El foc de Hasél

Rep el butlletí cada matí al teu correu

Pablo Hasél ja va advertir, quan va rebre l'ordre d'ingressar a la presó per les condemnes d'enaltiment del terrorisme i injúries a la Corona, que no tenia intenció d'entregar-se voluntàriament. El raper lleidatà va deixar clar que perseguiria la màxima difusió del missatge de denúncia que brolla de les seves lletres. Aspirava a aconseguir que el cas despertés una mobilització popular, no per generar simpaties amb les pròpies idees sinó per sumar adhesions a la defensa de drets fonamentals.

En aquell moment, a Hasél no se'l va prendre prou seriosament. Poques setmanes després i, arran de la detenció a la Universitat de Lleida, s'ha demostrat que l'estratègia d'agitació del cantant era intel·ligent. Hasél és objecte de discussions polítiques entre els socis del govern espanyol, l'empresonament ha ressonat a la premsa internacional -fins al punt que s'hi ha referit el president de Mèxic, Andrés López Obrador, per a desgràcia de la marca Espanya- i els carrers bullen.

Què hi ha darrere del foc de Hasél? Això és el que ens hauria d'ocupar. Perquè les flames que veiem aquests dies en resposta a l'empresonament del raper -als carrers de Catalunya i Madrid- només són l'aparador d'un foc més substancial, el de la ràbia que topa amb el mur del poder establert, responsable de drets vulnerats i insensible a les desigualtats creixents. És el foc que brolla en Hasél, però també en milers de ciutadans que no troben una explicació lògica a les injustícies, més feridores en un context de crisi, que frena oportunitats i empobreix el col·lectiu. El cas del raper només és l'espurna que vehicula el malestar.

Perquè té difícil explicació que un cantant sigui detingut en una universitat -per conduir-lo a la presó- mentre es permet que grups d'ideologia feixista difonguin missatges d'odi sense presència policial. Perquè deixa en mal lloc el poder judicial espanyol el fet que tinguin tan recorregut els delictes d'opinió, fins al punt que el 2021 encara hi hagi batusses al Congrés per promoure lleis que blindin la llibertat d'expressió. Darrere de tantes vies d'aigua obertes a l'estat de dret -esqueixades per partits com el PSOE, que ara proposen legislar quan van votar amb el PP la reforma penal dels delictes de terrorisme que han portat activistes a la presó-, la mobilització sembla l'última bala a disposició dels qui es rebel·len contra una inèrcia tan lesiva per als drets fonamentals.

La setmana es tancarà amb més manifestacions -aquest divendres està prevista una vaga d'estudiants- i l'actualització d'un debat pervertit sobre els aldarulls, que afecta les converses entre partits per formar el nou Govern. El mateix dia que Junts i la CUP es van reunir per analitzar escenaris de futur el conseller d'Interior, Miquel Sàmper va demanar una revisió "urgent" del model d'ordre públic de Catalunya, i els anticapitalistes van exigir la seva dimissió, després que Junts assenyalés "errors" als Mossos. El paper de la policia catalana és, ara mateix, una de les carpetes calentes de les negociacions, perquè la CUP ja demana canvis estructurals a la policia per entrar en l'equació dels pactes.

Més enllà dels posicionaments polítics, la defensa al carrer dels drets fonamentals -repetidament rebregats- no es pot criminalitzar, de la mateixa manera que els atacs vandàlics no són una via justificada ni productiva per blindar-los. I, per descomptat, no es defensa la llibertat d'expressió atacant redaccions de diaris. Menció a part mereix l'actuació d'alguns antiavalots dels Mossos d'Esquadra en les protestes, que han provocat -així ho apunten tots els indicis- una nova lesió ocular d'una manifestant. Les competències en ordre públic no atorguen carta blanca per actuar de forma desproporcionada. El Parlament ja va prohibir les pilotes de goma, però es continuen buidant ulls a les manifestacions, ara amb bales de foam. 

El foc i l'olor de socarrim de contenidors calcinats, per l'empresonament de Hasél, no és el més perillós. Les flames que de veritat ens haurien de preocupar són les que tenen com a brasa la indignació i les seves causes.
 

---

Avui no et perdis

»Els «errors» dels Mossos en els aldarulls irrompen en la negociació del nou Govern; per Bernat Surroca i Oriol March.

» Enfrontaments dels manifestants i els Mossos en la tercera nit de protestes a Barcelona per Hasél; per Joan Obiols i Martí Urgell.

» Un senyor de Barcelona «Què és el que ens preocupa d'un contenidor cremat?»; per Toni Vall.

» Opinió: «Entre el foam i el 51%»; per Francesc-Marc Álvaro.

» Opinió: «Darrere de les flames»; per Sara González.

»Hasél suma dos anys i mig més de presó per una altra condemna.

» Carta oberta de Marcel Vivet als partits que volen formar Govern.

»Puigdemont i Borràs aborden a Waterloo l'estratègia negociadora de Junts; per Oriol March.

»L'informe del Parlament Europeu proposa aixecar la immunitat a Puigdemont.

»Què voten els barris més rics i més pobres de les ciutats catalanes?; per Roger Tugas Vilardell.

»El PP s'enfonsa 12 punts per sota del PSOE, segons el CIS; per Roger Tugas Vilardell.

»La nau Perseverance aterra a Mart amb èxit.
 

---

 El passadís

La pugna electoral per la presidència de Pimec està entrant en la seva fase final. Dimarts que ve els socis de la patronal de les petites i mitjanes empreses decidiran entre les candidatures d'Antoni Cañete i Pere Barrios, aquesta última amb el suport de l'ANC. Barrios és un empresari amb molts interessos. Fos per la seva afició automobilística o perquè ja s'estava preparant a fons per una cursa com la de Pimec, va participar en l'edició del Dakar d'aquest any. Ho va fer en la categoria de clàssics, amb vehicles que ja van participar a la cursa els anys 80 i 90, fent equip amb Helena Tarruell i al volant d'un Toyota HDJ 80. La parella va obtenir la posició 14. Ara caldrà veure si les eleccions a Pimec són més difícils de coronar que les dures etapes al desert saudita. De moment, l'afició dakariana de Barrios no ha passat desapercebuda. Alguns socis de la llista adversària critiquen que anés al Dakar en plena pandèmia.  

Vist i llegit

Naomi Klein acaba de publicar En flames (a Empúries, en català), un llibre en què adverteix de l'emergència climàtica i de la necessitat de posar en marxa l'anomenat Green New Deal, una revolució equiparable a la que es va posar en pràctica després de la Gran Depressió però amb les polítiques verdes al centre de la inversió pública. Klein té clar que no ens convé tornar al món que teníem abans de la pandèmia sinó que l'hem de transformar. Ho explica en una entrevista a La Vanguardia que firma Justo Barranco. "La nostra normalitat ja era una crisi", exposa l'activista canadenca, que reclama reduir les emissions, lluitar contra el racisme sistèmic i tancar la bretxa de la desigualtat com a prioritats.  

 El nom propi

Angel Dzhambazki és eurodiputat i dirigent del Moviment Nacional Búlgar, de discurs xenòfob i homòfob. També és el ponent encarregat de redactar l'informe sobre sobre si s'ha d'aixecar la immunitat parlamentària de Carles Puigdemont i Toni Comín arran del suplicatori elevat pel Tribunal Suprem a l'Eurocambra. L'informe de l'eurodiputat búlgar ja ha transcendit i proposa aixecar la immunitat dels dirigents independentistes. Va aparèixer publicat ahir al diari ABC, tot i que no s'ha de debatre en comissió fins dilluns i és confidencial. La setmana que ve es desencallarà el cas: dimarts es votarà la proposta presentada pel ponent i s'elevarà la decisió al ple del Parlament Europeu, que es pronunciarà el 8 de març. El posicionament de l'ultraconservador Dzhambazaki coincideix amb la voluntat del Suprem, que persegueix l'extradició de Puigdemont i Comín.

 Els imperdibles

La recomanació d'aquest divendres és la recuperació d'un clàssic, Josep Pla. Destino ha reeditat en els darrers mesos Dietarios de Madrid, els dos dietaris que Pla va escriure el 1921 i el 1931 de les estades a la capital espanyola. Amb pròleg de David Trueba, el primer volum documenta el Madrid agitat dels anys 20, vist amb els ulls escèptics i irònics de l'autor. El segon dietari té com a marc l'adveniment de la Segona República espanyola. Al cor d'Espanya va ser-hi un any, des de l'abril del 1931 fins al maig del 1932, temps suficient per prendre el pols al Madrid republicà. Bona lectura i bon cap de setmana!

 ​