15
de març
del
2021
Actualitzat
el
16
de març
a les
20:27h
Els resultats del PP en les eleccions del 14-F han desfermat un seguit de moviments en el si del partit i en l'univers de la dreta espanyola d'efectes encara insospitats. L'ascens de Vox -11 diputats al Parlament, per sobre els sis de Ciutadans i els tres del PP- ha trastocat els populars, mentre que la moció de censura fallida a Múrcia presentada per socialistes i Ciutadans contra el govern del PP ha encetat una guerra a mort pel pastís en disputa. El que acabi passant a Madrid decidirà, sens dubte, moltes coses.
Mentrestant, a Catalunya la situació és molt complicada. Els guarismes que van sortir de les urnes van ser pitjors del que es preveia, disminuint encara més els magres resultats obtinguts en les eleccions del 2017, quan s'havien aconseguit només quatre escons amb Xavier García Albiol. I això que la campanya va ser considerada prou digna, protagonitzada per un candidat, Alejandro Fernández, que va demostrar solvència en els debats. Ara, el president de la formació a Catalunya afronta un escenari costerut.
La primera executiva feta pels populars catalans després del 14-F va ser una de les més crispades de la història del partit. Hi van assistir aquest cop desenes de quadres de manera telemàtica. Fins i tot alguns exdirigents que no solen assistir a aqueste reunions, com l'expresidenta Alicia Sánchez-Camacho, actualment diputada a l'Assemblea de Madrid. Va ser una de les més agressives contra Fernández, com van informar diversos mitjans. També Albiol, normalment ponderat en els debats interns, es va mostrar molt descarnat. Tots dos dirigents, Sánchez-Camacho i Albiol, són expresidents del PP a Catalunya.
La sensació creada després de l'executiva no ha desaparegut. Hi ha un fort malestar que va dels exlíders esmentats a quadres de militants i persones properes a l'anomenat sector fernandista, nucleat entorn l'exregidor Alberto Fernández Díaz, que continua mangtenint una activitat incessant en l'interior de la formació.
A la situació general del partit s'hi han afegit dos casos de denúncies per suposades agressions sexuals que van agafar la direcció completament per sorpresa. Una va afectar el secretari general Daniel Serrano, que va dimitir de forma immediata el 25 de gener, després de ser denunciat per una militant del partit. El 6 de març, era el vicesecretari de comunicació, Albert Fernández Saltiveri, un home proper a Albiol, qui afrontava una denúncia per maltractaments. La denunciant era una militant coneguda del partit, Irene Pardo, presidenta de Noves Generacions.
Aquestes són les carpetes obertes d'un partit convertit ara en trencaclosques.
- Qui serà secretari general? És imminent la reestructuració del nucli dur del partit. La sortida d'escena de Serrano ha deixat vacant la secretaria general, una peça clau i més en aquests moments. A més, Serrano anava de número quatre per Barcelona a les llistes electorals. El seu paper era decisiu ja que descarregava Fernández de les tasques més organitzatives. El càrrec es cobrirà de manera immediata.
Un dels que tenia números per ocupar aquesta responsabilitat era Óscar Ramírez, regidor de Barcelona. Però el fet d'haver estat cap de la campanya del 14-F ho fa molt difícil. Un nom amb possibilitats és Santi Rodríguez, exdiputat al Parlament i que ja havia exercit el càrrec. De perfil moderat dins del PP català, és dels pocs dirigents que no genera controvèrsia. Va exercir com a portaveu i número dos amb Albiol i amb el mateix Fernández, amb qui manté bona sintonia. Un altre nom que s'ha valorat és el de l'exdelegada del govern espanyol a Catalunya, María de los Llanos de Luna.
- El problema dels fitxatges. Fernández dirigirà un grup de 3 diputats al Parlament. Els altres dos són fitxatges de vigílies electorals, Lorena Roldán, que havia estat portaveu i presidenciable de Ciutadans abans de ser defenestrada, i Eva Parera, regidora amb Manuel Valls a l'Ajuntament de Barcelona. Totes dues són fruit de la pressió de Génova per ampliar la base del PP català, un cop es va descartar la coalició Catalunya Suma.
Ara, Fernández es troba amb dues úniques companyes de grup que no són, a més, militants del PP. En l'entorn de la direcció s'escolten veus que reclamen que Parera es faci a un costat i es quedi a l'Ajuntament. Això permetria córrer la llista i que entrés Eduardo Bolaños, cap de gabinet del president del PP a Catalunya. Amb tot, la crisi política que ha esclatat a Múrcia i a Madrid, amb la situació explosiva en el si de Ciutadans, fa que al PP vegin previsible que a no molt trigar, l'exdirigent de Ciutadans Lorena Roldán doni el pas cap a la militància popular.
- El cas Bou. La garrotada electoral i els seus efectes no ha permès a la direcció dedicar temps a la crisi en el grup municipal de Barcelona, on Josep Bou, l'empresari independent fitxat en el seu moment a instàncies de Pablo Casado, manté un pols obert amb l'estructura del partit i amb l'altre regidor, Óscar Ramírez. Bou és vist com un element indisciplinat per la cúpula del partit, però ningú veu clar com gestionar-ho. Una trencadissa definitiva seria molt negativa pel partit i la tesi d'intentar una cohabitació amb Bou té partidaris.
- Els congressos provincials, pròxima batalla. Per mandat estatutari s'han de celebrar en el transcurs d'aquest any els congressos provincials per elegir noves direccions. El de Barcelona promet ser mogut. Fonts internes expliquen que els partidaris d'Alberto Fernández estan molt actius, movent-se pels districtes i tenint els seus ben enquadrats. Són esdeveniments que no han de suposar el qüestionament explícit d'Alejandro Fernández, però sí que poden convertir el partit en una suma de taifes sense control.
Mentrestant, a Catalunya la situació és molt complicada. Els guarismes que van sortir de les urnes van ser pitjors del que es preveia, disminuint encara més els magres resultats obtinguts en les eleccions del 2017, quan s'havien aconseguit només quatre escons amb Xavier García Albiol. I això que la campanya va ser considerada prou digna, protagonitzada per un candidat, Alejandro Fernández, que va demostrar solvència en els debats. Ara, el president de la formació a Catalunya afronta un escenari costerut.
La primera executiva feta pels populars catalans després del 14-F va ser una de les més crispades de la història del partit. Hi van assistir aquest cop desenes de quadres de manera telemàtica. Fins i tot alguns exdirigents que no solen assistir a aqueste reunions, com l'expresidenta Alicia Sánchez-Camacho, actualment diputada a l'Assemblea de Madrid. Va ser una de les més agressives contra Fernández, com van informar diversos mitjans. També Albiol, normalment ponderat en els debats interns, es va mostrar molt descarnat. Tots dos dirigents, Sánchez-Camacho i Albiol, són expresidents del PP a Catalunya.
La sensació creada després de l'executiva no ha desaparegut. Hi ha un fort malestar que va dels exlíders esmentats a quadres de militants i persones properes a l'anomenat sector fernandista, nucleat entorn l'exregidor Alberto Fernández Díaz, que continua mangtenint una activitat incessant en l'interior de la formació.
A la situació general del partit s'hi han afegit dos casos de denúncies per suposades agressions sexuals que van agafar la direcció completament per sorpresa. Una va afectar el secretari general Daniel Serrano, que va dimitir de forma immediata el 25 de gener, després de ser denunciat per una militant del partit. El 6 de març, era el vicesecretari de comunicació, Albert Fernández Saltiveri, un home proper a Albiol, qui afrontava una denúncia per maltractaments. La denunciant era una militant coneguda del partit, Irene Pardo, presidenta de Noves Generacions.
Aquestes són les carpetes obertes d'un partit convertit ara en trencaclosques.
- Qui serà secretari general? És imminent la reestructuració del nucli dur del partit. La sortida d'escena de Serrano ha deixat vacant la secretaria general, una peça clau i més en aquests moments. A més, Serrano anava de número quatre per Barcelona a les llistes electorals. El seu paper era decisiu ja que descarregava Fernández de les tasques més organitzatives. El càrrec es cobrirà de manera immediata.
Un dels que tenia números per ocupar aquesta responsabilitat era Óscar Ramírez, regidor de Barcelona. Però el fet d'haver estat cap de la campanya del 14-F ho fa molt difícil. Un nom amb possibilitats és Santi Rodríguez, exdiputat al Parlament i que ja havia exercit el càrrec. De perfil moderat dins del PP català, és dels pocs dirigents que no genera controvèrsia. Va exercir com a portaveu i número dos amb Albiol i amb el mateix Fernández, amb qui manté bona sintonia. Un altre nom que s'ha valorat és el de l'exdelegada del govern espanyol a Catalunya, María de los Llanos de Luna.
- El problema dels fitxatges. Fernández dirigirà un grup de 3 diputats al Parlament. Els altres dos són fitxatges de vigílies electorals, Lorena Roldán, que havia estat portaveu i presidenciable de Ciutadans abans de ser defenestrada, i Eva Parera, regidora amb Manuel Valls a l'Ajuntament de Barcelona. Totes dues són fruit de la pressió de Génova per ampliar la base del PP català, un cop es va descartar la coalició Catalunya Suma.
Ara, Fernández es troba amb dues úniques companyes de grup que no són, a més, militants del PP. En l'entorn de la direcció s'escolten veus que reclamen que Parera es faci a un costat i es quedi a l'Ajuntament. Això permetria córrer la llista i que entrés Eduardo Bolaños, cap de gabinet del president del PP a Catalunya. Amb tot, la crisi política que ha esclatat a Múrcia i a Madrid, amb la situació explosiva en el si de Ciutadans, fa que al PP vegin previsible que a no molt trigar, l'exdirigent de Ciutadans Lorena Roldán doni el pas cap a la militància popular.
- El cas Bou. La garrotada electoral i els seus efectes no ha permès a la direcció dedicar temps a la crisi en el grup municipal de Barcelona, on Josep Bou, l'empresari independent fitxat en el seu moment a instàncies de Pablo Casado, manté un pols obert amb l'estructura del partit i amb l'altre regidor, Óscar Ramírez. Bou és vist com un element indisciplinat per la cúpula del partit, però ningú veu clar com gestionar-ho. Una trencadissa definitiva seria molt negativa pel partit i la tesi d'intentar una cohabitació amb Bou té partidaris.
- Els congressos provincials, pròxima batalla. Per mandat estatutari s'han de celebrar en el transcurs d'aquest any els congressos provincials per elegir noves direccions. El de Barcelona promet ser mogut. Fonts internes expliquen que els partidaris d'Alberto Fernández estan molt actius, movent-se pels districtes i tenint els seus ben enquadrats. Són esdeveniments que no han de suposar el qüestionament explícit d'Alejandro Fernández, però sí que poden convertir el partit en una suma de taifes sense control.