entrevista

Marc Martínez: «El sector de les arts escèniques està agonitzant»

L'actor protagonitza la segona temporada d''Hache' a Netflix i es mostra molt crític amb la situació de la cultura: "S'ha d'apostar pel producte audiovisual fet a casa i en català perquè és la millor manera de ser global"

per Pep Martí , 31 de gener de 2021 a les 10:25 |
Marc Martínez | Andrés García Luján/Cram
Marc Martínez sol ser una veu crítica dins d'un sector com el dels actors, en què s'imposen sovint les individualitats. Ell està davant la càmera o damunt de l'escenari des d'inicis dels vuitanta i ha fet tant cine com teatre i televisió. A TV3 se l'ha vist en nombroses sèries, des de Nit i dia a Com si fos ahir. Ara és a punt d'iniciar una nova temporada de la sèrie Hache, una sèrie espanyola de Netflix on interpreta un gàngster. Premi Max i Butaca al millor actor de repartiment pel seu paper a Tot esperant Godot, un dels diversos clàssics de la dramatúrgia en què ha treballat, per molta gent Marc Martínez continua sent el Mataiaies, un dels personatges que ha brodat. En aquesta entrevista mostra, sense instint assassí, el seu nervi crític sobre la problemàtica d'un sector colpejat de manera implacable per la crisi


- Torna Hache i el seu personatge Arístides. 

- Hache per mi ha estat un regal. En aquests moments, poder treballar, sent actor, ja és un luxe. Tothom diu que la cultura és essencial, però el meu sector està deixat de la mà de Déu. El món de les arts escèniques està agonitzant. Jo vaig tenir la sort de fer el personatge de Marc Ramos a Nit i dia, que va ser un bombó, però era un caramel enverinat.


- Per què?

- Ho diem quan fem un treball que té molt de potencial però també els seus riscos. En aquest cas, Marc Ramos era un personatge dicotòmic. Crec que aquí vaig encertar perquè el protagonista era un psicòpata. La sèrie es deia Nit i dia perquè mostrava la nit i el dia de tots els caràcters. I el meu cas, el del Mataiaies, mostrava l'heroisme de dia, quan feia de bomber, i la foscor del psicòpata de nit. S'havia de mantenir un equilibri entre els dos vessants i això és sempre arriscat. Si el psicòpata és un personatge secundari és més fàcil. Però si és el prota és diferent.


- Quan es va gravar la segona temporada d'Hache?  

- Abans de la pandèmia. Vam haver d'aturar-nos, com tothom, i després, quan vam tenir un respir, vam poder acabar-ho al juliol.  


- Ha compaginat la seva feina d'actor amb la de donar classes.

- He treballat a l'estudi de la Laura Jou durant uns anys. He estat també al Col·legi de Teatre. Però vaig bastant per lliure i quan no treballo d'actor, parlo amb ells i m'encabeixen en els seus programes. Fa anys que també preparo actors i actrius per a castings. 

- La seva situació és representativa del que viu el sector?

- No. Jo encara soc un privilegiat perquè treballo. Jo he tingut sort. Poder treballar amb Ken Loach, amb Anna Lizaran, amb Lluís Homar, o amb Lluís Pasqual és una sort. És cert que jo aleshores era molt jove i potser no ho gaudia prou. 

- Com és que a la cultura sempre li toca rebre? 

- La cultura no pateix tant en llocs on la civilització està més avançada. Però en aquest país de països és lamentable, tant a Madrid com a Catalunya.

- Ha donat suport a la campanya que han iniciat l'Acadèmia del Cinema Català, la Plataforma per la Llengua i el Clúster Audiovisual per denunciar la situació del sector. Per on plora la nostra indústria audiovisual?

- La producció audiovisual a Catalunya és mínima i la producció en català, misèrrima. Jo crec que les grans plataformes estan veient ara que els productes locals són els més globals. En lloc d'empassar-nos tot el que provingui de la indústria nord-americana, que té coses realment molt bones, ara comencen a veure que es fan bons productes audiovisuals al País Basc, a Galícia, a molts llocs. Si s'hi posen diners, es fan coses. A les majors tant els fa que parlis euskera o la llengua que sigui. Si té qualitat, jo segueixo una sèrie danesa, posant subtítols perquè tinc la desgràcia de no entendre el danès. S'ha d'apostar pel producte audiovisual fet a casa i en català. Perquè és la millor manera de ser global. Les sèries o les pel·lícules que volen imitar les de fora són un desastre. Nosaltres hem de parlar del Mataiaies, que és un psicòpata de l'Eixample. Com Borgen a Dinamarca. 

"Jo la dignitat no la trobo a la feina, la trobo en la llibertat i la gent que m'estima, o bé pujant al castell de Burriana"

- En el manifest, reclamen una inversió de 60 euros per ciutadà a l'any. Dinamarca gasta 100 euros. Però és un problema només de finançament?

- És que si no hi ha diners... Una obra de teatre es pot fer amb pocs recursos, però l'audiovisual no. La sèrie Drama, feta aquí, on es parlava català i castellà, que va generar molta polèmica, estava feta amb quatre duros i estava de puta mare. Però això és excepcional. Jo no puc treballar sense cobrar perquè la vida dels actors sí que és un drama. La crisi dels anys 2008-2013 ens va agafar de ple.   


- Com és que el sector té encara poca capacitat de pressió sobre la classe governant?

- Em sap greu reconèixer-ho, però és així. Fa uns anys, amb la crisi, vaig capitanejar, junt amb el Norbert Martínez, la Marea Roja de la cultura, entorn el tema de l'IVA. Ens vam fer un fart de currar, trucant tots els sectors de la cultura. I molts flipaven. Vam aconseguir aplegar més de 800 persones al Teatre Victòria. Semblava Maig del 68. Però la veritat és que no hi ha unió en el sector. No hi ha un sindicat potent. Mira els tècnics. Amb ells no s'hi pot jugar perquè van a la una. Aquí hi ha un petit star-system. Hi ha actors que guanyen 90 euros per funció però uns altres que estan al costat en guanyen 900.   

- Els polítics són bons actors?

- N'hi ha que sí i com més bons actors, més maldades van.

- Segueix el debat entorn les eleccions?

- M'interessa molt. Però en aquests moments no em sento representat per cap polític. I crec que és un sentiment compartit per molta gent. Veig, en general, poc respecte en la vida política. Abans hi havia els que es canviaven de jaqueta al cap d'un temps, però és que ara canvien de posició en un mes. No soc molt optimista en aquest terreny.

"Jo era un bon estudiant, a casa deien: serà ministre, després ho van rebaixar a metge..."

- Un actor deu conèixer l'ànima humana. Creu que serà millor la societat que sorgirà de la Covid?

- Ostres! Amb els meus col·legues, amb els que rumiem davant d'unes birres i ara ens truquem i xerrem una hora, hi ha un sentiment d'escepticisme.     

- En què gaudeix més a la vida? Amb la feina?

- Com deia el meu mestre Pepe Rubianes, "el treball dignifica a ta puta mare". Jo la dignitat no la trobo a la feina, la trobo en la llibertat i la gent que m'estima, o bé pujant al castell de Burriac. Jo trobo la meva feina a l'hort o escrivint poesia.  

- El seu pare era ebenista. La mare, perruquera. Ara que diu això de l'hort, vostè es defineix en algun lloc com a actor, director i horticultor. El contacte amb la terra i els oficis és una bona escola?

- El meu pare era ebenista, un catalanista fill de murcians. Ara ja és gran, però havia estat tallista, escultor. La mare és una andalusa que va venir aquí amb 9 anys. Sempre he estat envoltat d'un ambient artístic i popular. Això ho he explicat al monòleg Mal Martínez. És curiós. Vaig tenir les millors crítiques de la meva vida. I no m'hi vaig poder guanyar la vida fent allò. 

- El seu pare...

- El meu pare és un cas. Jo me les vaig tenir amb ell, però és fill d'un temps, de la postguerra. Si hagués tingut oportunitat, s'hauria enlairat. Ho va intentar amb mi. Jo era un bon estudiant. A casa deien: aquest serà ministre. Després ho van rebaixar a metge. Quan els vaig dir que volia ser artista, un altre ho hagués rebutjat, però el meu pare va dir: endavant. I sempre m'ha recolzat. Però hi ha una dada important en la meva vida. Jo vaig ser educat per uns uruguaians. Jo estudiava en una escola del Raval, privada, perquè al pare no li agradava la pública del barri. I a l'escola van arribar uns professors que fugien de la dictadura uruguaiana. Eren indis. Gràcies a ells vaig descobrir l'art i la literatura.   

"Ara m'agradaria fer de mi, crec que soc un personatge prou interessant i ha arribat l'hora d'interpretar-me"

- Però està content amb el seu personatge?

- Sí, axò sí. Molt. A mi m'agrada la lluita. Un dia em van fer una mena de carta astral i em van dir que jo era un guerrer. De pas, em van fotre la pasta. Em va sorprendre, però és veritat que jo necessito rebombori. 

- Se sent desaprofitat?

- Com a artista, no. Perquè sempre he volgut ser amo i senyor de les meves produccions. Com a actor, crec que se'm podria treure més de suc. Ara m'agradaria fer de mi. Crec que soc un personatge prou interessant. A Mal Martínez vaig triomfar perquè era jo i crec que ha arribat el moment d'interpretar-me.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació