Filiprim

Sobre el Barça, les eleccions i els colors

«L'empastifada que ara mateix ofega el Barça és el fidel reflex de la poca entitat moral de què pot presumir el món del futbol d'elit avui en dia»

per Toni Vall , 8 de març de 2021 a les 16:52 |
Laporta, aquest diumenge celebrant la seva victòria.
L'art d'omplir hores de tele sense que hi hagi absolutament res a dir té en el periodisme esportiu un focus d'expertesa i d'erudició. Ho vam poder comprovar de nou diumenge al vespre, durant les allargassadíssimes hores que va durar el programa especial de les eleccions del Barça.

No hi havia res a dir senzillament perquè estava tot dit: Joan Laporta guanyava les eleccions i no gran cosa més. La nit del debat de TV3 i Catalunya Ràdio sí que va tenir més substància: el contrast de les tres candidatures, el model de cada una d'elles, l'abordatge dels aspectes pantanosos que assoten avui el club, etcètera.


Però ahir? Anar repetint el mateix una vegada i una altra sense gaire solta ni volta. Xavier Valls fent asseveracions grandiloqüents com qui té veu per assentar càtedra. "Aquesta polèmica de Laporta amb la noia ja la podem donar per liquidada". Liquidada? Però què dius? Per què l'hem de donar per liquidada? Qui ets tu per liquidar-la? Sobretot sabent que la teoria aquesta segons la qual Laporta es referia a donar-li feina quan tingués divuit anys és una invenció que la mateixa noia ha denunciat aquest matí a RAC1. Ni té divuit anys ni necessita feina. Dir-li "Quan tinguis divuit anys, truca'm" és una broma poca-solta, sexista i desafortunada d'algú que ja fa massa anys que va de sobrat desinhibit sense que ningú li pari els peus. "Liquidar-ho?", però què dius?

D'altra banda, durant el programa especial van connectar innumerables vegades amb el box de la candidatura guanyadora i, malgrat saber que l'eufòria és del tot humana i comprensible, feia la sensació d'estar veient un grup de hooligans panxacontents amb la testosterona disparada més que no pas els futurs reparadors de la trencadissa generalitzada que hi ha ara mateix al Barça.


Laporta i el seu equip van presidir set anys de cicle triomfal al Barça. Ho van fer bé. Els que han vingut després han sigut desastrosos. En aquest sentit, és lògica la seva victòria. I cal esperar que reprenguin aquella senda tan encertada. Però també cal recordar els excessos megalòmans, aquella fatxenderia pública tan poc edificant. Aquell "No em reconec" quan es veia fent el xou a la llotja o amb discursets tan fora de lloc. Tampoc semblava tranquil·litzadora la presència de Xavier Sala i Martín, gran amic de Laporta, entre l'equip triomfador. Les seves receptes ultraliberals, la fe cega en el mercat, la marca i el triomf com a signes irrefutables de bon funcionament del món, el descrèdit de la figura del mestre –tot això ho proclama sense rubor al seu Economia en colors sufragat amb els impostos de tots els catalans- no són ingredients de bon digerir.

I, diguem-ho tot, l'empastifada que ara mateix ofega el Barça és el fidel reflex de la poca entitat moral de què pot presumir el món del futbol d'elit avui en dia. L'absència quasi absoluta de valors que valguin la pena, el naufragi econòmic d'una bombolla artificial que està esclatant, la indecència dels sous –la gran mentida de justificar-ho amb els diners que genera tal jugador o tal altre- les màfies campant desbocades, el blanqueig de capitals etc... I malgrat tot, el futbol continua tenint un imant infal·lible. Les facultats de periodisme estan plenes de nois que somien en ser periodistes esportius. És fantàstic tenir vocació, però no em resisteixo a preguntar-m'ho, per a explicar què?


I veus els programes especials i continues preguntant-t'ho. Es continuen fent aquells muntatges musicals tronats, aquells separadors ridículs, aquella èpica encara més ridícula. Un anunci en què els presentadors fan posturetes com si fossin estrelles. Tot tan subratllat i sobredimensionat que no pot fer més basarda. I veus els anuncis electorals de Laporta i penses qui els deu haver fet. Per què s'adrecen a persones adultes com si tinguessin una edat mental no superior a deu anys?

El futbol, ja ho sabem, és un patrimoni íntim que cadascú porta dins seu de la manera que més li plau. A vegades té a veure amb la infància, amb la família, amb els records, amb el creixement, amb el relat personal que tots ens teixim. Amb això no t'hi pots ficar perquè pertany al territori de les passions inexplicables. Jo també l'he tingut aquest relat a dins. Però m'ha abandonat o jo l'he expulsat, no ho sé ben bé. Ja fa anys que només hi detecto buidor, total indiferència, frivolitat, indecència. Allò de "sentir els colors" com a sinònim de "em sona a xino".

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació