Joana Ortega, la vicepresidenta que va navegar entre dues aigües

La nit va ser frenètica al Pavelló d'Itàlia de la Fira de Barcelona. La jornada del 9-N havia estat un èxit de participació i els responsables de l'organització s'asseien en una sala al final del recinte per acabar d'analitzar les dades. Joan Cañada, principal encarregat de l'operatiu, demanava amb insistència un carregador pel seu telèfon mòbil: era el pitjor moment per quedar-se sense bateria. A la mateixa sala hi havia Joana Ortega (Barcelona, 1959), vicepresidenta del Govern, consellera de Governació i una de les principals dirigents d'Unió. Cap episodi com el del 9-N defineix el seu rol entre les dues aigües que representaven en aquell moment Artur Mas i Josep A. Duran i Lleida. Ara ha tornat a primera fila com a número dos d'Àngels Chacón en la llista del PDECat al 14-F.

El fet d'acompanyar Mas al Govern va establir un vincle entre tots dos que es va reforçar amb la jornada de participació. Però, tant el 2014 com en els mesos que vindrien, Ortega també va haver de mantenir-se fidel a Unió i al projecte que representava un Duran cada vegada més allunyat del rumb sobiranista. És per això que, quan CiU es va trencar el juny del 2015, la vicepresidenta va deixar l'executiu. No va ser una decisió senzilla, ni còmoda, però s'hi va acabar veient abocada. Unió s'havia desmarcat de la pàtina plebiscitària de les eleccions del 27-S i enfilava el camí cap a la desaparició, i veia també com el sector liderat per Antoni Castellà fundava Demòcrates de Catalunya.

Després de sortir del Govern, Ortega va tenir un perfil baix. Va descartar formar part de la llista de Ramon Espadaler que va quedar-se sense representació parlamentària i va centrar els seus esforços en la defensa per la causa del 9-N. El judici per la consulta celebrat al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) el febrer del 2017 va arrencar amb una mobilització notable entre la Plaça Sant Jaume i el Passeig Lluís Companys de Barcelona, primera baula d'un any intens que culminaria amb el referèndum de l'1-O. Ortega va ser inhabilitada pel TSJC -la decisió va ser confirmada pel Suprem- i també va veure com, al costat de Mas, Irene Rigau i Francesc Homs, el Tribunal de Comptes li exigia responsabilitats. La causa ja està resolta econòmicament.

"No va voler ser titella de ningú", resumien des del seu entorn en els dies més tensos de la ruptura entre CDC i Unió. Un cop va acabar la seva inhabilitació, l'Associació Catalana de Municipis (ACM) presidida per Lluís Soler -alcalde de Deltebre i dirigent del PDECat- va fitxar-la com a secretària general. Va ser la primera vegada que va respondre afirmativament a una oferta per tornar a la política. Anys abans, després de la ruptura d'Unió, Mas ja l'havia sondejat per implicar-se en la refundació de CDC. No s'hi ha afegit fins que, fa uns mesos, va apuntar-se a les llistes del PDECat com a número dos de Chacón amb el repte de fer-la entrar al Parlament.

"Perquè em dona la gana"

Aficionada a la bicicleta -en els últims consells nacionals d'Unió preferia sortir a fer una volta sobre rodes abans que assistir a les trobades de quadres democristians-, a les motos i a l'entrenament de boxa, a Ortega se la veu còmode en campanya. Ha definit la promesa de Laura Borràs de declarar la independència com una "aurora boreal", i insisteix en la necessitat d'abordar els problemes "reals" de la ciutadania derivats de la pandèmia. Per al PDECat, l'exvicepresidenta representa "compromís" amb el procés -concretat en la condemna pel 9-N-, capacitat de gestió -cinc anys de vicepresidenta- i el reforç d'una veu moderada que no té intenció de fer ombra a Chacón.

Els dies més tensos de la seva trajectòria política ja han quedat en el record. És el cas de la llicenciatura que exhibia i que encara no tenia quan va aterrar al Govern, episodi que la va perseguir durant setmanes i li va causar crítiques de l'oposició. O bé del dia en què, l'abril del 2011, va anar a votar a la consulta independentista de Barcelona i va veure com l'endemà, sense el seu permís, Duran explicitava que havia optat pel no. Preguntat sobre els motius que l'havien dut a revelar aquesta informació, el líder d'Unió va verbalitzar una resposta taxativa: "Perquè em dona la gana". Una frase significativa de l'etapa en què Ortega va haver de navegar entre dues aigües.