De què va el sucursalisme d'Illa?

Rep El Despertador cada matí al teu correu

Desembarcament ministerial. Per la majoria de polítics espanyols arribar a ser president autonòmic és una forma d'escalar posicions per poder acabar sent ministre. Li va passar a Eduardo Zaplana, a Jaume Matas, a José Bono, a Joan Lerma... i tal vegada li passi d'aquí a poc a Alberto Núñez Feijóo. Per als catalans ha estat diferent. A Madrid no van entendre que, el 2006, José Montilla deixés el Ministeri d'Indústria, un dels més importants del govern de Zapatero, per entomar el difícil repte d'intentar-se convertir en president de la Generalitat després del convuls primer tripartit. Els més "comprensius" s'ho explicaven perquè era primer secretari del PSC i l'aparell era el que havia decidit apartar Pasqual Maragall i n'havia d'assumir les conseqüències.

Amb Salvador Illa també ha passat. Alguns han qüestionat que aterri de nou a Catalunya, un territori reiteradament rebel i que no té gairebé cap opció de governar encara que guanyi les eleccions, i que, a més, ho faci després de deixar el Ministeri de Sanitat en plena tercera onada de la pandèmia.

La Generalitat és, per més que es menystingui o denigri, important i passa que als catalans, encara que siguin unionistes, els costa adaptar-se a la vida a Madrid. Fins i tot Anna Grau ha volgut tornar. El cas d'Illa és políticament diferent del de Montilla. L'expresident, que dirigia un PSC que tenia ben viva l'anomenada ànima catalanista, feia equilibris i estava convençut de la necessitat de preservar el perfil autònom del partit. De fet, Zapatero va aconseguir el 2005 que Artur Mas acceptés una gran retallada de l'Estatut -cinc anys més tard vindria la del TC- a canvi de prometre al líder de CiU que li facilitaria governar si era el més votat a Catalunya. No només CiU va ser la més votada el 2006 sinó que va ampliar la seva distància amb el PSC rendibilitzant a les urnes l'operació de l'Estatut i el desgast del primer govern catalanista i d'esquerres.

Però Montilla i l'ala catalanista es van fer valdre i van deixar Mas i Zapatero amb un pam de nas reeditant el tripartit, amb Josep-Lluís Carod-Rovira -aleshores un dimoni a la capital espanyola- inclòs. La discussió sobre si en tot allò va pesar més la voluntat del PSC de preservar la presidència i castigar l'etern rival en l’era de la "Catalunya dual", o si ho va fer la pulsió catalanista no es va acabar de resoldre mai. Montilla s'ha acomodat amb disciplina a la línia de l'actual PSC, però té els seus límits i no va passar, per exemple, desapercebut que es negués a votar al Senat el 155 pactat entre Rajoy i Sánchez malgrat el suport que hi donava Miquel Iceta i el nucli dirigent del partit a l'operació.   

Res a veure, com deia, amb l'escenari actual. L'anomenada operació d'Illa no s'ha ordit a la seu del PSC. S'ha preparat, com un raid aeri ràpid, des de la Moncloa i l'exministre, que centra els esforços a presentar-se com un bon gestor malgrat que el seu pas pel ministeri és més que discutible, no ha mostrat en cap moment predisposició a desafiar si cal el govern central. Al contrari. Illa es dedica a passejar ministres i fins i tot afirma que Catalunya es pot construir "des de Madrid". Amb seny, "passant pàgina" i endreça en la gestió, però des de Madrid. Si en l'estratègia de l'antic PSC hi havia l'objectiu de competir pel vot aleshores catalanista amb CiU, ERC o ICV, ara es tracta només de mirar d'endur-se tanta part del pastís com es pugui de la desfeta de Ciutadans i evitar que algun vot es despisti i vagi al PP. Com deia, Illa se sap amb poques opcions d'ocupar el despatx a Palau. I ho assumeix: s'ha compromès, això sí, a intentar ser investit si guanya i a no marxar en cap cas. El públic decebut amb Inés Arrimadas l'espera.

La fugida dels dirigents més catalanistes del partit i la competició amb la resta d'actors de l'unionisme per ser-ne el vot útil explica una campanya on el castellà és més present que mai, que critica TV3 i que s'ha convertit en un monument al sucursalisme. Illa, que és hàbil i que coneix bé el terreny que trepitja, és conscient que amb aquesta carta de presentació sense concessions no pot aspirar a ser president de tots els catalans. L'"operació d'Estat" denunciada pels independentistes per fer Illa candidat, forçar a votar en pandèmia (ull amb les meses electorals) i que té com a cirereta un CIS "flaix" que es presenta ben cuinat aquest migdia, no és per guanyar la Generalitat. És per reflotar el PSC. El resultat del dia 14 ens dirà per a fer-ne què.   
 

---

Avui no et perdis

» Entrevista a Salvador Illa: «La repetició de les eleccions hauria de ser l'últim recurs»; per Sara González i Andreu Merino.

» Un país, 14 reptes | Les urgències del sistema sanitari: de la reforma del model a enfortir les plantilles; per Sara González.

» Opinió: «Girar full, un error estratègic»; per Marc Sanjaume.

» Pòquer de campanya | ERC i Junts topen pel pedigrí independentista i la corrupció; per Oriol March.

» Opinió: «Equivocar-se d'enemic»; per Josep-Lluís Carod-Rovira.

» Fil directe: «Respostes que no valen»; per Joan Serra Carné.

» Perfil: Najat Driouech, l'ariet contra els estereotips; per Sara González.

»Bárcenas confessa: «Rajoy va triturar la comptabilitat B del PP sense saber que jo en tenia una còpia».

» Cinc dades (moderadament) positives sobre l'evolució de la pandèmia a Catalunya; per Jordi Velert i Roger Tugas Vilardell.

» Ciència en societat | Variants i llinatges del coronavirus; per Cristina Junyent.

»Entre el factor sorpresa i un «Cambra 2»: les claus d'unes eleccions llampec a Pimec; per Pep Martí.

» Filiprim: Perich i Gabilondo, contrastos sagnants; per Toni Vall.

»La família d'Arcadi Oliveres habilita un mur digital per acomiadar‑se'n en els seus últims dies.

» Mor el doctor Joan Corbella als 75 anys.
 

---

 El passadís

El 23 de febrer hi haurà eleccions a Pimec, la patronal de les pimes catalanes. Això si hi ha competència. En principi, es presenta segur Antoni Cañete, fins ara secretari general de l'entitat, mà dreta de Josep González, el president des de fa prop d'un quart de segle. Aquest migdia, Eines de País explicarà en roda de premsa les característiques d'una candidatura que està mirant de tancar. El "fantasma" del que va passar a la Cambra de Comerç, amb la victòria de Joan Canadell, rosega el somni dels sectors econòmics més unionistes i "moderats". Però aquestes darreres hores, en l'entorn de Pimec s'assenyalen les diferències entre totes dues entitats: a la Cambra l'elecció era oberta a tots els empresaris i autònoms. En el cas de Pimec, cal estar-hi inscrit i calen 100 avals. Pimec té prop de 140.000 associats entre socis individuals, associacions i gremis patronals. La pugna pels avals -amb poc més d'una setmana de temps- es preveu dura pels d'Eines de País. 100 és la xifra màgica.   

Vist i llegit

Lliure mercat. Regulació gràcies a l'oferta i la demanda quan tot va bé, i també quan va malament i potser caldria una intervenció ferma per garantir assumptes com la salut pública. És el que ha passat amb la polèmica entre la UE i la farmacèutica Astra Zeneca i els lliuraments i la confidencialitat de les vacunes. "Què va passar perquè ens semblés acceptable que les normes d'un joc trucat s'avantposessin a l'instint natural de cuidar-nos?", es pregunta de forma retòrica el periodista Gerardo Tecé en la seva columna a Ctxt.es, molt crítica amb les farmacèutiques. Acabarem tenint les vacunes i el 70% podria estar vacunat a l'estiu però per ara les més eficaces, i sense problemes de proveïment, són a Rússia i a Cuba, on s'han gestionat des del sector públic. Per a pensar-hi.

 L'efemèride

Tal dia com avui de l'any 1981, avui fa exactament 40 anys, es va produir una de les imatges de la Transició. Va ser a Euskadi, a la Casa de Juntes de Gernika, edifici d'especial significació per a l'autogovern basc i seu política de la diputació foral de Biscaia. Joan Carles I feia el seu primer viatge a Euskadi en un context molt marcat pels atemptats d'ETA (el 1980 va matar 93 persones a Espanya). Allà l'esperaven electes bascos i quan el monarca va començar el discurs una vintena de representants d'HB, entre ells Jon Idigoras, Santi Brouard (els GAL el van matar el 1984) o Miguel Castells, van entonar l'Eusko Gudariak, l'himne del soldat basc. Els militars, que dies després donarien un cop d'estat a Madrid, ho van entomar com una humiliació. Als representants de l'esquerra abertzale el Tribunal Suprem els va jutjar i condemnar el 1983 per desordre públic, però no per injúries. El 1986 el TC en va anul·lar la sentència. Aquí us deixo les imatges dels incidents, que no he pogut trobar amb so. A ETB ho recordaven alguns dels protagonistes i així ho va explicar aleshores El País.

 L'aniversari

El 4 de febrer de 1942, avui compliria 79 anys, va néixer a Alcoi, al País Valencià, el cantautor i actor Ovidi Montllor. Va morir a Barcelona de càncer el 1995. És una de les veus més heterodoxes i compromeses socialment de la Cançó. De militància comunista, de ben jove es desplaça a Barcelona i va fer multitud de treballs. La fera ferotge, que és també una de les seves cançons més mítiques, va ser el seu primer disc i ja hi criticava l'obsessió franquista per l'ordre i la passivitat de les classes mitjanes. Actuava sovint acompanyat del guitarrista Toti Soler. Furtivos va ser una de les seves millors actuacions a la pantalla. Us deixo La fera ferotge i Homenatge a Teresa.
 ​Fes clic aquí per rebre'l