21
de febrer
del
2021
Actualitzat
el
22
de febrer
a les
18:59h
El 23 de febrer del 1981, fa ara quaranta anys, un sector de l'exèrcit va intentar un cop d'estat que va acabar fracassant. El procés de transició cap a una democràcia més o menys homologable a les europees va topar amb les resistències de sectors del poder, hereus de la dictadura. Si el gruix de l'oposició democràtica va haver de renunciar a la ruptura en favor d'una reforma liderada per l'Estat postfranquista, des dels nuclis immobilistes es va configurar un bloc contrari al canvi polític.
La presa del Congrés pel tinent coronel Antonio Tejero va ser el retrat d'aquell moment en què totes les forces en joc van entrar en conflicte. Queden poques incògnites entorn dels fets en si, que han estat investigats a fons per diversos especialistes. Però resten oberts interrogants importants sobre aspectes al voltant dels fets i dels principals actors polítics del moment.
1. El paper del rei
El paper del monarca en el camí que porta al cop d'estat del 23-F és un dels temes que ha fet córrer més tinta. Des de l'endemà mateix, la implicació directa de Joan Carles I va ser esgrimida per bona part dels participants i fou una de les línies argumentals de la defensa dels conspiradors, que van esgrimir que actuaren seguint suposades instruccions reials, com asseguraven el tinent general Jaime Milans del Bosch i el general Alfonso Armada.
La principal dificultat per posar el rei dins del cop és que, de ser exacta, no s'entén com va poder fracassar. Està demostrat que hi ha actuacions de la Zarzuela que, des de la primera hora, van conduir a neutralitzar el cop. Especialment clar en el que fa referència als moviments produïts a la Divisió Cuirassada Brunete, a 17 quilòmetres de la capital espanyola, a la qual s'ordena restar quieta. I es fa tornar a Madrid la columna de carros de la brigada 11, que ja havia sortit. En la bibliografia entorn el 23-F, amb tot, hi té un pes considerable la tesi de la implicació de les altes instàncies de l'Estat. El llibre de Jesús Palacios, El golpe del Cesid, és un dels més destacats en aquesta línia. D'altres, com el molt documentat de Javier Fernández, Diecisiete horas y media, ho neguen de forma categòrica.
Molt més ambigua és l'actuació del rei en els mesos finals del govern d'Adolfo Suárez. El desgast del president i líder d'UCD era evident, com també els fronts que tenia oberts, des de l'acció d'ETA a la duresa de l'oposició del PSOE, amb un Felipe González amb fam de poder. A la vegada, l'ala més conservadora de la UCD conspirava obertament contra ell i creixia la irritació dels sectors empresarials, inquiets davant la conflictivitat laboral.
Al llarg del 1980, Joan Carles I i Suárez congelen les seves relacions. És en aquest context que l'actuació del monarca apareix com a dubtosa. A la Zarzuela arriben les pressions uniformades que reclamen un "cop de timó" i el gener del 1981 a Suárez se li ha acabat el temps. En el discurs de Nadal del rei, aparentment edulcorat, hi ha entre línies missatges dirigits a Suárez, quan demana als governants "posar la defensa de la democràcia i el bé d'Espanya per damunt de transitoris interessos personals". El rei sí que va tenir un paper destacat en la caiguda de Suárez, que dimiteix el 29 de gener.
2. La "solució" Armada
En els mesos anteriors al 23-F, es teixien operacions tendents a foragitar Suárez. La més activa era l'anomenada "Operació De Gaulle". S'inspirava en la maniobra del general francès que el 1958, davant la imminència d'un cop d'estat militar dut a terme per generals destinats a l'encara Algèria francesa, va aconseguir ser cridat a governar i establir la Cinquena República. El "De Gaulle espanyol" tenia molts candidats, però el més desvergonyit era el general Alfonso Armada, antic secretari general de la Casa Reial.
Armada conspirava sense descans. Odiava Suárez, amb qui havia discutit de manera desaforada a propòsit de la futura llei del divorci i que havia aconseguit fer-lo fora de la Zarzuela. El general mantenia contactes amb el capità general de València, Milans del Bosch, disposat a sortir del carrer, i alhora advertia el rei de la possibilitat d'un cop militar, presentant-se com l'únic que podia evitar-ho.
El 3 de gener del 1981, Armada, que era governador militar de Lleida, va visitar el rei a Baqueira Beret i li va transmetre el malestar a les forces armades. L'historiador Juan Francisco Fuentes (23 de febrero de 1981. El golpe que acabó con todos los golpes, Taurus) dona molts detalls de l'actuació d'Armada i de l'entrada que mantenia amb el rei.
El militar aspirava a la presidència al capdavant d'un govern de concentració. Una via per assolir-ho havia de ser una moció de censura que trobaria el suport del PSOE i de l'ala conservadora de la UCD. Armada donava per fet que el rei avalaria l'operació, la "solució" que ell encarnava i que suposaria una correcció autoritària a la Transició, però sense sortir-se formalment del canal constitucional. La dimissió de Suárez va deixar els conspiradors -d'Armada a Milans- fora de joc. És aleshores que Armada dona llum verda al cop.
Armada mantenia ascendència a la Zarzuela. Si no, no s'explica que a mitjan febrer sigui ascendit a segon cap de l'estat major de l'exèrcit i torni a Madrid. Això fa més creïbles les seves afirmacions a uns i altres que és l'home de la situació. Quan es produeix l'assalt al Congrés, creu arribada la seva hora. A mitjanit del 23-F, aconsegueix l'autorització de la Zarzuela ("a títol personal") per accedir al recinte i intentar negociar amb Tejero. És una de les escenes de la nit. S'ofereix com a president d'un govern que inclou noms com Felipe González, Enrique Múgica o Ramón Tamames (aleshores al PCE). Noms que indignen Tejero, que el fa escapar.
3. El que sabien els partits
"Si un dia entra Pavía al Congrés, Suárez pujarà dalt del cavall", va dir un dia Alfonso Guerra. No només no va ser així, sinó que alguns membres del PSOE sí que van acaronar el cavall. L'"operació De Gaulle" era coneguda i trobava complicitats en sectors molt diversos de l'oposició antisuarista. És ben conegut el sopar celebrat a Lleida el 22 d'octubre de 1980 entre Armada i tres dirigents socialistes, Enrique Múgica, Joan Reventós i l'alcalde de Lleida, Antoni Siurana. El militar es postulava, sempre dins dels cànons formalment constitucionals.
També Manuel Fraga, en el seu dietari, corrobora la predisposició d'Armada de dirigir un govern. I el fet que en la suposada llista de ministres del nou executiu Armada hi figuressin noms que coneixia bé, com el de l'esmentat Múgica, indica que hi havia converses i que molts veien el general com una carta a tenir en compte. El que no preveien era que fos a través d'una ocupació militar del Congrés. Una pregunta inquietant sorgeix: què hagués passat si Tejero hagués deixat entrar el general Armada a l'hemicicle?
4. Les capitanies generals més dubtoses
Després de l'assalt de Tejero al Congrés i de la sortida dels tancs al carrer a la regió militar de València, Milans del Bosch va contactar amb els diversos capitans generals perquè s'afegissin al cop. Finalment, no ho va fer cap d'ells. Però alguns van estar molt a prop de fer-ho. En dona detalls l'esmentat Juan Francisco Fuentes. Pedro Merry Gordon, capità general de Sevilla, va ser informat per Milans poc abans de l'atac al Congrés i es va vestir de legionari. Sortosament, l'actitud contrària al cop del seu cap d'estat major, general Gustavo Urrutia, més l'estat etílic de Merry Gordon, van impedir que donés ordres coherents.
A Valladolid, el capità general Ángel Campano també va voler afegir-s'hi, però va topar amb el rebuig d'un nucli d'oficials, com el general Manuel María Mejías i el coronel Rafael Gómez Rico. I a Saragossa, Antonio Elícegui també semblava predisposat a sortir al carrer. Aquí va ser el general Luis Pinilla, director de l'Acadèmia Militar i un dels pocs militars d'alta graduació compromesos sincerament amb el canvi polític, qui va dirigir el contracop. Possiblement, els esdeveniments que es van produir en les respectives capitanies generals és un dels camps per estudiar encara amb profunditat sobre el 23-F.
5. El paper dels poders fàctics
Algú l'ha anomenat la "Transició paral·lela". És el seguit d'operacions dutes a terme des dels poders fàctics, bàsicament econòmics i polítics, per "corregir" a la dreta el procés polític iniciat el 1977. L'historiador Roberto Muñoz a El 23-F y los otros golpes de estado de la transición (Espasa), dona dades sobre nombrosos intents per donar un "cop de timó", en la línia de l'"Operació De Gaulle". Suárez era l'objectiu a abatre perquè els sectors més conservadors el consideraven fora de control i massa procliu a polítiques populistes.
Des de sectors empresarials s'alimentava, entorn 1980, una inflexió autoritària. Joan Rosell, futur president de Foment del Treball, va publicar l'assaig España en dirección equivocada, on ja s'insinuava una sortida conservadora a la situació. Des de la CEOE, Carles Ferrer Salat havia endurit el seu discurs. La cúpula patronal estava irritada amb Suárez i amb les concessions que, a parer seu, feia als sindicats. La CEOE va trigar moltes hores a condemnar el cop.
Tampoc va córrer gaire l'Església. Malgrat que el cardenal Tarancón havia dut l'episcopat a un compromís clar amb la Transició, el cert és que les tensions eren màximes en aquell moment amb el govern. L'Església no en volia ni a sentir a parlar de la llei del divorci i es resistia a perdre privilegis. El cop es produeix just quan es troba reunida la Conferència Episcopal, que elegirà el successor de Tarancón, Gabriel Díaz Merchán. Aquella nit, els bisbes resten muts.
El cop va sortir malament i, sortosament, els seus actors protagonistes no van actuar sobrats d'habilitat. Però, en la tardor del 1980, s'estaven covant tendències molt perilloses en sectors sensibles de l'Estat i de les elits. El triomf del cop hauria trobat, sens dubte, complicitats sorprenents.
La presa del Congrés pel tinent coronel Antonio Tejero va ser el retrat d'aquell moment en què totes les forces en joc van entrar en conflicte. Queden poques incògnites entorn dels fets en si, que han estat investigats a fons per diversos especialistes. Però resten oberts interrogants importants sobre aspectes al voltant dels fets i dels principals actors polítics del moment.
1. El paper del rei
El paper del monarca en el camí que porta al cop d'estat del 23-F és un dels temes que ha fet córrer més tinta. Des de l'endemà mateix, la implicació directa de Joan Carles I va ser esgrimida per bona part dels participants i fou una de les línies argumentals de la defensa dels conspiradors, que van esgrimir que actuaren seguint suposades instruccions reials, com asseguraven el tinent general Jaime Milans del Bosch i el general Alfonso Armada.
La principal dificultat per posar el rei dins del cop és que, de ser exacta, no s'entén com va poder fracassar. Està demostrat que hi ha actuacions de la Zarzuela que, des de la primera hora, van conduir a neutralitzar el cop. Especialment clar en el que fa referència als moviments produïts a la Divisió Cuirassada Brunete, a 17 quilòmetres de la capital espanyola, a la qual s'ordena restar quieta. I es fa tornar a Madrid la columna de carros de la brigada 11, que ja havia sortit. En la bibliografia entorn el 23-F, amb tot, hi té un pes considerable la tesi de la implicació de les altes instàncies de l'Estat. El llibre de Jesús Palacios, El golpe del Cesid, és un dels més destacats en aquesta línia. D'altres, com el molt documentat de Javier Fernández, Diecisiete horas y media, ho neguen de forma categòrica.
Molt més ambigua és l'actuació del rei en els mesos finals del govern d'Adolfo Suárez. El desgast del president i líder d'UCD era evident, com també els fronts que tenia oberts, des de l'acció d'ETA a la duresa de l'oposició del PSOE, amb un Felipe González amb fam de poder. A la vegada, l'ala més conservadora de la UCD conspirava obertament contra ell i creixia la irritació dels sectors empresarials, inquiets davant la conflictivitat laboral.
Al llarg del 1980, Joan Carles I i Suárez congelen les seves relacions. És en aquest context que l'actuació del monarca apareix com a dubtosa. A la Zarzuela arriben les pressions uniformades que reclamen un "cop de timó" i el gener del 1981 a Suárez se li ha acabat el temps. En el discurs de Nadal del rei, aparentment edulcorat, hi ha entre línies missatges dirigits a Suárez, quan demana als governants "posar la defensa de la democràcia i el bé d'Espanya per damunt de transitoris interessos personals". El rei sí que va tenir un paper destacat en la caiguda de Suárez, que dimiteix el 29 de gener.
2. La "solució" Armada
En els mesos anteriors al 23-F, es teixien operacions tendents a foragitar Suárez. La més activa era l'anomenada "Operació De Gaulle". S'inspirava en la maniobra del general francès que el 1958, davant la imminència d'un cop d'estat militar dut a terme per generals destinats a l'encara Algèria francesa, va aconseguir ser cridat a governar i establir la Cinquena República. El "De Gaulle espanyol" tenia molts candidats, però el més desvergonyit era el general Alfonso Armada, antic secretari general de la Casa Reial.
Armada conspirava sense descans. Odiava Suárez, amb qui havia discutit de manera desaforada a propòsit de la futura llei del divorci i que havia aconseguit fer-lo fora de la Zarzuela. El general mantenia contactes amb el capità general de València, Milans del Bosch, disposat a sortir del carrer, i alhora advertia el rei de la possibilitat d'un cop militar, presentant-se com l'únic que podia evitar-ho.
El 3 de gener del 1981, Armada, que era governador militar de Lleida, va visitar el rei a Baqueira Beret i li va transmetre el malestar a les forces armades. L'historiador Juan Francisco Fuentes (23 de febrero de 1981. El golpe que acabó con todos los golpes, Taurus) dona molts detalls de l'actuació d'Armada i de l'entrada que mantenia amb el rei.
El militar aspirava a la presidència al capdavant d'un govern de concentració. Una via per assolir-ho havia de ser una moció de censura que trobaria el suport del PSOE i de l'ala conservadora de la UCD. Armada donava per fet que el rei avalaria l'operació, la "solució" que ell encarnava i que suposaria una correcció autoritària a la Transició, però sense sortir-se formalment del canal constitucional. La dimissió de Suárez va deixar els conspiradors -d'Armada a Milans- fora de joc. És aleshores que Armada dona llum verda al cop.
Armada mantenia ascendència a la Zarzuela. Si no, no s'explica que a mitjan febrer sigui ascendit a segon cap de l'estat major de l'exèrcit i torni a Madrid. Això fa més creïbles les seves afirmacions a uns i altres que és l'home de la situació. Quan es produeix l'assalt al Congrés, creu arribada la seva hora. A mitjanit del 23-F, aconsegueix l'autorització de la Zarzuela ("a títol personal") per accedir al recinte i intentar negociar amb Tejero. És una de les escenes de la nit. S'ofereix com a president d'un govern que inclou noms com Felipe González, Enrique Múgica o Ramón Tamames (aleshores al PCE). Noms que indignen Tejero, que el fa escapar.
3. El que sabien els partits
"Si un dia entra Pavía al Congrés, Suárez pujarà dalt del cavall", va dir un dia Alfonso Guerra. No només no va ser així, sinó que alguns membres del PSOE sí que van acaronar el cavall. L'"operació De Gaulle" era coneguda i trobava complicitats en sectors molt diversos de l'oposició antisuarista. És ben conegut el sopar celebrat a Lleida el 22 d'octubre de 1980 entre Armada i tres dirigents socialistes, Enrique Múgica, Joan Reventós i l'alcalde de Lleida, Antoni Siurana. El militar es postulava, sempre dins dels cànons formalment constitucionals.
També Manuel Fraga, en el seu dietari, corrobora la predisposició d'Armada de dirigir un govern. I el fet que en la suposada llista de ministres del nou executiu Armada hi figuressin noms que coneixia bé, com el de l'esmentat Múgica, indica que hi havia converses i que molts veien el general com una carta a tenir en compte. El que no preveien era que fos a través d'una ocupació militar del Congrés. Una pregunta inquietant sorgeix: què hagués passat si Tejero hagués deixat entrar el general Armada a l'hemicicle?
4. Les capitanies generals més dubtoses
Després de l'assalt de Tejero al Congrés i de la sortida dels tancs al carrer a la regió militar de València, Milans del Bosch va contactar amb els diversos capitans generals perquè s'afegissin al cop. Finalment, no ho va fer cap d'ells. Però alguns van estar molt a prop de fer-ho. En dona detalls l'esmentat Juan Francisco Fuentes. Pedro Merry Gordon, capità general de Sevilla, va ser informat per Milans poc abans de l'atac al Congrés i es va vestir de legionari. Sortosament, l'actitud contrària al cop del seu cap d'estat major, general Gustavo Urrutia, més l'estat etílic de Merry Gordon, van impedir que donés ordres coherents.
A Valladolid, el capità general Ángel Campano també va voler afegir-s'hi, però va topar amb el rebuig d'un nucli d'oficials, com el general Manuel María Mejías i el coronel Rafael Gómez Rico. I a Saragossa, Antonio Elícegui també semblava predisposat a sortir al carrer. Aquí va ser el general Luis Pinilla, director de l'Acadèmia Militar i un dels pocs militars d'alta graduació compromesos sincerament amb el canvi polític, qui va dirigir el contracop. Possiblement, els esdeveniments que es van produir en les respectives capitanies generals és un dels camps per estudiar encara amb profunditat sobre el 23-F.
5. El paper dels poders fàctics
Algú l'ha anomenat la "Transició paral·lela". És el seguit d'operacions dutes a terme des dels poders fàctics, bàsicament econòmics i polítics, per "corregir" a la dreta el procés polític iniciat el 1977. L'historiador Roberto Muñoz a El 23-F y los otros golpes de estado de la transición (Espasa), dona dades sobre nombrosos intents per donar un "cop de timó", en la línia de l'"Operació De Gaulle". Suárez era l'objectiu a abatre perquè els sectors més conservadors el consideraven fora de control i massa procliu a polítiques populistes.
Des de sectors empresarials s'alimentava, entorn 1980, una inflexió autoritària. Joan Rosell, futur president de Foment del Treball, va publicar l'assaig España en dirección equivocada, on ja s'insinuava una sortida conservadora a la situació. Des de la CEOE, Carles Ferrer Salat havia endurit el seu discurs. La cúpula patronal estava irritada amb Suárez i amb les concessions que, a parer seu, feia als sindicats. La CEOE va trigar moltes hores a condemnar el cop.
Tampoc va córrer gaire l'Església. Malgrat que el cardenal Tarancón havia dut l'episcopat a un compromís clar amb la Transició, el cert és que les tensions eren màximes en aquell moment amb el govern. L'Església no en volia ni a sentir a parlar de la llei del divorci i es resistia a perdre privilegis. El cop es produeix just quan es troba reunida la Conferència Episcopal, que elegirà el successor de Tarancón, Gabriel Díaz Merchán. Aquella nit, els bisbes resten muts.
El cop va sortir malament i, sortosament, els seus actors protagonistes no van actuar sobrats d'habilitat. Però, en la tardor del 1980, s'estaven covant tendències molt perilloses en sectors sensibles de l'Estat i de les elits. El triomf del cop hauria trobat, sens dubte, complicitats sorprenents.