1.José Ángel Iríbar, el “mahaikide” abertzale: En un exemple d’allò més estrany des de la lògica futbolística del nostre temps, el ‘Txopo’ Iríbar, el llegendari porter de l’Athletic Club biscaí i de la selecció espanyola de futbol, amb la que es va proclamar campió de l’Eurocopa de 1964, va combinar els darrers anys de la seva carrera esportiva amb el compromís polític. El 19 d’octubre de 1978, dos anys abans de la seva retirada definitiva de la porteria de l’Athletic, va passar a formar part de la primera Mesa Nacional d’Herri Batasuna, la coalició política impulsada per l’esquerra abertzale, on va compartir la seva condició de “mahaikide” amb noms històrics de l’independentisme basc com ara Telesforo Monzón, Jon Idígoras o Santi Brouard, el pediatra assassinat pels GAL el 1984.
Jon Idígoras, Santi Brouard, el ‘Txopo’ Iríbar i Jokin Gorostidi durant la presentació de la primera mesa nacional d’Herri Batasuna, el 1978 (Font: Editorial Txalaparta)
2.Oleguer Presas, el candidat cupaire: Un altre exemple de compromís polític fins i tot estant en actiu el trobem en la figura d’Oleguer Presas. El lateral sabadellenc no va amagar mai les seves posicions independentistes i d’esquerres mentre va defensar els colors el Barça i tampoc va fer-ho un cop va retirar-se, el 2011, després d'acabar el seu contracte amb l’Ajax d’Amsterdam. Ben al contrari, Oleguer Presas ha estat un habitual de les llistes de la CUP tant al Parlament de Catalunya com de la Crida per Sabadell a l'ajuntament de la seva ciutat. Això sí, sempre en llocs de caràcter simbòlic, com el 23, el mateix número que lluïa a la samarreta del Barça, que va ocupar a la candidatura de la Crida per Sabadell el 2015.
Oleguer celebra, amb una estelada al coll, el triomf del Barça a la lliga 2005-06 (Font: @martiboigues)
3.Txema Alonso, el regidor d’Esports: El central biscaí Txema Alonso va ser un dels pilars d’aquella Unió Esportiva Lleida que, la temporada 1992-93, va aconseguir la històrica fita de l’ascens a la primera divisió. Després d’haver defensat els colors del club de la Terra Ferma a la màxima categoria, Txema va fitxar pel Racing de Santander i pel Getafe abans de tornar a la capital del Segrià, on va cloure la seva carrera i on va establir-se. El 2007, l’antic futbolista va passar a formar part de la llista del PSC a la Paeria de Lleida, que encapçalava Àngel Ros, i es va convertir en el regidor d’Esports del consistori, un càrrec que va ocupar fins el 2015 quan Ros va perdre la majoria absoluta.
Txema Alonso en un partit de la temporada 1993-94 en que la UE Lleida va jugar a primera divisió (Font: @OriolJove)
4.Kakha Kaladze, el secretari general del Somni Georgià: El darrer Milan que va brillar a Europa conquerint les Lligues de Campions de 2003 i de 2007 tenia en el georgià Kakha Kaladze un dels seus principals referents defensius. Després d’una brillant carrera esportiva, Kaladze va abandonar el futbol el 2011 i l’any següent es va integrar a les llistes electorals de la coalició Somni Georgià-Geòrgia Democràtica, un catch-all-party teòricament situat al centre esquerra que va ser impulsat pel multimilionari Bidzina Ivanishvili. Des d’aquest instant, Kaladze ha jugat pràcticament tots els rols en l’auca política. Elegit diputat, va ser posteriorment ministre d’Energia en el govern d’Ivanishvili i ben aviat va ocupar la secretaria general de la coalició. El 2017, va guanyar amb una àmplia majoria les eleccions municipals de Tbilisi, la capital de Geòrgia, d’on actualment és alcalde.
Kakha Kaladze celebra, amb Silvio Berlusconi, el triomf del Milan a la Lliga de Campions (Font: @AC_MilanFR)
5. József Bozsik, el diputat de l’Hongria comunista: El migcampista József Bozsik, que va desenvolupar tota la seva carrera esportiva al Honved de Budapest, l’equip de l’exèrcit durant el període socialista, va esdevenir un dels jugadors més populars d’una de les millors seleccions de la història, que va aconseguir l’or olímpic als Jocs de Hèlsinki de 1952 i el subcampionat al mundial de 1954. Conscient de la seva popularitat, el règim comunista, capitanejat pel Partit dels Treballadors Hongaresos, va oferir a Bozsik, quan encara era futbolista en actiu, un escó com a diputat al parlament després de la dimissió, el 1950, d’un dels seus membres. Tot i dedicar-se més aviat al futbol que a l’activitat parlamentària, Bozsik va renovar l’escó a les eleccions de 1953 com a integrant del Front Popular Hongarès per a la Independència, la llista única que impulsaven els comunistes.
József Bozsik amb la samarreta de l’Hongria comunista (Font: @falso9web)
6.Gianni Rivera, diputat de la Democràcia Cristiana a l’Olivera: Un altre jugador del Milan que, com Kaladze, va fer una llarga carrera política després de deixar el futbol és el migcampista Gianni Rivera, la gran estrella de l’equip italià durant la dècada dels 60 que, al marge de guanyar la Copa d’Europa en dues ocasions amb el club llombard i de triomfar a l’Eurocopa de 1968 amb la squadra azzurra, va ser Pilota d’Or el 1969. La seva relació amb la política va començar el 1987, quan va ser elegit diputat al parlament italià per la Democràcia Cristiana. Curiosament, Rivera va mantenir el seu escó fins el 2001 però va canviar en diverses ocasions de partit fins acabar a les files de l’Olivera, la coalició socialdemòcrata impulsada per Romano Prodi. El 2005 es va convertir en eurodiputat després d’una renúncia a les files d’Units per l’Olivera.
Gianni Riviera, Pilota d’Or el 1969. (Font: @Francesco_Dini)
7. Iordan Letxkov, l’alcalde processat per malversació: Iordan Letxkov va formar part de la magnífica generació de futbolistes búlgars que, amb Hristo Hristo Stoítxkov al capdavant, va assolir una meritòria tercera plaça al mundial de 1994, disputat als Estats Units. Després d’haver defensat la samarreta de diversos equips europeus, com l’Hamburg o l’Olympique de Marsella, Letxkov va canviar la gespa pels despatxos municipals de la ciutat de Sliven, on va ser alcalde entre 2003 i 2011 per la coalició conservadora Ciutadans pel Desenvolupament Europeu de Bulgària. La seva gestió va ser controvertida i va provocar que fos acusat de malversació de fons per la construcció d’un parc infantil i d’una llar de jubilats a la ciutat tot i que va ser finalment absolt dels càrrecs que se li imputaven.
Iordan Letxkov celebra el gol que va eliminar a Alemanya i va classificar a la seva Bulgària per a les semifinals del mundial de 1994 (Font: @itorres76miami)
8. Grzegorz Lato, el senador socialdemòcrata polonès: Tot i una modesta trajectòria futbolística desenvolupada entre Polònia, Bèlgica i Mèxic, Grzegorz Lato va passar a la història després de convertir-se en el màxim golejador del mundial alemany de 1974, amb 7 gols que van ajudar a l’encara comunista Polònia a assolir el bronze en aquell campionat. Un cop acabada la seva carrera esportiva, amb el país ja transformat en una economia plenament capitalista, Lato va ser elegit senador per l’Aliança de l’Esquerra Democràtica, una força socialdemòcrata hereva del Partit Obrer Unificat Polonès, el partit hegemònic de la Polònia comunista.
Grzegorz Lato, màxim golejador del mundial de 1974 (Font: @yosoy_mundial)
9. George Weah, el president liberià: El davanter George Weah pot presumir de ser l’únic jugador africà en haver guanyat la Pilota d’Or tenint en compte que Eusébio, tot i ser moçambiquès de naixement, la va aconseguir tenint la nacionalitat portuguesa. El futbolista liberià va ser guardonat amb el trofeu individual més prestigiós del futbol el 1995 quan era jugador del Milan. Després d’una brillant trajectòria per alguns dels més prestigiosos clubs europeus, Weah va retirar-se i va impulsar una nova formació política a la seva Libèria natal: el Congrés pel Canvi Democràtic. Liderant aquesta formació conservadora, Weah va intentar aconseguir la presidència liberiana el 2005, després de la guerra civil que havia assolat el país. Tot i fracassar en el seu primer intent, el 2018 es va convertir en president de Libèria, el càrrec més elevat que un antic futbolista ha assolit en l’àmbit polític.
George Weah, Pilota d’Or de 1995 i actual president de Libèria (Font: @AfricaClassic)
10. Pelé i Zico, els ministres d’Esport del Brasil: Edson Arantes do Nascimiento, Pelé, i Arthur Antunes Coimbra, Zico, són dos dels millors jugadors brasilers de tots els temps. Ambdós van lluir el mític número 10 a la selecció canarinha i van fer les delícies dels afeccionats d’arreu del món amb un joc virtuós i vistós. Les similituds entre Pelé i Zico, batejat com el Pelé blanc, no s’acaben, però, en l’àmbit del futbol. Tots dos van ocupar el càrrec de ministre d’Esports del Brasil. Mentre que Zico ho va fer entre 1990 i 1992, al govern presidit per Fernando Color de Mello, el primer elegit per sufragi directe després del règim militar, Pelé ho va fer entre 1994 i 1998, al govern del socialdemòcrata de Fernando Henrique Cardoso.
Zico i Pelé, tots dos ministres d’Esports del govern brasiler durant la dècada dels 90. (Font: @Pele)
11. Romário, el vicepresident del Senat brasiler: Un altra estrella brasilera que va seguir els passos de Zico i de Pelé és Romário de Souza Faria, l’excel·lent davanter que va portar a la seva selecció fins a la victòria al mundial d’Estats Units de 1994. L’any 2010, després d’haver-se afiliat al Partit Socialista Brasiler, el “Baixinho” va ser escollit diputat al parlament i, la legislatura següent, es va convertir en senador. Després d’abandonar el PSB per afiliar-se a Podemos, una formació de centre esquerra hereva de l’antic Partit Laborista Nacional, va optar al càrrec de governador de Rio de Janeiro. Tot i la desfeta, va mantenir el seu escó al Senat on ha esdevingut el vicepresident segon de la institució. El 2015 va realitzar unes polèmiques declaracions, de les quals posteriorment es va retractar, en què afirmava: “Pensava que la política era terreny de lladres i de fulanes. I tenia tota la raó”.
Romário, participant en una comissió al Senat Federal brasiler (Font: Edilson Rodrigues / Senado Federal)
12. La banqueta i la llotja, també polítiques: Per entrenar aquest onze tant polític, ningú millor que Pep Guardiola, candidat de Junts pel Sí a les eleccions al Parlament de Catalunya del 27 de setembre de 2015 que l’independentisme va voler plebiscitàries. Un tècnic que podria tenir com a company de banqueta a Ronald Koeman, que tot i no haver-se dedicat mai a la política va ser temptat pel PSC per integrar-se a la seva llista de Barcelona a les municipals de 1995.
Presidint la llotja, evidentment, Silvio Berlusconi, el dirigent del Milan que, encapçalant un partit fet a la seva mida i anomenat Forza Italia, va arribar a presidir el govern italià. Com a vicepresident, Il Cavaliere ben bé podria tenir a Joan Laporta que, en abandonar la presidència del Barça, va ser escollit diputat al Parlament de Catalunya encapçalant la llista de Solidaritat Catalana per la Independència i, més endavant, regidor a l’ajuntament del Cap i Casal formant part de la candidatura Unitat per Barcelona que liderava ERC. Tot un exemple que els vincles entre futbol i política són bastant més estrets del que sovint ens volen fer creure.