Panxo (Zoo): «Em considero part del problema que dilueix l'antifeixisme en estètica»

Imagineu ser un grup de música i llançar un àlbum nou autoproduït. Imagineu fer-ho en mig d'una pandèmia mundial que impossibilita els concerts i els festivals. Imagineu, a més, no fer-hi esment en cap moment del disc. Això és el que ha fet Zoo, la banda de més èxit del País Valencià, amb la publicació de Llepolies, el seu darrer treball. El cantant del grup, Toni Sánchez, popularment conegut com a Panxo, nascut a Oriola, al Baix Segura, el 1982, explica a NacióDigital com encaren ell i la resta d'integrants del grup una situació que fins ara no havien hagut d'afrontar perquè havia coincidit amb la seva aturada de concerts.

El músic, llicenciat en filosofia, fa més de 15 anys que viu immers en el món de la música, de la mà de formacions com Orxata Sound System, Riot Propaganda o els mateixos Zoo Posse. Es va estrenar amb la seva banda actual el 2014, amb el disc Tempestesvénen del sud. Més tard, el 2017, van publicar Raval; i el 26 de març van culminar el seu esperat retorn amb Llepolies.

- Treuen el disc nou amb un segell propi, Zoo Records. És fosc el món de les discogràfiques?

- Eh... (riu). Bé, fosc... No té una part fosca en si. Una discogràfica t'ofereix un servei que, si tu disposes de temps, ganes i gent del teu voltant disposada, pots fer-la tu. No és que el món discogràfic en si mateix sigui roí; és necessari. Però vam trobar la manera de fer la feina nosaltres sols i ens surt més a compte.

- Els músics componen cançons a partir dels sentiments i la realitat que els envolta. No és sorprenent que, havent compost Llepolies enmig d’una pandèmia mundial, ni s'esmenti?

- Vam començar a compondre el disc una mica abans de la pandèmia i, quan tot va esclatar, just havíem fet una primera fase de preproducció de la qual en vam sortir amb sis cançons més o menys encaminades. El disc em transmetia molt bones sensacions des d'un inici; creia que seria bonic i millor que els dos anteriors. A més, la gent esperava el nostre retorn amb certa expectació.

En aquestes circumstàncies, jo em vaig proposar no tractar la pandèmia per dues raons: primer, perquè molts companys se n'han menjat el pitjor i nosaltres, per sort, vam esquivar-la. Ens semblava frívol gastar aquest recurs. En segon lloc, perquè durant un any ha estat difícil mantenir una conversa en què no es parli de la Covid i no em venia de gust fer el que fa tothom a totes hores.

- El poeta alemany Bertolt Brecht, a la seva cèlebre Cançó dels poetes lírics, es lamentava que la gent no llegia ni pagava per la poesia. A Diània fan una queixa semblant: cal protegir el poeta, és a dir, la cultura. És difícil viure'n, fins i tot per a Zoo?

- Nosaltres, els últims anys hem pogut fer-ho. Vam elaborar una planificació econòmica per poder aturar els concerts l'any passat, però ja necessitem treballar perquè vivim de les actuacions en directe. Ara, el present i el futur és més incert. Fins ara, ens hem pogut guanyar la vida amb la música, però és molt difícil. Fa 15 o 16 anys que escric cançons i n'he pogut viure des dels últims sis. 

"Durant un any ha estat difícil mantenir una conversa en què no es parli de la Covid i no em venia de gust fer el que fa tothom a totes hores"

- Al País Valencià, només el 28% de la població té el català com llengua habitual. Canten en català per convicció política?

- No, ho fem perquè és la nostra llengua; la que parlem en el dia a dia. Al País Valencià, hi ha comarques senceres absolutament castellanoparlants; hi ha les grans ciutats, que absorbeixen un percentatge molt gran de població, on la llengua majoritària és el castellà. Però també zones com Diània, que és on som nosaltres, en què es parla molt valencià.

- Els surt de forma natural.

- Sí... tot i que parlar en valencià pot ser més o menys natural, però té conseqüències polítiques. Com parlar castellà, que també les té.

- Això genera algun rebuig per part de gent castellanoparlant? 

- El conflicte identitari i de les llengües és latent al País Valencià. Va tenir una etapa molt més violenta els anys 90, però ara està una mica millor. Com a mínim, en l'àmbit cultural s'ha normalitzat més. I crec que això és perquè el valencià ha tingut tants grups amb una repercussió tan gran que la gent "de l'altre costat" s'ha hagut de rendir. Ha hagut d'acceptar aquesta realitat i, ara, hi ha una convivència prou normalitzada. Però parlo a escala cultural, eh! En la sociològica o ideològica, aquesta polarització és diferent.

"En l'àmbit cultural el valencià s'ha normalitzat més perquè ha tingut tants grups amb repercussió que la gent "de l'altre costat" s'ha hagut de rendir"

- Va començar cantant en castellà i amb Zoo va passar a fer-ho en català. Per què?

- Jo soc castellanoparlant des de petit. Vaig fer el salt per una qüestió d'amistats: quan entro a la universitat, amb 18 anys, començo a ajuntar-me més amb gent que parla valencià. El 2009, entro a Orxata Sound System i em relaciono amb altres bandes del moment, com Obrint Pas o la Gossa Sorda, amb qui començo a fer alguna col·laboració i escriure en català. En aquell moment, descobreixo una llengua que em resulta molt atractiva per rapejar, perquè és molt divertida fonèticament i decideixo provar en català.

- Centrem-nos ara en el missatge. El del single del disc, Avant, vindria a dir que, enfront l'auge del feixisme, ens hi trobaran de cara: "Sempre a la contra i avant". Però l'ascens de l’extrema dreta és innegable. Per què, en canvi, en el panorama musical dels Països Catalans l’esquerra és hegemònica?

- En l'àmbit cultural o artístic, diria que l'esquerra sempre ho ha estat més. No hi ha un circuit cinematogràfic, teatral o musical explícitament de dretes. L'esquerra sempre ha tingut menys inconvenients a ser més directa. La qüestió respon a dos àmbits diferents: el cultural i el sociològic. A banda, què és la música d'esquerres? El nostre grup està bastant clar quins plantejaments té, però, Love of Lesbian, per exemple, a quin marc ideològic l'adscrivim? I el seu públic?

- Els anys en què manava el PP al País Valencià triomfaven Obrint Pas i la Gossa Sorda, no una banda "de dretes".

- Perquè no en calia cap! No han de reivindicar res perquè ja tenen tot el que necessiten. Al País Valencià, el festival que més ho peta és el Medusa, de música electrònica. Els discjòqueis que hi punxen no diries que són de dretes, però, si hi vas, veuries banderes d'Espanya a punta pala. Com es plasma artísticament la dreta, doncs? Hi ha bandes neonazis com Estirpe Imperial, però són molt residuals.

"La dreta no ha de reivindicar res perquè ja té tot el que necessiten"

 
- Els fa por que, amb música com la seva, la lluita social es faci estètica i se substitueixi per "antifeixisme de concert"?

- Sí que ens en fa. De fet, ja passa sovint. Per això, m'agrada remarcar que les paraules de les meves cançons se les emporta el vent i el que importa és com actuem. Estic molt cansat de veure gent que se sent més revolucionària perquè escolta Non Servium en lloc de Zoo, per exemple. Tot es converteix en una espècie de competició per veure qui és més antifeixista estèticament. Si tens una actitud molt més macarra, agressiva o testosterònica, reuneixes les condicions necessàries, però si escoltes Txarango, no, per exemple. I després resulta que aquest grup sempre ha demostrat una gran integritat i coherència en les seves accions.

Al final, tot es dilueix en una estètica i simbolisme que jo lamento i em considero part del problema. Nosaltres vivim en la contradicció de pertànyer a la indústria cultural que, a la vegada, conforma la indústria de l'oci. I aquesta indústria, majoritàriament i sobretot per la part que ens toca, es basa en un oci que distreu. Distreu de formar-se, de militar, de canviar les coses. Això és una contradicció que assumim i cavalquem com podem.

- Se'n pot escapar?

- Escrivim les nostres cançons perquè pertanyem a aquella tradició cultural que ha fet servir l'art per reivindicar i cagar-se en l'hòstia, però no som la solució a res. Podem acompanyar els processos o ajudar amb la nostra capacitat de mobilització, però no som un agent transformador.

"Formem part d'una indústria que distreu. Distreu de formar-se, de militar, de canviar les coses i és una contradicció que assumim i cavalquem com podem"

- Pablo Hasél, Valtònyc, César Strawberry… Són temps complicats per la llibertat d’expressió en la música a Espanya. Us fa por que algun dia us toqui a vosaltres?

- A veure... A mi em fa por que m'empresonin per les lletres o per qualsevol altra cosa, com tothom.

- Clar, però no tothom escriu cançons. Us autocensureu en fer-ho?

- No de manera conscient, com a mínim. M'agrada dir que el nostre grup no és especialment explícit en les lletres. Tot i que mai saps què pot passar, perquè en el nou disc hi ha un vers que diu "trinca Juan Carlos; trinca Felip", i potser després ens acusen d'injúries a la Corona. Quan em vaig plantejar si el vers ens podia suposar un problema vaig pensar que, en cas necessari, diria que Juan Carlos i Felip són els meus veïns.

- Llavors, ja ha de pensar en possibles coartades quan escriu certes lletres.

- Clar! Però a nosaltres, estilísticament, sempre ens ha agradat més buscar expressions suggeridores que no pas explícites.

"Sempre ens ha agradat més buscar expressions suggeridores que no pas explícites a les lletres"

- Els concerts i festivals, probablement, seran dels esdeveniments que trigaran més a celebrar-se amb normalitat. Com viuen aquest fet?

- Sabem que trigarem a tornar a veure els festivals, però no ens volem lamentar gaire, perquè molt altres companys fa un any que estan en aquesta situació. L'acceptarem i ja hem vist què cal fer: callar i assumir-ho.