27
de març
del
2021
Actualitzat
el
29
de març
a les
11:02h
Al llarg dels últims deu anys, a Catalunya s'hi han desenvolupat dos processos. El primer, estructurat a l'entorn del xoc amb l'Estat, va tenir en l'1-O la principal fita, perquè és d'aquí que se'n deriven les conseqüències -polítiques i penals- fonamentals per entendre les dificultats que travessa l'independentisme des del 2017. El segon procés orbita al voltant de la pugna per l'hegemonia entre Junts -abans CDC i després PDECat, fins la refundació liderada per Carles Puigdemont- i ERC, i permet comprendre per què Pere Aragonès encara no ha estat escollit president de la Generalitat. Els traumes d'una dècada de procés han sobrevolat la investidura al Parlament, que es va resoldre de manera fallida divendres a la nit. I, si res canvia, passarà el mateix dimarts.
Quins són aquests traumes? Fonamentalment, la gestió política del referèndum de l'1-O, declaració d'independència inclosa, però també els efectes de la repressió. Tenen a veure només amb l'etapa dels lideratges de Puigdemont i Oriol Junqueras? No ben bé, perquè les discrepàncies acumulades es remunten a l'etapa en què Artur Mas i el líder d'ERC van pugnar pel 9-N i, després, per la posada en marxa de Junts pel Sí. Els comptes pendents estan només vinculats amb l'espai postconvergent i el republicà? No, perquè la CUP també ha estat protagonista en múltiples xocs des del 2012, quan va irrompre en l'arc parlamentari. Cap decisió com el veto a Mas, a qui van enviar "a la paperera de la història" després de les plebiscitàries del 2015, és tan simbòlica en el capítol del procés dedicat als anticapitalistes. L'expresident encara se'n recorda.
En major o menor mesura, totes aquestes carpetes van anar apareixent en el debat de divendres. Albert Batet, president del grup parlamentari de Junts i abans fundador del PDECat -on va arribar des de les files de Convergència, etapa en la qual va teixir una bona relació parlamentària amb Puigdemont per la proximitat a l'hemicicle-, va fer esment a la "paperera de la història" sense referir-se explícitament a Mas, i també va anar al moll de l'os de les discrepàncies entre Junts i ERC: la investidura fallida del mateix Puigdemont del 30 gener del 2018, quan optava a la reelecció. Aquell dia, els republicans van evidenciar que anaven cap a una estratègia més pragmàtica -a diferència de l'exhibida en les hores prèvies a la declaració d'independència- i els de Puigdemont ho consideren el "pecat original".
Un "pecat original" que va tenyir tota la legislatura, marcada després per la suspensió dels diputats processats al Tribunal Suprem -qüestió que quasi trenca l'executiu liderat per Quim Torra i porta el país a eleccions anticipades- i també per la manca d'unitat a l'hora d'abordar la sentència de l'1-O, tal com també va recordar Batet. Poc temps després va arribar el terratrèmol de la pèrdua de l'escó per part de Torra, que en un primer moment li va ser mantingut i, al cap de tres setmanes, va veure com Roger Torrent -ja en el punt de mira de Junts per la no-investidura de Puigdemont- validava l'acció de la justícia i el deixava de considerar diputat. "Quin president, aquest home!", s'exclama Torra en el llibre de memòries publicat fa unes setmanes.
Totes aquestes cicatrius són senyals externs de desconfiances larvades des que Mas i Junqueras van col·lisionar abans del 9-N i, després, el xoc el protagonitzessin el líder d'ERC i Puigdemont per la gestió de la tardor del referèndum. L'entrada a la presó de Junqueras i la sortida a l'exili -sense avisar, segons la versió dels republicans- del cap de files de Junts encara no han estat païdes i, a banda, han dificultat greixar la relació entre els dos, que no parlen des de finals de gener. És representatiu un fragment de les memòries de Puigdemont en el qual reconstrueix què li diu a Aragonès quan l'ara candidat a la presidència el va a veure per primera vegada a Waterloo: "Vull que sàpigues que em sento menyspreat per vosaltres. No em reconeixeu el lideratge, quan nosaltres us reconeixem el vostre. És inexplicable, el que esteu fent".
La bifurcació entre exili i presó, entre Waterloo i Lledoners, entre Puigdemont i Junqueras, és també el que explica que el Consell per la República -l'únic organisme, encara que sigui privat i establert fora de Catalunya, que té el mandat de treballar per complir amb el resultat de l'1-O- constitueixi el principal escull de les converses. Ja formava part de l'acord signat el març del 2018 per investir Jordi Turull, però no s'ha arribat a desplegar mai en els termes que hi apareix. La tria de Turull és també recordada aquests dies des de les files de Junts, perquè el 22 de març de fa tres anys va veure com la CUP li impedia accedir a la presidència i, l'endemà, el Suprem el tornava a empresonar. Els anticapitalistes, aquesta vegada, han optat per un "sí" a Aragonès, amb qui han signat un acord "de mínims" per dotar d'estabilitat la legislatura.
El malestar a Junts és palpable, perquè esperaven -a l'estil del que, insisteixen en privat, passa en altres països com Alemanya- que ERC tanqués primer una entesa amb ells i, després, anessin plegats a buscar la CUP. Un partit que, en vigílies del 9-N, va ser esperonat per Mas i el seu entorn -l'abraçada amb David Fernàndez és viva en el record-, com també va passar en el cas de Puigdemont i la seva investidura a distància -els anticapitalistes van ser els únics en asseure's al faristol un cop Torrent va suspendre el debat-, però que ara rep crítiques per part de Junts. On, per cert, també hi ha sectors més d'ordre, sobretot dins del Govern, que recelen del component "ideològic" que es desprèn de l'entesa entre la CUP i els seus actuals socis dins l'executiu.
El mateix passa amb el front de Madrid, vesper de discrepàncies entre Junts i ERC, sobretot arran de la investidura de Pedro Sánchez. Els de Puigdemont, en campanya, van insistir que s'havia fet "a canvi de res", i que la taula de diàleg era "fake". Ara s'hi asseuran -Jordi Sànchez ha promès "lleialtat" als republicans en aquesta estratègia perquè és la vencedora de les eleccions en clau independentista-, però ho faran de manera escèptica. La discrepància apareix quan es debat què fer si l'Estat no accepta el referèndum: ERC no ho concreta, Junts aposta, amb més o menys intensitat, per la unilateralitat. Papers girats respecte de la tardor del 2017, quan Marta Rovira va pressionar Puigdemont per encaminar la declaració d'independència.
En el capítol de factures acumulades dels republicans hi ha, també, el fet d'haver fet costat a les investidures de Mas el 2012, de Puigdemont el 2016 i de Torra el 2018, i també la tria de Laura Borràs com a presidenta del Parlament fa tan sols dues setmanes, tot i els dubtes que els generava el seu perfil, per la investigació oberta sobre el presumpte fraccionament de contractes quan era directora de la Institució de les Lletres Catalanes. "Nosaltres sempre hi hem estat", assenyalava aquest divendres Marta Vilalta, portaveu d'ERC al Parlament. En la primera ocasió que Junts ha hagut d'investir un candidat dels republicans, la tria ha estat -de moment- una abstenció.
En el fons, al darrere de la investidura d'Aragonès s'hi amaguen les respostes que han marcat el debat els últims anys. Hauria d'haver evitat Mas l'avançament electoral del 2012, després de la primera gran mobilització independentista? El 9-N hauria d'haver estat vinculant? Anar a les eleccions plebiscitàries sota el paraigua de Junts pel Sí va ser un error? El pas al costat i la tria de Puigdemont van suposar bones decisions per part de Mas? No desplegar la declaració d'independència va ser un encert o una mala decisió estratègia? S'haurien d'haver convocat eleccions abans del 27-O? I, sobretot, fins a quin punt els recels entre l'expresident i Junqueras han condicionat el procés? De les respostes que es fa cada partit se'n comprèn el bloqueig de la investidura.
Quins són aquests traumes? Fonamentalment, la gestió política del referèndum de l'1-O, declaració d'independència inclosa, però també els efectes de la repressió. Tenen a veure només amb l'etapa dels lideratges de Puigdemont i Oriol Junqueras? No ben bé, perquè les discrepàncies acumulades es remunten a l'etapa en què Artur Mas i el líder d'ERC van pugnar pel 9-N i, després, per la posada en marxa de Junts pel Sí. Els comptes pendents estan només vinculats amb l'espai postconvergent i el republicà? No, perquè la CUP també ha estat protagonista en múltiples xocs des del 2012, quan va irrompre en l'arc parlamentari. Cap decisió com el veto a Mas, a qui van enviar "a la paperera de la història" després de les plebiscitàries del 2015, és tan simbòlica en el capítol del procés dedicat als anticapitalistes. L'expresident encara se'n recorda.
En major o menor mesura, totes aquestes carpetes van anar apareixent en el debat de divendres. Albert Batet, president del grup parlamentari de Junts i abans fundador del PDECat -on va arribar des de les files de Convergència, etapa en la qual va teixir una bona relació parlamentària amb Puigdemont per la proximitat a l'hemicicle-, va fer esment a la "paperera de la història" sense referir-se explícitament a Mas, i també va anar al moll de l'os de les discrepàncies entre Junts i ERC: la investidura fallida del mateix Puigdemont del 30 gener del 2018, quan optava a la reelecció. Aquell dia, els republicans van evidenciar que anaven cap a una estratègia més pragmàtica -a diferència de l'exhibida en les hores prèvies a la declaració d'independència- i els de Puigdemont ho consideren el "pecat original".
Un "pecat original" que va tenyir tota la legislatura, marcada després per la suspensió dels diputats processats al Tribunal Suprem -qüestió que quasi trenca l'executiu liderat per Quim Torra i porta el país a eleccions anticipades- i també per la manca d'unitat a l'hora d'abordar la sentència de l'1-O, tal com també va recordar Batet. Poc temps després va arribar el terratrèmol de la pèrdua de l'escó per part de Torra, que en un primer moment li va ser mantingut i, al cap de tres setmanes, va veure com Roger Torrent -ja en el punt de mira de Junts per la no-investidura de Puigdemont- validava l'acció de la justícia i el deixava de considerar diputat. "Quin president, aquest home!", s'exclama Torra en el llibre de memòries publicat fa unes setmanes.
Totes aquestes cicatrius són senyals externs de desconfiances larvades des que Mas i Junqueras van col·lisionar abans del 9-N i, després, el xoc el protagonitzessin el líder d'ERC i Puigdemont per la gestió de la tardor del referèndum. L'entrada a la presó de Junqueras i la sortida a l'exili -sense avisar, segons la versió dels republicans- del cap de files de Junts encara no han estat païdes i, a banda, han dificultat greixar la relació entre els dos, que no parlen des de finals de gener. És representatiu un fragment de les memòries de Puigdemont en el qual reconstrueix què li diu a Aragonès quan l'ara candidat a la presidència el va a veure per primera vegada a Waterloo: "Vull que sàpigues que em sento menyspreat per vosaltres. No em reconeixeu el lideratge, quan nosaltres us reconeixem el vostre. És inexplicable, el que esteu fent".
La bifurcació entre exili i presó, entre Waterloo i Lledoners, entre Puigdemont i Junqueras, és també el que explica que el Consell per la República -l'únic organisme, encara que sigui privat i establert fora de Catalunya, que té el mandat de treballar per complir amb el resultat de l'1-O- constitueixi el principal escull de les converses. Ja formava part de l'acord signat el març del 2018 per investir Jordi Turull, però no s'ha arribat a desplegar mai en els termes que hi apareix. La tria de Turull és també recordada aquests dies des de les files de Junts, perquè el 22 de març de fa tres anys va veure com la CUP li impedia accedir a la presidència i, l'endemà, el Suprem el tornava a empresonar. Els anticapitalistes, aquesta vegada, han optat per un "sí" a Aragonès, amb qui han signat un acord "de mínims" per dotar d'estabilitat la legislatura.
El malestar a Junts és palpable, perquè esperaven -a l'estil del que, insisteixen en privat, passa en altres països com Alemanya- que ERC tanqués primer una entesa amb ells i, després, anessin plegats a buscar la CUP. Un partit que, en vigílies del 9-N, va ser esperonat per Mas i el seu entorn -l'abraçada amb David Fernàndez és viva en el record-, com també va passar en el cas de Puigdemont i la seva investidura a distància -els anticapitalistes van ser els únics en asseure's al faristol un cop Torrent va suspendre el debat-, però que ara rep crítiques per part de Junts. On, per cert, també hi ha sectors més d'ordre, sobretot dins del Govern, que recelen del component "ideològic" que es desprèn de l'entesa entre la CUP i els seus actuals socis dins l'executiu.
El mateix passa amb el front de Madrid, vesper de discrepàncies entre Junts i ERC, sobretot arran de la investidura de Pedro Sánchez. Els de Puigdemont, en campanya, van insistir que s'havia fet "a canvi de res", i que la taula de diàleg era "fake". Ara s'hi asseuran -Jordi Sànchez ha promès "lleialtat" als republicans en aquesta estratègia perquè és la vencedora de les eleccions en clau independentista-, però ho faran de manera escèptica. La discrepància apareix quan es debat què fer si l'Estat no accepta el referèndum: ERC no ho concreta, Junts aposta, amb més o menys intensitat, per la unilateralitat. Papers girats respecte de la tardor del 2017, quan Marta Rovira va pressionar Puigdemont per encaminar la declaració d'independència.
En el capítol de factures acumulades dels republicans hi ha, també, el fet d'haver fet costat a les investidures de Mas el 2012, de Puigdemont el 2016 i de Torra el 2018, i també la tria de Laura Borràs com a presidenta del Parlament fa tan sols dues setmanes, tot i els dubtes que els generava el seu perfil, per la investigació oberta sobre el presumpte fraccionament de contractes quan era directora de la Institució de les Lletres Catalanes. "Nosaltres sempre hi hem estat", assenyalava aquest divendres Marta Vilalta, portaveu d'ERC al Parlament. En la primera ocasió que Junts ha hagut d'investir un candidat dels republicans, la tria ha estat -de moment- una abstenció.
En el fons, al darrere de la investidura d'Aragonès s'hi amaguen les respostes que han marcat el debat els últims anys. Hauria d'haver evitat Mas l'avançament electoral del 2012, després de la primera gran mobilització independentista? El 9-N hauria d'haver estat vinculant? Anar a les eleccions plebiscitàries sota el paraigua de Junts pel Sí va ser un error? El pas al costat i la tria de Puigdemont van suposar bones decisions per part de Mas? No desplegar la declaració d'independència va ser un encert o una mala decisió estratègia? S'haurien d'haver convocat eleccions abans del 27-O? I, sobretot, fins a quin punt els recels entre l'expresident i Junqueras han condicionat el procés? De les respostes que es fa cada partit se'n comprèn el bloqueig de la investidura.