05
de febrer
del
2021
Actualitzat
a les
11:24h
Dissabte passat vaig tenir un fidel reflex del que a molta gent li està passant a Catalunya. No ho dic jo, ho diuen les enquestes fins ara publicades: hi ha un 35% d'indecisos, és a dir, un 35% de catalans i catalanes que no saben a qui votar. No recordo un fet igual des que tinc contacte estret i professional amb la política, i d'això aviat en farà dues dècades. Dissabte, com deia, al vespre vaig tenir un berenar-sopar a casa d'uns amics, a la terrassa, i en arribar a casa vaig fer un gintònic zoom -vaig beure aigua, com sempre, perquè soc abstemi- amb un altre grup. Bona part de les dues converses van girar a l'entorn de les eleccions i de tres preguntes, en concret. Val la pena anar a votar si tots són iguals i no ens ajudaran a sortir de la crisi? A qui votem? I, per últim, quins pactes hi haurà?
A la pregunta de si havien d'anar a votar, la meva resposta va ser cristal·lina: sí. El meu raonament va ser molt simple, tot i entendre el seu malestar o enuig per la situació. Els vaig dir que, encara que no vagin a les urnes, hi ha gent que ho farà i que per tant hi haurà un nou Govern que aplicarà una sèrie de polítiques. Per tant, era millor fer confiança per un dels nou partits que seran al Parlament i/o que formaran Govern perquè les polítiques que puguin dur a terme estiguin al més a prop possible dels seus postulats ideològics i dels seus interessos, que no tenen per què ser coincidents.
Un petit incís: abans d'explicar la resposta a la segona pregunta -a qui votar-, he de dir que en les dues converses hi havia gent independentista i gent que no ho era. Ho dic per allò que alguns diuen que de política fa temps que ja no se'n pot parlar amb tranquil·litat entre un grup d'amics amb diferents ideologies.
Qui és cada cap de cartell?
Mai he acostumat a dir a qui han de votar els meus amics i amigues. Sempre he cregut que una cosa és l'amistat i l'altra haver de dir a qui havien de triar, tot i que sempre he fet alguna recomanació. En aquesta ocasió he fet el mateix. Per això els vaig plantejar com a possible solució, davant del seu estat de no saber què fer, que ho decidissin per descart -en primer lloc- i per comparació de com seria un Govern presidit per cada un dels candidats o candidates -en segon terme-.
En el primer cas, està clar que s'havien de posicionar dins dels quatre eixos que té la política catalana: constitucionalistes i independentistes, després en l'eix esquerra-dreta. En el costat constitucionalista; a Ignacio Garrido el vaig comparar amb Donald Trump; a Alejandro Fernández, amb la versió catalana d'Ayuso; a Carlos Carrizosa amb Boris Johnson, perquè els dos són capaços de canviar de postulats en funció del què els interessi; a Salvador Illa amb ell mateix perquè emprarà el mateix tarannà que quan va ser membre del govern espanyol; i a Jèssica Albiach amb Ada Colau. En el costat independentista, vaig comparar Àngels Chacon amb Artur Mas; a Laura Borràs amb Quim Torra; a Pere Aragonès amb ell mateix perquè ja està governant en aquests moments; i a Dolors Sabater amb la reencarnació de la Passionària.
Pactes a la vista
I l'última pregunta: qui pactarà amb qui? És la gran qüestió, perquè no té una resposta clara. Un tripartit? Seria possible si ERC queda per davant del PSC. Dubto molt que, en cas que els socialistes superin els republicans, es repetís un tripartit. És més: asseguraria que aquesta fórmula no la veig plausible ara com ara perquè, després d'un 155, dubto que el partit de Junqueras pugui donar la presidència als socialistes.
Segon possible pacte: ERC i Junts. Si sumen serà impossible que no reeditin l'acord, però com ja ve passant des del 2015 la suma dels republicans i món postconvergent no ha arribat mai a la xifra màgica de 68 diputats. Necessitarien un tercer actor, i aquí hi hauria dues possibilitats, el PDECat o la CUP. Un dels dos faria valdre la pell de l'ós ben cara, però podria haver-hi pacte independentista.
Tercera opció: cap dels partits independentistes al Govern. Perquè això pugui passar, els socialistes s'haurien d'aproximar als 38 diputats -com a mínim-, que el partit d'Illa pactés amb els comuns i que obtingués gratuïtament el suport de Ciutadans, PP i Vox de la mateixa manera que Manuel Valls li va donar suport a Colau perquè fos alcaldessa de Barcelona. Quarta opció, rocambolesca però no descartable: un pacte de govern entre ERC i el PDECat amb el suport extern dels socialistes a canvi del suport als comptes de Pedro Sánchez, però amb una proposta de taula de diàleg seriosa. Per últim, i esperem que no sigui així, pot ser que no prosperi cap fórmula de pacte per investir un candidat o candidata i hàgim de tornar a votar a principis d'estiu o de tardor.
A partir de fer-los aquesta comparació i d'explicar-los els possibles pactes, vaig demanar als meus amics que, en funció de qui se sentissin més identificats i del tipus de Govern que volien que sortís, votessin aquell partit o candidat que representés millor els seus desitjos. O, si més no, que votessin en funció del que ells consideressin el mal menor. No revelaré a qui crec que els meus amics acabaran votant, però el que sí que vaig detectar és que alguns possiblement acabaran canviant el vot respecte a anteriors eleccions. I el més destacat: l'emotivitat deixa pas a la racionalitat en el vot.
A la pregunta de si havien d'anar a votar, la meva resposta va ser cristal·lina: sí. El meu raonament va ser molt simple, tot i entendre el seu malestar o enuig per la situació. Els vaig dir que, encara que no vagin a les urnes, hi ha gent que ho farà i que per tant hi haurà un nou Govern que aplicarà una sèrie de polítiques. Per tant, era millor fer confiança per un dels nou partits que seran al Parlament i/o que formaran Govern perquè les polítiques que puguin dur a terme estiguin al més a prop possible dels seus postulats ideològics i dels seus interessos, que no tenen per què ser coincidents.
Un petit incís: abans d'explicar la resposta a la segona pregunta -a qui votar-, he de dir que en les dues converses hi havia gent independentista i gent que no ho era. Ho dic per allò que alguns diuen que de política fa temps que ja no se'n pot parlar amb tranquil·litat entre un grup d'amics amb diferents ideologies.
Qui és cada cap de cartell?
Mai he acostumat a dir a qui han de votar els meus amics i amigues. Sempre he cregut que una cosa és l'amistat i l'altra haver de dir a qui havien de triar, tot i que sempre he fet alguna recomanació. En aquesta ocasió he fet el mateix. Per això els vaig plantejar com a possible solució, davant del seu estat de no saber què fer, que ho decidissin per descart -en primer lloc- i per comparació de com seria un Govern presidit per cada un dels candidats o candidates -en segon terme-.
En el primer cas, està clar que s'havien de posicionar dins dels quatre eixos que té la política catalana: constitucionalistes i independentistes, després en l'eix esquerra-dreta. En el costat constitucionalista; a Ignacio Garrido el vaig comparar amb Donald Trump; a Alejandro Fernández, amb la versió catalana d'Ayuso; a Carlos Carrizosa amb Boris Johnson, perquè els dos són capaços de canviar de postulats en funció del què els interessi; a Salvador Illa amb ell mateix perquè emprarà el mateix tarannà que quan va ser membre del govern espanyol; i a Jèssica Albiach amb Ada Colau. En el costat independentista, vaig comparar Àngels Chacon amb Artur Mas; a Laura Borràs amb Quim Torra; a Pere Aragonès amb ell mateix perquè ja està governant en aquests moments; i a Dolors Sabater amb la reencarnació de la Passionària.
Pactes a la vista
I l'última pregunta: qui pactarà amb qui? És la gran qüestió, perquè no té una resposta clara. Un tripartit? Seria possible si ERC queda per davant del PSC. Dubto molt que, en cas que els socialistes superin els republicans, es repetís un tripartit. És més: asseguraria que aquesta fórmula no la veig plausible ara com ara perquè, després d'un 155, dubto que el partit de Junqueras pugui donar la presidència als socialistes.
Segon possible pacte: ERC i Junts. Si sumen serà impossible que no reeditin l'acord, però com ja ve passant des del 2015 la suma dels republicans i món postconvergent no ha arribat mai a la xifra màgica de 68 diputats. Necessitarien un tercer actor, i aquí hi hauria dues possibilitats, el PDECat o la CUP. Un dels dos faria valdre la pell de l'ós ben cara, però podria haver-hi pacte independentista.
Hi ha una opció rocambolesca però no descartable: un pacte de govern entre el PDECat i ERC amb el suport del PSC a canvi del suport a Sánchez
Tercera opció: cap dels partits independentistes al Govern. Perquè això pugui passar, els socialistes s'haurien d'aproximar als 38 diputats -com a mínim-, que el partit d'Illa pactés amb els comuns i que obtingués gratuïtament el suport de Ciutadans, PP i Vox de la mateixa manera que Manuel Valls li va donar suport a Colau perquè fos alcaldessa de Barcelona. Quarta opció, rocambolesca però no descartable: un pacte de govern entre ERC i el PDECat amb el suport extern dels socialistes a canvi del suport als comptes de Pedro Sánchez, però amb una proposta de taula de diàleg seriosa. Per últim, i esperem que no sigui així, pot ser que no prosperi cap fórmula de pacte per investir un candidat o candidata i hàgim de tornar a votar a principis d'estiu o de tardor.
A partir de fer-los aquesta comparació i d'explicar-los els possibles pactes, vaig demanar als meus amics que, en funció de qui se sentissin més identificats i del tipus de Govern que volien que sortís, votessin aquell partit o candidat que representés millor els seus desitjos. O, si més no, que votessin en funció del que ells consideressin el mal menor. No revelaré a qui crec que els meus amics acabaran votant, però el que sí que vaig detectar és que alguns possiblement acabaran canviant el vot respecte a anteriors eleccions. I el més destacat: l'emotivitat deixa pas a la racionalitat en el vot.