07
de març
del
2021
Actualitzat
a les
12:59h
Els socis del Barça tenen aquest diumenge una cita amb la història. Aquest cop, es pot ben dir que no és una exageració. El club és, sens dubte, l'entitat civil que ocupa més espai en l'imaginari de la societat catalana, la que li ha donat més triomfs i li ha fet elevar la moral col·lectiva fins a nivells estratosfèrics en el passat recent. I també la que ha fet patir més la seva massa social quan les coses han anat de mal borràs. Aquest 7 de març els socis triaran entre Joan Laporta, Víctor Font i Toni Freixa qui ha de ser el president de la reconstrucció.
Perquè les eleccions són històriques, però també fundacionals. El Barça travessa la que possiblement és la crisi més greu de la seva història, si es descompten els anys lúgubres de la immediata postguerra, quan l'entitat va ser depurada i els seus directius designats a dit per la Federació Espanyola de Futbol. El club acumula una crisi esportiva, econòmica i institucional d'enorme magnitud que obligaran el nou president a definir quin lloc vol que el Barça ocupi en un context global cada cop més competitiu.
En el pla esportiu, la continuïtat del capità, Leo Messi, és l'interrogant més urgent a resoldre. Serà aquesta la primera carpeta que haurà d'obrir amb urgència el nou president. Però l'horitzó tèrbol del club en el terreny exclusivament futbolístic depassa en molt el futur de l'astre argentí. L'etapa de Josep Maria Bartomeu s'ha revelat com a incapaç de definir un model esportiu atractiu, i ha delatat confusió i desgavell. Per molts, la fotografia del fracàs va ser aquella derrota humiliant davant del Bayern, el 2-8 que va ridiculitzar l'equip i l'afició, eliminant-lo de la Champions, l'agost passat. La crisi, però, és més profunda, perquè el model de club està ferit. El suport a la Masia durant el mandat de Bartomeu ha estat només retòrica buida.
En el pla econòmic, la xifra més simbòlica del balanç de l'etapa anterior són els 1.173 milions de deute del club. El deute a curt termini és de 730 milions. Però, a més, l'entitat ha de pagar abans del 30 de juny 266 milions als bancs i 196 milions per alguns dels seus fitxatges dels darrers anys (48 a l'Ajax per De Jong, 40 al Liverpool per Coutinho). És cert que també n'espera d'ingressar per algunes vendes de jugadors, però el balanç és desequilibrat.
La pandèmia s'ha afegit com un darrer factor al quadre econòmic, i això sí que no es pot atribuir a la gestió de la junta. Però, en tot cas, els ingressos d'un any convencional no haguessin eixugat els números del Barça, amb problemes per pagar les nòmines.
Però ha estat el Barçagate el que ha enfonsat institucionalment el club. L'escàndol, revelat per la Cadena SER el febrer de l'any passat, ha arrossegat la junta del Barça pel fang. El cas de la contractació de l'empresa I3 Ventures per desacreditar futbolistes, opositors i periodistes -amb fraccionament de factures i sobrecost de serveis- va fer un salt espectacular amb la detenció de Bartomeu i tres alts càrrecs més, acusats de corrupció entre particulars, administració deslleial i blanqueig de capitals.
Més enllà d'aquest quadre alarmant, cal tenir en compte el context global del futbol. El club és dels pocs grans equips al món que continuen en mans dels seus socis -curiosament, un altre és el Reial Madrid-, en un univers hegemonitzat per potents grups econòmics o magnats. Toca competir en unes regles de joc diferents, en el magma d'una indústria com la de l'entreteniment on s'acaben imposant els taurons més despietats. També aquí els nous responsables del Barça hauran de decidir com competir i sobreviure en un mercat amb regles canviants i rivals perillosos.
Joan Laporta, el millor record
L'expresident Joan Laporta apareix com el favorit a totes les enquestes. La seva bandera és el record de la seva etapa al capdavant del club, quan es van posar les bases del que va ser el millor Barça de la història. Són els anys gloriosos del model Cruyff i l'eclosió de Pep Guardiola, el club que ho guanyava tot i enlluernava el món. Pels seus detractors, és la nostàlgia. Però pels seus partidaris, no hi ha millor remei en aquests moments que tornar-ho a intentar. Per tornar-ho a fer.
Víctor Font, la solvència d'un projecte treballat
Qui va aparèixer fins fa pocs mesos com l'alternativa més ben situada, Víctor Font, preconitza un canvi clar, que comparteix amb Laporta cruyffisme i identificació amb el sobiranisme, i proposa un projecte basat en l'aposta per jugar a fons per guanyar en la lliga de l'entreteniment, oferint nous serveis i confiant en sectors de la nova economia, ben representats en el seu equip. Pels seus crítics, a Font li manca passió en un moment que exigeix també música i èpica. Algú l'ha definit com un noucentista. Un terme no fàcil d'encabir en l'univers blaugrana.
Toni Freixa, l'altra nostàlgia
Exdirectiu en diverses juntes, l'advocat Toni Freixa ho ha apostat tot a aparèixer com el candidat més continuista i nuñista. Els seus elogis a Josep Maria Bartomeu se li poden girar en contra la mateixa setmana en què l'expresident va ser detingut. Enarbora el llegat de Josep Lluís Núñez, que encara té alguns sectors que el recorden. També el Barça que no s'ha de posar en política. Una manera ja ben clara de posicionar-se.
Des de la fi de la dictadura, el Barça ha viscut moltes eleccions. Però potser dues han estat cabdals i han deixat empremta. La del 1978, que va inaugurar el llarg règim de Josep Lluís Núñez, aliè a la cultura de l'antifranquisme. "Avui al Barça li hem fet una mica de mal", va exclamar un derrotat Ferran Ariño la nit del recompte. Molts el van entendre. Una altra elecció decisiva va ser la del 2003, amb la victòria de Joan Laporta, que va tancar l'era nuñista i va iniciar una època diferent. Aquest diumenge, els socis tornaran a traçar el futur blaugrana.
Perquè les eleccions són històriques, però també fundacionals. El Barça travessa la que possiblement és la crisi més greu de la seva història, si es descompten els anys lúgubres de la immediata postguerra, quan l'entitat va ser depurada i els seus directius designats a dit per la Federació Espanyola de Futbol. El club acumula una crisi esportiva, econòmica i institucional d'enorme magnitud que obligaran el nou president a definir quin lloc vol que el Barça ocupi en un context global cada cop més competitiu.
En el pla esportiu, la continuïtat del capità, Leo Messi, és l'interrogant més urgent a resoldre. Serà aquesta la primera carpeta que haurà d'obrir amb urgència el nou president. Però l'horitzó tèrbol del club en el terreny exclusivament futbolístic depassa en molt el futur de l'astre argentí. L'etapa de Josep Maria Bartomeu s'ha revelat com a incapaç de definir un model esportiu atractiu, i ha delatat confusió i desgavell. Per molts, la fotografia del fracàs va ser aquella derrota humiliant davant del Bayern, el 2-8 que va ridiculitzar l'equip i l'afició, eliminant-lo de la Champions, l'agost passat. La crisi, però, és més profunda, perquè el model de club està ferit. El suport a la Masia durant el mandat de Bartomeu ha estat només retòrica buida.
En el pla econòmic, la xifra més simbòlica del balanç de l'etapa anterior són els 1.173 milions de deute del club. El deute a curt termini és de 730 milions. Però, a més, l'entitat ha de pagar abans del 30 de juny 266 milions als bancs i 196 milions per alguns dels seus fitxatges dels darrers anys (48 a l'Ajax per De Jong, 40 al Liverpool per Coutinho). És cert que també n'espera d'ingressar per algunes vendes de jugadors, però el balanç és desequilibrat.
La pandèmia s'ha afegit com un darrer factor al quadre econòmic, i això sí que no es pot atribuir a la gestió de la junta. Però, en tot cas, els ingressos d'un any convencional no haguessin eixugat els números del Barça, amb problemes per pagar les nòmines.
Però ha estat el Barçagate el que ha enfonsat institucionalment el club. L'escàndol, revelat per la Cadena SER el febrer de l'any passat, ha arrossegat la junta del Barça pel fang. El cas de la contractació de l'empresa I3 Ventures per desacreditar futbolistes, opositors i periodistes -amb fraccionament de factures i sobrecost de serveis- va fer un salt espectacular amb la detenció de Bartomeu i tres alts càrrecs més, acusats de corrupció entre particulars, administració deslleial i blanqueig de capitals.
Més enllà d'aquest quadre alarmant, cal tenir en compte el context global del futbol. El club és dels pocs grans equips al món que continuen en mans dels seus socis -curiosament, un altre és el Reial Madrid-, en un univers hegemonitzat per potents grups econòmics o magnats. Toca competir en unes regles de joc diferents, en el magma d'una indústria com la de l'entreteniment on s'acaben imposant els taurons més despietats. També aquí els nous responsables del Barça hauran de decidir com competir i sobreviure en un mercat amb regles canviants i rivals perillosos.
Joan Laporta, el millor record
L'expresident Joan Laporta apareix com el favorit a totes les enquestes. La seva bandera és el record de la seva etapa al capdavant del club, quan es van posar les bases del que va ser el millor Barça de la història. Són els anys gloriosos del model Cruyff i l'eclosió de Pep Guardiola, el club que ho guanyava tot i enlluernava el món. Pels seus detractors, és la nostàlgia. Però pels seus partidaris, no hi ha millor remei en aquests moments que tornar-ho a intentar. Per tornar-ho a fer.
Víctor Font, la solvència d'un projecte treballat
Qui va aparèixer fins fa pocs mesos com l'alternativa més ben situada, Víctor Font, preconitza un canvi clar, que comparteix amb Laporta cruyffisme i identificació amb el sobiranisme, i proposa un projecte basat en l'aposta per jugar a fons per guanyar en la lliga de l'entreteniment, oferint nous serveis i confiant en sectors de la nova economia, ben representats en el seu equip. Pels seus crítics, a Font li manca passió en un moment que exigeix també música i èpica. Algú l'ha definit com un noucentista. Un terme no fàcil d'encabir en l'univers blaugrana.
Toni Freixa, l'altra nostàlgia
Exdirectiu en diverses juntes, l'advocat Toni Freixa ho ha apostat tot a aparèixer com el candidat més continuista i nuñista. Els seus elogis a Josep Maria Bartomeu se li poden girar en contra la mateixa setmana en què l'expresident va ser detingut. Enarbora el llegat de Josep Lluís Núñez, que encara té alguns sectors que el recorden. També el Barça que no s'ha de posar en política. Una manera ja ben clara de posicionar-se.
Des de la fi de la dictadura, el Barça ha viscut moltes eleccions. Però potser dues han estat cabdals i han deixat empremta. La del 1978, que va inaugurar el llarg règim de Josep Lluís Núñez, aliè a la cultura de l'antifranquisme. "Avui al Barça li hem fet una mica de mal", va exclamar un derrotat Ferran Ariño la nit del recompte. Molts el van entendre. Una altra elecció decisiva va ser la del 2003, amb la victòria de Joan Laporta, que va tancar l'era nuñista i va iniciar una època diferent. Aquest diumenge, els socis tornaran a traçar el futur blaugrana.