Maragall, què faria avui?

Aquest divendres s'estrena als cines el documental Maragall i la Lluna. Sí, ho heu llegit bé, s'estrena als cines el documental Maragall i la Lluna. Doncs sí, queden cinemes que resisteixen, que no tanquen, que programen imaginativament. Les multisales necessiten el cinema de Hollywood per resistir i les grans productores els estan negant el pa i la sal. No volen estrenar res fins que no es normalitzi la situació. Mentrestant, tot en streaming, tots a casa tancats, cada dia més aïllats i més tontos. Bé, no em repetiré ara més sobre aquest tema que si no em fa la sensació que només em queixo. Voldria recomanar que aneu a veure Maragall i la Lluna. Sí, exacte, la pel·lícula que aquest divendres s'estrena als cines Girona, Verdi i Renoir de Barcelona. I segur que també a altres sales catalanes.

L'han dirigit Josep M. Mañé i Francesca Català, amb guió de Carmen F. Villalba i David Cirici i amb producció de Benecé. El fil conductor és la Lluna, que se'n recorda del dia que l'alcalde Maragall va dormir al seu llit i té ganes de resseguir el seu llegat vital i polític. Va dormir al seu llit, sí, quan era alcalde Maragall s'interessava per la realitat dels ciutadans i visitava famílies per conèixer les seves circumstàncies, neguits i peticions. La casa de la Lluna és una de les que va visitar molt poc després dels Jocs Olímpics del 92. És una molt bona idea fer que sigui ella el punt de partida i el fil conductor del film. Llàstima que a nivell dramatúrgic no acabi de funcionar gaire bé. Els instants de conversa que veiem no flueixen, transpiren una inseguretat que si bé transmet humanitat, a nivell fílmic coixeja.

Quant a contingut, el millor és conèixer detalls del Maragall alcalde, de la seva concepció de ciutat, de la relació amb la gent, de la famosa transformació olímpica. Hi ha potser un excés de testimonis i s'hauria agraït que lluís una mica més el material audiovisual d'època. Potser algun fill podria haver aportat detalls del Maragall pare. Esclar que potser això s'escapava de les intencions dels responsables. Emociona veure Diana Garrigosa en pantalla. Tan implicada, tan amorosa, tan emotiva. L'escena final del documental és fabulosa. Avui, que Barcelona està en descomposició, és extremadament interessant veure d'on venim, refrescar la memòria, assistir un cop més a la sagnant paradoxa de saber que l'esdeveniment que la va transformar i modernitzar per sempre –els JJOO- és també el que ha cavat la seva tomba, on ara es remou, presa per la privatització, el mercat, l'ultraliberalisme més caníbal.

La part més coixa és la referida a l'etapa de president de la Generalitat. Al final, als títols de crèdit, ens assabentem que bona part de les entrevistes als testimonis es van fer el 2013 per a un treball sobre el llegat de Maragall. Set anys són set anys, els intangibles compten. Per exemple, l'entrevista a Jordi Pujol està feta el 2013? Seria abans de la seva immolació pública i hi ha un no sé què que grinyola una mica. Es fa estrany també que parlin de la reunió de Carod-Rovira amb ETA i l'implicat no en digui absolutament res. Serrat apareix un instant i ja està. Joan Clos també. El productor del film, Xavier Atance, ha explicat que Felipe González i Rodríguez-Zapatero han declinat participar-hi. Eloqüent. El mateix productor també ens ha revelat que tenen tan material sobrant que hi ha la idea de fer una sèrie documental per a donar-li cabuda a tot. Es nota que els ha faltat espai per a encabir més matisos, més idees, més arestes.

Un no pot evitar preguntar-se què ha passat amb la política catalana perquè estigui avui tan i tan depauperada, tan desballestada, tan desguitarrada. A Maragall li van fer el llit, se'n van riure a la cara, no interessava la seva mirada llarga i ambiciosa. Què faria avui si estigués a la primera línia política? Quin home tan interessant.

Maragall i la Lluna s'ha de veure!!! Aneu al cine a veure-la! S'estrena aquest divendres.