El consol de Tejero

Rep El Despertador cada matí al teu correu

Quaranta anys i encara massa incògnites, massa silencis i la sensació d'una carpeta que es va tancar en fals gràcies a un judici que va fer-se de pressa i a uns indults que van intentar passar pàgina de tot plegat. El 23-F va ser un intent, extemporani i amb un punt grotesc, de fer marxa enrere. Els sectors més involucionistes de la societat espanyola -no només en l'estament militar- tenien la sensació que s'havia anat massa enllà i que calia com a mínim posar el fre de mà. Uns, com ara Tejero o Milans del Bosch -que va treure els tancs al carrer a València-, volien tornar als anys de Franco. Els altres, com Armada i qui sap si el mateix Joan Carles I, parar màquines i impedir que s'anés més enllà en la democratització i la descentralització d'Espanya. Una part no menor de la societat espanyola, colpejada per la reconversió industrial i la violència política d'ETA i de l'extrema dreta, havia alimentat solucions d'aquesta mena. 

El cop, ordit a partir de sobreentesos i confiances casernàries, va caure a pes la matinada del 24 de febrer i els seus responsables no van pagar un preu gaire alt. Espanya no havia volgut passar factura a la dictadura i era encara lluny de reparar-ne moralment les víctimes o treure el dictador del Valle de los Caídos. Per tant, era previsible que la justícia militar fos condescendent. En aquella nit de transistors i por, els militars no es van atrevir a anar fins a les darreres conseqüències i Joan Carles I va ser hàbil i va optar finalment per no fer-los costat. L'operació li va sortir rodona, el va consolidar com a cap de l'Estat i li va permetre -a ell i al seu entorn- fer la seva amb total impunitat durant més de tres dècades.

L'intent de cop, però, va tenir més conseqüències: d'una banda va servir per "netejar" la cúpula militar de franquistes durs i el soroll de sabres que tacava la imatge exterior d'Espanya va passar a la història -des d'aleshores hi ha hagut algun pronunciament, però cap intent d'aixecament-; i de l'altra es va embridar el procés descentralitzador aprovant la LOAPA, la llei orgànica d'harmonització del procés autonòmic pactada pel PSOE i la UCD. De tan involutiva com era va acabar esmenada pel Tribunal Constitucional. És clar que aquell TC dels primers anys poc tenia a veure amb l'actual i permetia una lectura més oberta de la Constitució.

La democràcia espanyola ha envellit malament fruit de la negativa a reformar-la. El "turnismo" entre el PP i el PSOE ha rovellat el sistema malgrat que encara intenten reproduir-lo repartint-se el control del Consell General del Poder Judicial. Ja no representen el 80% del cos electoral, però intenten fer-ho veure. Amb el pas dels anys, els canvis legislatius i el tancament del model constitucional, els drets individuals i col·lectius s'han anat restringint i interpretant a la baixa i, d'aquell consens inicial de finals dels 70, ja n'ha sortit el que representava el PCE (ara Unides Podem) i els nacionalistes catalans i bascos. S'hi han incorporat Vox i Ciutadans, que en part beuen de tradicions polítiques que no van ser massa partidàries d'un règim de llibertats plenes.

El president espanyol Pedro Sánchez s'esgargamella dient que Espanya és "una democràcia plena" perquè així ho afirma l'índex del The Economist, que fa uns dies va passar l'Estat del lloc 16 al 22 situant-lo ja a tocar de les democràcies etiquetades com a "defectuoses". No es tracta tant d'on se situa un país en aquest índex sinó de quins són els valors que abracen -i per tant valoren- els seus ciutadans i que no tenen per què ser necessàriament els de la revista, i sobretot de mesurar-ne l'evolució.

I la deriva és francament negativa, tal com ha hagut de fer notar aquests dies Pablo Iglesias a Sánchez, en assumptes com la independència i qualitat del poder judicial, el control a alguns poders polítics i econòmics, la llibertat d'expressió, els mecanismes de resolució de conflictes o la gestió de la diversitat cultural i lingüística. La pulsió autoritària mai va marxar, però fa anys que ha guanyat protagonisme. Fins i tot per anorrear a qui sempre ha apostat pel diàleg.

Avui en tindrem una nova prova al debat de la moció d'ERC al Congrés demanant que la figura del rei deixi de ser "inviolable". El 23-F va fracassar, però quaranta anys després es fa evident fins a quin punt aquella operació va ajudar a posar el fre.
 

---

Avui no et perdis

»L'1x1 dels protagonistes i colpistes del 23‑F; per Víctor Rodrigo.

»Del paper del rei als poders fàctics: les incògnites del 23‑F; per Pep Martí.

»Entrevista a José Antonio Zarzalejos: «El rei és conscient de la ruptura emocional amb la societat catalana»; per Pep Martí.

»ERC es prepara per assumir la conselleria d'Interior; per Sara González i Oriol March.

» La Generalitat manté l'acusació contra Marcel Vivet i li demana quatre anys i nou mesos de presó; per Bernat Surroca.

» Opinió: «Allò que els aldarulls amaguen»; per Jordi Mir.

»Els vetos creuats s'enquisten en la primera fase de negociació pel nou Govern; per Sara González i Oriol March.

» Opinió: «Amnistia, autodeterminació i bon govern»; Marina Geli.

»El sector renovador de Ciutadans suma més de mil suports i es posiciona contra la fusió amb el PP; per Pep Martí.

»L'ANC intenta repetir aquest dimarts l'operació Cambra a Pimec; per Pep Martí.
 

---

 El passadís

Avui se celebren les eleccions a Pimec. Així conclou un procés que s'ha caracteritzat per una gran crispació, amb acusacions creuades entre les dues candidatures, la d'Antoni Cañete i la que encapçala Pere Barrios. Aquesta té el suport de l'ANC i de l'expresident de la Cambra i avui diputat de Junts Joan Canadell. Ahir, Barrios va presentar un escrit d'al·legacions a la junta electoral de l'entitat denunciant suposades irregularitats. En àmbits de la candidatura independentista, Eines Pimec, hi ha mala maror amb Esquerra. S'acusa els republicans de donar suport a l'opció de Cañete.

S'assenyala, en aquest sentit, que la revista de Pimec, que va aparèixer amb una foto en portada del president sortint, Josep González, i Cañete, mostra a l'interior una fotografia de tots dos amb Pere Aragonès al mig. Alguns membres de la candidatura de Barrios destaquen també el pes en el procés electoral de Josep Ginesta, exsecretari general del departament de Treball, i ara responsable de l'àrea de Treball de Pimec, que és un dels membres de la junta electoral. ERC ha estat al punt de mira dels atacs de Canadell abans i després de la campanya del 14-F.    

Vist i llegit

Phenomenal World és la revista d'idees del Jain Family Institute, una institució nord-americana dedicada a les ciències socials. Acaba de publicar una extensa i interessant entrevista a l'expresident espanyol Felipe González, que publiquen en castellà a Ctxt.es. La signen Maya Adereth, Javier Padilla i José María Maravall. Hi apareix el González més "pragmàtic" i conservador en temes com l'economia o la política internacional. Se'n salva la seva defensa de l'escola pública. Marca distàncies amb la socialdemocràcia ("proposa retornar a una mena d'Arcàdia feliç que ja no existeix") i també mostra una posició clarament centralista ("estic a favor de la descentralització política i en contra de la centrifugació del poder. Descentralitzar sense garantir-se lleialtat institucional és convertir el país en un regne de taifes"). 

 L'efemèride

El 23 de febrer de l'any 1918, poc després del triomf de la Revolució Russa, es funda l'Exèrcit Roig, les forces armades de l'URSS. Va existir fins al febrer de 1946, quan prendria la denominació d'Exèrcit Soviètic vigent fins a la dissolució de la superpotència. L'Exèrcit Roig es va crear a partir de la Guàrdia Roja i per sufocar la revolta dels anomenats russos blancs, els contrarevolucionaris. L'exèrcit de l'URSS va ser la nineta dels ulls del dictador Stalin i va tenir un paper fonamental per aconseguir que els aliats s'imposessin a les potències feixistes a la Segona Guerra Mundial. Va derrotar i castigar durament les tropes nazis al front oriental i els seus soldats van ser els primers a entrar a Berlín.

En la seva conquesta d'Alemanya, però, van ser especialment cruels amb la població civil. Els dirigents de la Rússia actual no han renegat del seu llegat. El seu prestigiós cor és un dels seus llegats. Aquí podeu escoltar un dels seus himnes amb subtítols en castellà i aquí veure la seva desfilada de la victòria a la plaça Roja de Moscú el 24 de juny de 1945.  

 L'aniversari

L'avinguda del Paral·lel ha estat sempre un punt neuràlgic de la festa a Barcelona. I ha tingut estrelles. Una de les més rutilants va néixer el 23 de febrer de l'any 1901 a Cuevas de Almanzora, a Almeria, i va morir a Barcelona el 2001. Es tracta de María Yáñez García, coneguda com la Bella Dorita. Va emigrar amb la seva família i treballar en diverses fàbriques fins que, amb només 16 anys, es va casar. No va anar bé i va acabar exercint la prostitució fins que en va sortir presentant-se a concursos de bellesa i començant una profitosa carrera als teatres del Paral·lel com a cantant i ballarina.

Els anys 40 i 50 van ser els del seu gran èxit. Quan es va retirar va regentar la sala Bagdad. Les seves cançons sempre jugaven amb el doble sentit ple de referències sexuals, com ara La Vaselina, Régimen severo o La Pulga. Aquí, ja de gran en una visita a El Molino, el teatre que més va estimar.

 ​Fes clic aquí per rebre'l