La crisi que pateix Ciutadans ha dut el partit d'Inés Arrimadas al punt més dramàtic de la seva història. L'organització va néixer a Catalunya i la situació que travessa aquí la formació comparteix molts elements del que s'està vivint a Madrid, el País Valencià o Madrid. Però els rengles taronja també presenten alguns aspectes propis a Catalunya. És el que, mal que els pesi als dirigents del partit, es pot anomenar el fet diferencial català de Ciutadans.
Catalunya va ser el bressol del partit des de les trobades conspiratives d'un grup d'intel·lectuals i activistes enemics del projecte de reconstrucció catalanista al restaurant El Taxidermista. Va ser al Parlament català on Ciutadans, liderat per Albert Rivera, va aconseguir la seva primera presència institucional. A Catalunya aniria creixent, majoritàriament a costa d'un PSC desgastat i del qual provenien molts dels animadors del partit. I a Catalunya va tocar la glòria amb els seus 36 diputats en les eleccions del 2017.
Curiosament, l'èxit més gran va ser l'inici de la caiguda. Des del moment, potser, en què Inés Arrimadas es va negar a presentar la seva candidatura a la presidència de la Generalitat. Una decisió que va delatar la cultura política del partit, segons la qual només tenia sentit guanyar. La resta, des del prestigi a la solidesa d'un projecte, era irrellevant.
La militància de Ciutadans aviat es va sentir desconcertada pels continus ziga-zagues del nucli dur d'Albert Rivera: de socialdemòcrates irritats amb el maragallisme a liberals, de centristes a optar al ceptre de la dreta espanyola. I com ha passat arreu, el partit ha anat perdent militants i quadres.
Un partit poc homogeni
Però no a tot arreu Ciutadans ha tingut el mateix caràcter. En el cas de Catalunya, la petjada antipujolista i després antisobiranista ha estat un element clau. Però no tant el component més conservador que ha tingut a Madrid, on el partit va pactar amb el PP a la Comunitat i a l'Ajuntament malgrat el triomf socialista. Mentre que a Andalusia ha jugat més a partit frontissa, fins i tot pactant durant un temps amb el PSOE de Susana Díaz, abans de fer-ho ara amb el PP i Vox.
Mentre a Múrcia i a Madrid ha estat el gir clar a la dreta el que ha acabat accelerant la crisi del partit, governant primer amb el PP a Múrcia per després intentar derrocar-lo, a Catalunya una part important de les bases sempre s'han situat més a prop de la branca més espanyolista del PSC que no pas del PP.
Més a prop del PSC que del PP
Les fugides que ha patit Ciutadans a Catalunya han estat, en la seva majoria, pel flanc menys reaccionari del partit. El darrer en aquesta línia ha estat el tarragoní Rubén Viñuales, ara al PSC. Pocs quadres han anat al PP, que a Catalunya ja travessa la seva pròpia crisi. Això malgrat que el PP no amaga la seva voluntat d'absorció. Es pot esmentar el cas de Lorena Roldán, que respon a la ferida produïda per la seva defenestració després de ser elegida en primàries com la candidata a la Generalitat. Una Roldán que va ser, per cert, votant socialista.
L'ascens de Ciutadans als 36 escons del 2017 van sumar al partit una franja de vots molt reaccionari i furibundament antiindependentista. Però aquests estaven "condemnats" a perdre's a mesura que Vox treia el cap a les urnes i esdevenia les sigles més atractives per un vot de protesta i malestar de dreta extrema. Ara, Ciutadans s'ha trobat que ha anat perdent a trossos les diverses franges de votants, incapaços de seguir els eu camí erràtic.