15
de març
del
2021
Actualitzat
a la
13:29h
Fa uns dies vaig escriure aquest article a NacióDigital. El mateix dia de publicació, a la tarda, un amic em va alertar: "ànims!". No vaig entendre de què anava l'assumpte i em va precisar que a Twitter m'estaven dient de tot. No ho havia vist perquè vaig estar moltes hores sense connectar-me i també perquè el sistema de la xarxa social no m'havia enviat ni una sola notificació.
Vaig mirar i n'hi havia unes 200 o més, la gran majoria negatives. Vaig mirar-les per sobre, en diagonal, ni dos minuts vaig esmerçar. Tot eren insults i desqualificacions. Resumidament: "estàs rabiós perquè no han guanyat els teus" i "ets un amargat". No s'havien molestat en llegir l'article, ja que una de les tesis era que el Barça i el futbol ja fa anys que m'importen un rave. Bé, això no és l'important. L'autocita no és gratuïta, ho faig per a exemplificar en carn pròpia el que ha succeït aquest cap de setmana amb les declaracions del periodista Quico Sallés al programa Preguntes freqüents de TV3.
Tenia dubtes sobre si escriure o no aquest article. Segur que si el llegeixen els independentistes hiperventilats em qualifiquen de corporativista, em diuen que se'm veu el llautó, que NacióDigital va pel pedregar, que ja se sap com són "aquests espanyolistes". Francament, m'importa un rave. I tinc la sensació que al Quico Sallés també li deuen importar un rave tots els despropòsits que ha hagut d'escoltar i llegir des de dissabte a la nit. Home, el conec poc, però intueixo que li sap greu aquesta mena de linxament de fireta que ha patit. Però alhora, té prou bagatge i maduresa professional per a llançar-s'ho a l'esquena amb relativa tranquil·litat. Sallés, per a resumir i anar al gra, posseeix la que tal vegada sigui una de les millors virtuts del periodista, singularment del periodista polític: no es casa amb ningú. Si creu que ha de dir que la presidència de Quim Torra ha sigut un desastre, si té la capacitat analítica per a sustentar-ho i la capacitat expressiva per a deixar-ho dit i ben dit, doncs per què no ho hauria de dir?
La presa de pèl col·lectiva que vivim a Catalunya des que va començar l'anomenat Procés és tan gran, de dimensions tan còsmiques, que un periodista amb coneixement, ben informat, amb caràcter, amb visió que supera el curt termini, té totes les armes per a afirmar el que va afirmar Sallés i no haver de partir gens ni mica per haver faltat a la veritat. Un periodista que sap explicar, que sap escoltar i preguntar, que domina bé el registre informatiu, l'interpretatiu i l'opinatiu, té potestat i honestedat suficients per a fer-ho.
Les respostes que va rebre Sallés a Twitter, les dels fanàtics encegats –tuitaires, polítics i acòlits diversos- són una prova fefaent de l'infantilisme galopant que habita dins del processisme i, singularment, dins de Junts. L'infantilisme màgic que tan bé retraten a Polònia quan imiten Torra i Laura Borràs. L'infantilisme groupie, l'infantilisme acrític. El concepte "vergonya aliena" els escau com anell al dit. Com vergonya aliena fa el tuit de Jaume Alonso-Cuevillas criticant Vicent Sanchis per la seva recent entrevista a Borràs a TV3.
És, si fa o no fa, el mateix infantilisme que habita al món del Barça i del futbol. L'infantilisme de creure que critiques Laporta perquè et fa ràbia que hagi guanyat les eleccions, perquè ets un amargat si opines que el president del Barça, en plena pandèmia i en un context que recomana contenció, prudència i respecte per les limitacions que tots vivim, estaria bé que no celebrés les victòries cridant, bevent i saltant com un hooligan desmesurat. I ja has begut oli si, a més a més, destaques que no et sembla albirar un canvi de formes substancial respecte a aquell president que no es reconeixia a si mateix fa deu anys comportant-se com un energumen a la llotja.
Bé, no sé si els casos de Laporta i de Torra són comparables. Tampoc crec que ho siguin els missatges que vaig rebre jo i els que ha rebut Quico Sallés. El seu cas és més greu i virulent: encara que sigui per por, a la política institucional hom encara caldria atribuir-li un pèl més de serietat que al futbol. Sí que, en canvi, són del tot comparables els estats d'ànim que orbiten al voltant d'un territori i l'altre.
Vaig mirar i n'hi havia unes 200 o més, la gran majoria negatives. Vaig mirar-les per sobre, en diagonal, ni dos minuts vaig esmerçar. Tot eren insults i desqualificacions. Resumidament: "estàs rabiós perquè no han guanyat els teus" i "ets un amargat". No s'havien molestat en llegir l'article, ja que una de les tesis era que el Barça i el futbol ja fa anys que m'importen un rave. Bé, això no és l'important. L'autocita no és gratuïta, ho faig per a exemplificar en carn pròpia el que ha succeït aquest cap de setmana amb les declaracions del periodista Quico Sallés al programa Preguntes freqüents de TV3.
Tenia dubtes sobre si escriure o no aquest article. Segur que si el llegeixen els independentistes hiperventilats em qualifiquen de corporativista, em diuen que se'm veu el llautó, que NacióDigital va pel pedregar, que ja se sap com són "aquests espanyolistes". Francament, m'importa un rave. I tinc la sensació que al Quico Sallés també li deuen importar un rave tots els despropòsits que ha hagut d'escoltar i llegir des de dissabte a la nit. Home, el conec poc, però intueixo que li sap greu aquesta mena de linxament de fireta que ha patit. Però alhora, té prou bagatge i maduresa professional per a llançar-s'ho a l'esquena amb relativa tranquil·litat. Sallés, per a resumir i anar al gra, posseeix la que tal vegada sigui una de les millors virtuts del periodista, singularment del periodista polític: no es casa amb ningú. Si creu que ha de dir que la presidència de Quim Torra ha sigut un desastre, si té la capacitat analítica per a sustentar-ho i la capacitat expressiva per a deixar-ho dit i ben dit, doncs per què no ho hauria de dir?
La presa de pèl col·lectiva que vivim a Catalunya des que va començar l'anomenat Procés és tan gran, de dimensions tan còsmiques, que un periodista amb coneixement, ben informat, amb caràcter, amb visió que supera el curt termini, té totes les armes per a afirmar el que va afirmar Sallés i no haver de partir gens ni mica per haver faltat a la veritat. Un periodista que sap explicar, que sap escoltar i preguntar, que domina bé el registre informatiu, l'interpretatiu i l'opinatiu, té potestat i honestedat suficients per a fer-ho.
Les respostes que va rebre Sallés a Twitter, les dels fanàtics encegats –tuitaires, polítics i acòlits diversos- són una prova fefaent de l'infantilisme galopant que habita dins del processisme i, singularment, dins de Junts. L'infantilisme màgic que tan bé retraten a Polònia quan imiten Torra i Laura Borràs. L'infantilisme groupie, l'infantilisme acrític. El concepte "vergonya aliena" els escau com anell al dit. Com vergonya aliena fa el tuit de Jaume Alonso-Cuevillas criticant Vicent Sanchis per la seva recent entrevista a Borràs a TV3.
És, si fa o no fa, el mateix infantilisme que habita al món del Barça i del futbol. L'infantilisme de creure que critiques Laporta perquè et fa ràbia que hagi guanyat les eleccions, perquè ets un amargat si opines que el president del Barça, en plena pandèmia i en un context que recomana contenció, prudència i respecte per les limitacions que tots vivim, estaria bé que no celebrés les victòries cridant, bevent i saltant com un hooligan desmesurat. I ja has begut oli si, a més a més, destaques que no et sembla albirar un canvi de formes substancial respecte a aquell president que no es reconeixia a si mateix fa deu anys comportant-se com un energumen a la llotja.
Bé, no sé si els casos de Laporta i de Torra són comparables. Tampoc crec que ho siguin els missatges que vaig rebre jo i els que ha rebut Quico Sallés. El seu cas és més greu i virulent: encara que sigui per por, a la política institucional hom encara caldria atribuir-li un pèl més de serietat que al futbol. Sí que, en canvi, són del tot comparables els estats d'ànim que orbiten al voltant d'un territori i l'altre.