90 anys d'ERC

La via àmplia de l'Esquerra del 1931

Fa 90 anys, es va fundar a Sants Esquerra Republicana de Catalunya com a confluència del gruix de les forces progressistes catalanes

per Pep Martí, 13 de març de 2021 a les 18:20 |
La mesa de la Conferència d'Esquerres. D'esquerra a dreta, Miquel Santaló, Ernest Ventós, Francesc Macià, Joan Casanovas, Ricard Palacín, Josep Andreu i Abelló i Joan Lluís Pujol. | Fundació Irla
Aquesta informació es va publicar originalment el 13 de març de 2021 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
La més que probable arribada a la presidència de la Generalitat d'un dirigent d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), després de les eleccions del 14-F, coincidiran amb el 90è aniversari del partit, que se celebrarà la propera setmana. D'aquesta manera, història i present entronquen d'una manera sorprenent. El 19 de març del 1931 es clausurava amb èxit la Conferència d'Esquerres Catalanes, convocada per fer confluir la major part de les organitzacions progressistes i republicanes de Catalunya en unes úniques sigles. 


Una tasca, la d'unió de forces d'esquerres, gairebé impossible si es contemplava la història del primer terç del segle XX, però que les circumstàncies excepcionals que vivia el país ho van fer factible. La Conferència va suposar el naixement d'ERC, que era a punt de convertir-se en la força hegemònica de la política catalana. En el nou partit s'hi van aplegar un munt d'organitzacions. Els historiadors les han resumides en tres, representatives dels grans corrents ideològics del camp de progrés.

D'una banda, l'Estat Català, fundat el 1922 per Francesc Macià, organització explícitament separatista i amb una estratègia insurreccional contra la monarquia. De l'altra, el Partit Republicà Català, hereu de la tradició republicana federalista, amb Lluís Companys com a figura emblemàtica i molt vinculada al moviment rabassaire. I, en tercer lloc, s'hi va integrar l'anomenat grup entorn el setmanari L'Opinió, molt influent i format per figures de perfil intel·lectual que es definien com a socialistes, amb Joan Lluhí i Vallescà al davant. I amb el suport econòmic de Joan Casanellas.



Però la unió de forces va anar encara més enllà, aplegant-se en la nova ERC un nombre llarguíssim d'entitats locals i comarcals, unes d'arrel més patriòtica nacionalista, i d'altres de federalistes i lliurepensadores. Moltes d'aquestes entitats tenien un enorme pes al territori, com la Joventut Republicana de Lleida, amb la família Torres, la Fraternitat Republicana de Terrassa o el Centre Republicà Federal de Sant Feliu de Guíxols, on militava Josep Irla, que seria president a l'exili. Josep Tarradellas venia dels joves radicals de La Falç. De fet, la mateixa Conferència d'Esquerres va mostrar el caràcter d'unió de grups i entitats del republicanisme, ja que va obrir-se a l'Ateneu Republicà de Gràcia i es va clausurar al Foment Republicà de Sants.  


El 1931 va ser possible el que no ho havia estat anys abans. El catalanisme polític havia estat hegemonitzat per la Lliga Regionalista, partit burgès i conservador, des del 1901 fins als anys vint. Les esquerres catalanistes mai havien amenaçat aquest lideratge, malgrat els nombrosos intents, amb sigles diverses (Centre Nacionalista Republicà, Unió Federal Nacionalista Republicana...). No va ser fins als anys vint, amb el conflicte social als carrers i la posició socialment més reaccionària adoptada per la Lliga, que es va covar el que acabaria sent ERC.

La dictadura de Primo de Rivera (1923-30) va acabar d'impulsar la unió de les oposicions i va desacreditar la monarquia de manera definitiva. Es va produir una aliança entre el republicanisme i el moviment obrer, que a Catalunya tenia una base anarcosindicalista. Alhora, es feia gran la figura de Francesc Macià, l'exmilitar i polític que des de l'exili va combatre Primo de Rivera. Els fets de Prats de Molló, un projecte fracassat d'invasió de Catalunya, i el judici posterior a París, van fer de l'Avi una figura mítica, que acabaria sent el líder acceptat per totes els sensibilitats de l'esquerranisme. 

El maig del 1930, el setmanari L'Opinió va publicar el Manifest d'Intel·ligència Republicana, que era una crida a la unió de forces. El signaven figures de totes les sensibilitats d'esquerres, des del republicà històric Rovira i Virgili a Martí Barrera, pont amb la CNT, Serra i Moret, de la Unió Socialista, o Nicolau d'Olwer, d'Acció Catalana. Després, l'ERC que va sortir de Sants no va poder aplegar la totalitat d'aquestes forces, ja que Acció Catalana va acabar anant en solitari a les eleccions municipals del 1931. 

Sant Sebastià: una aliança amb les esquerres espanyoles

Menys d'un mes després de la seva fundació, ERC va concórrer a unes municipals transcendentals, convocades pel darrer govern monàrquic. Aquest cop, però, el bloc de forces republicanes havia après la lliçó i signat el Pacte de Sant Sebastià. Es va tractar d'un acord rubricat l'agost del 1930 entre les forces catalanistes i d'esquerres de Catalunya (Estat Català i Acció Catalana, ja que ERC encara no havia nascut) i els partits republicans espanyols, dels més progressistes de Manuel Azaña als moderats d'Alcalá Zamora i els lerrouxistes. 

El PSOE s'hi va afegir més tard, però hi va enviar dos observadors partidaris d'afegir-s'hi: Indalecio Prieto i Fernando de los Ríos. El Pacte de Sant Sebastià plantejava inicialment el derrocament del règim a través d'una insurrecció i una vaga general. El projecte va fracassar amb la insurrecció derrotada de Jaca el desembre del 1930. Però finalment, el Pacte de Sant Sebastià és el que va fer possible la caiguda de la monarquia a l'abril.

Unes municipals plebiscitàries

El triomf republicà a les grans ciutats va deixar el règim esmaperdut. El rei, Alfons XIII, va fugir i es va proclamar la República. A Catalunya, ERC va arrasar i Macià va proclamar la República catalana dins de la Federació Ibèrica. Una nova etapa política, disruptiva i esperançadora, començava.

Des del primer moment, ERC va ser un partit coral. A l'Esquerra hi va haver sempre figures carismàtiques, líders de gran personalitat, com Macià primer, i Lluís Companys després. Però sempre va ser una suma de forces socials, des de sectors de la la petita i mitjana burgesia (amb noms com Josep Sunyol, Josep Irla o Carles Pi Sunyer) a d'altres lligats al moviment obrer (des de Companys a Martí Barrera), passant per sindicats com el CADCI i sectors populars de la pagesia, com la Unió de Rabassaires. 

L'Esquerra va saber ser una confluència, sempre sotmesa a tensions internes, però mantenint la seva hegemonia fins a la fi de la Guerra Civil. Un predomini que només va ser factible per la capacitat de sumar integrants que semblaven molt allunyats de partida i que tenien visions del país no sempre coincidents. Una via àmplia que va dur sectors no provinents del catalanisme a defensar l'autogovern conquerit amb la derrota de la monarquia borbònica.  

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació