avançament editorial

Anna Gabriel reapareix: «L'Esquerra Independentista som base pura»

L'exiliada posa el colofó a un monumental treball coordinat per Carles Viñas sobre la trajectòria del moviment que edita Tigre de Paper i que podreu aconseguir amb NacióDigital

per NacióDigital , 28 de gener de 2021 a les 06:30 |
Anna Gabriel. | Adrià Costa
En les pròximes setmanes l'editorial Tigre de Paper publicarà Història de l'Esquerra Independentista. Coordinat per l'historiador Carles Viñas és una obra enorme, una autèntica enciclopèdia d'aquest moviment polític que relata, amb les aportacions d'una vintena d'autors, en profunditat i amb rigor la trajectòria de cinquanta anys d'aquest moviment, des de la seva gestació fins a l’actualitat. L'objectiu és oferir al lector una eina que li permeti conèixer amb precisió la seva incidència en els esdeveniments polítics i socials dels darrers temps als Països Catalans. El pròleg és de la historiadora Blanca Serra i l'epíleg, que us avancem, d'Anna Gabriel, exiliada a Ginebra.

» Podeu aconseguir el llibre amb NacióDigital de dues maneres. Quan es publiqui en sortejarem diversos exemplars entre els subscriptors. I si feu la subscripció al diari per un any en rebreu un exemplar de forma gratuïta. La promoció és vàlida fins a exhaurir les existències. Podeu fer-vos subscriptors del diari en aquest enllaç. Rebreu el llibre, formareu part de la nostra comunitat gaudint dels seus avantatges i enfortireu el nostre projecte periodístic, més necessari que mai.  


EPÍLEG D'ANNA GABRIEL

Perquè seguim existint i ens sabem reconèixer com un nosaltres quan ens trobem, siguin qui siguin les persones que ho fan. Perquè formem part d'una cosa que va més enllà de nosaltres, que va començar fa molt de temps, i que tenim en les nostres mans la responsabilitat de fer perdurar. Suposo que també és així com es desfan els individus i també és així com es construeixen els moviments.
Carta d’una militant d’Arran, juliol de 2020
  

Historiografiar-nos per adonar-nos del millor que tenim

Representaria que he d’afegir alguna cosa a tot el que ja s’ha escrit. Hauria d’adreçar-me al lector amb una eficàcia especial. Segons l’etimologia de la paraula i els significats que en recull l’enciclopèdia, l’epíleg figura al final del llibre per donar compte de la seva recapitulació o de la conclusió que se’n treu. Conclusió de la trama plantejada, en diríem pel teatre.


I no podré fer gairebé res de tot això. Només afegiré algunes pinzellades de vivència. Res que tingui a veure amb una recapitulació o conclusió —ho prova que no hi trobareu ni un sol peu de pàgina, ni una sola ressenya—, sinó més aviat un toc subjectiu, gens desapassionat, parafrasejant la Blanca en el seu pròleg, a la història d’un moviment del qual em sento part.

Sovint, en xerrades sobre l’Esquerra Independentista, he fet al·lusió al fet que nosaltres som sobretot un moviment polític fet de militants. Si remenéssim per les videoteques casolanes, trobaríem de ben segur que he dit frases del tipus: «Nosaltres ens hem dedicat a resistir, construir i fer molta feina. La nostra militància encartella, organitza festes majors, fa torns de barra als casals i ateneus o assumeix una regidoria si cal. L’acadèmia mai ha tingut interès en nosaltres, no tenim intel·lectuals acompanyant el moviment. Som base pura».

Més enllà del poc rigor i del to informal dels comentaris, és cert que quan he hagut de respondre a la pregunta de què és l’Esquerra Independentista, sempre he fet al·lusió a components vivencials, de relacions humanes, d’iniciatives i accions que sempre he cregut connectades a un fortíssim corrent tel·lúric que travessa les classes populars del nostre país. Quan em situo en el si del moviment i ens presento, ens veig com una expressió que s'escola d’un moviment polític, amb un punt d’organització clàssica de moviment d’alliberament nacional, un punt de xarxa de projectes locals i sobretot diversos fils de relleus de persones anònimes que han optat per identificar-se i implicar-se en un projecte que ha estat minoritari i minoritzat, però que ha resistit i crescut malgrat totes les adversitats.

I és que, malgrat les comptadíssimes excepcions, no hem estat objecte d’estudi, ni tenim cercles acadèmics que hagin apostat per nosaltres. Malgrat ser un moviment força únic, empeltat per una combinació gens atzarosa, m'imagino, de corrents de pensament, de gents provinents d’arreu del territori, d’expressions diverses, d'organitzacions dispars, de persistència ideològica i de resiliència col·lectiva. D’apostes oportunes que sovint s’han confirmat necessàries, de discussions profundes i accions simbòliques pròpies. Malgrat existir en oposició a una dictadura i a una dita democràcia amb uns plantejaments únics, res de tot això ha semblat ser important.

No tenim tampoc una aposta feta com a moviment per dotar-nos d’un arxiu documental —malgrat que persones i iniciatives a les quals devem molt sí que han procurat arxivar i recollir tot el material que han pogut. I no només això: altres expressions polítiques, sovint amb la complicitat d’alguns mitjans de comunicació, han tingut la capacitat d'enarborar la bandera del municipalisme, per exemple, situant les CUP com a subsidiàries del seu projecte. Malgrat que les CUP, com hem vist, fan una aposta pel municipalisme ben abans. I no només això: la gran majoria de mitjans de comunicació i l’arena política, majoritària, que ens detesta, quan han parlat de nosaltres ho han fet per menystenir-nos i per ridiculitzar-nos. Per condemnar-nos.

Però això no són laments. És només la meva manera d’intentar traslladar-vos la importància, el repte i la necessitat d'historiografiar-nos, de memoriar-nos i d'arxivar-nos. Perquè nosaltres, com a mínim, sabem tot allò que ens ha precedit. Com a mínim, i no és poc.

La iniciativa de les companyes de Tigre de Paper, doncs, no és només una baula en aquest repte, sinó que és també una aposta valenta, que irromp amb plantejaments innovadors. Aquest llibre ofereix noves visions i afegeix noves aportacions a la historiografia existent. De part de persones, bona part d’elles militants del moviment, d’altres que segurament no es reconeixen com a tals, però que han estat curioses i suficientment properes per fer aportacions de qualitat. Hi ha, per tant, una voluntat de fer valdre el cabal existent, de fer-lo aflorar, de fer valdre la capacitat que tenim, també, per oferir un llibre sobre la nostra història, que no serà l’últim, segur.
  
No hem estat objecte d’estudi, ho hem estat més de repressió

I és que no voldria quedar-me amb la insistència sobre el fet que l’acadèmia no ens ha fet mai cas. Perquè semblaria que situo el termòmetre de la rellevància política en aquest fet. I crec que la rellevància política, no la simbòlica, sinó la real, s’explica també a partir de com els estats i la representació dels poders econòmics i polítics de les darreres dècades han actuat.

Diferents capítols, com els del Joan, la Sònia o la Laure i el Joan, tracten la repressió en diferents contextos i moments. Corprèn saber de companyes i companys torturades, exiliades, en clandestinitat i represaliades en moments en què el ressò de tot plegat era ínfim i les persones que se solidaritzaven amb les víctimes eren molt poques. Però és imprescindible conèixer a fons què envolta el CSPC, l’anomenada Operació Garzón o el paper de dirigents d’ERC en la gestió de la dissolució de Terra Lliure. Conèixer a fons, el que ens apunta el Fermí, l’exili català a l’Argentina i les seves accions de denúncia de la dictadura.

Ens caldria recollir i sistematitzar les expressions i conseqüències de la persecució estatal i paraestatal, la de l’extrema dreta i la de la sofisticació de les plomes editorials. Un treball, un mapeig i un recull de les violències, amenaces, processos judicials i penes infligides contra militants, entorns, famílies i simpatitzants del que coneixement com a Esquerra Independentista ara, diferentment abans dels seixanta. El sistema, per anomenar-lo ras i curt, ha volgut ser exemplificant en el tractament donat a aquest espai polític, amb recursos que sovint semblaven inversament proporcionals a la dimensió i la incidència de l’espai en si. Segurament, uns recursos proporcionals al que hi ha en joc si el discurs, les apostes i les pràctiques de l’espai arrelessin i creixessin significativament arreu del país.

Treure’ns de la nostra pròpia definició: furtar-nos el nom

Durant molts anys, a les cròniques de l'11 de Setembre a Barcelona, nosaltres érem la manifestació independentista. No n’hi havia d’altres. Als mitjans érem els radicals independentistes i els que cremàvem les banderes dels estats al final de la manifestació. Érem col·lectius dins un entramat, altres vegades érem tot CUP. I és que encara ara, els costa entendre que Arran no són les joventuts de cap partit.

El 9 d’Octubre a València, o encara més el 25 d'Abril, en el que durant molts anys va ser la manifestació independentista més gran de tot el calendari arreu dels Països Catalans, érem els pancatalanistes, esquerranistes o, simplement, grupuscles terroristes. Durant alguns 31 de Desembre, a Palma, ens comptàvem per desenes. Llavors, quan fórem més, vam passar a ser vàndals. Sovint violents. Sempre radicals.

Encara a mitjans dels 2000, les regidores de la CUP havíem d’explicar qui érem: «Perquè no esteu a ERC?». O fins i tot: «No són ni de dretes ni d’esquerres, però el que sí sabem es que són antisistema», digué l’alcalde de CiU de Sallent el 2003, en el ple d’investidura.
 
Un sentiment de pertinença que alleugera les intempèries

Una militant suïssa, solidària i imprescindible en l’acollida de moltes refugiades en aquest país, em deia que la militància comunista era un passaport que ens obria portes arreu del món. Evidentment m'hi vaig sentir identificada al cent per cent. Però la veritat és que vaig haver d'explicar-li pacientment que nosaltres no érem ben bé un partit comunista. «Sou com els bascos?», m’etzibà. Tampoc, tampoc…

La pertinença a l’Esquerra Independentista s’esdevé com una adhesió lliure a un moviment que ni tan sols requereix necessàriament militàncies orgàniques en un sentit ortodox. Sovint va des de la implicació en les organitzacions, els casals i els ateneus o en alguna de les seves múltiples iniciatives o expressions, com per exemple els col·lectius de cultura i festes populars, fins a la simple presa de consciència que es pertany a alguna cosa que va molt més enllà del present, de la tasca concreta i del tu mateix.

Sovint, en el procés de presa de consciència, d’implicació militant, de gaudi de l’experiència col·lectiva i de compartir dubtes, aprenentatges i encerts, s’esdevé la identificació amb l’Esquerra Independentista.

Com els apàtrides a qui neguen una nacionalitat, com els errants que cerquen un refugi, com les que en lloc de desesperar busquen en la mirada de l’altra la humanitat que sembla escombrada per sempre, les militants de l’Esquerra Independentista hem pogut trobar, en el moviment, l’espai que ens reafirma en el fet de saber-nos part d’un subjecte de transformació.

Amb un punt de mística, de codis i de llenguatges. De complicitats i de dolors. De pèrdues, de records i de relliscades. De tot el que ens queda per fer, però també de tot el que ja duem acumulat. La militància com a recer, mentre construïm el món nou que hem decidit dur als nostres cors.
 
Els Països Catalans com a garantia d’un independentisme de transformació

La nació com un projecte de futur. L’anticapitalisme com a reacció humanista. L’internacionalisme com a respir a tant ofec. El feminisme com a justícia completa… l’ecologisme, l’antiracisme i l’antifeixisme. I els Països Catalans com a cartografia pràctica d’un embat a uns poders constituïts que neguen tota la resta.

En el si d’uns estats de forta tradició colonial i autoritària, al cor d’un sistema econòmic depredador, neix l’aposta per uns Països Catalans que sovint, maldestrament, hem intentat dur sempre al centre dels nostres projectes polítics.

I aquest és segurament el llegat que cal estudiar amb més deteniment. Perquè segurament no hi ha forma més pròpia de conèixer la veritable raó de ser de la reivindicació del territori sencer que la militància a l’Esquerra Independentista. Coneixent les companyes d’arreu, trepitjant els casals i els ateneus i participant de diades i actes en pobles i comarques. Trobades en la geografia llarga i desigual, hores de cotxe per arribar a les reunions. Saber-se a la mateixa lluita que persones que coneixes per primera vegada i amb qui ràpidament saps que el lligam serà durador, justament perquè el que tenim en comú ens depassa i ni tan sols sabem calibrar-ho.

Valgui també per llençar un homenatge als quatre vents a persones que han estat part d’aquesta història. En diria anònimes, però no seria just. Perquè no són anònimes per a la gent que ens les estimem. Ho són potser per a qui ens coneix, per a les hemeroteques o per a les memòries oficials, però no per a nosaltres. Hi ha persones que han estat imprescindibles. Que han estat en la tenacitat i en la perseverança en moments de buit i de quasi desert. Hi ha persones que són testimoni viu i peça insubstituïble. Les tinc al cap, no per llistar-les, però sí per insistir en la idea que només militant en el que anomenem Esquerra Independentista ara, però també en altres moments de la història, accedeixes a elles de la forma que val la pena conèixer-les: en la seva faceta de lliurament absolut al bé comú. Algunes segueixen, d’altres no exhibeixen res del que ha estat la seva trajectòria. D’altres resten discretes en altres empreses. Són el millor que tenim. I mereixeríem poder explicar-nos-les.

En començar a escriure sabia que el text quedaria empeltat de vivència. I estaria temptada de farcir-lo de dades que aconseguissin objectivar una mica més el que em vindria de gust transmetre. I és que m’agradaria que en acabar el llibre tinguéssim més ganes que mai de sortir al carrer, d’organitzar-nos i d’avançar. Endavant, que endarrere ja ho coneixem.
 

Portada d'Història de l'Esquerra Independentista


 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació