Més enllà de la DUI

Rep El Despertador cada matí al teu correu

Som ja al cinquè dia de la campanya electoral. N'hem completat, per tant, un terç. Ahir la jornada va venir marcada per la imatge dels presos independentistes junts de nou. No és tan extraordinari com veure passar el cometa Halley, però no se'ls veia dalt del mateix escenari des de les sessions del judici al Tribunal Suprem. Com totes les imatges que evoquen unitat, té efectes balsàmics en una part del castigat electorat independentista, decebut del rumb de la legislatura i el fre al procés.

Una decepció que, de forma més o menys evident, és assumida pels partits. Dos exemples: Quim Torra encara no ha aparegut en campanya i de les declaracions de Jordi Sànchez lamentant que havia faltat lideratge al Govern se'n desprèn que a Junts no hi tenen un excessiu interès malgrat l'amistat de l'expresident i Laura Borràs. A ERC, Chakir el Homrani tampoc treu el cap.

Els presos evoquen unitat i, si es miren les propostes de les formacions independentistes amb bona fe, s'hi poden trobar punts de coincidència, per exemple quan apel·len a la mediació internacional per fer possible un referèndum amb reconeixement de les parts. En el fragor dels mítings, malgrat que amb poc públic, tot es complica més.

Ahir ERC carregava contra la corrupció sociovergent, Junts blasmava la "via àmplia" d'Esquerra per poc intensa i decidida, i la CUP atacava els partits del Govern per les acusacions contra els independentistes que Miquel Buch -primer- i Miquel Sàmper -després- han estat incapaços de frenar davant el corporativisme de sectors del cos de Mossos.

Som, com deia, al cinquè dia i del que no podem acabar de parlar encara és de programes. El PP just va fer públic ahir el seu, Ciutadans -que un dia va presentar-se com a alternativa- tal vegada no ho farà tampoc avui i Junts ha anat desgranant-ne algun aspecte parcial i ahir, línies mestres. Va presentar un document amb una cinquantena de propostes, algunes concretes com dedicar el 6% del PIB a educació el 2026, i d'altres, la majoria, més genèriques i fins i tot contradictòries. Borràs va parlar dissabte d'aixecar la DUI si se superava el 50%, diumenge a la nit a TVE situava davant la interpel·lació d'Àngels Chacón el moment "quan estiguem en condicions de defensar-la", i ahir al document presentat se situava com a "gran objectiu" si se supera el 50% apel·lar a la comunitat internacional per assolir "un referèndum acordat i vinculant".

A Junts ho gestionen amb la serenor de qui sap que no superaran en solitari el 50% dels vots i que, per tant, sempre podran assenyalar ERC, la CUP o el PDECat com a frens. A més, reactivar la DUI sense més tampoc sembla viable atès que les condicions objectives que van portar el 27-O Puigdemont a no implementar la república i marxar a l'exili no són ara millors. En la més generosa de les valoracions són similars.  

Hi ha aspectes que directament, i a l'espera d'un programa definitiu que hauria de veure la llum en el que queda de campanya, no s'aborden a fons. És el cas de la política fiscal. Mentre ERC accentua el perfil progressista apel·lant a una sortida de la crisi des de l'esquerra que requerirà excel·lència en la gestió, Junts prefereix ser prudent i evitar que l'assumpte li tibi les costures. Joan Canadell, la seva cara econòmica, va dir que suprimirien els impostos de successions i patrimoni -dels pocs cedits a la Generalitat- "tan aviat com fos possible". Borràs no és tan taxativa, però parla de l'"impost de la mort" i Jordi Sànchez hi està en contra. Els portaveus oficials i oficiosos de la formació ho atribueixen a la pluralitat de l'espai mentre lamenten ser el blanc dels atacs. Solució? Deixar-lo com està.

Junts pot optar per enarborar la buidor política del "ni de dretes ni d'esquerres, Catalunya" o assumir que, si com diu la seva proposta i en el millor dels escenaris, es pot obrir una mediació i acabar celebrant un referèndum això no serà immediat. És segur que Borràs, que ha donat mostres de tenir sobrat nas polític, sap que per davant hi ha un mentrestant marcat per les urgències que la pandèmia ha accentuat i que demana ideologia, concrecions, atreviment i voluntat de suma. 
 

---

Avui no et perdis

» Pòquer de campanya | Miratges d'unitat independentista en una campanya que es crispa; per Roger Tugas Vilardell.

»Els presos exhibeixen unitat per convertir el 14‑F en un clam per l'amnistia i l'autodeterminació; per Oriol March.

» Borràs entra al xoc amb ERC: «La via àmplia pot acabar en via morta»; per Oriol March.

» Àudio anàlisi | «Els presos, una altra DUI i Trapero»; per Joan Serra Carné.

» ERC crida a files el sobiranisme per bastir una República lliure de corrupció; per Sara González.

»El TSJC retreu al Govern que es podien mantenir les eleccions perquè la tercera onada era previsible; per Bernat Surroca.

» Un país, 14 reptes: L'acció exterior encara no s'ha refet del cop del 155; per Pep Martí.

»El test d'Àngels Chacón: «Jordi Pujol o Artur Mas? Tots dos»; per Oriol March.

» Perfil | Anna Grau, la catalanista abduïda per Madrid; per Pep Martí.

» Opinió: «Tercer grau»; per Jaume Barberà.

»10 coses que potser no sabies d'Alejandro Fernández; per Pep Martí.

» Mapes | Els contagis augmenten a prop del 20% de comarques i ciutats; per Roger Tugas Vilardell.
 

---

 El passadís

L'acte d'ahir a la tarda amb els presos polítics al Palau Robert no va ser senzill d'organitzar. Òmnium va considerar que calia una demostració d'unitat i de fermesa entorn l'amnistia i s'hi va posar. Fins ahir al matí encara es treballaven els darrers serrells. La convivència entre uns i altres no és fàcil, i menys encara en temps de campanya. Jordi Cuixart va estovar Oriol Junqueras i Jordi Sànchez a la presó i aquest cap de setmana ha fet els darrers contactes amb Joaquim Forn i Josep Rull. Fins a última hora no es va lligar tot. L'acte, amb música de Jordi Savall, va sortir rodó, però les mesures sanitàries van accentuar encara més la fredor entre uns i altres. És campanya i la lluita és aferrissada. 

Vist i llegit

Diumenge La Vanguardia va fer 140 anys. I un dels seus periodistes més emblemàtics, Lluís Foix, ho va celebrar amb un article al seu bloc, titulat "Més de mig segle a La Vanguardia". Hi deia coses interessants, com que el vell rotatiu s'ha mogut sempre "olorant el poder i servint-lo amb moderació". Però Foix aprofita també per passar comptes i dona detalls de l'operació d'El Observador, el diari creat des de l'entorn pujolista per intentar -sense cap èxit- acabar amb el lideratge, i alguna cosa més, del diari dels Godó. Aquell projecte, impulsat per l'aleshores totpoderós secretari general de la Presidència, Lluís Prenafeta, va desembocar en un pols despietat. Foix arriba a dir que Prenafeta havia comentat "per Barcelona" que no pararia "fins que Javier Godó, Joan Tapia i Lluís Foix acabessin demanant almoina al carrer Pelai". Aquella batalla no va acabar amb l'històric diari, però va deixar ferides. Foix encara se'n recorda.   

 L'efemèride

Tal dia com avui de l'any 1974, avui fa 47 anys, Lluís Llach va tornar a actuar al Palau de la Música de Barcelona després de quatre anys a l'exili. Hi va presentar les cançons del seu nou disc I si canto trist, preludi d'un nou tarannà on destacava el seu pas de la guitarra al piano. Llach és considerat una icona de la lluita antifranquista i un dels abanderats de la Nova Cançó. El seu debut musical va tenir lloc el 22 de març de 1967 a Terrassa, fa quasi mig segle. El 1970 va participar en un recital a Cuba on va criticar el franquisme, la qual cosa va provocar que l'ambaixador espanyol abandonés la sala. Diverses prohibicions del règim per cantar el van obligar a exiliar-se a París, on va conèixer Paco Ibáñez i Mikis Theodorakis. Lluís Llach ha estat diputat de Junts pel Sí i ara és dinamitzador del debat constituent cap a la república. Diumenge va anunciar el seu suport a la CUP pel 14-F. Aquí podeu escoltarI si canto trist. 

 L'aniversari

El 2 de febrer de l'any 1987, avui fa 34 anys, va néixer a Barcelona el futbolista Gerard Piqué. Fill d'un empresari i d'una prestigiosa metgessa, i net d'un exdirectiu del Barça, Piqué és en l'actualitat una de les estrelles del Barça, on juga de defensa central. La seva trajectòria va començar a les categories inferiors del club, però amb 17 anys va marxar al Manchester United, on s'hi va estar quatre anys amb un per entremig jugant cedit al Saragossa. El retorn al Camp Nou va ser gloriós. Ha guanyat tres Champions League, lligues, copes del rei i tornejos intercontinentals. Al club anglès va guanyar una lliga i una Champions i amb Espanya, que va deixar per les crítiques, un mundial i una Eurocopa. Piqué no amaga les seves fortes conviccions catalanistes, ha fet incursions en el món dels negocis i somia a presidir el Barça. Aquí alguns dels seus millors moments. 
 ​Fes clic aquí per rebre'l