El cinema que va embruixar generacions: 20 anys de Harry Potter i Frodo Saquet

En un racó sota les escales, en un petit poble de Surrey, un jove amb una cicatriu al front i les ulleres tortes juga amb uns soldadets de plom sota una profunda cara de tristesa. Milions de quilòmetres (o anys en l'espai-temps) més enllà, en una altra realitat, en un altre món i època, un jove hobbit fa saltirons en un meravellós prat verd a l'espera de l'arribada d'un mag amb una llarga barba blanca. En Harry Potter i en Frodo Saquet no van saber, fins a l'any 2001, que compartirien de manera tan estreta les seves dues històries. Dos relats que, a priori, són absolutament diferents entre si.

El protagonista de les aventures del món màgic del Regne Unit durant els anys noranta i el principal heroi de les peripècies heroiques sobre la Terra Mitjana van veure com s'estrenaven, el mateix any, les seves primeres adaptacions cinematogràfiques. Les dues van marcar per sempre tota una generació d'infants, adolescents i joves que no conceben el seu món interior ni les seves il·lusions sense en Harry i en Frodo.

Ambdues parteixen d'orígens i èpoques completament diferents, amb ingredients gairebé antagònics: fantasia màgica en un univers realista i fantasia medieval en un món completament inventat. Els resultats de l'èxit, però, són gairebé calcats. Harry Potter i la Pedra Filosofal és el llibre més venut a qualsevol idioma que es pugui quantificar. La saga completa no té rival.

El Senyor dels Anells forma part de la llista d'escollits literaris, com la Bíblia o El Quijote, perquè el seu èxit no es pot quantificar. Les aproximacions el situen en unes xifres desorbitades. I ambdues van estrenar una saga cinematogràfica, el mateix any, que en paral·lel ha creat una cultura popular immensa en el panorama del setè art blockbuster. El seu impacte no té límit, tant en l'àmbit social com en benefici econòmic. I, vint anys després, no passen de moda ni envelleixen cap segon.

Què tenen d'especial aquestes dues històries i pel·lícules?

Per ser un èxit a nivell literari i a nivell cinematogràfic s'ha de tenir algun ingredient secret. O, simplement, gaudir de tots els cops de sort possibles. "Harry Potter és tradicional i poc arriscada. Això, però, no vol dir que no sigui una gran pel·lícula", explica la Marta Ferrer, crítica d'El Suplement de Catalunya Ràdio, que destaca com Christopher Columbus -el director de La Pedra Filosofal- va saber aprofitar tots els avantatges de l'època per recrear un món que ja existia en l'imaginari dels nens, adolescents i joves. Tot i això, calen matisos davant l'efervescència del públic. "No és un clàssic del cinema, però és un èxit, un fenomen", reivindica Adriana Díaz, crítica de cinema i directora de Parlem-ne.

"Quan jugues contra la imaginació de milers de persones que s’estimen un món i uns personatges, només pots perdre. I, en canvi, d'alguna manera van saber guanyar", reflexiona Ferrer. I, sense cap mena de dubte, generacions de joves encara juguen amb qualsevol llapis al crit de l'encanteri Wingardium Leviosa, que fa levitar objectes.

L'univers de Tolkien, però, té una monumentalitat i una epicitat enorme en la seva adaptació de cinema. En un exercici audiovisual magnífic, Peter Jackson va voler emular les grans produccions -multimilionàries, provocadores de bancarrotes de productores- que es feien a Hollywood en la seva època daurada per donar vida al món de la Terra Mitjana. Una barreja entre un guió adaptat immensament curós, amb milers de consultes als escrits de Tolkien; un repartiment escollit al mil·límetre i tota una inversió tècnica que cap altra saga no adscrita a les grans temàtiques actuals -superherois- ha aconseguit.

El resultat és una monumentalitat que, gustos a un costat, sobresurt de la pantalla. Tot i això, bona part de la crítica conservadora va agafar el crucifix del calaix per assenyalar una "heretgia". "No hi ha resautènticencara que estiguindeixant anarcosespresumptamenttranscendentstotel temps", escrivia el polèmic crític Carlos Boyero sobre la saga dels Anells. Bona part de la crítica establishment va posar el crit al cel en veure's trencat el seu status quo sobre el cinema èpic. La gosadia d'establir el món fantàstic dels herois de la Terra Mitjana a la mateixa alçada cinematogràfica que Espartac o Ben-Hur no era possible en el seu imaginari. La rellevància en la cultura popular, però, ha quedat clar quina ha estat; tots s'han vist arrossegats a les tenebres per culpa d'un anell.

Com amb Harry Potter, era d'una dificultat majúscula recrear un univers encara més complex, amb llengües, races, criatures i escenaris amb una vida pròpia immensa digna de Tolkien. Les mines de Moria, el cuidat decorat de Rivendel, la meravellosa Comarca o tots els escenaris que van situar Nova Zelanda a l'imaginari mundial. Fins i tot JK Rowling, creadora de Harry Potter, va confessar haver-se inspirat en Gandalf per construir el personatge d'Albus Dumbledore.
 
El component final és l'impacte a una generació juvenil que va crear "les seves primeres vegades" gràcies a Harry Potter i El Senyor dels Anells. Amb el primer va ser dual, tant a nivell literari com de cinema. En el segon, amb una major distància entre els llibres i la pel·lícula, va crear un immens conjunt nou de públic que, segurament, mai hauria llegit l'obra de Tolkien. "El component fenomen que va instaurar Harry Potter és digne d'estudi i va assentar les bases de la cultura fandom posterior d'altres sagues. A més, va originar la proliferació de sagues cinematogràfiques", explica Marta Ferrer, assenyalant com les productores van situar el focus en aquestes històries per crear diverses cintes amb gran èxit.

L'impacte de la primera entrega cinematogràfica de Harry Potter es va reproduir en la segona entrega, però la pèrdua de Columbus va dur la idea audiovisual per altres camins. La crítica segueix destacant la riquesa de tot el còmput global però el pòsit de les dues primeres segueix sent inigualable. "És difícil comparar La pedra filosofal i La càmera secreta amb El pres d’Azkaban o Les relíquies de la mort perquè cadascuna intenta explicar coses diferents de manera molt diferent", reflexiona Ferrer. I si en un ingredient global, la crítica es posa d'acord per a destacar-ne quelcom negatiu és en JK Rowling, creadora dels llibres. "La poca representativitat del col·lectiu LGTBIQ+ o personatges racistes són efectes que després veiem a les pel·lícules; i només és culpa de qui està darrere", explica Díaz.

L'efecte millenial

Tota generació té fortes referències culturals, també cinematogràfiques. Encara que ambdues sagues hagin esquitxat una gran quantitat de persones de diferents dècades, la millenial ha estat la gran abanderada de Harry Potter i El Senyor dels Anells. "Ha acabat resumint perfectament la generació milennial que se sent desemparada pels adults, que anhela una llibertat que no pot acabar d'assolir i que necessita un espai màgic per evadir-se dels problemes", teoritza la crítica d'El Suplement. "No estic segura si quan passin les nostres generacions, Harry Potter acabarà sent un clàssic com ho establim en els mateixos criteris que amb els Germans Marx", explica Adriana Díaz. "La màgia de la saga de JK Rowling és aglutinar uns personatges amb l'edat de cert públic i que aquests van créixer amb ells, tant als llibres com als films", diu Díaz, i per això "ha quallat".
 
L'èxit d'ambdues sagues màgies i fantàstiques al cinema ha acabat expandint un univers de pel·lícules i sèries spin-off esperadíssimes pels fans. El fandom, que definíem abans. La triologia basada en Tolkienprepara una sèrie de la mà d'Amazon i un pressupost estratosfèric, per intentar recollir l'essència de les pel·lícules que ja fa dues dècades que van calar en l'imaginari col·lectiu -i dificilment superaran-. Warner Brothers segueix estirant el xiclet de l'univers màgic amb Bèsties màgiques i el malvat Grindelwald, que va començar a convèncer amb la segona entrega però la sentència d'abusos contra Johnny Deep va omplir de polèmica i no contingut el títol final de la trilogia. Sigui com sigui, les bandes sonores de La Pedra Filosofal i La Comunitat de l'Anell seguiran sonant per enlluernar espectadors i enamorar convençuts fins als últims dies de la projecció cinematogràfica. Ambdues històries han marcat profundament diferents generacions que, encara avui dia, afirmen que són com són gràcies als mons fantàstics que van llegir i viure a través d'una pantalla.