07
de febrer
del
2021
Actualitzat
a les
11:29h
"El gran defecte dels catalans ha estat sempre de no saber conèixer llurs enemics". La frase és de l'historiador Ferran Soldevila (1894-1971) i va ser escrita el 19 de setembre del 1923. Feia pocs dies que el capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, havia donat un cop d'estat, aplaudit per una part de l'opinió pública, cansada de la corrupció i l'esgotament de la vella classe política de la monarquia. Entre la burgesia catalana conservadora, el cop -que va ser del tot incruent- va ser rebut amb entusiasme.
Molts sectors de la Lliga Regionalista, el partit de la dreta catalanista, va veure amb certa simpatia l'arribada d'un dictador que venia -això deia ell- a renovar la política. Soldevila veu venir la realitat i escriu: "La candidesa de la gent de la Lliga és il·limitada". Poc després, Primo de Rivera va oblidar-se de discursos renovadors i va donar l'esquena als qui, a Catalunya, hi confiaven. La Mancomunitat va acabar suprimida i el règim va imposar una política castellanitzadora.
Aquesta és una de les perles que aporten els inèdits Dietaris de joventut i de vellesa (1922-1966), de Ferran Soldevila, editats per l'Institut d'Estudis Catalans (IEC), a cura de l'historiador Enric Pujol. Una obra que permet completar les prop de 2.000 pàgines que componen el total dels dietaris de l'historiador.
"Aquestes pàgines mostren el Soldevila jove que està consolidant la seva trajectòria intel·lectual i personal", explica Enric Pujol. Són els anys en què es forja la relació amb la seva dona Yvonne. La segona part recull els escrits personals dels anys 1964 al 1966 i que conclouen el dia que, tornant del Tibidabo a casa, pateix un desmai i té un vòmit de sang. No escriurà més dietaris. La seva salut minvarà i morirà el 1971.
La primera obra que recull uns dietaris de Soldevila és un clàssic, Hores angleses, que es va publicar el 1938, en plena Guerra Civil, on reuneix els que va escriure vivint al Regne Unit entre el 1926 i el 1928. Allí s'hi plasma el que possiblement era el seu idea de vida, en una societat democratica i liberal. Les hores angleses que ell anhelava, mentre feia costat a una República en reculada. Molt més tard, a Al llarg de la meva vida (1970), n'aplegaria més. Després de la seva mort apareixerien els Dietaris de l'exili i del retorn.
L'actitud de Soldevila va ser la d'un home compromès amb la causa republicana durant la guerra. Militant durant uns anys a Acció Catalana, va fer costat a la Generalitat i va haver de marxar a l'exili fins al 1943, en què es va integrar en la resistència cultural i fou exclòs de la universitat. La seva situació va ser l'oposada als vencedors de la revista Destino, en uns anys d'ambient filonazi en els estaments oficials.
"Soldevila ha estat recuperat com a historiador, especialment després de la commemoració del seu centenari, el 1894 -explica Pujol-, però la seva figura encara resta per dimensionar en vessants com el literari (no s'ha aplegat la seva poesia) o el del bon escriptor que era, com també el vessant de periodista, com a director de la Revista de Catalunya". Tampoc ha estat prou destacat el seu paper com a resistent cultural actiu sota el franquisme. La seva mort el 1971 no va ajudar a revalorar la seva contribució científica i cívica. Enric Pujol recorda que "no va rebre el premi d'Honor de les Lletres Catalanes, com tampoc Carner". Josep Pla no va ser l'únic nom rellevant que no el va rebre.
Molts sectors de la Lliga Regionalista, el partit de la dreta catalanista, va veure amb certa simpatia l'arribada d'un dictador que venia -això deia ell- a renovar la política. Soldevila veu venir la realitat i escriu: "La candidesa de la gent de la Lliga és il·limitada". Poc després, Primo de Rivera va oblidar-se de discursos renovadors i va donar l'esquena als qui, a Catalunya, hi confiaven. La Mancomunitat va acabar suprimida i el règim va imposar una política castellanitzadora.
Aquesta és una de les perles que aporten els inèdits Dietaris de joventut i de vellesa (1922-1966), de Ferran Soldevila, editats per l'Institut d'Estudis Catalans (IEC), a cura de l'historiador Enric Pujol. Una obra que permet completar les prop de 2.000 pàgines que componen el total dels dietaris de l'historiador.
"Aquestes pàgines mostren el Soldevila jove que està consolidant la seva trajectòria intel·lectual i personal", explica Enric Pujol. Són els anys en què es forja la relació amb la seva dona Yvonne. La segona part recull els escrits personals dels anys 1964 al 1966 i que conclouen el dia que, tornant del Tibidabo a casa, pateix un desmai i té un vòmit de sang. No escriurà més dietaris. La seva salut minvarà i morirà el 1971.
La primera obra que recull uns dietaris de Soldevila és un clàssic, Hores angleses, que es va publicar el 1938, en plena Guerra Civil, on reuneix els que va escriure vivint al Regne Unit entre el 1926 i el 1928. Allí s'hi plasma el que possiblement era el seu idea de vida, en una societat democratica i liberal. Les hores angleses que ell anhelava, mentre feia costat a una República en reculada. Molt més tard, a Al llarg de la meva vida (1970), n'aplegaria més. Després de la seva mort apareixerien els Dietaris de l'exili i del retorn.
L'actitud de Soldevila va ser la d'un home compromès amb la causa republicana durant la guerra. Militant durant uns anys a Acció Catalana, va fer costat a la Generalitat i va haver de marxar a l'exili fins al 1943, en què es va integrar en la resistència cultural i fou exclòs de la universitat. La seva situació va ser l'oposada als vencedors de la revista Destino, en uns anys d'ambient filonazi en els estaments oficials.
"Soldevila ha estat recuperat com a historiador, especialment després de la commemoració del seu centenari, el 1894 -explica Pujol-, però la seva figura encara resta per dimensionar en vessants com el literari (no s'ha aplegat la seva poesia) o el del bon escriptor que era, com també el vessant de periodista, com a director de la Revista de Catalunya". Tampoc ha estat prou destacat el seu paper com a resistent cultural actiu sota el franquisme. La seva mort el 1971 no va ajudar a revalorar la seva contribució científica i cívica. Enric Pujol recorda que "no va rebre el premi d'Honor de les Lletres Catalanes, com tampoc Carner". Josep Pla no va ser l'únic nom rellevant que no el va rebre.