Policia democràtica

Rep El Despertador cada matí al teu correu

Si en algun àmbit s'acusa la manca d'autoritat i de lideratge polític és en el de la seguretat ciutadana. La seva gestió per part de la Generalitat mai no ha estat còmoda. La convivència amb els cossos i forces de seguretat de l'Estat -que tradicionalment han considerat els Mossos una policia de segona i que li regatejaven, per exemple, la presència en els òrgans internacionals de coordinació- ha estat una dificultat afegida al tradicional temor de molts polítics catalans a exercir el poder real, també en aquest àmbit.

Els titubejos sobre el model policial, el ràpid creixement dels Mossos per completar el seu desplegament l'any 2008 i la incorporació d'elements de la Guàrdia Civil i el Cos Nacional de Policia van dibuixar un equilibri complex. Un equilibri que s'aguantava amb pinces i que va entrar en crisi amb el procés independentista i amb l'aplicació del 155, que els va impactar de ple. Hi ha, dins i fora del cos, la sensació que aquest 155 no s'ha acabat d'aixecar mai. El miratge que va il·lusionar alguns ciutadans d'uns Mossos al servei de la república amb el 17-A i amb l'1-O ha tingut un mal despertar en aquesta legislatura que deixem enrere. El judici al major Trapero, que tenia a punt la detenció del Govern si feia efectiva la declaració d'independència, va ser per alguns una gerra d'aigua freda. Poc després, Trapero es va convertir en l'únic protagonista de la tardor del 2017 restituït. La resta, exiliats, empresonats o enretirats.

En els darrers anys la tensió i el qüestionament de les actuacions policials ha estat una constant. A vegades provocat pel mateix Govern i les seves febleses, altres cops pels partits, amb la CUP al capdavant, i la majoria de vegades a causa d'unes actuacions policials que deixaven molt a desitjar, que feien un ús desproporcionat de la força. Unes actuacions que els polítics d'Interior i els sindicalistes del cos abraçaven en una actitud corporativa que ajuda molt poc a apropar el cos a la ciutadania. La "major auditoria" feta mai al cos després de les protestes per la sentència del Suprem es va tancar el passat estiu de forma gens transparent i només amb un sancionat. Una burla. 

Les protestes pel desproporcionat empresonament del raper Pablo Hasél, impropi en una democràcia suposadament "plena", han desfermat de nou la polèmica. Altre cop arguments contra la feina policial i, de nou, imatges impròpies de qui té el monopoli de la força en el marc d'unes protestes que són lícites i que han acabat sent violentes. És clar que en les concentracions hi participa una minoria que es fa veure, que no té cap voluntat de defensar la llibertat d'expressió ni els valors democràtics i que només busca exercir amb impunitat el vandalisme i el pillatge com hem vist amb el Palau de la Música o comerços. Els organitzadors i els que defensen les causes de la seva protesta haurien d'establir tallafocs. Però hem vist agressions injustificades a diputats, ulls rebentats pel foam, protocols desatesos a l'hora de carregar i un corporativisme lamentable. Els Mossos són un servei públic i la seva feina pot, com la de qualsevol funcionari, estar sotmesa a debat i escrutini.

És evident que les protestes per Hasél van més enllà del raper i responen a un malestar de fons que fa anys que es cova i que la repressió contra el procés i la pandèmia ha accentuat. Ara, l'actuació policial condiciona les negociacions per la investidura de Pere Aragonès, sobretot amb la CUP. Això no té per què ser necessàriament negatiu. Pot ser una oportunitat per convertir en prioritari un debat que ja fa temps que tenim pendent. Perquè el que passa ara amb la Brimo i altres unitats no és nou. Ho hem vist amb els activistes independentistes, però també amb els indignats, els estudiants contra el pla Bolonya, en alguns desallotjaments, en desnonaments per la força a famílies vulnerables, en el cas de l'Esther Quintana...

Som davant l'ocasió de fer, no pas en dues setmanes ni dos mesos, el que deia ahir el conseller Sàmper, que ja sembla de sortida, després de la reunió amb els sindicats: discutir al Parlament, sense oportunismes ni urgències, el nostre model de seguretat. Arribar a un punt d'equilibri entre el respecte a la feina d'una policia democràtica i l'exercici dels drets dels ciutadans. Això vol dir ús proporcionat de la força i assumpció de responsabilitats sempre que calgui. Finalment, decidir com s'actua en situacions de conflicte i quina resposta es dona als casos d'activistes acusats d'enfrontar-se a la policia, com el cas de Marcel Vivet, vinculat a la CUP, que avui arriba a judici. No s'hi valen les enganyifes ni els xantatges emocionals o evacuar culpes a l'Estat i a les seves mans negres. Sobre el paper dels anticapitalistes n'he escrit aquest article.

El nou conseller o consellera, sigui del partit que sigui, no ho arreglarà tot sol i haurà de gestionar un cos plural on s'ha instal·lat la desconfiança cap als polítics. Ho haurà de fer amb consensos amplis, empatia i també tenint en compte que es deu als drets de set milions i mig de catalans més que no pas a l'interès corporatiu d'uns funcionaris públics. Això ha estat un error recurrent d'alguns responsables polítics. Catalunya no és un estat, però si ho fos diríem que els Mossos no poden ser un estat dins de l'estat tal com han donat a entendre alguns portaveus sindicals aquests dies. Posar al dia les polítiques de seguretat i establir consensos més amplis per reduir la conflictivitat és bàsic en la gestió del mentrestant.     
 

---

Avui no et perdis

»La «politització» dels aldarulls per Hasél tensa la relació entre els Mossos i el Govern; per Bernat Surroca.

»El cas de Marcel Vivet: l'exemple del que la CUP demana revertir per entrar al Govern; per Bernat Surroca.

» Fil directe: «L'hora de la CUP»; per Ferran Casas.

»El poder de la presidència d'Aragonès; per Sara González i Oriol March.

» Totes les conseqüències de la pèrdua de la presidència en el projecte de Junts; per Oriol March.

» Fil directe: «La investidura i els hooligans»; per Germà Capdevila.

» Opinió: «Taula de diàleg, amnistia i referèndum»; per Laura Pinyol.

»Del paper del rei als poders fàctics: les incògnites del 23‑F; per Pep Martí.

» Entrevista a Javier Fernández: «El 23‑F, més que un cop, n'hi va haver tres i mai van arribar a coincidir»; per Pep Martí .

» Opinió: «L'Estat no ha canviat, nosaltres sí»; per Aleix Sarri.

» Entrevista a Antoni Cañete: «És vergonyós que l'ANC vulgui instrumentalitzar la Pimec»; per Pep Martí.

» Entrevista a Pere Barrios: «Cada cop veiem més clar que haurem d'impugnar les eleccions de Pimec»; per Pep Martí.

» Noves restriccions | Què es pot fer i què no a Catalunya a partir d'aquest dilluns?

»El Sindicat de Llogaters aspira a forçar una negociació col·lectiva amb La Caixa; per Andreu Merino.

» El Reial Madrid va acceptar 200 milions d'euros provinents d'un fons de les Illes Caiman.

» La Pocmoderna surt de mare | Criatures que venen, vacances que es transformen; per Elisenda Soriguera.
 

---

 El passadís

Moviments de fons a la dreta. I també als seus mitjans. El PP passa un moment baix. Últim a les eleccions catalanes, a punt de desaparèixer del Parlament i àmpliament superat per Vox, i assetjat pels casos de corrupció que intenta capejar deixant la seu del carrer Gènova. M'expliquen que l'equip de Pablo Casado està especialment molest amb el diari El Mundo, i més en concret per la "deriva molt accentuada" cap a Vox. Dos exemples: el diari entrevistava aquest dissabte, quatre setmanes després de fer-ho per darrer cop, al líder ultra Santiago Abascal.

L'entradeta de l'entrevista ja augurava sessió de bany i massatge a l’ultradretà: "Una entrevista a salts. La presència del president de Vox, Santiago Abascal, a la plaça Colón de Madrid no passa desapercebuda. Fotografies, salutacions, clàxons, ànims. Com un davanter de futbol abans d'una final. I signant al llibre d'honor de l'històric Café Gijón", arrencava abans d'interessar-se pel que l’entrevistador definia de triomfal “nova marxa verda”. Dilluns al vespre, el diari, que l’any 2020 ja va deixar de ser el segon d'Espanya en difusió en paper després que l’Abc passés per davant, va publicar una entrevista a Cayetana Álvarez de Toledo, encara diputada del PP, sobre el 14-F en un to molt crític amb Casado. Vox té qui l'escrigui. Veurem les ganes de llegir dels seus votants.   
 
Vist i llegit

Bones notícies des del món de les plataformes. I també en català. A El País dedicaven dissabte, de la mà de Fernando Navarro, un reportatge a Filmin, que té la seu -també fiscal- a Barcelona. Explicaven la seva opció pels continguts de qualitat -afegiria que ben venuts i agrupats- i com el 2020 han facturat 15 milions. Ara hi han entrat inversors i produiran una sèrie. El reportatge permet conèixer més el funcionament del negoci i algunes anècdotes i peculiaritats.

 L'efemèride

Tal dia com avui de l'any 1923, el científic alemany Albert Einstein arribava a Barcelona per impartir un curs. L'havia convidat el científic Esteban Terradas en el marc dels cursos monogràfics d'Alts Estudis i d'Intercanvi organitzats per la Mancomunitat de Catalunya. Els dirigia Rafael de Campalans i la seva visita (aleshores ja era tota una eminència) tenia per objectiu que la comunitat científica catalana fes el salt homologant-se a altres d'Europa. Amb motiu del 90 aniversari de la visita la Generalitat va posar en marxa aquest web encara actiu, on en podreu saber més.

 L'aniversari

El 22 de febrer de l'any 1921, avui fa cent anys, naixia al que aleshores era el Congo francès un dels líders mundials més estrafolaris del segle XX. Es tracta del dictador Jean-Bédel Bokassa, que va morir al seu país, la República Centreafricana, el 1996 després de ser amnistiat. Va arribar al poder el 1966 gràcies a un cop d'estat i el 1976, ebri de megalomania, es va autoproclamar emperador de l'Imperi Centreafricà.

L'esperpent, que va deixar un rastre de nombrosos crims i fins i tot acusacions de canibalisme, va durar fins al 1979 gràcies a la protecció de França, que tenia en ell un aliat a la regió i un subministrador de matèries primeres i regals a les autoritats del país veí. De fet, la relació amb "l'emperador" Bokassa (i els diamants que li va regalar) va desgastar molt el president francès Valéry Giscard d'Estaing. En aquest vídeo de TVE podeu veure la seva "coronació" i altres barrabassades i en aquest reportatge l'estat actual del seu "palau imperial".

 ​Fes clic aquí per rebre'l