Notes sobre Victoria Abril i sobre l’Institut del Teatre

«És trist que tot hagi de saltar pels aires, que la bola hagi d’esclatar i empastifar-ho tot perquè ens adonem de realitats que el temps ha corcat»

Victoria Abril als Feroz i les protestes a la Institut del Teatre
Victoria Abril als Feroz i les protestes a la Institut del Teatre | Europa Press / ACN
26 de febrer del 2021
Actualitzat el 11 de març a les 17:08h
Continuem igual, cada dia una polèmica. És matemàtica pura. Algunes, la gran majoria, són irrellevants, insubstancials, polèmiques que són focs d’encenalls per a fer-nos perdre el temps, per a fer-nos creure que tenim opinió sobretot. Algunes, com la que aquests moments ens ocupa sobre Victoria Abril és de pur sentit comú. Una indivídua passada de rosca que vol fer-se notar i que parlin d’ella, va a uns premis de cinema on li reten homenatge i diu que la pandèmia és un engany, que les vacunes no serveixen per a res i que la mascareta se la posi Rita. És de calaix que l’organització li ha de retirar el premi.

Abril s’ha aprofitat de l’aparador que li donaven per a propagar falsedats, teories conspiratòries que atempten contra el bé comú, que provoquen dany i perjudici, que insulten tantes persones afectades, tants infectats i morts pel camí. No té res a veure això amb la llibertat d’expressió. La senyora que digui missa, si vol, ningú li nega el dret a fer-ho. Però que s’atengui a les conseqüències. Els Feroz li han de retirar el premi per exemplaritat. Tu digues el que vulguis, cap problema, i nosaltres també ho farem.

D’altres polèmiques són força més complexes. Se’m fa estrany dir-li polèmica a tot el cas denunciat pel diari Ara, sobre els abusos de poder, vexacions i assetjament sexual a l’Institut del Teatre.

Avui hem sabut que Magda Puyo i el seu equip han dimitit en bloc, tot assumint que no han sabut abordar tan greu problemàtica enquistada des de temps immemorials a la institució. Una reacció que els honora. El tema és greu i el treball periodístic de l’Ara, dels periodistes Núria Juanico i Albert Llimós, molt interessant i valuós. Per què ho crec? Doncs no perquè només denuncia males praxi, inhumanitat i impunitat, sinó perquè parla molt clarament de com costa que coses com aquesta surtin a la llum. El periodisme ha de saber anticipar-se a allò de què parlem a l’esfera pública, generar contingut, buscar el problema i destapar-lo. Massa sovint només funcionem reactivament, com aquells polítics que legislen a còpia de titulars del TN.

Per què ha costat tant que això sortís a la llum? Per diversos motius. Sobretot per deixadesa. "Ja ho explicaran els altres". "Ui, quin merder, deixa, deixa”. “No ens fiquem en problemes”. "Vols dir que això és tan greu?". També perquè els silencis i les pors costen molt d’esvair. I perquè el periodisme de llarg recorregut val diners, vol paciència i perseverança. Tot això escasseja.

I si parlem de l’Institut del Teatre, quin paper d’estrassa tan lamentable. “Tothom ho sabia”, "Ja sabem com és el Joan", membres de l’equip directiu que preferien fer de policies a les classes de Joan Ollé enlloc de prendre cartes expeditives en el tema. Covardia i altre cop, deixadesa. És molt bonic tenir protocols d’actuació però si són per fer bonic no serveixen per a res. I arriba un moment en què les mesures que es prenen, en aquest cas i tants d’altres, s’assemblen més a les caceres de bruixes que no pas a accions mesurades, lògiques, proporcionades, eficaces, naturals, preventives i sinceres empreses quan tocava, implementades a temps. És trist que tot hagi de saltar pels aires, que la bola hagi d’esclatar i empastifar-ho tot perquè ens adonem de realitats que el temps ha corcat. Per sort, el silenci no sempre és etern.