22
de març
del
2021
Actualitzat
el
23
de març
a les
15:25h
Què li ha passat a Ciutadans? Hi ha pocs casos similars. El partit, fundat a Catalunya el 2006 per un grup d'intel·lectuals oposats al catalanisme i a la immersió lingüística, va fer un salt espectacular en desembarcar en la política espanyola i emergir a partir del 2015 com una força d'aspiració central. Fa només tres anys, Albert Rivera liderava enquestes i era vist en sectors influents com una possible opció per aterrar a la Moncloa.
A partir del 2018, però, la direcció de Ciutadans va començar a ensopegar amb la realitat i va entrar en una dinàmica que en alguns moments va semblar embogida. Les eleccions espanyoles del 2019 van ser una cura d'humilitat per un Rivera encegat d'orgull. La reducció del partit a un escarransit grup de deu diputats al Congrés va sentenciar el cabdill. Allò va ser només l'inici d'un viacrucis que encara no ha acabat.
La decisió de la cúpula d'Inés Arrimadas de presentar una moció de censura contra el govern de Múrcia, presidit pel PP i del qual Ciutadans formava part, ha demostrat ser un nou error, en aquest cas de conseqüències garrafals. No només s'ha fracturat el partit i s'ha perdut la moció, sinó que la convocatòria d'eleccions a la Comunitat de Madrid amenaça de convertir aquests comicis en un segon 14-F, quan la formació va passar de 36 a només 6 diputats.
Quins errors es van cometre? Quines claus expliquen el fracàs d'un projecte polític que en aquests moments és més a prop del precipici que de salvar els mobles? Hem preguntat a tres profunds coneixedors del tema: la politòloga Berta Barbet, editora de Politikon; el periodista i escriptor José María Albert de Paco, que va explicar la història de Ciutadans en el llibre Alternativa naranja (amb Iñaki Ellakuría); i Antonio Espinosa, exdiputat del partit i portaveu del corrent crític Renovadors.
L'inici d'una caiguda
Hi ha una curiosa unanimitat en la majoria d'analistes en atribuir la crisi de Ciutadans a les decisions adoptades per la direcció, moltes vegades desmentint els criteris de part dels quadres de la formació. José María Albert de Paco fa una diagnosi molt dura: "És un partit en descomposició institucional des que, després de les eleccions al Congrés d'abril de 2019, Rivera renuncia a forçar un acord amb el PSOE per evitar un govern amb Podemos i els nacionalismes, enterrant així la possibilitat, gens remota, de ser un partit decisiu per a la gobernabilitat d'Espanya". Un error greu va ser, segons ell, entossudir-se a competir per substituir el PP, que volia dir refundar el bipartidisme.
Berta Barbet posa el moment clau en l'ensulsiada de Ciutadans una mica abans, en el moment de la moció de censura de Pedro Sánchez. "Fins aleshores, havia sabut captar votants del centre esquerra i de la dreta, amb un discurs nacionalista espanyol. De cop i volta, entren en dificultats. Pel nacionalisme espanyol és insostenible que no faci una oposició molt dura al govern de Sánchez. Però per la franja més centrada, el discurs no pot ser el mateix i es nota aquesta tensió", diu. La decisió de Rivera és apostar pel costat més conservador, "però amb Vox competint en la mateixa franja els costa molt".
Espinosa concideix en l'error de l'aposta per la dreta: "La gran inflexió es produeix quan Rivera abandona la idea de ser el que uns deien frontissa i jo anomenava palanca, per passar a voler ocupar el mateix espai del PP". L'exdiputat comparteix posicionament crític amb altres exparlamentaris catalans com Carmen de Rivera, María Valle i Sergio Sanz, que a diferència de molts antics incondicionals d'Albert Rivera, asseguren que no volen marxar del partit, sinó lluitar per tornar a les essències.
La lleugeresa de la nova política
La caiguda de Ciutadans diu molt d'una determinada manera de fer política o d'una cultura política "resultadista" i poc solidificada, obsesionada només en els sondejos i la pulsió del carrer, sovint mal interpretada. Si Antonio Espinosa parla de "la falta de paciència de Rivera", Albert de Paco és més descarnat: "Els principis van quedar aviat bandejats en l'entorn de Rivera per l'obsessió per les enquestes, el mainstream i els trackings".
"La política no és només un joc d'estratègia, té molt d'estructural, de representació d'espais. Es poden fer moviments per eixamplar l'espai, però sense una identitat política clara, ets dèbil davant de canvis que es poden produir. Si no has solidificat una base, patiràs. Una cosa que en aquest sentit Podem té millor que Ciutadans és que va partir d'un moviment més articulat", sosté Barbet. La politòloga afirma que Ciutadans va respondre a "una mena d'estat d'ànim" però sense una estructura al territori ni un contingut fort, la qual cosa li dificulta en moments de crisi greu "apel·lar a res estable".
El fracàs d'un estil cesarista
Pels crítics que encara romanen al partit, com Espinosa, l'organització "cesarista" i "vertical" és un dels grans culpables de la sort de Ciutadans. Un fet que ha resultat letal per la formació taronja, ja que va créixer enarborant la bandera de la renovació política i la defensa de la participació i les primàries. "En canvi, hem vist irregularitats en processos de primàries, precisament a Múrcia, i també com s'han ignorat a Catalunya, alhora que els estatuts es feien cada cop més controladors", recorda Espinosa.
"Cesarisme" és un terme que també utilitza Albert de Paco per descriure el que ha estat la manera de liderar de Rivera, que es va envoltar, segons ell, "d'una guàrdia pretoriana sense cap bagatge formatiu ni grans conviccions, la principal missió de la qual és detectar i esclafar els crítics". Segons el periodista, Ciutadans ha malbaratat els eu capital polític per una manera de fer "matussera fins a la vergonya aliena", un estil basat en "l'eslògan de curta volada, el zasca a Twitter i el menyspreu a qualsevol indici d'intel·lectualitat".
Hi ha espai per un partit centrista?
La crisi de Ciutadans planteja també el debat de si hi ha a l'estat espanyol espai per una formació de tipus centrista, en la línia del que potser va pretendre la UCD en els primers anys de la Transició. Espinosa està convençut que sí, "malgrat l'extrema polarització", i creu que si la direcció d'Inés Arrimadas actua amb "intel·ligència", el partit se'n pot sortir, això sí, amb una "travessia pel desert".
Barbet també considera que hi ha un espai centrista a l'abast, però disminuït: "En unes eleccions generals els partits petits tenen dificultats perquè el sistema electoral els penalitza en totes les circumscripcions que no siguin Madrid i Barcelona". Però creu, al mateix temps, que existeix l'espai d'una dreta "diferent", més liberal socialment.
Tindrà la direcció d'Arrimadas el talent que es necessitaria per superar una crisi com l'actual? No és fàcil, i menys per part d'un equip dirigent que va olorar el triomf abans d'hora i ha actuat com si la política fos una carrera desenfrenada cap al primer premi, com un joc d'apostes a tot o res. Albert de Paco sentencia: "L'actual desfeta és només el decantament natural d'un partit que, gairebé des del seu naixement, ha sobreviscut de manera miraculosa als seus propis errors. Fins i tot el suïcida més maldestre l'acaba encertant tard o d'hora".
A partir del 2018, però, la direcció de Ciutadans va començar a ensopegar amb la realitat i va entrar en una dinàmica que en alguns moments va semblar embogida. Les eleccions espanyoles del 2019 van ser una cura d'humilitat per un Rivera encegat d'orgull. La reducció del partit a un escarransit grup de deu diputats al Congrés va sentenciar el cabdill. Allò va ser només l'inici d'un viacrucis que encara no ha acabat.
La decisió de la cúpula d'Inés Arrimadas de presentar una moció de censura contra el govern de Múrcia, presidit pel PP i del qual Ciutadans formava part, ha demostrat ser un nou error, en aquest cas de conseqüències garrafals. No només s'ha fracturat el partit i s'ha perdut la moció, sinó que la convocatòria d'eleccions a la Comunitat de Madrid amenaça de convertir aquests comicis en un segon 14-F, quan la formació va passar de 36 a només 6 diputats.
Quins errors es van cometre? Quines claus expliquen el fracàs d'un projecte polític que en aquests moments és més a prop del precipici que de salvar els mobles? Hem preguntat a tres profunds coneixedors del tema: la politòloga Berta Barbet, editora de Politikon; el periodista i escriptor José María Albert de Paco, que va explicar la història de Ciutadans en el llibre Alternativa naranja (amb Iñaki Ellakuría); i Antonio Espinosa, exdiputat del partit i portaveu del corrent crític Renovadors.
L'inici d'una caiguda
Hi ha una curiosa unanimitat en la majoria d'analistes en atribuir la crisi de Ciutadans a les decisions adoptades per la direcció, moltes vegades desmentint els criteris de part dels quadres de la formació. José María Albert de Paco fa una diagnosi molt dura: "És un partit en descomposició institucional des que, després de les eleccions al Congrés d'abril de 2019, Rivera renuncia a forçar un acord amb el PSOE per evitar un govern amb Podemos i els nacionalismes, enterrant així la possibilitat, gens remota, de ser un partit decisiu per a la gobernabilitat d'Espanya". Un error greu va ser, segons ell, entossudir-se a competir per substituir el PP, que volia dir refundar el bipartidisme.
Berta Barbet posa el moment clau en l'ensulsiada de Ciutadans una mica abans, en el moment de la moció de censura de Pedro Sánchez. "Fins aleshores, havia sabut captar votants del centre esquerra i de la dreta, amb un discurs nacionalista espanyol. De cop i volta, entren en dificultats. Pel nacionalisme espanyol és insostenible que no faci una oposició molt dura al govern de Sánchez. Però per la franja més centrada, el discurs no pot ser el mateix i es nota aquesta tensió", diu. La decisió de Rivera és apostar pel costat més conservador, "però amb Vox competint en la mateixa franja els costa molt".
Espinosa concideix en l'error de l'aposta per la dreta: "La gran inflexió es produeix quan Rivera abandona la idea de ser el que uns deien frontissa i jo anomenava palanca, per passar a voler ocupar el mateix espai del PP". L'exdiputat comparteix posicionament crític amb altres exparlamentaris catalans com Carmen de Rivera, María Valle i Sergio Sanz, que a diferència de molts antics incondicionals d'Albert Rivera, asseguren que no volen marxar del partit, sinó lluitar per tornar a les essències.
La lleugeresa de la nova política
La caiguda de Ciutadans diu molt d'una determinada manera de fer política o d'una cultura política "resultadista" i poc solidificada, obsesionada només en els sondejos i la pulsió del carrer, sovint mal interpretada. Si Antonio Espinosa parla de "la falta de paciència de Rivera", Albert de Paco és més descarnat: "Els principis van quedar aviat bandejats en l'entorn de Rivera per l'obsessió per les enquestes, el mainstream i els trackings".
"La política no és només un joc d'estratègia, té molt d'estructural, de representació d'espais. Es poden fer moviments per eixamplar l'espai, però sense una identitat política clara, ets dèbil davant de canvis que es poden produir. Si no has solidificat una base, patiràs. Una cosa que en aquest sentit Podem té millor que Ciutadans és que va partir d'un moviment més articulat", sosté Barbet. La politòloga afirma que Ciutadans va respondre a "una mena d'estat d'ànim" però sense una estructura al territori ni un contingut fort, la qual cosa li dificulta en moments de crisi greu "apel·lar a res estable".
El fracàs d'un estil cesarista
Pels crítics que encara romanen al partit, com Espinosa, l'organització "cesarista" i "vertical" és un dels grans culpables de la sort de Ciutadans. Un fet que ha resultat letal per la formació taronja, ja que va créixer enarborant la bandera de la renovació política i la defensa de la participació i les primàries. "En canvi, hem vist irregularitats en processos de primàries, precisament a Múrcia, i també com s'han ignorat a Catalunya, alhora que els estatuts es feien cada cop més controladors", recorda Espinosa.
"Cesarisme" és un terme que també utilitza Albert de Paco per descriure el que ha estat la manera de liderar de Rivera, que es va envoltar, segons ell, "d'una guàrdia pretoriana sense cap bagatge formatiu ni grans conviccions, la principal missió de la qual és detectar i esclafar els crítics". Segons el periodista, Ciutadans ha malbaratat els eu capital polític per una manera de fer "matussera fins a la vergonya aliena", un estil basat en "l'eslògan de curta volada, el zasca a Twitter i el menyspreu a qualsevol indici d'intel·lectualitat".
Hi ha espai per un partit centrista?
La crisi de Ciutadans planteja també el debat de si hi ha a l'estat espanyol espai per una formació de tipus centrista, en la línia del que potser va pretendre la UCD en els primers anys de la Transició. Espinosa està convençut que sí, "malgrat l'extrema polarització", i creu que si la direcció d'Inés Arrimadas actua amb "intel·ligència", el partit se'n pot sortir, això sí, amb una "travessia pel desert".
Barbet també considera que hi ha un espai centrista a l'abast, però disminuït: "En unes eleccions generals els partits petits tenen dificultats perquè el sistema electoral els penalitza en totes les circumscripcions que no siguin Madrid i Barcelona". Però creu, al mateix temps, que existeix l'espai d'una dreta "diferent", més liberal socialment.
Tindrà la direcció d'Arrimadas el talent que es necessitaria per superar una crisi com l'actual? No és fàcil, i menys per part d'un equip dirigent que va olorar el triomf abans d'hora i ha actuat com si la política fos una carrera desenfrenada cap al primer premi, com un joc d'apostes a tot o res. Albert de Paco sentencia: "L'actual desfeta és només el decantament natural d'un partit que, gairebé des del seu naixement, ha sobreviscut de manera miraculosa als seus propis errors. Fins i tot el suïcida més maldestre l'acaba encertant tard o d'hora".