07
de març
del
2021
Actualitzat
a les
19:03h
Cate Blanchett, Meryl Streep, Patricia Arquette, Pepa Charro, Penélope Cruz, Jessica Chastain, Frances McDormand... Els discursos de reivindicació de la dona en el món del cinema han estat protagonistes en els últims anys a les gales de premis. Totes aquestes intèrpretes i cineastes exigien de manera unànime el protagonisme de la dona a tots els nivells: més actrius, més nominacions, més paritat, i més històries protagonitzades i des de la perspectiva femenina. A pas de tortuga, però amb determinació, el món del cinema comença a establir a tot el món una veritable presència femenina a la gran pantalla. Com explicava Pedro Vallín al seu llibre Me cago en Godard, la indústria de Hollywood ja va establir durant la seva etapa daurada dels anys 40 una figura femenina sòlida al cinema. Ha aconseguit el setè art consolidar aquesta reclamació gairebé centenària?
El cinema espanyol i el cinema català han fet passos endavant en els últims temps a l'hora d'aprofundir en les perspectives de gènere, un dèficit enquistat en la indústria. Més que mai s'observen les pel·lícules amb el Test de Bechdel, un mètode per avaluar la bretxa de gènere a les obres cinematogràfiques. La llarga llista de clàssics i pel·lícules d'èxit que no el superen espanta. En els últims anys, però, el públic ha exigit a través de grans triomfs de taquilla l'expansió de les obres amb una mirada femenina, protagonismes femenins o més direcció i guions escrits per elles.
Hi ha un problema real? Tot i que davant la pantalla es va consolidant una presència més ferma d'intèrprets femenines i s'expliquen moltes més històries encapçalades per elles, el problema regna en la creació: guionistes, directores, productores i operadores. La seva presència segueix sent absolutament minoritària en un món en el qual les aparences enganyen i els Harvey Wenstein de torn s'amaguen a les cantonades de les grans multinacionals del cinema. Les reivindicacions a les gales de premis -com va ser infinitament e incomprensiblement criticada la dels Goya del 2018- no són fruit d'una escenificació passatgera.
Les noves generacions de cineastes catalanes, tant intèrpretes, directores com guionistes marquen el camí de les obres cinematogràfiques que es creen en l'actualitat al nostre país. Des de Greta Fernández, Anna Castillo, Elena Martín o Laia Manzanares a les noves direccions novelles que només amb les seves òperes primes ja han conquerit festivals internacionals, com Carla Simón, Belén Funes, Lucía Alemany o Elena Trapé. Fins i tot els Goya, en la categoria de direcció novell, l'ha guanyada una dona les últimes tres edicions, després de ser un monopoli absolut d'homes en victòries i una majoria aclaparadora en nominacions.
És necessària, més que mai, l'equitat i tenir una presència molt més forta de la dona en el món del cinema. No pas per introduir un element impostat, sinó per augmentar el que ja és evident (tal va recordar la mateixa Blanchett): les històries fetes per dones funcionen, les protagonistes són un reclam a les sales de cinema i les creadores tenen idees noves que no han estat explotades gairebé mai en la història del setè art. Que res quedi en temps mort i que el canvi avanci.
El cinema espanyol i el cinema català han fet passos endavant en els últims temps a l'hora d'aprofundir en les perspectives de gènere, un dèficit enquistat en la indústria. Més que mai s'observen les pel·lícules amb el Test de Bechdel, un mètode per avaluar la bretxa de gènere a les obres cinematogràfiques. La llarga llista de clàssics i pel·lícules d'èxit que no el superen espanta. En els últims anys, però, el públic ha exigit a través de grans triomfs de taquilla l'expansió de les obres amb una mirada femenina, protagonismes femenins o més direcció i guions escrits per elles.
Hi ha un problema real? Tot i que davant la pantalla es va consolidant una presència més ferma d'intèrprets femenines i s'expliquen moltes més històries encapçalades per elles, el problema regna en la creació: guionistes, directores, productores i operadores. La seva presència segueix sent absolutament minoritària en un món en el qual les aparences enganyen i els Harvey Wenstein de torn s'amaguen a les cantonades de les grans multinacionals del cinema. Les reivindicacions a les gales de premis -com va ser infinitament e incomprensiblement criticada la dels Goya del 2018- no són fruit d'una escenificació passatgera.
Les noves generacions de cineastes catalanes, tant intèrpretes, directores com guionistes marquen el camí de les obres cinematogràfiques que es creen en l'actualitat al nostre país. Des de Greta Fernández, Anna Castillo, Elena Martín o Laia Manzanares a les noves direccions novelles que només amb les seves òperes primes ja han conquerit festivals internacionals, com Carla Simón, Belén Funes, Lucía Alemany o Elena Trapé. Fins i tot els Goya, en la categoria de direcció novell, l'ha guanyada una dona les últimes tres edicions, després de ser un monopoli absolut d'homes en victòries i una majoria aclaparadora en nominacions.
És necessària, més que mai, l'equitat i tenir una presència molt més forta de la dona en el món del cinema. No pas per introduir un element impostat, sinó per augmentar el que ja és evident (tal va recordar la mateixa Blanchett): les històries fetes per dones funcionen, les protagonistes són un reclam a les sales de cinema i les creadores tenen idees noves que no han estat explotades gairebé mai en la història del setè art. Que res quedi en temps mort i que el canvi avanci.