Corria l’any 1989, una època en què els fills del baby boom que havíem crescut a la Catalunya dels anys 80 vam arribar a creure que els principals càrrecs dirigents del país tenien caràcter vitalici. Jordi Pujol ocupava la presidència de la Generalitat després d’haver-se imposat contra pronòstic en les eleccions de 1980 i d’haver renovat folgadament el càrrec amb les majories absolutíssimes aconseguides el 1984 i el 1988, mentre que Josep Lluís Núñez ostentava la presidència del Barça arran de la seva victòria en la polèmica contesa electoral de 1978 que havia estat renovada el 1981 i el 1985 sense que els culers fossin cridats a les urnes en no superar cap altre candidat el tall de les signatures necessàries.
Pujol i Núñez eren, doncs, dos personatges omnipresents en l’àmbit públic. Una certa similitud física entre ells provocava que els més joves de vegades els confonguessin o, innocentment, arribessin fins i tot a creure que eren la mateixa persona. Res més lluny de la realitat. Les semblances entre Núñez i Pujol es limitaven a l’aspecte exterior. De fet, totes dues figures lliuraven en aquells anys 80 una guerra soterrada pel control de la principal entitat esportiva de Catalunya. Un Barça on Núñez havia guanyat la presidència el 1978 enfront de Ferran Ariño, un dels fundadors de Convergència Democràtica de Catalunya al costat de Jordi Pujol.
Tot i que Núñez havia evitat les eleccions els anys 1981 i 1985, el constructor biscaí no es va deslliurar de passar per les urnes el 1989. En bona part, per la maniobra pujolista d’intentar destronar-lo de la presidència del Barça per situar-hi un home en sintonia amb l’hegemònic poder autonòmic que exercia Convergència i Unió.
Malgrat els intents de Núñez de vendre la seva gestió econòmica i patrimonial com un gran èxit, el cert és que el Barça distava molt de ser aquell equip triomfant que “el rei de les cantonades” havia promès el 1978. Tot i els nombrosos títols que les seccions havien aportat a les vitrines del club, el primer equip de futbol només havia pogut guanyar una lliga en onze anys i, malgrat poder presumir de dues Recopes i tres Copes del Rei, la desfeta de Sevilla contra l’Steaua de Bucarest en la final de la Copa d’Europa de 1986 havia provocat una crisi sense precedents en l’univers blaugrana.
Els jugadors del Barça, abatuts després de la dramàtica derrota a la final de Sevilla de 1986 Foto: @Tercer_Equipo
Arran d’aquella derrota, els moviments d’oposició a la presidència de Josep Lluís Núñez s’havien multiplicat. Pocs mesos després de la tràgica final de Sevilla, naixia el Grup d’Opinió Barcelonista, amb una posició molt crítica respecte a la deriva mercantilista en la qual es trobava immers el club, amb l’afany de recuperar la idea d’esport i ciutadania que presidències anteriors, com la de Josep Suñol, havien defensat i entenent el barcelonisme com un “sentiment popular, cívic, esportiu i patriòtic”. Aquest Grup d’Opinió s’afegia a d’altres moviments d’oposició al nuñisme com el Bloc de Socis Barcelonistes o la Plataforma Àmplia d’Oposició que havien tingut, però, un impacte força més limitat entre la massa social blaugrana.
La situació crítica que el Barça vivia a l’inici d’aquell any 1989, poc després del motí de l’Hespèria en què la immensa majoria de la plantilla blaugrana i el seu entrenador, Luis Aragonés, havien demanat la dimissió del president, una circumstància que va precipitar l’arribada de Johan Cruyff a la banqueta i una profunda renovació de l’equip, va propiciar que els precandidats que van manifestar la seva intenció de lluitar per la presidència fossin més nombrosos que mai.
Al marge de Núñez, que optava a la reelecció, fins a set aspirants van arribar a presentar la seva precandidatura, tots ells amb un programa molt crític amb la gestió realitzada fins aleshores pel president. Aquests precandidats eren Joan Casals, que s’havia retirat de la cursa el 1978 per assumir una vicepresidència a la junta de Núñez que només va ocupar durant poc més d’un any i de la que va marxar criticant l’estil “personalista i dictatorial” del president; Francesc March, que ben aviat es va unir a la candidatura de l’exfutbolista Josep Maria Fusté; Jacint Soler Padrós, l’advocat de Bernd Schuster en el seu conflicte amb el club i un dels més hostils amb Núñez que va abandonar la contesa acusant el president d’organitzar unes eleccions “antidemocràtiques, feixistes i contràries a l’esperit del Barça”; Josep Lluís Rovira, expresident de la PIMEC i militant de CDC; Josep Maria Farrés, candidat del grup opositor Bloc de Socis Barcelonistes; i el popular trompetista Ferran Estrada, un dels primers crítics de Núñez que encapçalava la Plataforma Àmplia d’Oposició.
Adhesiu de la campanya de Sixte Cambra reclamant un canvi en la gestió del Barça
La precandidatura amb més possibilitats d’èxit, però, era la que liderava Sixte Cambra que, curiosament, igual que havia fet Núñez a les eleccions de 1978, havia decidit catalanitzar el seu nom per optar a la presidència del Barça. Cambra, un home d’ESADE i de l’Upper Diagonal, molt proper al sector negocis de CiU i que posteriorment esdevindria senador per la coalició nacionalista durant més d’una dècada, va ser l’escollit per la mà dreta de Jordi Pujol, Lluís Prenafeta, per intentar destronar Núñez del seu càrrec.
Tot i que públicament sempre es van negar a reconèixer-ho, l’operació Cambra havia estat curosament dissenyada pel pujolisme amb l’objectiu de situar el Barça en sintonia amb la presidència de la Generalitat. Així, doncs, mentre Pujol i Prenafeta negaven estar darrere de la candidatura de Cambra i no es mullaven en públic sobre quina candidatura calia recolzar, persones que els eren molt properes, com és el cas de Marta Ferrussola, esposa del president, o Marc Prenafeta, fill del secretari general de la presidència, no van dubtar en expressar el seu suport a Cambra.
De fet, bona part de la precampanya es va centrar en la necessitat d’enfortir una única candidatura capaç d’enfrontar-se i derrotar a les urnes a Josep Lluís Núñez. Una de les mesures més eloqüents en aquest sentit va ser l’acord entre Sixte Cambra i Josep Maria Fusté, que va provocar l’enuig d’Ernest Lluch, l’exministre de Sanitat socialista, que va retirar el suport que havia brindat inicialment al “noi de Linyola” en considerar que s’havia fusionat amb una candidatura teledirigida per la Generalitat a través de Lluís Prenafeta. Precisament, un argument que els homes de Núñez van repetir fins a l’extenuació, tal com havien fet el 1978 vinculant Ariño amb el PSUC, adduint el pretext que el constructor era l’única persona que podia evitar la politització del Barça. Una afirmació que tots els seus contrincants rebutjaven ja que, com afirmava l’expresident Francesc Miró Sans, integrat inicialment a l’equip de Soler Padró, “el primer que polititza les eleccions a la presidència del club és el mateix Núñez”.
L’escenari electoral va quedar definitivament clarificat a l’hora de validar les signatures. Finalment, van ser únicament quatre els precandidats que van presentar els avals i, d’aquests, només Núñez i Cambra van passar el tall. Ferran Estrada va recollir la irrisòria xifra de 26 signatures vàlides mentre que Joan Casals, amb 2.240, es va quedar fora de la cursa electoral per ben poc.
Núñez, amb 26.619 suports, i Cambra, amb 6.714, es veurien les cares a les urnes l’1 d’abril de 1989 coincidint amb un Barça-Madrid al Camp Nou. La lluita electoral entre els dos candidats va ser d’allò més intensa i va tenir un evident caràcter polític. Mentre Núñez acusava Cambra de ser “més que un candidat” i insistia en els seus vincles polítics amb el pujolisme, Cambra retreia al seu contrincant l’absència de democràcia al club, la seva mercantilització, l’escassa transparència econòmica i l’abandonament de la condició catalanista de l’entitat.
Fins i tot en les formes, la lluita tenia una evident dimensió política. Un dels principals directors de la campanya de Cambra era Josep Maria Gené, antic assessor d’imatge de Núñez però també de Jordi Pujol, i precisament el responsable de la frase, d’inspiració pujolista, que el president blaugrana havia pronunciat en el seu discurs fent balanç de la gestió de 1986 en què havia afirmat que “el Barça és el braç armat de Catalunya en l’esport”. Núñez, per contra, comptava amb l’assessorament de Joan Josep Folchi, un advocat i polític conservador que havia passat per les files de la UCD i del Partit Demòcrata Popular a través del qual havia estat elegit diputat al Parlament el 1984 en coalició amb Alianza Popular.
El Mini Estadi, amb una pancarta demanant el vot per Núñez, durant la jornada de votació de l’1 d’abril de 1989 Foto: Horació Seguí
L’1 d’abril, el Mini Estadi va acollir les urnes per una cita electoral que, tot i que tenia com a gran favorit a Josep Lluís Núñez, obria per primera vegada en més d’una dècada la possibilitat d’un canvi en la gestió del Barça. Aquell mateix 1 d’abril, Dia dels Innocents als Països Baixos, Johan Cruyff va ser protagonista d’una broma en una televisió neerlandesa que tenia un evident rerefons electoral. El tècnic blaugrana va afirmar que “si Núñez guanyava les eleccions es vestiria de curt i jugaria 30 minuts contra el Reial Madrid”. Tot i que la declaració era una innocentada, traspuava un cert suport de Cruyff a Núñez que s’afegia al fet que, fitxant a l’holandès volador com a tècnic, el president blaugrana ja havia aconseguit desactivar el que podia ser un dels grans reclams de l’oposició.
L’1 d’abril de 1989, el mateix dia en què el Barça va empatar a zero amb el Reial Madrid en un partit que serà recordat per l’efímer debut de Romerito, Josep Lluís Núñez va guanyar de manera agredolça les eleccions. I diem agredolça perquè el president esperava un resultat molt més ampli. De fet, el constructor va congregar 25.441 vots, un 59,1% dels sufragis. Una xifra que, curiosament, era inferior al nombre de signatures que havia aconseguit aplegar. Sixte Cambra, per contra, va obtenir 17.609 sufragis, un 40,9% dels emesos, una circumstància que li va permetre erigir-se en el vencedor moral de la contesa tot i no assolir la presidència.
Josep Lluís Núñez, atenent a la premsa durant la jornada electoral Foto: Horacio Seguí
A diferència de 1978, les eleccions es van desenvolupar en un clima de cordialitat marcat per unes primeres hores amb un electorat d’edat més avançada i de perfil més aviat nuñista que va transmutar a mida que avançava la tarda en un votant més jove i més procliu al canvi. Segurament són aquests mateixos joves els que, a l’estadi, van entonar en diverses ocasions la proclama “Núñez, no; Cambra, sí”.
Malgrat el seu resultat més que digne, el pujolisme havia fracassat en el seu intent per destronar Núñez. Ben aviat, els regents del Palau de la Generalitat van canviar d’estratègia i van buscar una coexistència pacífica amb el president blaugrana que va portar a que Sixte Cambra s’incorporés com a vicepresident a la junta de Núñez el 1993. Un viatge que va fer en companyia altres destacats prohoms convergents i que, en el seu cas, va acabar el 1999 després que Núñez considerés incompatible el seu càrrec polític de senador amb el de directiu de l’entitat. “No es pot anar amb dues gorres” va dir qui va governar el Barça fins al 2000 amb una controvertida gestió que mai va acabar de convèncer els sectors més catalanistes del país que no van poder presumir de president blaugrana fins a l’arribada de Joan Laporta en un ja llunyà 2003.