Un país, 14 reptes

Emergència climàtica: la necessitat d'actuar ja

La pandèmia deixa en segon pla una crisi climàtica que es demostra d'efectes immediats

per Arnau Urgell i Vidal , 12 de febrer de 2021 a les 16:00 |
La barra del Trabucador, parcialment submergida després dels temporals Glòria i Filomena | ACN
La pandèmia ha deixat en un segon pla, tant a Catalunya com al món sencer, la qüestió ambiental. Sense l'explosió de la Covid-19, és molt possible que s'hagués recordat la legislatura que deixem enrere com la de l'emergència climàtica.

El Govern la va decretar formalment el maig del 2019. Poques setmanes després, el Tribunal Constitucional retallava la llei de canvi climàtic tombant-ne una quinzena d'articles. Mentrestant, aliè al xoc institucional, temporals com el Glòria han mostrat que els seus efectes no els notaran només les següents generacions sinó també la nostra. La crisi climàtica, de governança molt complexa, se suma a Catalunya a multitud de reptes en matèria ambiental i territorial que sovint interaccionen: energia, mobilitat, contaminació, biodiversitat i residus, entre altres.


Què s'ha fet en la passada legislatura?

El Parlament de Catalunya va aprovar el 27 de juliol del 2017, dos mesos abans del referèndum, la llei del canvi climàtic amb l'objectiu de “reduir les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle i afavorir la transició cap a una economia neutra en emissions”. Considerada “una de les més potents del sud d'Europa”, el seu desplegament va quedar aturat pel 155 i, sobretot, per un recurs d'inconstitucionalitat per part del govern espanyol.


Ja amb les institucions d'autogovern recuperades, el maig del 2019 el Govern va declarar formalment l'emergència climàtica. Era un compromís, de nou, força capdavanter –el Parlament Europeu ho va acabar fent cinc mesos després-, en ple efecte Greta Thunberg. L'executiu català pretenia sensibilitzar la societat, mostrar el compromís amb el desplegament de la llei i assumir compromisos com arribar a un model energètic 100% renovable, apostar per l'economia circular i assumir un model de mobilitat sostenible, entre altres.

La posició de l'executiu de Quim Torra pràcticament va coincidir amb la sentència del Tribunal Constitucional que tombava 15 dels articles de la llei de canvi climàtic. Entre altres, s'anul·lava la possibilitat de marcar objectius propis de reducció d'emissions –curiosament, els mateixos que incloïa l'Acord de París- o en la transició energètica, no es permetia la prohibició del fracking ni de l'exploració d'hidrocarburs a la Mediterrània i es tombava el pla de tancament de les nuclears per al 2027.


La resposta del Govern va ser l'aprovació d'un decret llei de mesures urgents per l’emergència climàtica i l’impuls a les energies renovables. El text, entre altres, eliminava algunes de les barreres administratives a la implantació d'instal·lacions solars i eòliques i també restituïa –amb les corresponents correccions legislatives- alguns dels aspectes de la llei tombada pel TC. El Parlament va validar el decret el desembre del 2019 i també va constituir una comissió sobre emergència climàtica.

Més enllà de la crisi climàtica, una altra de les qüestions que han marcat la legislatura ha estat la creació de l'Agència Catalana de la Natura. Malgrat assolir un consens polític notable –JxCat, ERC, PSC, comuns i la CUP-, va néixer amb força controvèrsia. Mentre les entitats ambientalistes n'exigien l'aprovació, una xifra gens testimonial d'ajuntaments i consells comarcals s'hi oposaven. L'oposició al projecte, capitanejada pels grans propietaris forestals, ha cristal·litzat en l'associació País Rural, presidida per Josep Maria Vila d'Abadal.


La polèmica entorn de l'Agència de la Natura –alimentada pel context preelectoral que el país viu des de fa més d'un any- ha fet aflorar l'eterna qüestió de l'equilibri territorial i la relació entre la Catalunya urbana i la rural. Un debat menys explícit que en l'àmbit estatal –el concepte d'“España vaciada” va aflorar amb força abans de la pandèmia-, però que apareix recurrentment en qüestions com el desplegament de les energies renovables, els deutes històrics en infraestructures i, fins i tot, en qüestionar els confinaments per la Covid.

Quins reptes té el nou Govern?

L'emergència climàtica és –o hauria de ser- un dels tres reptes en majúscula del nou Govern, a banda de la reconstrucció postCovid i la solució al conflicte polític. En aquest sentit, el temporal Glòria del gener de 2020 –i en menor mesura el Filomena (2021) i el Leslie (2018)- mostren com el canvi climàtic ha deixat de ser un escenari de futur a mitjà i llarg termini per passar a ser present. 

Es compleixen i se superen els pronòstics: augment de la temperatura –el 2020 va ser l'any més càlid a Catalunya des que es tenen registres significatius- mentre que les precipitacions es mantenen però es concentren en menys episodis. Una situació que, a curt termini, posa en ric ecosistemes fràgils com el delta de l'Ebre, provoca destrosses severes i amb una factura molt cara –el Glòria s'estima que va provocar danys per valor de 500 milions d'euros-.

En aquest context, el Govern té l'obligació de desplegar la llei de canvi climàtic, que a la mutilació patida pel TC se li ha sumat la frenada vinculada a la pandèmia. De fet, dels tres impostos que plantejava el text aprovat el 2017 només se n'ha aprovat un que, a més, va ser rebaixat durant la primera onada. Hi ha elements nuclears com els pressupostos del carboni que acumulen retard mentre que manca desenvolupar el reglament d'estratègies com la petjada de carboni, entre altres.


Aconseguir mitigar el canvi climàtic –l'Acord de París aposta per deixar l'augment de temperatura mitjana per sota els 2ºC- passa per la descarbonització i la transició energètica. Concretament, la Unió Europea es va comprometre a reduir un 55% de les emissions el 2030 i a assolir la neutralitat climàtica el 2050. L'escenari contrasta amb una Catalunya amb un mix elèctric fortament nuclearitzat (entorn del 50%) i on les renovables han quedat molt endarrerides tant respecte dels països del nord i del centre d'Europa com d'algunes de les comunitats autònomes capdavanteres.

El canvi de marc normatiu per facilitar la instal·lació de noves instal·lacions d'energia renovable podria no ser suficient en aquest escenari d'emergència. A més, pràcticament cada projecte topa amb una oposició més o menys important de les zones afectades. L'etern conflicte urbà-rural, el desigual repartiment de la generació energètica, la protecció del paisatge, el rebuig creixent a les grans companyies i, també, l'efecte Nimby –sigles de “No al pati de darrera casa”-, s'entrellacen i provoquen que una de les estratègies imprescindibles per evitar el desastre climàtic es percebi per una part important de la població com a problemàtica.


El Govern, en la legislatura que deixem enrere, ha avançat en l'elaboració de la llei de transició energètica i té la voluntat de crear una Agència Catalana de l'Energia “per tal d'accelerar el canvi de model energètic”. Més enllà dels instruments, és imprescindible una acció pública que fomenti el desenvolupament de les renovables sense evitar una concentració excessiva i que treballi en fórmules que acostin la generació a les zones de major consum.

Un altre dels grans reptes del nou executiu en matèria ambiental és el compliment dels objectius de reciclatge de la Unió Europea. Catalunya va tancar el 2019 –l'últim any amb dades- amb el rècord històric de recollida selectiva: un 44,8%. Hi ha dos grans factors que expliquen: l'extensió del model porta a porta així com per la conscienciació ciutadana vinculada al mateix esclat de l'emergència climàtica, a l'efecte Greta Thumberg i a l'impacte social per la contaminació dels plàstics.
 

Europa marca que el 2020 s'havia de reciclar un 50% dels residus generats –per fer-ho s'estima que la recollida ha d'arribar al 60%- i els estats que no ho facin seran sancionats. Més enllà de les multes, que acabaran repercutint als municipis que no compleixin objectius, el gran objectiu de la pròxima legislatura serà l'aprovació de la llei de prevenció i gestió dels residus –la redacció està molt avançada- que ha de permetre fer un gran salt a partir de dos elements: cada municipi establirà quin model de recollida és més eficient i l'aplicació d'una taxa justa per premiar qui generi menys i recicli més. La factura dels residus, a diferència del gas, l'aigua i l'electricitat, no depèn del consum individual i, en alguns casos, està emmascarada en el cost d'altres serveis.

Si l'emergència climàtica té causes i conseqüències globals, la contaminació atmosfèrica té uns impactes més localitzats, molt vinculats a la mobilitat. En aquest sentit, mesures no sempre populars com la Zona de Baixes Emissions (ZBE), la pacificació dels centres urbans o els parks and rides s'hauran d'ampliar i estendre també fora de la ciutat comtal. El mateix pla director de mobilitat metropolitana aprovat pel Govern preveu ZBE en 43 ciutats, entre capitals de comarca i poblacions de més de 50.000 habitants.

El repte de la mobilitat sostenible –on l'electrificació del parc mòbil no pot ser l'única estratègia- també s'ha topat amb l'impacte de la pandèmia. I és que el 2020 la xarxa de transport públic de l'àrea metropolitana de Barcelona va tenir el 53% de viatges respecte l'any anterior. Una espectacular caiguda causada pel confinament i les restriccions, però també per la percepció de risc de contagis. Recuperar la confiança en el transport públic i la combinació amb altres modes per a trajectes curts –caminar, bicicleta, patinets...- és clau tant per aconseguir unes ciutats menys contaminades i habitables, com per contribuir a mitigar el canvi climàtic. Tot plegat en un context on s'espera la posada en servei –porta ja més de quatre anys de retard- de la T-mobilitat, un sistema tarifari integrat per al conjunt del país.

Les eleccions arriben deu anys després de la supressió del Departament de Medi Ambient i el repartiment de les competències entre Territori i Agricultura. La recuperació d'una conselleria pròpia ha estat una constant per part de les entitats ecologistes així com de professionals del sector. Més enllà de la creació d'agències específiques –aigua, residus, natura i, en un futur, energia-, l'escenari d'emergència climàtica obre la porta a redefinir la governança d'aquesta qüestió sigui amb un departament propi –fins i tot amb rang de vicepresidència com demanen alguns partits-, amb una redistribució de competències o, simplement, amb un canvi de nom.

Què podria fer una Catalunya independent?

L'escenari hipotètic de la independència eliminaria el paper del Tribunal Constitucional mutilant la legislació catalana. La pugna entorn de la llei de canvi climàtic recorda el què ha succeït en matèria d'habitatge. El Parlament aprova una llei avançada, el TC la tomba, el Govern busca vies per recuperar-la, però a la pràctica no s'acaba de desplegar.

En tot cas, un estat propi podria intervenir amb tots els drets en l'escenari internacional, on s'acorden, entre altres qüestions, les regulacions sobre canvi climàtic, emissions i transició energètica. Una Catalunya independent podria ser un referent al sud d'Europa en aspectes com la gestió dels residus però ara mateix quedaria lluny dels objectius d'energies renovables.


En l'àmbit del medi ambient i el territori, una de les joies de la corona de la Catalunya autonòmica han estat els Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya. L'empresa pública, que acaba de celebrar els 40 anys, té una xarxa de trens urbans i regionals que és reconeguda per la seva fiabilitat, puntualitat i innovació. A més, fa bandera de la sostenibilitat i el 100% de l'energia elèctrica que utilitza està certificada com d'origen solar.

FGC guanya en la comparació amb Renfe –empresa amb una percepció social molt pitjor- i, precisament, un dels contenciosos que es preveuen la pròxima legislatura és la voluntat del Govern que l'empresa pública catalana operi el nou ramal directe a l'aeroport. També preveu que assumeixi la xarxa de Rodalies de Lleida i l'impuls definitiu a la connexió entre les xarxes del Vallès i del Baix Llobregat prolongant la línia de plaça Espanya fins a Gràcia.

Què proposen els partits?

- Ciutadans. Parlen de “transició energètica davant del repte del canvi climàtic”. Proposen adaptar la “llei autonòmica” de canvi climàtic a la normativa estatal que s'hauria d'aprovar aquesta legislatura. També anuncien una llei d'economia circular i el foment de la recollida selectiva.

- Junts. Parlen de canvi climàtic i emergència climàtica. Proposen l'aprovació d'una llei de transició energètica per transitar cap a una Catalunya sobirana energèticament que, a banda de complir els objectius d'energies renovables, “lluiti contra l’oligopoli i l’increment de la competència per reduir els preus abusius”.

- ERC. Parlen de transició energètica i emergència climàtica –proposen una conselleria pròpia d'Acció pel Clima-. Aposten per un pacte nacional i una llei de transició energètica que aposti per un model energètic “100% renovable, de quilòmetre zero i lliure d'oligopolis” així com lleis de residu zero, de qualitat ambiental i també d'estalvi i reutilització de l'aigua.
 
- PSC. Parlen de transició ecològica, canvi climàtic i emergència climàtica. Aposten per “dissenyar col·lectivament” un pla català de transició ecològica i digital justa –que també anomenen Nou Acord Verd de Catalunya- per aconseguir la neutralitat d'emissions el 2050 (i la reducció del 55% el 2030).

- En Comú Podem. Parlen de crisi i emergència climàtica. També de transició energètica, que proposen convertir en una vicepresidència amb les competències de clima, medi ambient, aigua i energia. Proposen dotar de pressupost i aplicar de forma immediata la llei de canvi climàtic així com ampliar els compromisos de reducció de gasos fins al 65% l'any 2030 –malgrat que el TC va tombar aquesta possibilitat-.

- CUP. Parlen de transició ecosocial i emergència climàtica, i proposen crear una vicepresidència que les englobi, a banda de recuperar el Departament de Medi Ambient. També anuncien l'activació dels “projectes necessaris per prevenir i adaptar anticipadament les ciutats, les infraestructures i els usos del territori a l’emergència climàtica”, prioritzant els territoris més amenaçats com el delta de l'Ebre.

- PP. Parlen de “combatre” el canvi climàtic. Asseguren que ho faran “desplegant una estratègia sobre els plàstics i els seus residus, que asseguri la seva traçabilitat i consideri les pautes que marca la nova directiva de plàstics d'un sol ús”. “I combatrem la contaminació per plàstics en l'entorn natural”, afegeixen. Cap referència a l'energia en tot el programa.

- PDECat. Parlen de canvi climàtic i transició energètica. Aposten per treballar les “tres agendes de l'agenda global”: agenda 2030, amb els ODS, l'Acord de París sobre canvi climàtic i la nova Agenda Urbana, “on Catalunya ha de tenir un lideratge internacional de primera magnitud”. 


Els altres reportatges de la sèrie














 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació