11
de març
del
2021
Actualitzat
a les
20:40h
Els resultats del 14-F prendran forma aquest divendres amb la constitució del nou Parlament, que estarà presidit per Laura Borràs després de l'entesa entre Junts i ERC. Serà una sessió atípica, fora de l'hemicicle -s'utilitzarà l'auditori de l'edifici- per garantir les distàncies entre diputats obligades per la pandèmia, però també insòlita pel que fa a la correlació de forces. La tretzena legislatura arrencarà amb una cambra més fragmentada, més d'esquerres, més sobiranista i amb més dones de la història i, també, amb un front ampli de partits sense precedents per intentar curtcircuitar l'acció dels 11 diputats de Vox. Una suma que, després d'anys marcats per la polarització derivada del procés, podria ser també determinant per afrontar la crisi derivada de la pandèmia.
Fins a vuit partits conviuran en aquest mandat -fins ara el màxim eren set-, una concurrència que allargarà inevitablement els plens del Parlament i que augmentarà la xifra d'intervencions, de propostes i d'iniciatives presentades. La fragmentació constata també com la sostenibilitat de la legislatura dependrà, més que mai, dels pactes. I en aquí entraran en joc la lògica dels dos blocs fins ara enquistats que configuren els independentistes i els constitucionalistes, però també l'eix esquerra-dreta, sobretot tenint present que les mesures socials i econòmiques per superar la pandèmia formen part de les prioritats de l'agenda política.
Aquests dos vectors s'aniran conjugant a l'hora de teixir aritmètiques parlamentàries. La realitat és, però, que hi ha dues grans majories que s'han enfortit després del 14-F. Per una banda, per primera vegada hi ha 74 diputats independentistes -ERC, Junts i la CUP-, una majoria que es veurà reflectida a la mesa: a més de Borràs com a presidenta, ERC ostentarà una vicepresidència, Junts una secretaria -ocupada per Jaume Alonso-Cuevillas- i el cupaire Pau Juvillà una altra. La resta de cadires seran per als dos membres del PSC i, en virtut del pacte forjat, l'altra hauria de ser per als comuns per barrar el pas a l'extrema dreta.
Però si s'obre el ventall al sobiranisme, hi haurà fins a 82 diputats partidaris de la llibertat dels líders independentistes empresonats i de resoldre el conflicte polític a través d'un referèndum: els 33 representants d'ERC, els 32 de Junts, els 9 de la CUP i els 8 dels comuns. És, precisament, la suma que Pere Aragonès voldria veure reflectida al Govern, però continua sent improbable pel veto creuat inamovible entre la formació de Laura Borràs i la de Jéssica Albiach.
És cert, però, que mentre els independentistes aposten per l'amnistia, En Comú Podem defensa la reforma de la sedició i la via dels indults com a mesures per desjudicialitzar el conflicte. Òmnium continua negociant amb els comuns perquè donin suport a la llei d'amnistia, que es registrarà dilluns que ve al Congrés dels Diputats. De fet, Cuixart va dir fa dues setmanes que en cap moment havia topat amb una negativa a donar-hi suport en les converses mantingudes. Amb tot, els d'Albiach fins ara s'han abstingut a l'hora de votar sobre l'amnistia al Parlament, però el líder de la formació al Congrés, Jaume Asens, sí que s'ha mostrat disposat a arribar a un acord.
Per altra banda, s'ha musculat també el flanc de les esquerres, que suma 83 diputats: els 33 del PSC, els 33 d'ERC, els 9 de la CUP i els 8 dels comuns. És, precisament, la interacció que voldria En Comú Podem per formar Govern, però també és una suma improbable per la negativa mútua a pactar de republicans i socialistes. Però una cosa és la investidura i l'altra la governabilitat i, per tant, aquesta premissa pot entrar en joc a l'hora de debatre i acordar els plans de xoc per fer front a la pandèmia.
Si bé ha quedat constatat en la negociació per la presidència i la mesa del Parlament, però també per l'evolució de les interlocucions per configurar el Govern, que els acords entre blocs no seran fàcils, sí que s'ha teixit un significatiu mínim comú denominador: l'entesa per minoritzar l'extrema dreta a la institució. ERC, PSC, Junts, CUP i comuns han pactat un front per impedir que Vox tingui una cadira a la mesa -per representació li correspondria una- i a l'òrgan de comandament de les comissions. Aquest divendres els grups s'asseuran per ordre de representació obtinguda, però a partir d'aleshores, a Vox se li reserva un dels llocs més apartats de l'hemicicle i els despatxos pitjor ubicats, els que es consideren que estan a les golfes de la cambra.
L'acord també passa per rebutjar qualsevol connivència amb iniciatives que presenti el grup d'Ignacio Garriga i per intentar consensuar respostes per desactivar el seu altaveu a l'hemicicle. Ciutadans i el PP s'han quedat al marge de l'entesa, tot i que amb sis i tres diputats respectivament la seva influència serà molt limitada. El front anti-Vox es basteix i es foguejarà precisament en un Parlament on hi ha més dones que mai i en el qual s'ha decidit que se seguiran condemnant, al principi de cada sessió plenària, els feminicidis, així com denunciant les morts al Mediterrani.
Per primera vegada, 64 dels 135 electes seran diputades -un 47,4%-, un percentatge que creix en més de quatre punts respecte de la legislatura anterior, i la legislatura compta amb un pla d'igualtat amb un calendari per complir.
La tretzena legislatura arrenca, doncs, amb uns condicionants mai abans vistos i amb un conflicte polític que continua enquistat i al qual se li suma ara la gestió de la pitjor crisi sanitària, econòmica i social del darrer segle. Caldrà veure si les línies vermelles d'avui seran o no permeables un cop s'hagin d'afrontar carpetes com la dels pressupostos, la gestió dels fons europeus i, també, encarrilar una sortida dialogada al conflicte.
Fins a vuit partits conviuran en aquest mandat -fins ara el màxim eren set-, una concurrència que allargarà inevitablement els plens del Parlament i que augmentarà la xifra d'intervencions, de propostes i d'iniciatives presentades. La fragmentació constata també com la sostenibilitat de la legislatura dependrà, més que mai, dels pactes. I en aquí entraran en joc la lògica dels dos blocs fins ara enquistats que configuren els independentistes i els constitucionalistes, però també l'eix esquerra-dreta, sobretot tenint present que les mesures socials i econòmiques per superar la pandèmia formen part de les prioritats de l'agenda política.
Aquests dos vectors s'aniran conjugant a l'hora de teixir aritmètiques parlamentàries. La realitat és, però, que hi ha dues grans majories que s'han enfortit després del 14-F. Per una banda, per primera vegada hi ha 74 diputats independentistes -ERC, Junts i la CUP-, una majoria que es veurà reflectida a la mesa: a més de Borràs com a presidenta, ERC ostentarà una vicepresidència, Junts una secretaria -ocupada per Jaume Alonso-Cuevillas- i el cupaire Pau Juvillà una altra. La resta de cadires seran per als dos membres del PSC i, en virtut del pacte forjat, l'altra hauria de ser per als comuns per barrar el pas a l'extrema dreta.
Però si s'obre el ventall al sobiranisme, hi haurà fins a 82 diputats partidaris de la llibertat dels líders independentistes empresonats i de resoldre el conflicte polític a través d'un referèndum: els 33 representants d'ERC, els 32 de Junts, els 9 de la CUP i els 8 dels comuns. És, precisament, la suma que Pere Aragonès voldria veure reflectida al Govern, però continua sent improbable pel veto creuat inamovible entre la formació de Laura Borràs i la de Jéssica Albiach.
És cert, però, que mentre els independentistes aposten per l'amnistia, En Comú Podem defensa la reforma de la sedició i la via dels indults com a mesures per desjudicialitzar el conflicte. Òmnium continua negociant amb els comuns perquè donin suport a la llei d'amnistia, que es registrarà dilluns que ve al Congrés dels Diputats. De fet, Cuixart va dir fa dues setmanes que en cap moment havia topat amb una negativa a donar-hi suport en les converses mantingudes. Amb tot, els d'Albiach fins ara s'han abstingut a l'hora de votar sobre l'amnistia al Parlament, però el líder de la formació al Congrés, Jaume Asens, sí que s'ha mostrat disposat a arribar a un acord.
Per altra banda, s'ha musculat també el flanc de les esquerres, que suma 83 diputats: els 33 del PSC, els 33 d'ERC, els 9 de la CUP i els 8 dels comuns. És, precisament, la interacció que voldria En Comú Podem per formar Govern, però també és una suma improbable per la negativa mútua a pactar de republicans i socialistes. Però una cosa és la investidura i l'altra la governabilitat i, per tant, aquesta premissa pot entrar en joc a l'hora de debatre i acordar els plans de xoc per fer front a la pandèmia.
Si bé ha quedat constatat en la negociació per la presidència i la mesa del Parlament, però també per l'evolució de les interlocucions per configurar el Govern, que els acords entre blocs no seran fàcils, sí que s'ha teixit un significatiu mínim comú denominador: l'entesa per minoritzar l'extrema dreta a la institució. ERC, PSC, Junts, CUP i comuns han pactat un front per impedir que Vox tingui una cadira a la mesa -per representació li correspondria una- i a l'òrgan de comandament de les comissions. Aquest divendres els grups s'asseuran per ordre de representació obtinguda, però a partir d'aleshores, a Vox se li reserva un dels llocs més apartats de l'hemicicle i els despatxos pitjor ubicats, els que es consideren que estan a les golfes de la cambra.
L'acord també passa per rebutjar qualsevol connivència amb iniciatives que presenti el grup d'Ignacio Garriga i per intentar consensuar respostes per desactivar el seu altaveu a l'hemicicle. Ciutadans i el PP s'han quedat al marge de l'entesa, tot i que amb sis i tres diputats respectivament la seva influència serà molt limitada. El front anti-Vox es basteix i es foguejarà precisament en un Parlament on hi ha més dones que mai i en el qual s'ha decidit que se seguiran condemnant, al principi de cada sessió plenària, els feminicidis, així com denunciant les morts al Mediterrani.
Per primera vegada, 64 dels 135 electes seran diputades -un 47,4%-, un percentatge que creix en més de quatre punts respecte de la legislatura anterior, i la legislatura compta amb un pla d'igualtat amb un calendari per complir.
La tretzena legislatura arrenca, doncs, amb uns condicionants mai abans vistos i amb un conflicte polític que continua enquistat i al qual se li suma ara la gestió de la pitjor crisi sanitària, econòmica i social del darrer segle. Caldrà veure si les línies vermelles d'avui seran o no permeables un cop s'hagin d'afrontar carpetes com la dels pressupostos, la gestió dels fons europeus i, també, encarrilar una sortida dialogada al conflicte.