Un dels episodis més foscos de la història moderna d'Espanya no té cap retrat fidedigne i dramàtic de gran rellevància en la cinematografia estatal. El públic generalista i part de la crítica el donen per fet gràcies a 23-F: La película, estrenada el 2011 i dirigida per Chema De la Peña. Res més lluny de la realitat. L'últim film (i, realment, l'únic) que ha volgut posar el focus en els fets desemboca en una reproducció sobredimensionada dels fets d'aquella tarda, nit i matinada. Tot i que el repartiment és extraordinari, no desapareix una mena d'aura de telefilm patriòtic que situa la lupa en els aspectes positius de la gestió de la monarquia que no pas en els orígens del cop, el seu significat, quines conseqüències va tenir i quines incògnites van quedar pel camí.
La iconografia i la simbologia són elements importants en la creació cinematogràfica. La mínima exageració permet llicències poètiques i artístiques que magnifiquen l'obra, i es pot entendre que el 23-F no escapi d'aquesta escenografia. El problema és que el cinema espanyol no va abordar abans el cop d'estat ni té cap intenció de fer-ho després. La sobredimensió de títols i més títols de la Guerra Civil ha saturat el mercat audiovisual de l'Estat, obligant el sector a preguntar-se si realment s'han acabat la majoria d'històries dignes de dur al cinema i ja han donat la volta sencera. La resposta, evidentment, és que no.
El 23-F ha estat analitzat, estudiat i explicat reiteradament a través d'assajos i literatura. Fins i tot des de l'àmbit periodístic al llarg de les últimes quatre dècades. Però el cinema hi ha passat de puntetes, només amb una visió patriòtica. És el cas de la minisèrie 23 F, el día más difícil del Rey, una producció dirigida per Silvia Quer i amb la interpretació de Lluís Homar en el paper de Joan Carles. Intenta ser una radiografia de les accions, decisions i sentiments del monarca espanyol en el moment que Tejero assalta el Congrés i com el rei emèrit va gestionar tota la crisi amb els militars i de manera conjunta amb el seu gabinet.
La innegable mística històrica plena d'incògnites que rodeja el cop d'estat de 1981 no ha estat abordada de manera adulta, ni amb cap projecció artística en aquestes dues produccions, les úniques que van decidir abordar el 23-F de manera directa i no com a escenari de context (com passa en un capítol de Cuéntame como pasó o altres sèries espanyoles). Ambdues semblen una caracterització d'una crònica, una representació teatral digna d'un documental d'actualitat que decideix no donar-li cap altra visió que no sigui la frontal i amb aires de grandesa per a reivindicar el resultat polític i social que es va despertar a la cúpula de l'Estat el 24 de febrer. La magnitud de la tragèdia mereix cinema a la seva alçada.
