01
de febrer
del
2021
Actualitzat
el
03
de febrer
a les
10:54h
El 27 d'octubre del 2017, després del consell de ministres extraordinari convocat per Mariano Rajoy per aprovar la suspensió de l'autonomia catalana, es coneixia el contingut dels diversos decrets que suposaven la fi temporal de l'autogovern. Entre les primeres mesures adoptades, hi havia la supressió del Diplocat, de totes les delegacions a l'estranger -tret de la de Brussel·les- i el cessament dels delegats a Madrid i a la capital belga. Era tota l'acció exterior del Govern la que era escombrada i reconstruir-la serà un dels reptes de la nova legislatura.
La fi de l'excepcionalitat que va suposar l'etapa del 155 va iniciar la represa i reconstrucció de tota l'estructura de l'acció exterior, sempre sentint ben a prop la vigilància de l'Estat. La presència i veu de Catalunya al món ha estat un dels motius constants de xoc entre la Generalitat i el govern espanyol.
Després del tancament de les delegacions, la Generalitat les va reobrir i encara n'ha inaugurat més, fins a assolir la xifra de divuit. A banda, el Govern també disposa de la xarxa d'oficines d'Acció -més sectorials i concentrades a la inversió econòmica-, de l'Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament i de la tasca de l'Institut Ramon Llull.
Què s'ha fet en la passada legislatura?
Reconstruir l'estructura del departament d'Acció Exterior i refer el que el 155 havia suprimit ha estat el principal objectiu del Govern en aquesta legislatura. La reobertura de les delegacions va ser una de les tasques primordials. N'hi havia dotze obertes l'octubre del 2017. En aquesta legislatura se n'han obert tres més, a Mèxic, l'Argentina i Tunísia, que ja estan en funcionament. Darrerament, es van aprovar els decrets per obrir noves seus al Japó, el Senegal i Austràlia-Nova Zelanda. En aquests moments resta obert el procés de designació dels nous delegats.
Malgrat la recuperació de l'autonomia amb la formació del Govern Torra, la tensió i desconfiança per part del govern espanyol ha estat enorme pel que fa a l'acció exterior. Fins al punt que ha estat problemàtica la utilització del concepte de diplomàcia pública. En realitat, és un terme convencionalment acceptat per referir-se a les actuacions a l'exterior d'organismes, universitats o poders que no són Estat, des de les ciutats a les universitats. En temps del ministre Josep Borrell al capdavant d'Exteriors, la tensió va ser màxima, amb amenaces contínues i recursos als tribunals per aturar les delegacions.
L'agost del 2019, a instàncies de Borrell, el govern de Pedro Sánchez va presentar recurs previ d'incompetència contra el Pla Estratègic d'Acció Exterior davant el Tribunal Constitucional. Ha estat un conflicte de fons entre l'Estat i la Generalitat. El 6 d'octubre passat, el TC va decidir tombar aspectes rellevants del Pla Estratègic. Segons els magistrats, el pla generava "confusió" i suposava la "vulneració de competències estatals". La sentència es veia venir des que el juny anterior el TC va suspendre el pla per considerar que donava l'"aparença" que Catalunya és "un subjecte de dret internacional".
El tribunal va anul·lar el que feia referència a l'"l'enfortiment de vincles amb el cos diplomàtic i consular", així com el redactat sobre la posada en marxa del Diplocat. Sobre el Diplocat, el TC va afirmar que portava a "confusió". En canvi, admetia aspectes del pla i avalava la voluntat de "posicionar Catalunya com a actor reconegut en el món" sempre que no s'entengués com una atribució de subjectivitat internacional. És a dir, sense tenir entitat pròpia.
Amb tot, el TC no ha desmantellat el pla i reconeix que Catalunya té dret a desplegar una acció exterior pròpia. La clau aquí, altre cop, és la desconfiança política. Els magistrats van admetre que la Generalitat mantingui relacions amb "institucions, òrgans i agències de la Unió Europea", però dins d'un context de coordinació amb l'Estat. D'alguna manera, el TC entén que Catalunya du a terme una diplomàcia pública, però no permet que s'anomeni així.
Hi ha aspectes importants vinculats a l'acció exterior que s'han implementat en la passada legislatura. Com el Pla Director de Cooperació, que estableix que Catalunya incrementarà la seva partida pressupostària d'ajuda al desenvolupament fins al 0,7% l'any 2030. També s'ha subscrit l'Acord Nacional per l'Agenda 2030, que subratlla el compromís estratègic del Govern en els compromisos de desenvolupament sostenible proclamats per les Nacions Unides.
Durant la pandèmia, ha quedat més evident que mai el paper determinant que pot tenir una acció exterior eficaç. De fet, al departament d'Acció Exterior han arribat setmanalment els informes que han enviat els delegats a l'exterior sobre la situació de la Covid als seus respectius països i les mesures que s'hi adoptaven. Un estri que ha estat molt útil a l'hora d'estudiar i adoptar les mesures contra la pandèmia.
Acció Exterior també ha tingut un paper destacat per donar suport a prop de 3.000 catalans que en el moment més dur de la crisi sanitària s'han trobat amb moltes dificultats per tornar a casa. La Generalitat no té competències per repatriar, però ha assistit a molts ciutadans de manera eficient.
Quins reptes té el nou Govern?
En la legislatura que s'encetarà, el principal repte serà continuar fent acció exterior, i fer-ho amb l'aprenentatge que ha suposat la crisi pandèmica, que exigeix una actuació internacional cada cop més multilateral a tots els nivells, no només l'estatal. El Govern que sorgeixi de les urnes haurà d'aprovar el nou Pla Estratègic d'Acció Exterior després de la sentència del Tribunal Constitucional, i consolidar l'Acord Nacional per l'Agenda 2030.
Un repte important dels pròxims anys serà treballar a fons les aliances en xarxa i amb organitzacions internacionals, una dinàmica que també es produirà pel que fa a les aliances entre ciutats, i que els efectes de la pandèmia faran més imprescindible encara. Catalunya no és un subjecte de dret internacional, però sí que és un actor.
Una actuació que estarà condicionada, sens dubte, per la investigació que du a terme el Tribunal de Comptes de l'actuació d'Acció Exterior des del 2011 al 2017. L'organisme va enviar a la fiscalia un informe per suposades "responsabilitats criminals" de l'administració catalana en l'ús de diners públics per la projecció exterior del procés. És aquesta una espasa de Dàmocles que continua aixecada.
Què podria fer una Catalunya independent?
Una de les primeres conseqüències d'una Catalunya independent seria que aleshores sí que passaria de ser un actor a ser un subjecte de dret internacional. Una República catalana podria disposar d'una potent xarxa diplomàtica, ja sense entrebancs per part d'un Estat hostil. Els plans aprovats pel Govern, com el Pla Europa, o el Pla d'Estratègia Mediterrània, cobrarien un sentit diferent. La presència de Catalunya en els principals fòrums internacionals on es prenen les grans decisions del mapamundi global seria una realitat.
La fi de l'excepcionalitat que va suposar l'etapa del 155 va iniciar la represa i reconstrucció de tota l'estructura de l'acció exterior, sempre sentint ben a prop la vigilància de l'Estat. La presència i veu de Catalunya al món ha estat un dels motius constants de xoc entre la Generalitat i el govern espanyol.
Després del tancament de les delegacions, la Generalitat les va reobrir i encara n'ha inaugurat més, fins a assolir la xifra de divuit. A banda, el Govern també disposa de la xarxa d'oficines d'Acció -més sectorials i concentrades a la inversió econòmica-, de l'Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament i de la tasca de l'Institut Ramon Llull.
Què s'ha fet en la passada legislatura?
Reconstruir l'estructura del departament d'Acció Exterior i refer el que el 155 havia suprimit ha estat el principal objectiu del Govern en aquesta legislatura. La reobertura de les delegacions va ser una de les tasques primordials. N'hi havia dotze obertes l'octubre del 2017. En aquesta legislatura se n'han obert tres més, a Mèxic, l'Argentina i Tunísia, que ja estan en funcionament. Darrerament, es van aprovar els decrets per obrir noves seus al Japó, el Senegal i Austràlia-Nova Zelanda. En aquests moments resta obert el procés de designació dels nous delegats.
Malgrat la recuperació de l'autonomia amb la formació del Govern Torra, la tensió i desconfiança per part del govern espanyol ha estat enorme pel que fa a l'acció exterior. Fins al punt que ha estat problemàtica la utilització del concepte de diplomàcia pública. En realitat, és un terme convencionalment acceptat per referir-se a les actuacions a l'exterior d'organismes, universitats o poders que no són Estat, des de les ciutats a les universitats. En temps del ministre Josep Borrell al capdavant d'Exteriors, la tensió va ser màxima, amb amenaces contínues i recursos als tribunals per aturar les delegacions.
L'agost del 2019, a instàncies de Borrell, el govern de Pedro Sánchez va presentar recurs previ d'incompetència contra el Pla Estratègic d'Acció Exterior davant el Tribunal Constitucional. Ha estat un conflicte de fons entre l'Estat i la Generalitat. El 6 d'octubre passat, el TC va decidir tombar aspectes rellevants del Pla Estratègic. Segons els magistrats, el pla generava "confusió" i suposava la "vulneració de competències estatals". La sentència es veia venir des que el juny anterior el TC va suspendre el pla per considerar que donava l'"aparença" que Catalunya és "un subjecte de dret internacional".
El tribunal va anul·lar el que feia referència a l'"l'enfortiment de vincles amb el cos diplomàtic i consular", així com el redactat sobre la posada en marxa del Diplocat. Sobre el Diplocat, el TC va afirmar que portava a "confusió". En canvi, admetia aspectes del pla i avalava la voluntat de "posicionar Catalunya com a actor reconegut en el món" sempre que no s'entengués com una atribució de subjectivitat internacional. És a dir, sense tenir entitat pròpia.
Amb tot, el TC no ha desmantellat el pla i reconeix que Catalunya té dret a desplegar una acció exterior pròpia. La clau aquí, altre cop, és la desconfiança política. Els magistrats van admetre que la Generalitat mantingui relacions amb "institucions, òrgans i agències de la Unió Europea", però dins d'un context de coordinació amb l'Estat. D'alguna manera, el TC entén que Catalunya du a terme una diplomàcia pública, però no permet que s'anomeni així.
Hi ha aspectes importants vinculats a l'acció exterior que s'han implementat en la passada legislatura. Com el Pla Director de Cooperació, que estableix que Catalunya incrementarà la seva partida pressupostària d'ajuda al desenvolupament fins al 0,7% l'any 2030. També s'ha subscrit l'Acord Nacional per l'Agenda 2030, que subratlla el compromís estratègic del Govern en els compromisos de desenvolupament sostenible proclamats per les Nacions Unides.
Durant la pandèmia, ha quedat més evident que mai el paper determinant que pot tenir una acció exterior eficaç. De fet, al departament d'Acció Exterior han arribat setmanalment els informes que han enviat els delegats a l'exterior sobre la situació de la Covid als seus respectius països i les mesures que s'hi adoptaven. Un estri que ha estat molt útil a l'hora d'estudiar i adoptar les mesures contra la pandèmia.
Acció Exterior també ha tingut un paper destacat per donar suport a prop de 3.000 catalans que en el moment més dur de la crisi sanitària s'han trobat amb moltes dificultats per tornar a casa. La Generalitat no té competències per repatriar, però ha assistit a molts ciutadans de manera eficient.
Quins reptes té el nou Govern?
En la legislatura que s'encetarà, el principal repte serà continuar fent acció exterior, i fer-ho amb l'aprenentatge que ha suposat la crisi pandèmica, que exigeix una actuació internacional cada cop més multilateral a tots els nivells, no només l'estatal. El Govern que sorgeixi de les urnes haurà d'aprovar el nou Pla Estratègic d'Acció Exterior després de la sentència del Tribunal Constitucional, i consolidar l'Acord Nacional per l'Agenda 2030.
Un repte important dels pròxims anys serà treballar a fons les aliances en xarxa i amb organitzacions internacionals, una dinàmica que també es produirà pel que fa a les aliances entre ciutats, i que els efectes de la pandèmia faran més imprescindible encara. Catalunya no és un subjecte de dret internacional, però sí que és un actor.
Una actuació que estarà condicionada, sens dubte, per la investigació que du a terme el Tribunal de Comptes de l'actuació d'Acció Exterior des del 2011 al 2017. L'organisme va enviar a la fiscalia un informe per suposades "responsabilitats criminals" de l'administració catalana en l'ús de diners públics per la projecció exterior del procés. És aquesta una espasa de Dàmocles que continua aixecada.
Què podria fer una Catalunya independent?
Una de les primeres conseqüències d'una Catalunya independent seria que aleshores sí que passaria de ser un actor a ser un subjecte de dret internacional. Una República catalana podria disposar d'una potent xarxa diplomàtica, ja sense entrebancs per part d'un Estat hostil. Els plans aprovats pel Govern, com el Pla Europa, o el Pla d'Estratègia Mediterrània, cobrarien un sentit diferent. La presència de Catalunya en els principals fòrums internacionals on es prenen les grans decisions del mapamundi global seria una realitat.
Què proposen els partits?
- Ciutadans: A data 1 de febrer, encara no ha presentat programa electoral. Però Ciutadans sempre ha tingut entre cella i cella tota l'acció exterior del Govern, reduïda en el lèxic del partit a "xiringuitos" i "ambaixades".
- Junts: A data 1 de febrer, encara no ha presentat programa electoral.
- ERC: ERC explicita en el seu programa l'horitzó d'una República lliure, però en el mentrestant es proposa consolidar el model propi de política exterior, basat en la promoció dels interessos del país i amb un compromís amb els valors de la democràcia i la pau. Esquerra subratlla també el compromís amb el projecte europeu i la solidaritat amb els objectius per un desenvolupament sostenible.
- PSC: No té en el seu programa un capítol específic en acció exterior o política internacional.
- Comuns: Critiquen que l'acció exterior ha girat tan sols entorn el "full de ruta unilateral" i proposen un canvi de prioritats, amb més presència en els grans debats europeus sobre política agrària comuna o el programa financer multianual. També establir mecanismes de control exhaustiu de la política europea des del Parlament.
- CUP: La CUP proposa una internacionalització del conflicte polític. A diferència de la majoria de l'independentisme, propugna una acció exterior trencadora amb el projecte de la UE. Reclamen la creació d'una xarxa ciutadana que treballi en contacte amb Exteriors i que no pugui ser desmantellada fàcilment per l'Estat. També propugnen la plenitud de drets democràtics per als catalans a l'exterior i una llei electoral que ho faciliti.
- PP: Entre les seves 101 propostes, n'hi ha una on proposen la modificació de la Llei d'Acció Exterior per "evitar situacions de desprestigi com les provocades per Diplocat i les delegacions de la Generalitat".
- PDECat: Propugna en el seu programa que Catalunya engegui estratègies decidides davant els grans desafiaments globals, dins de la UE, i reclama un consens entre totes les forces polítiques socials per definir estratègies d'actuació. Crida a no deixar perdre l'oportunitat que representen els fons europeus.
- Ciutadans: A data 1 de febrer, encara no ha presentat programa electoral. Però Ciutadans sempre ha tingut entre cella i cella tota l'acció exterior del Govern, reduïda en el lèxic del partit a "xiringuitos" i "ambaixades".
- Junts: A data 1 de febrer, encara no ha presentat programa electoral.
- ERC: ERC explicita en el seu programa l'horitzó d'una República lliure, però en el mentrestant es proposa consolidar el model propi de política exterior, basat en la promoció dels interessos del país i amb un compromís amb els valors de la democràcia i la pau. Esquerra subratlla també el compromís amb el projecte europeu i la solidaritat amb els objectius per un desenvolupament sostenible.
- PSC: No té en el seu programa un capítol específic en acció exterior o política internacional.
- Comuns: Critiquen que l'acció exterior ha girat tan sols entorn el "full de ruta unilateral" i proposen un canvi de prioritats, amb més presència en els grans debats europeus sobre política agrària comuna o el programa financer multianual. També establir mecanismes de control exhaustiu de la política europea des del Parlament.
- CUP: La CUP proposa una internacionalització del conflicte polític. A diferència de la majoria de l'independentisme, propugna una acció exterior trencadora amb el projecte de la UE. Reclamen la creació d'una xarxa ciutadana que treballi en contacte amb Exteriors i que no pugui ser desmantellada fàcilment per l'Estat. També propugnen la plenitud de drets democràtics per als catalans a l'exterior i una llei electoral que ho faciliti.
- PP: Entre les seves 101 propostes, n'hi ha una on proposen la modificació de la Llei d'Acció Exterior per "evitar situacions de desprestigi com les provocades per Diplocat i les delegacions de la Generalitat".
- PDECat: Propugna en el seu programa que Catalunya engegui estratègies decidides davant els grans desafiaments globals, dins de la UE, i reclama un consens entre totes les forces polítiques socials per definir estratègies d'actuació. Crida a no deixar perdre l'oportunitat que representen els fons europeus.