Manuel Rico: «Catalunya i Madrid comparteixen responsabilitat per la tragèdia a les residències»

Què ha passat a les residències de gent gran? El periodista Manuel Rico s'ha capbussat en un sector que fins fa ben poc restava fora de l'atenció mediàtica i, pel que es veu, també de les prioritats dels poders públics.  Advocat i periodista, Rico ha publicat un llibre que serà referencial per fer un estat de la qüestió sobre la tragèdia dels geriàtrics durant la pandèmia, ¡Vergüenza! El escándalo de las residencias (Planeta).

El llibre analitza els canvis produïts en el sector dels geriàtrics, l'entrada dels fons de capital privat, els grans grups econòmics, les mancances d'un model de gestió espanyol on el règim sancionador i les inspeccions són ineficaços, i carrega especialment contra els governs de Catalunya i Madrid pels protocols que van implementar i que van impedir salvar moltes vides. És director d'investigació d'InfoLibre.   

- Estem davant del cas de major violació dels drets humans de les darreres dècades a l'estat espanyol, com diu en el llibre?

- És una de les frases que més vaig pensar perquè els periodistes el que no volem és que ens rectifiquin. Jo crec sincerament que sí, amb el que va passar en la primera onada, amb més de 20.000 morts segons dades oficials -les reals són més altes- en dos mesos, sobretot a Madrid, Catalunya i les dues Castelles. En unes condicions a la pràctica, o a través de protocols, de prohibició de trasllat dels residents als hospitals i quan els van derivar arribaven desnodrits, llagats. És un col·lectiu vulnerable, que no es pot defensar. Si posem tots aquests elements a la coctelera, estem davant una violació de drets humans brutal. Amnistia Internacional va fer un informe, que jo cito diversos cops en el llibre, que denuncia aquesta violació de drets. 

- En la resta de països europeus, no hi ha cap cas comparable?

- He estudiat només el cas espanyol. En la primera onada, les dades pitjors en el context europeu són les d'Espanya. Però si ens comparem amb altres països, hi ha moltes diferències, per exemple en el tema de la inspecció. 

- Com es va arribar a aquesta situació? 

- Com a periodista, estic en contra de les explicacions monocausals i de les generalitzacions. Per mi, hi ha cinc grans causes. Una és el fet que les residències són llocs que semblen dissenyats per contagiar-se. Els residents són persones cada cop més dependents, se'ls ha d'alimentar, molts porten panyals i no es poden canviar a un metre i mig de distància. Els sous són baixos, el que fa que algunes persones treballin en més d'un centre, amb el que això significa d'entrades i sortides enmig d'una crisi sanitària. Hi ha molts espais compartits, moltes habitacions dobles. Això seria un factor objectiu.

- Quins altres elements han intervingut en la tragèdia?

- Hi ha tot un seguit de dèficits estructurals anteriors a la pandèmia. La més òbvia és que l'atenció primària viu d'esquena a les residències. Després hi ha els errors evidenciats en l'inici de la pandèmia. No hi havia EPIS als centres, no hi havia proves per detectar els contagiats. En quart lloc, hi ha la responsabilitat dels dirigents polítics. A la Comunitat de Madrid, amb el protocol elaborat i haver rebutjat recórrer a vies alternatives per intentar salvar la vida de la gent gran. A Catalunya hi va haver un protocol molt polèmic que recomanava no ingressar els majors de 80 anys en UCI. I cinquena gran causa, la responsabilitat de les empreses.

- Aquí què s'ha de subratllar?

- La primera cosa és la manca de personal. Hi ha moltes empreses, no totes, que posen davant el negoci. Fins i tot en l'inici hi havia empreses que recomanaven als treballadors no emprar mascaretes per no espantar els residents. Un dels testimonis més impactants que hi ha en el llibre és el de Clàudia, una terapeuta ocupacional de la residència Bertran i Oriola de Barcelona que explica com van viure aquells dies. Aquesta persona ha lliurat la informació a la comissió creada al Parlament sobre les residències. Hi va haver una setmana en què si es podia donar menjar als residents ja es va fer prou. Ella culpa al caos organitzatiu que hi havia a la residència ja d'abans de la pandèmia. Culpa a la direcció de l'empresa i a l'administració, que els van deixar abandonats.     

- Assenyala responsabilitats polítiques molt clares. Una d'elles, la de la presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso. Què és "l'indigne Protocol"? 

- El cas més flagrant és el de la Comunitat de Madrid. Jo parlo del protocol de Madrid i del de Catalunya. El de Madrid és més dur en els seus termes. Indicava que els avis que tenien un alt nivell de dependència o de deteriorament cognitiu no s'havien de traslladar als hospitals. Això és una discriminació de llibre i pel lloc de residència. Perquè no es va aplicar als que vivien en els seus domicilis particulars. Però el protocol s'ha de relacionar amb altres factors. Acceptem per un moment que el protocol respon a un col·lapse hospitalari. Però hi havia alternatives que no es van fer.

- En cas de col·lapse a les UCI, què hagués pogut fer Madrid que no va fer?

- Hi havia tres alternatives. Es va crear un hospital de campanya a l'Ifema, que des del PP es repetia que era "l'hospital miracle". El cert és que a l'Ifema es van traslladar 23 residents amb símptomes lleus. Els més necessitats en aquell moment eren els qui estaven en residències. En el temps en què va funcionar l'hospital van morir més de 5.000 persones a residències. Aquest hospital va tenir una finalitat propagandística. No s'entén, sinó, crear un hospital i que no s'hi atenguin els més vulnerables. Una altra opció eren els hospitals privats. Díaz Ayuso va comparèixer a l'Assemblea i va decretar un comandament únic hospitalari a la comunitat. Quants residents es van traslladar a hospitals privats? Zero. Només els que tenien una assegurança privada. I encara hi havia una tercera alternativa: la medicalització de les residències. Hi va haver diverses resolucions del Tribunal Superior de la Comunitat ordenant la medicalització, però no es va fer.  

"Els fons privats se senten atrets pel sector residències perquè cada cop hi ha un major envelliment de la població i el finançament públic està garantit"

- Ha aprofundit en la situació a Catalunya. Aquí hi ha hagut més impacte en els centres públics, no? 

- Catalunya és la comunitat amb més residències de l'Estat. Són 976. Jo tinc dades d'onze comunitats autònomes. Cal dir que Madrid i Catalunya són de les que van lliurar les dades sense problemes. En aquest sentit, s'ha de destacar la transparència. Hi ha tres comunitats en què l'impacte ha estat major en els centres de titularitat pública. Catalunya és una d'elles. A Catalunya hi ha el 7,5% de les places de gestió pública i s'hi ha produït el 9,3% de morts. En els centres de grans grups hi va haver el 24,9% de morts tot i gestionar el 20,35% de les places. Però jo sempre em fixo en qui ho gestiona, no en la titularitat. 

- I quin percentatge de centres de gestió privada hi ha a Catalunya?

- El 94% dels centres és de propietat privada. És una de les comunitats amb un percentatge més elevat. És una dada clarificadora. La Generalitat és titular de 63 centres, dels quals en 43 la gestió és indirecta, en mans privades.  

- Els governs de Catalunya i Madrid comparteixen la mateixa responsabilitat per aquest fet?

- En el sentit que van aprovar uns protocols que impedien a la pràctica en les setmanes més crítiques de març i abril que impedien la derivació als hospitals dels grans més malalts, sens dubte. Madrid, per mi, és el cas més greu. A Catalunya, entre març i abril, van morir de la Covid o símptomes similars 3.891 persones. D'elles, 2.797 va ser a geriàtrics sense ser traslladats als hospitals, que és el 72% del total. Fos pel protocol, fos per la gestió d'Afers Socials. Em diuen que quan les competències passen a Salut, la situació millora. Però la dada és innegable. En circumstàncies normals, la xifra no arriba al 20% perquè es tracta de malalts terminals que ja no té sentit traslladar-los a l'hospital, i amb consentiment de les famílies.   

"A Espanya hi ha poc més de 200 inspectors per 375.000 places, a Catalunya n'hi ha 29. No hi ha inspectors"

- El fet que s'hagi produït més morts en els centres gestionats per grans grups com s'explica?

- Una de les explicacions que donen ells és que es tracta de centres de gran dimensió. Hi ha només dos estudis sobre dades primàries en els seus territoris, a Navarra i Castella-Lleó, i coincideixen en la mida. Qui té grans centres? Els grans grups i el sector públic. La major part dels centres públics es van construir abans del 2000. Les residències es construïen imitant els hospitals. 

- Denuncia un procés accelerat de mercantilització de la cura geriàtrica. Què és el que atreu els inversors d'aquest sector? 

- Els atrau a Espanya i a Europa en general. Els grups que operen a Espanya tenen centres en altres països. Hi ha dues grans raons. Una és l'envelliment de la població. La de l'estat espanyol és de les que té un procés d'envelliment més accelerat. Això fa atractiu el sector. I després, a Espanya hi ha garantit finançament públic des de l'aprovació de la Llei de Dependència. Quasi 2.000 milions de fons públics a l'any acaben en mans privades. 

- Destaca vuit majors: DomusVi, Orpea, Ballesol, Vitalia Home, Sanitas, Amavir, Colisée i Clece. Com operen?

- L'essència per mi són els fons de private equity. En els mitjans es parla molt de fons voltors. Els que atreuen el sector no són fons voltor. És important ser molt precís. Són fons de capital privat que per la seva naturalesa entren en un negoci per fer inversions temporals que, com a màxim, hi són cinc anys buscant la màxima rendibilitat, comprant grups de la competència i poder vendre. La major part d'aquestes operacions tenen un endeutament brutal i per ells són atractius els negocis que generin molt efectiu. Les residències ho són perquè els serveix per amortitzar deute. Això són elements estructurals que fan que quan entrin en un negoci busquen el màxim rendiment en poc temps. Això s'aconsegueix de dues maneres: venent molt o retallant. Però en el sector geriàtric retallar és dramàtic perquè el 65% de la despesa és de personal. L'alimentació també és important. Per tant, si es retalla es fa en personal i alimentació, en el que afecta la vida de la gent gran. Crec que no haurien d'estar en aquest sector. Però ens trobem que estem en una economia de mercat, estem dins de la UE, etcètera. 

- Aleshores, això com s'equilibra?

- Doncs aleshores és necessari una inspecció seriosa i un règim sancionador seriós. L'administració no pot desistir de la seva obligació de controlar.       

"Per què hem assumit com a societat que el normal és que algú que ha estat vivint a casa ha de compartir la vida amb un estrany"

- Presenta un Estat i uns poders públics gairebé absents. No hi ha inspeccions?

- Una dada que m'ha impactat és la referent a les inspeccions i les sancions. A Espanya hi ha poc més de 200 inspectors per 375.000 places. No hi ha inspectors. A Catalunya hi ha 29 inspectors, una ràtio de 1.980 places per inspector. Tenim un model burocràtic que es fixa només en els procediments i no en els resultats. Per mi, un bon model és l'alemany, on un organisme independent analitza fets com els efectes de les caigudes dels pacients, o es reuneix amb pacients de les residències per recollir dades i després es reuneix amb la direcció dels centres per millorar la gestió. I tot això es publica.  

- I com funciona el règim sancionador a Catalunya?

- És de les comunitats on més multes s'han imposat entre el 2014 i el 2019, 227 multes, sancions fermes. Però només una és superior als 60.000 euros, que per un gran grup no significa gaire. 

- Creu que s'assumiran responsabilitats polítiques per aquesta tragèdia?

- Em costa fer pronòstics, però soc poc optimista. Sobretot veient l'actitud de la fiscalia a Madrid. En general, està mirant cap a una altra banda, el que em sembla un altre escàndol. Amb les dades que té fiscalia hauria d'investigar i no ho ha fet. I com a societat, hem d'aprendre la lliçó per millorar i canviar el sistema residencial de dalt a baix.  

- Quin ha de ser el futur dels geriàtrics? 

- Jo faig 33 propostes al final del llibre. Navarra acaba d'aprovar un decret que estableix un límit de places per residència en 130, que fixa que hi ha d'haver un 80% mínim d'habitacions individuals. Aquesta és una de les coses que a mi més m'ha impactat en estudiar aquest tema: en quin moment els nostres avis perden el dret a la intimitat? Per què hem assumit com a societat que el normal és que algú que ha estat vivint a casa ha de compartir la vida amb un estrany. Òbviament, hi ha d'haver habitacions dobles, ja sigui per matrimonis o ja sigui perquè hi ha gent que és millor que estiguin acompanyades. El decret de Navarra va en la bona direcció. A Catalunya s'ha signat un conveni que incrementa els diners que es paguen per places concertades, que és molt necessari. Hi ha llums, però el dèficit és enorme.