. Des de NacióDigital, recordarem a través d'un diari de campanya -dels dies 10 al 17 d'abril- els esdeveniments que van ensorrar la monarquia borbònica i van dur a la Generalitat republicana.