Hi ha qui guanya... i qui perd

Rep El Despertador cada matí al teu correu

Doncs ja tenim Parlament nou. Amb majoria absoluta i el 51% del vot independentista -que haurà de tenir algun valor malgrat els desacords estratègics-, amb Pere Aragonès que ho té tot de cara per ser president, i amb el PSC com a gran partit unionista. El bloc de la intransigència (PP i Cs) passa, malgrat sumar-hi a Vox, de 40 escons a 20. Ara vindran les converses per formar Govern i és difícil que qualli una fórmula diferent de l'actual. Veurem l'efecte que té el canvi en el lideratge de la coalició o la possibilitat de comprometre algun nou actor, tal com pretén Aragonès. ERC i Junts necessitaran l'abstenció de la CUP o els comuns i no hi ha alternatives a la vista. El tripartit que deixaria enrere l'actual govern i que podria acceptar ERC, amb els comuns i la CUP, tindria més vots en contra que a favor encara que el PSC o Junts s'abstinguessin. I qualsevol fórmula amb el PSC és inviable. Acceptar els resultats i refer el full de ruta amb rigor, realisme i compromís és urgent per fer realitat l'amnistia i el referèndum.    

Les pitjors notícies de la nit van ser, sens dubte, el fort descens de la participació (el context epidemiològic no eren, com es va assenyalar, el millor per fomentar l'assistència a les urnes) i la irrupció de Vox. És la més potent de la nostra història recent. La CUP i Ciutadans van posar el peu per primer cop al Parlament amb 3 escons. Ells, amb 11. Els mitjans i les forces polítiques que els han donat rellevància en campanya hauran de fer, tal vegada, exercici d'autocrítica. La seva aparició també explica de què estava feta la base electoral de Ciutadans. A partir d'avui us ho intentem explicar i interpretar.    

Els que guanyen...

» Salvador Illa: L'aposta de Pedro Sánchez ha funcionat guanyant en vots, cosa que no passava des dels anys de Pasqual Maragall. Una victòria que li permetrà dir que la seva és la principal força política a Catalunya i demostrar que la seva opció és més útil i propositiva que Ciutadans. No té, però, a l'abast la presidència i liderarà l'oposició. El resultat debilita al PP a Espanya i es presentarà com un aval a la gestió d'Illa amb la pandèmia. El PSC prometia passar pàgina i diàleg. Veurem en què queda, perquè hauria de donar més joc que Arrimadas. 

» Pere Aragonès: No ha guanyat, però sí que ha empatat amb escons i vots amb el PSC i s'ha imposat en el seu particular enfrontament dins del bloc independentista amb Junts. És l'únic dels aspirants a la presidència que té opcions d'aconseguir-la amb pactes que no siguin anti-natura. Vuitanta anys després, ERC pot tornar a presidir la Generalitat. Ahir a la nit ja va comparèixer amb un perfil institucional (en anglès i castellà a més de català), anunciant que es presentarà a la investidura i allargant la mà per refer ponts. Per fer-ho ja i amb més gent.  

» Dolors Sabater:Excel·lent resultat de la CUP, que aconsegueix capitalitzar el malestar independentista pel procés i per la gestió de la pandèmia amb els partits del Govern. Malgrat les dificultats en campanya, l'exalcaldessa de Badalona i la seva estratègia d'implicar els anticapitalistes en la governabilitat aconsegueixen un clar suport. Haurà de superar recels interns.   

» Santiago Abascal: Mai cap partit havia entrat al Parlament amb la força que ho ha fet Vox. Els ultres han engolit al PP i a Ciutadans. En clau catalana, més enllà de la incòmoda presència de l'extrema dreta espanyolista al Parlament, no tindrà rellevància política, però sí la té en clau espanyola. La notícia és nefasta per a Pablo Casado.

» Ismael Peña-López: El director general de Processos Electorals, adscrit al departament d'Exteriors, ha fet bé la seva feina. La logística electoral va ser impecable i segura malgrat  algunes cues per evitar aglomeracions i que la por al contagi i la desafecció -que ja no depenien d'ell- va enfonsar la participació. El Govern ha gestionat malament moltes de les seves competències durant la pandèmia, però aquesta l'ha gestionada bé, de la mateixa manera que mantenir les escoles obertes. La necessitat d'una llei electoral s'ha fet evident i no es pot descuidar durant la legislatura.

... i els que perden

» Carles Puigdemont: Tercer a les eleccions. No són els resultats que pronosticaven algunes enquestes i l'espai postconvergent perdrà, deu anys després, la presidència. Dels 62 escons d'Artur Mas el 2010 als 32 d'ahir. Puigdemont, que era cap de llista, paga el trencament amb el PDECat i la seva formació no és aliena al desgast del Govern malgrat que Laura Borràs se n'ha desentès tant com ha pogut en campanya. Investir Aragonès -l'única opció contra unes noves eleccions- i definir la ideologia del partit més enllà de la independència serà complex internament. Alerta també al futur judicial de Borràs, que pot acabar donant protagonisme al controvertit Joan Canadell. Junts i Puigdemont podran condicionar el procés, però no liderar-lo com fins ara. Com a consol, que el PDECat no intentarà ocupar el seu espai natural i que el resultat en escons no és humiliant. 

» Inés Arrimadas: És la gran derrotada. Dels 36 escons de fa tres anys a només 6. Ella va marxar a Madrid, el partit va virar a la dreta fent tripartits amb PP i Vox arreu i no ha estat capaç de bastir un projecte alternatiu al de l'independentisme. Ho ha pagat i només pot trobar consol en el mal resultat del PP. 

» Àngels Chacón: El PDECat no ha tret suc de la presència mediàtica que li donaven els drets, de la força dels seus alcaldes al territori i de la implicació d'Artur Mas en campanya. Opinen que els ha faltat temps per donar a conèixer el seu projecte, que fins fa poc estava integrat a Junts i implicat en el govern de Torra. El resultat posa el partit, que no s'ha deslliurat dels deutes judicials de l'antiga CDC, en el camí de la desaparició. Queden més de dos anys per les municipals i caldrà veure què passa amb els seus alcaldes.
 

---

Avui no et perdis

»Illa guanya, però només Aragonès pot ser president; per Joan Serra Carné.

»L'independentisme reforça la majoria i salta per primer cop el mur del 50%; per Oriol March.

» Mapes | Junts s'imposa a 562 municipis, ERC a 261 i el PSC a 108; per Roger Tugas Vilardell.

» Interactiu | Coneix els 135 diputats del nou Parlament; per Joan Obiols, Daniel Muñoz i Antònia Crespí.

» Fil directe: «Doble majoria independentista»; per Germà Capdevila.

»Per què ha funcionat l'efecte Illa?; per Andreu Merino.

» Opinió: «Victòria independentista. Notes d’urgència»; per Josep-Lluís Carod-Rovira.

»Vox irromp al Parlament i es converteix en el referent de la dreta espanyolista; per Pep Martí.

»Ciutadans torna al taxidermista; per Pep Martí.

»El 14‑F registra la participació més baixa de la història.
 

---

 El passadís

Vox va fer el seguiment de la nit electoral a l'Hotel Avenida Palace. Allà es van congregar Santiago Abascal, el candidat Ignacio Garriga i la plana major del partit ultra. L'Avenida Palace és un dels darrers hotels que han quedat en mans de la família de Joan Gaspart, l'expresident del Barça i responsable durant dècades de Turisme de Barcelona. Potser els greus problemes econòmics de l'hoteler el fan ser poc primmirat a l'hora de triar hostes. Aquest és un dels establiments històrics de la dinastia hotelera després que la cadena Husa passés per greus problemes econòmics que van obligar-la a declarar-se insolvent. Gaspart mostra així una sorprenent "transversalitat", ja que un dels seus antics hotels, l'Husa President Park de Brussel·les, va acollir diverses rodes de premsa i reunions de Carles Puigdemont.

Vist i llegit

Els ultres són una de les grans novetats de la nit electoral. Però, com els hem de tractar els mitjans? En campanya, a NacióDigital hem optat per no entrevistar-los ni amplificar les seves propostes de foment de l'odi i molt sovint basades en dades falses. Només quan les seves provocacions han alterat l'ordre públic n'hem parlat. Ara, amb presència al Parlament, ja no se'ls podrà obviar i cada mitjà -malauradament no hi haurà consens per anar a l'una- haurà de decidir com ho afronta. A Mèdia.cat, l'observatori crític de mitjans del Grup de Periodistes Ramon Barnils, en van parlar amb els companys Miquel Ramos i Jordi Borràs. Aquí un resum de les seves reflexions, que són d’interès i actualitat.

 L'efemèride

El 15 de febrer de 2003, avui fa 18 anys, 1,3 milions de persones van sortir als carrers de Barcelona per protestar contra la guerra de l'Iraq. Engegada amb pretextos que s'han demostrat falsos -les armes de destrucció massiva que presumptament guardava Saddam Hussein no van aparèixer mai-, va acabar convertint-se en la tomba política de José María Aznar. L'expresident espanyol va fer de l'aliança atlantista amb George W. Bush i Tony Blair un dels puntals del seu segon mandat i va acabar veient com el PP passava dels 183 diputats del 2000 a perdre el govern davant el PSOE. Les protestes contra la guerra van repartir-se arreu del món i en ciutats com Roma van aplegar fins a tres milions de persones. El pols del carrer, però, no va evitar que una coalició internacional liderada pels Estats Units acabés en poques setmanes amb el règim de Hussein. De poca cosa va servir per pacificar la situació a l'Orient Mitjà. Així ho va recordar Betevé.

 L'aniversari

El 15 de febrer de l'any 1983 va néixer a Palafrugell, al Baix Empordà, la reconeguda cantant catalana Sílvia Pérez Cruz. Filla de músics i formada a l'Esmuc, està especialitzada en flamenc, jazz, música clàssica i folk. Malgrat la seva joventut, ja té una discografia extensa en col·laboració o amb els seus cinc treballs en solitari. El darrer és Farsa (género imposible). Aquí us el deixo. També ha fet incursions al món del cine i rebut guardons. 
 ​Fes clic aquí per rebre'l