23
de març
del
2021
Actualitzat
a les
14:17h
Quina sensació tan colpidora, tan evocadora, tan bonica en fi, la de veure com trenta-cinc anys del teu imaginari es condensen davant teu en una revolada, un batec, un llampec que d'una batzegada fa tangibles records encarnats en persones. Tinc davant meu, a l'escenari de la lliberia Ona, Salvador Alsius, Mònica Huguet, Isabel Bosch, Eduard Berraondo, Enric Calpena i Tatxo Benet. Alsius presenta en societat el seu llibre Com TV3 no hi ha(via) res, editat per Pòrtic. I em pregunto, com pot ser que hagin passat més de tres dècades, com puc tenir tan presents aquells rostres ficats dins el televisor de casa? Seria naïf i un punt infantil parlar de màgia, potser millor dir-li coneixement, experiència, bagatge, paraules que queden millor i et fan quedar millor.
Al matí he conversat durant una hora amb l'autor del llibre i ell mateix m'ha advertit que la presentació segurament tindria gràcia. M'ha enunciat els noms dels seus companys dels Telenotícies (Migdia i Vespre) de 1984 que l'acompanyarien sobre l'escenari. També m'ha advertit que hi seria Joan Granados, qui va ser director general de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals entre 1984 i 1995 i que tindria ganes de parlar, d'esbravar-se sobre dues qüestions en concret: Alfons Quintà –ell va ser qui el va despatxar com a director de TV3- i el rei emèrit Joan Carles. Havia passat per alt que era avui la presentació, però amb aquests ingredients, no m'ho perdo ni boig.
A més dels ja mencionats hi és també Jaume Ferrús, a qui Alsius descriu al llibre com l'home que possiblement sap més sobre TV3 des de fa més temps. Hi va ser des del primer dia i va ser-ne el director des de 1989 a 1995. "És l'executiu més brillant que he tingut mai a càrrec meu", el defineix Granados. També hi són Josep Maria Ureta, Vicent Sanchis, Carme Basté i Jaume Roures. Ferrús expressa la voluntat d'escriure algun dia la seva particular història de TV3 -a Roures li sembla una boníssima idea que ho faci- i destaca que Quintà va ser molt important com a primer director de la casa i que encara va ser més important el fet que Granados, a qui Jordi Pujol havia dipositat tota la confiança, el despatxés. És innegable que la figura de Quintà, de resultes del fabulós i molt exitós llibre de Jordi Amat –El fill del xofer- viu avui un temps de popularitat inesperada i també comprensible. Alsius s'hi esplaia al seu llibre al llarg d'un capítol sencer amb un relat magnètic i, com tot el llibre, molt ben escrit.
Granados pren la paraula: "Quintà tenia quelcom de geni diabòlic. Certa genialitat sí que la tenia i penso igual que el Jaume, va ser molt i molt rellevant la seva feina per a l'impuls inicial de TV3". Posa èmfasi, altre cop, en la confiança que Pujol va fer-li per a dirigir la Corpo amb més que raonable llibertat: "Jo soc membre fundador de Convergència, però mai m'he considerat convergent sinó pujolista". Recalca que qualsevol partit polític que té una televisió pública a càrrec seu vol, inexorablement, controlar-la. "Ja sé que això us sorprendrà, però jo aplaudeixo Jordi Pujol malgrat tots els seus errors, els mitjans públics de la Generalitat existeixen i són avui el que són, essencialment gràcies a ell".
Granados, eloqüent, loquaç, explica també, com li havia enunciat a Alsius, la seva trobada amb Joan Carles. Pujol l'havia advertit que la tele havia de tractar bé la casa reial i el rei d'Espanya.
-Joan, cómo estàs?
-Bien, majestad, haciendo pruebas para una televisión que queremos poner en marcha.
-Y cómo serà?
-En catalán.
-Toda en catalán?
-Sí.
-Y ya la entenderán? Els riures a la sala són prominents. És clar que encara més reveladora és la conversa que relata Granados amb Raimon Obiols. El dia que qui era primer secretari del PSC li va fer una sorprenent confessió: "Si haguéssim guanyat les eleccions de 1980, TV3 no l'hauríem fet tan bé. Només us heu equivocat amb una cosa: hauria d'haver sigut en català i en castellà". 
El català, els seus usos, la seva posada en valor des del minut u de la inauguració dels mitjans públics de la Generalitat –en paral·lel a la posada en marxa de la immersió lingüística- ocupa un bon grapat de pàgines del llibre d'Alsius. Un llibre fet amb la intenció que el temps no esborri els records que guarda d'uns anys tan decisius de la seva vida i la seva professió. Confessa que s'hi ha abocat amb llibertat d'esperit amb el convenciment que als setanta-dos anys hi ha coses que ja es pot permetre explicar. Com per exemple, a l'últim capítol –el que més prevenció i creença que podia prendre mal li ha generat- dir sense embuts que TVC ha crescut desproporcionadament: "Que el 60% del pressupost se'n vagi al personal no és normal, sobretot si després ens diuen que no hi ha diners per a produccions".
En la figura de Pujol, Alsius també s'hi entreté força, té una visió equànime i també crítica, equilibra bé les dues actituds i té clar que, des del mes de juliol de 2014, serà complicat que l'expresident pugui tenir, en un termini breu o mig de temps, un carrer o una avinguda amb el seu nom a Barcelona. El relat del llibre transita per molts moments, molts noms, moltes reflexions, destaca l'entusiasme i l'enginy que regnaven a la televisió durant els anys d'arrencada, gràcies i malgrat totes les estratagemes quintanianes.
També deixa apunts d'amargor algunes pinzellades. Com quan després de dos concursos com Blanc o negre i La caixa sàvia, va tornar al Telenotícies i va notar el jou suspicaç d'alguns companys que no veien amb bons ulls el seu retorn a la informació després d'aventures més frívoles. O quan em relata –això no surt al llibre- que el 1995, el nou director de l'emissora li va retirar de sobte la confiança. Qui sap si li tenien guardada des que l'any 92 va donar veu al grup d'independentistes torturats durant els Jocs Olímpics. Fer això, donar-los veu, va suposar la defenestració immediata de Jordi Vendrell de Catalunya Ràdio. "Però la intenció del llibre no es passar comptes, al cap i a la fi, posar el punt final a l'etapa de TV3 em va permetre l'aventura fascinant de la tesi doctoral, de la UPF i després del CAC".
Llegiu Com TV3 no hi ha(via) res. Si teniu uns quaranta anys, més o menys i vau créixer amb aquella tele, si teniu estima al vostre imaginari televisiu com si fos un tresor. Feu-ho.
Al matí he conversat durant una hora amb l'autor del llibre i ell mateix m'ha advertit que la presentació segurament tindria gràcia. M'ha enunciat els noms dels seus companys dels Telenotícies (Migdia i Vespre) de 1984 que l'acompanyarien sobre l'escenari. També m'ha advertit que hi seria Joan Granados, qui va ser director general de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals entre 1984 i 1995 i que tindria ganes de parlar, d'esbravar-se sobre dues qüestions en concret: Alfons Quintà –ell va ser qui el va despatxar com a director de TV3- i el rei emèrit Joan Carles. Havia passat per alt que era avui la presentació, però amb aquests ingredients, no m'ho perdo ni boig.
A més dels ja mencionats hi és també Jaume Ferrús, a qui Alsius descriu al llibre com l'home que possiblement sap més sobre TV3 des de fa més temps. Hi va ser des del primer dia i va ser-ne el director des de 1989 a 1995. "És l'executiu més brillant que he tingut mai a càrrec meu", el defineix Granados. També hi són Josep Maria Ureta, Vicent Sanchis, Carme Basté i Jaume Roures. Ferrús expressa la voluntat d'escriure algun dia la seva particular història de TV3 -a Roures li sembla una boníssima idea que ho faci- i destaca que Quintà va ser molt important com a primer director de la casa i que encara va ser més important el fet que Granados, a qui Jordi Pujol havia dipositat tota la confiança, el despatxés. És innegable que la figura de Quintà, de resultes del fabulós i molt exitós llibre de Jordi Amat –El fill del xofer- viu avui un temps de popularitat inesperada i també comprensible. Alsius s'hi esplaia al seu llibre al llarg d'un capítol sencer amb un relat magnètic i, com tot el llibre, molt ben escrit.
Granados pren la paraula: "Quintà tenia quelcom de geni diabòlic. Certa genialitat sí que la tenia i penso igual que el Jaume, va ser molt i molt rellevant la seva feina per a l'impuls inicial de TV3". Posa èmfasi, altre cop, en la confiança que Pujol va fer-li per a dirigir la Corpo amb més que raonable llibertat: "Jo soc membre fundador de Convergència, però mai m'he considerat convergent sinó pujolista". Recalca que qualsevol partit polític que té una televisió pública a càrrec seu vol, inexorablement, controlar-la. "Ja sé que això us sorprendrà, però jo aplaudeixo Jordi Pujol malgrat tots els seus errors, els mitjans públics de la Generalitat existeixen i són avui el que són, essencialment gràcies a ell".
Granados, eloqüent, loquaç, explica també, com li havia enunciat a Alsius, la seva trobada amb Joan Carles. Pujol l'havia advertit que la tele havia de tractar bé la casa reial i el rei d'Espanya.
-Joan, cómo estàs?
-Bien, majestad, haciendo pruebas para una televisión que queremos poner en marcha.
-Y cómo serà?
-En catalán.
-Toda en catalán?
-Sí.
-Y ya la entenderán?
Salvador Alsius Foto: Adrià Costa
El català, els seus usos, la seva posada en valor des del minut u de la inauguració dels mitjans públics de la Generalitat –en paral·lel a la posada en marxa de la immersió lingüística- ocupa un bon grapat de pàgines del llibre d'Alsius. Un llibre fet amb la intenció que el temps no esborri els records que guarda d'uns anys tan decisius de la seva vida i la seva professió. Confessa que s'hi ha abocat amb llibertat d'esperit amb el convenciment que als setanta-dos anys hi ha coses que ja es pot permetre explicar. Com per exemple, a l'últim capítol –el que més prevenció i creença que podia prendre mal li ha generat- dir sense embuts que TVC ha crescut desproporcionadament: "Que el 60% del pressupost se'n vagi al personal no és normal, sobretot si després ens diuen que no hi ha diners per a produccions".
En la figura de Pujol, Alsius també s'hi entreté força, té una visió equànime i també crítica, equilibra bé les dues actituds i té clar que, des del mes de juliol de 2014, serà complicat que l'expresident pugui tenir, en un termini breu o mig de temps, un carrer o una avinguda amb el seu nom a Barcelona. El relat del llibre transita per molts moments, molts noms, moltes reflexions, destaca l'entusiasme i l'enginy que regnaven a la televisió durant els anys d'arrencada, gràcies i malgrat totes les estratagemes quintanianes.
També deixa apunts d'amargor algunes pinzellades. Com quan després de dos concursos com Blanc o negre i La caixa sàvia, va tornar al Telenotícies i va notar el jou suspicaç d'alguns companys que no veien amb bons ulls el seu retorn a la informació després d'aventures més frívoles. O quan em relata –això no surt al llibre- que el 1995, el nou director de l'emissora li va retirar de sobte la confiança. Qui sap si li tenien guardada des que l'any 92 va donar veu al grup d'independentistes torturats durant els Jocs Olímpics. Fer això, donar-los veu, va suposar la defenestració immediata de Jordi Vendrell de Catalunya Ràdio. "Però la intenció del llibre no es passar comptes, al cap i a la fi, posar el punt final a l'etapa de TV3 em va permetre l'aventura fascinant de la tesi doctoral, de la UPF i després del CAC".
Llegiu Com TV3 no hi ha(via) res. Si teniu uns quaranta anys, més o menys i vau créixer amb aquella tele, si teniu estima al vostre imaginari televisiu com si fos un tresor. Feu-ho.