07
d'abril
del
2021
Actualitzat
a les
9:11h
Irresponsable, profundament irresponsable, l'emissió del documental Pilotsahir al Sense ficció de TV3. Explica la història d'Albert López el jove jugador d'handbol que va morir l'any 2015 als vint-i-un anys a causa d'un càncer. Estava fet, no ho dubto, amb la millor de les intencions: explicar la decisió personal d'un noi de no sotmetre's cirurgia ni a un nou tractament de quimioteràpia després d'haver superat dos càncers i havent aparegut el tercer.
Res a dir sobre tal decisió, res a jutjar. Puc tenir la meva opinió, però no és rellevant aquí. No és aquest el problema sinó la manera com Pilots ho explica, flirtejant amb la idealització de la seva decisió i la seva actitud. Donant per bones frases seves com: "La cura del càncer és aquí dins", mentre s'assenyala el cap. O lemes com "El somriure és la millor arma" expressats en el seu projecte audiovisual "Viure a contracorrent". O donant cabuda de forma acrítica a teràpies com la dieta a la qual es va sotmetre per a superar el segon càncer i la que va emprendre de cara al tercer. O donant cabuda a un pseudotractament com l'anomenat MMS, il·legal, que va provar per encarar l'última fase de la malaltia.
El documental no fa apologia ni de la dieta ni del MMS, si ho fes llavors sí que seria com per demanar dimissions immediates. Però idealitza excessivament la peripècia del protagonista, les decisions que va prendre i converteix tal peripècia en un exemple vital a tenir present i admirar. Massa centrat en l'emotivitat, perillós, irresponsable. El doctor Jaume Padrós, president del Col·legi de Metges de Catalunya, ho explica molt bé en aquest fil fet després de l'emissió del documental:
Res a dir sobre tal decisió, res a jutjar. Puc tenir la meva opinió, però no és rellevant aquí. No és aquest el problema sinó la manera com Pilots ho explica, flirtejant amb la idealització de la seva decisió i la seva actitud. Donant per bones frases seves com: "La cura del càncer és aquí dins", mentre s'assenyala el cap. O lemes com "El somriure és la millor arma" expressats en el seu projecte audiovisual "Viure a contracorrent". O donant cabuda de forma acrítica a teràpies com la dieta a la qual es va sotmetre per a superar el segon càncer i la que va emprendre de cara al tercer. O donant cabuda a un pseudotractament com l'anomenat MMS, il·legal, que va provar per encarar l'última fase de la malaltia.
El documental no fa apologia ni de la dieta ni del MMS, si ho fes llavors sí que seria com per demanar dimissions immediates. Però idealitza excessivament la peripècia del protagonista, les decisions que va prendre i converteix tal peripècia en un exemple vital a tenir present i admirar. Massa centrat en l'emotivitat, perillós, irresponsable. El doctor Jaume Padrós, president del Col·legi de Metges de Catalunya, ho explica molt bé en aquest fil fet després de l'emissió del documental:
Imagino que l'enfoc que volíeu donar era el d'un relat d'una persona que no es rendeix passivament a l'esdevenidor. I que defensa que davant l'inevitable vol decidir com viure.Tot l'afecte.Res a dir. Màxim respecte. La meva crítica: crec que heu anat més enllà d'aquest objectiu