Xavier Bosch: «Espanya no ha fet res per resoldre el tema dels nens robats»

Una família que sembla com les altres pot amagar un gran secret que desconeixen quasi tots els seus membres. A Xavier Bosch (Barcelona, 1967) el context convencional i apacible dels Estrada Vilalta li serveix per furgar, en la seva darrera novel·la, La dona de la seva vida (Columna), en un tema sòrdid i cruel com el dels nens robats, un escàndol que va superar de llarg la frontera cronològica del franquisme i que a l'autor el rosega des d'un llunyà programa a l'Àgora de TV3 en què va conèixer alguns testimonis.  

Autor de la trilogia de novel·les Se sabrà tot (Premi Sant Jordi 2009 i llibre més venut del 2010), Homes d'honor (2012) i Eufòria (2014), l'any 2015 va guanyar el Ramon Llull amb Algú com tu, traduïda a set idiomes. Després van arribar altres obres d'èxit. El periodista ha estat innovador amb programes com El gran dictat, ha estat cap de programes de RAC1, director del diari Avui i de programes televisius com Un tomb per la vida o Àgora de TV3. És també membre del consell editorial del diari Ara. 

- Intriga i sentiments continuen sent dos ingredients fixos en la seva obra.

- Sí, però aquesta és la primera vegada que els aplego d'una manera tan clara i tan premeditada. Em sentia molt bé en el meu inici novel·lístic amb el periodista d'investigació Dani Santana. Després de tres novel·les, vaig voler sorprendre i vaig fer un canvi de registre. I per què no casar aquest món dels sentiments, de les intimitats i de mirar dins de les persones de les tres darreres novel·les, amb el periodisme d'investigació?   

- Parli'ns d'aquesta família aparentment modèlica, els Estrada Vilalta, i dels seus tres fills, el Joel, el Raimon i la Victòria.

- Els Estrada són una família com tots nosaltres. Una família al final és un microcosmos de la vida íntima, on sovint la família és un regal, però també pot ser una prova de resistència, en què hi ha contradiccions, debilitats, en què hi ha estimació, lluminositat, però també retrets. Pot haver-hi moments en què potser fugiries. Perquè la família no la tries, sinó que t'ha tocat. Als Estrada, en l'inici de la novel·la, se'ls mor la mare i queda un pare vidu, desvalgut, amb 88 anys, i els tres germans, que viuen cadascun en un racó de món, es retroben amb motiu de l'enterrament. A la portada, la Mari Fouz ha fet una il·lustració magnífica, on els tres protagonistes miren cap a diferents bandes. Són germans, però sovint tenen punts de vista sobre la vida diverses. 

"Una clau d'aquest escàndol és el part secret o anònim, que feia que no calia posar el nom de la mare biològica en el registre civil en el moment del naixement"

- Fa també un cant a la infantesa i a la fraternitat familiar.

- D'alguna manera, sens dubte. Jo m'he plantejat la novel·la com un homenatge als germans. Ho necessitava. Jo només en tinc un i m'ha agradat explorar la vida d'una relació entre tres germans. Perquè l'equilibri de forces és diferent. Les joguines o les carícies dels pares no te'ls reparteixes a mitges. No hi ha "majories absolutes", pot haver decisions de 2 a 1. La germana va arribar més tard i no compartia l'habitació amb ells. He explorat un món que desconeixia una mica i volia fer un homenatge als germans.  
 
- Ara que diu això que ha tingut un germà. Hi ha molt del Xavier Bosch real en aquest llibre? Algun dimoni familiar?

- Del Xavier Bosch n'hi ha, en aquest i en tots els altres llibres. I crec que passa en tots els autors. Anem traient de la motxilla de les nostres vivències allò que ens convé. Per alliberar fantasmes, també. Però perquè no coneixem ningú tan bé com a nosaltres mateixos. Per tant, hi ha anècdotes d'infantesa, pensaments i reflexions sobre la vida, sobre la sexualitat, sobre la política, la perversió humana i el poder. De tot el que has viscut n'has fet un pòsit i es tracta de treure-ho esquitxadament. Xavier Bosch no és només un personatge de la novel·la o el periodista que investiga, és una mica cadascun dels tres germans, és una mica la mare. Potser el pare, també potser el roballibres, que hi ha un personatge que roba llibres.

- Quin personatge del llibre li ha semblat més complex i l'ha anat sorprenent mentre el treballava?

- Jo tinc debilitat per la Victòria, la germana, l'única noia. De jove se'n va a viure a l'estranger, a Estrasburg, jo també hi vaig viure un any, el que em permet el coneixement de la ciutat. Ella s'hi queda, es casa amb un parisenc, fa de pediatra, té una filla. Jo també tinc una filla. La meva debilitat és la Victòria, que té un nom que és premonitori.    

"M'he plantejat la novel·la com un homenatge als germans. Ho necessitava, jo només en tinc un i m'ha agradat explorar una relació entre tres"

- Expliqui'ns perquè ha triat el tema dels nens robats. Neix d'un programa d'Àgora.

- Sí. Segurament, si no hagués fet un programa d'Àgora el 2012 no hauria viscut tan de prop sis casos de testimonis que em van posar la pell de gallina. He vist que han passat els anys i Espanya està igual. No ha fet res per resoldre el tema dels nens robats, per trobar les mares biològiques, per jutjar els casos. Al contrari, s'han anat arxivant de manera sistemàtica. No s'ha fet res per atendre les víctimes, no s'ha creat la base de dades d'ADN... És a dir, de tots els deures que la UE va posar a Espanya fa deu anys, no s'ha fet res. 

- Com s'explica això?

- És inexplicable. De casos similars de nadons robats n'hi ha hagut a tot arreu, d'Espanya a Austràlia, on s'han fet coses. S'hi ha posat remei i qui ha fet malvestats, ha demanat disculpes. L'Església, a Austràlia, ho ha fet. Aquí, no. Perquè no és només un cas d'unes monges en temps de Franco. És que això ha passat en democràcia, ha passat pràcticament fins al 1999.    

- Per què va ser possible?

- Ho tenien molt ben muntat. No tenien cap remordiment, perquè segrestar un nen de per vida és el més terrible que se m'acut, més enllà de matar-lo. Una clau d'aquest escàndol és el part secret o anònim, que feia que no calia posar el nom de la mare biològica en el registre civil en el moment del naixement. Era un forat legal que permetia la falsedat documental i el tràfic de nadons. Quan el part anònim deixa de ser possible i ha de constar sempre el nom de la mare biològica, i tot ciutadà espanyol té dret a saber qui era la seva mare quan va néixer, en cas de ser adoptat, aquí s'acaba el tinglado. En alguna presentació, en el moment en què signo el llibre, m'ha vingut a veure alguna llevadora per explicar-me que allò era molt bèstia, però que s'han fet uns protocols que fan impossible fer passar per mort un nen que no ha mort.    
 
- Quantes persones poden estar dins del col·lectiu dels que no sabran mai qui són? 

- La dada que he trobat, que no és meva, és que hi ha 6.000 persones a l'estat espanyol, entre els 20 i els 70 anys, que moriran sense saber que tenen una identitat falsa.  

"Si els que parissin fóssim els homes, no s'haguessin atrevit a crear aquesta xarxa que ha durat tants anys a tants llocs"

- A vegades, una novel·la pot ser l'únic recurs davant la injustícia?

- A mi em fa l'efecte que no. Un robatori d'un nadó és un delicte de lesa humanitat i, per tant, no prescriu. Se l'ha de perseguir sempre. El periodisme ha de fer la seva feina i explicar les coses que sap. La ficció ha de novel·lar les coses que potser el periodisme ha de desar al calaix, perquè no les té prou contrastades. Però potser és una manera més de posar a l'agenda pública un tema que no s'ha solucionat. Jo no vinc a salvar res ni a resoldre el tema. És només una petita gota en un oceà d'injustícia. Com diu algú al llibre, quan la justícia falla, només queda el periodisme.

- El cas dels nens robats dibuixa molt del passat recent d'Espanya? Del franquisme a un model de democràcia poc homologable.

- No s'explica que cap dels governs, ni els d'esquerra ni els de dreta ni els de centre, no hi posessin remei. O que abolissin el part anònim. Al final, la novel·la és una mostra més del maltractament a la dona. Se'ls robava els fills perquè es creia que eren reis i ho podien fer. Crec que si els que parissin fóssim els homes, no s'haguessin atrevit a crear aquesta xarxa que ha durat tants anys a tants llocs.  

- Quan va aparèixer la filla desconeguda de François Mitterrand, Mazarine Pingeot, l'expresident francès va dir allò que "tothom té el seu jardí secret". Hi ha moltes més famílies com els Estrada Villata? Vull dir si a moltes cases es trobarien sorpreses si furguéssim en els calaixos de la memòria?

- Mitterrand tenia raó també en això. Era un senyor que en el seu enterrament hi va anar la seva amant. Chapeau pels francesos i aquesta manera d'entendre la normalitat de les noves famílies. Quan tanquem la porta de casa, passen coses que a vegades no saben ni els mateixos membres de la família. Tothom té algun secret. El que no sabem és si dona per una novel·la o per un breu en un diari. 

"Esquerra ha pecat d'innocència per acordar la presidència del Parlament per a Laura Borràs i no garantir la investidura"

- Acabem d'assistir al segon debat d'investidura al Parlament, que ha conclòs sense president. Com ho ha contemplat?

- Per primera vegada a la història, tenim més del 50% de vots independentistes i més del 50% d'escons al Parlament. Això darrer ja ho teníem, la novetat està en els vots. La gran decepció és veure que set setmanes després continuen amb els retrets de fa un any o cinc anys entre Esquerra i Junts o el que era Convergència. És molt decebedor haver-los donat el vot i que tornin a fer el mateix. És molt humiliant per a Pere Aragonès. També hi ha hagut una part d'innocència per part d'Esquerra, per haver acordat de seguida la presidència del Parlament per a Laura Borràs i no garantir la seva investidura. 
 
- A ERC han pecat d'innocència?

- D'ingenus, sí. S'hagués hagut de pactar des de l'inici i, a partir d'aquí, seure per fer el millor govern possible, buscar els objectius comuns per fer passes cap a la independència, després de 23.000 morts a Catalunya per la pandèmia. Jo que em passejo per tot el país fent presentacions del llibre, veig poblacions amb les persianes baixades que ja no les aixecaran. Hi ha 32.000 famílies a les que han hagut de condonar el deute de la llum. I van deixant passar els dies sense fer un govern.  

- Creu que, malgrat això, els dirigents independentistes evitaran repetir els mateixos errors? 

- L'escenificació cruel d'aquests dies amb Pere Aragonès em fa pensar que el proper govern no tindrà la cohesió que ha de tenir un govern de coalició en el pitjor moment del país des de la Guerra Civil.    

"Laporta sap quines coses de la seva experiència pot aprofitar i quines no ha de tornar a repetir"

- Acabem de viure un intens debat electoral al Barça. Què n'opina del retorn de Jan Laporta?

- La majoria dels socis han volgut que Laporta fos el president i li hem de desitjar el millor en els propers sis anys. Ell, que té l'experiència, sap quines són les coses que pot aprofitar i quines de dolentes no ha de tornar a repetir. Per tant, pel bé del Barça, que s'apliqui. 

- És tan nuñista com diuen que és?

- Amb Josep Lluís Núñez vaig tenir molt bona relació des que va deixar de ser president del Barça.