28
de gener
del
2021
Actualitzat
a les
6:39h
El seu cas, de ben segur, no es debatrà en les llargues hores de tertúlies sobre futbol. Tampoc tindrà el mateix ressò mediàtic que hauria tingut un futbolista de Primera Divisió o de color blaugrana o blanc.
María José Pons (Sabadell, 1984), també coneguda com a Mariajo Pons, es va lesionar en un dit abans de començar la temporada 2019-2020. Una lesió fortuïta quan era portera del RCD Espanyol i que la va fer passar dues vegades per quiròfan en cinc mesos i que va acabar amb el dit cor desviat i adolorit i l'anular rígid.
Amb el suport de l'Associació de Futbolistes Espanyols (AFE) va demandar l'Institut Nacional de la Seguretat Social (INSS), la Tresoreria General de la Seguretat Social (TGSS) i la Mutua Montañesa per donar-li l'alta mèdica, malgrat que patia dolors a la mà. Abans d'acabar 2020, la justícia li va donar la raó i li va concedir la incapacitat temporal.
La portera, internacional amb la selecció espanyola i amb una Lliga i diverses Copae de la Reina al seu palmarès, assegura que ha viscut un calvari, perquè un cúmul de despropòsits l'han dut a plantejar-se la retirada per patir, inicialment, "una capsulitis". Setze mesos per oblidar, perquè pel mig va esclatar una pandèmia i el club blanc-i-blau la va acomiadar. Així explica la seva història a NacióDigital.
- Tot plegat comença en un entrenament, abans d'arrencar el curs.
- Sí, justament un dilluns, el primer dia de la setmana quan arrencava la temporada. Em vaig fer la típica capsulitis a l’hora d’atrapar una pilota. Però vaig tenir tanta mala sort que se’m va fracturar el dit cor i així ho van confirmar les radiografies posteriors. I el meu temps de recuperació era de quatre a sis setmanes, que és el període estipulat. Però abans de les tres setmanes ja vaig començar a fer entrenaments amb una pilota d’espuma i encara em notava que no anava bé, perquè per una banda, era abans del que tocaria i, per l’altra, no tenia una radiografia que confirmés tal millora. Així que, una mitja hora després de fer els exercicis, el dit em feia mal i el tenia inflat.
- I aquests exercicis qui li va ordenar fer-los?
- El serveis mèdics del RCD Espanyol. De fet, a partir d’aquí, vaig començar a protestar, perquè no estava d’acord amb la decisió.
- Passa menys d’un mes i no notava una evolució?
- No, fins i tot se m’havia desplaçat un tros d’os i hi havia dues opcions: sis setmanes més o operació i corregir el desperfecte. El club va decidir que havia de passar pel quiròfan i, un cop vaig parlar amb el cirurgià, la recuperació era de dos o tres mesos. Per tant, ja estàvem anant a gener o febrer de 2020. Em vaig operar a l’octubre i des de desembre notava que no anava bé i el 13 de gener em vaig fer una radiografia i es van confirmar les meves sospites, perquè quan havia de posar la mà forta per aturar una pilota, veia les estrelles del dolor.
- I què li deien els doctors quan es queixava d’aquest mal?
- Que era producte de la inflamació i, com et deia, a la radiografia de gener es mostrava que el dit s’havia soldat tort i això suposava que la junta del dit no la podia moure i patia dolors diversos si rebia un impacte a la zona. I la solució era una nova operació per posar-lo recte, però s’havia de fer introduint un clau i segurament ja no el podria doblegar.
- Això li impedia rendir al 100% sota la porteria.
- No ho sé com quedaria, però, a la vegada l’anular, que es troba al costat de l’operat, també es va immobilitzar i va patir una rigidesa poc comú, perquè no es va treballar durant la rehabilitació i al febrer de 2020 vaig entrar novament a quiròfan per trencar adherències. I a les tres hores de la intervenció continuava igual de rígid.
- En cinc mesos va passar dues vegades per quiròfan.
- Sí, i faltava una tercera, per corregir l’anterior operació del dit cor, que estava pendent des de gener, i finalment no es va produir.
- I té alguna cosa a veure l'esclat de la pandèmia?
- Sí, va arribar l’estat d’alarma al març i tampoc vaig tenir notícies a l’abril. Vaig estar gairebé 40 dies sense tractament de l’Espanyol, sense control i amb només una trucada. Fins que un dia, els serveis mèdics em van dir: “Truca a la mútua a veure si pots fer la recuperació”. Així ho vaig fer i després de 40 dies, vaig reprendre la recuperació. Això era a principis de maig i vaig notar un gran progrés en la funcionalitat de la mà. Havia millorat mes en 10 dies que en cinc mesos amb l’Espanyol i el dia 18 de maig, un dilluns, em van dir que m’operaven dimecres.
- L’operació que havia de ser la definitiva.
- Sí, però vaig demanar que em donessin una setmana de marge, perquè, amb l’esclat de la pandèmia, hi havia gent que depenia de mi, els meus pares, i m’havia d’organitzar. Entre d’altres coses, també vaig perdre el meu sogre i havia de planificar, i més en la situació que ens trobàvem al maig.
- I què li va dir la mútua?
- Doncs, que si no m’operava, em donaven l’alta. Vaig trucar a l’Espanyol i em van dir que la mútua manava i que no podien fer res. Des dels serveis mèdics em van traslladar que m’havia d’operar que, si no era així, no podien fer res més per mi. I això ho tinc en missatges que em van enviar per WhatsApp. Efectivament, el dia 18 vaig rebre l’alta mèdica. Totes les gestions les vaig fer jo, això no m’havia passat mai en cap altre club.
- Per tant, li van donar l’alta dos dies abans d’una suposada operació a la qual s’havia de sotmetre perquè no podia fer la seva feina.
- Exacte, me l’haurien d’haver donat el dia 20 o 21. Tot i així, fins a l’últim moment vaig intentar buscar alternatives perquè algú es fes càrrec dels meus pares, però vaig acabar a l’hospital, però per un atac d’ansietat, perquè veia que se’m quedaria la mà així i no podria fer-hi res. Tot i així, vaig aconseguir que s’aturés temporalment la meva alta fins que, finalment, la vaig rebre a principis de juliol.
- I a tot això, com evolucionava el seu dit?
- Vaig anar cada dia a recuperació a les instal·lacions de l’Espanyol, quan ja s'havia suspès la lliga. I el 6 de juliol em vaig reunir amb membres del club, entre els quals hi havia l’advocat i la de recursos humans i em van informar que em rescindien el contracte, per temes esportius. I la meva mà? Em van dir que tenia l’alta, però sabien que no estava bé, perquè estava anant a rehabilitació allà mateix, que m'havia d'espavilar amb la mútua. És a dir, em van deixar amb una mà al davant i una altra al darrera. Ara bé, no vaig firmar el comiat disciplinari que em van posar davant i la quitança de 3.000 euros.
- Sí, en tot moment em van ajudar, assessorar i van recórrer l’alta mèdica de la Seguretat Social i va començar tot el tràmit fins que va derivar en el judici, que es va celebrar el passat mes de novembre, on per cert no es va presentar la mútua, i a finals de 2020 va sortir el veredicte favorable. I amb un altre advocat també tinc un procediment obert contra l’Espanyol. Vam anar a conciliació, a la qual em van oferir una quantitat més alta i m’hi vaig negar per les maneres com em van acomiadar.
- Quan es va desvincular de l'Espanyol, quin tractament va rebre el seu dit?
- Em vaig pagar un fisioterapeuta de la meva butxaca i vaig anar treballant, però, per exemple, no puc tancar el puny, no puc recollir una moneda del terra. Tinc dolor, el dit està desviat i si em xoco fa mal. Tinc limitacions.
- Ara, amb una resolució favorable. Té data per una nova operació?
- No tinc data, tot i que tampoc sé com quedarà la mà i si podré tornar a jugar. La Mutua Montañesa, un cop rebi la sentència, té dos mesos per tornar a donar-me la baixa i operar-me, però no vull que m’ho facin allà, ni amb el mateix cirurgià. No puc arriscar la meva salut, després de tot el que he viscut.
També t'haig de dir que no és normal passar dues vegades per quiròfan i sortir-ne pitjor, suposo que hi ha uns interessos econòmics i s’estalvien problemes. En aquest sentit, és complicat guanyar les mútues als tribunals, però vam fer una bona defensa. Va ser un cúmul de coses negatives, començar a entrenar abans, una mala operació i també una mala rehabilitació posterior.
- La satisfà d'alguna manera tot el que ha viscut amb el fallo de la justícia?
- Una part, però molt petita, perquè cap sentència em tornarà la meva mà com estava abans, com la tenia al 100%. Ara bé, la resolució és molt important per a mi i les que vinguin darrere, ja que al cap i a la fi el que hi ha en joc és la salut de les persones i un avís per a la mútues perquè no juguin, que no som números i una despesa. D'altra banda, també espero el litigi amb l’Espanyol, perquè si és favorable crearà un precedent al futbol femení.
En el nostre cas no és com en el masculí, quan hi ha rescissió del contracte no et paguen la fitxa salarial i ens hem de buscar la vida. Volem drets com qualsevol altre treballador, si no compleixes contracte, abones la quantitat pertinent i s’ha acabat la relació. Fins i tot passa amb els entrenadors, per què no en el futbol femení?
- Els dos sabem la resposta.
- Encara som una veu molt minoritària, tot i que ara ja hi ha un conveni. Al final, fa que els clubs tinguin el poder de decisió. Però el meu cas no és l’únic, Sandra Vilanova, que es va retirar amb problemes al genoll; Leire Landa, al FC Barcelona, que va lluitar per una incapacitat. L’únic que demanem és el reconeixement d’una incapacitat perquè també és la nostra feina. Porto 20 anys jugant al futbol, més de mitja vida, si no puc seguir fent-ho, tinc una incapacitat, amb independència de l’edat, sigui amb 25 anys o 40.
- El conveni, aconseguit fa més d'un any arran d'una vaga, no ha estat suficient.
- Si no et fan cas, no hi ha més alternativa que protestar. No s'hauria d’haver arribat a aquest punt. Ara, també és cert que actualment tenim més visibilitat i ha ajudat que el Barça hi hagi invertit, així com l’entrada del Madrid. Al final també és pur màrqueting, Així mateix ha passat amb molts equips de la Premier, que abans no tenien femení i ara ja en tenen pràcticament tots i això ha permès fer un salt important.
- Ara que menciona el "màrqueting". Què li sembla aquests rècords d'espectadors al Wanda Metropolitano i a l'RCD Stadium en un partit del femení?
- Demostra que té un públic, també t’haig de dir, i admeto que m’estic tirant pedres a la pròpia teulada, no sé si s'ompliria si es jugués cada partit a Cornellà. L’entrada en aquells enfrontaments era gratuïta, però i si s’hagués de pagar l’abonament anual, passaria? El que és important és que s’ha donat un pas, tenim visibilitat i agrada. Cal anar poc a poc, perquè costa i hi ha molta feina darrere. M’agradaria que la cosa anés més ràpida? I tant! Cal tenir en compte que també va en funció dels ingressos, si en generes et beneficia, però, per desgràcia, el futbol femení avui dia no en porta i això costarà. Però la nostra reivindicació sempre ha estat sobre els drets, no de cobrar més o menys.
- A tant, no. Per exemple que la jugadora del Barça, Alexia Putellas, sigui marca de Nike. També s’han acabat els viatges llargs per anar a jugar el partit i tornar el mateix dia, desplaçaments a la nit... També t’haig de dir que en els meus inicis vaig jugar a grans estadis, com ara, amb 16 anys a la Nova Creu Alta i amb 19 al camp del Llevant, que per aquella època era dels pioners, i on vaig guanyar una lliga. També al Sánchez Pizjuán, a Sevilla, o al Mini Estadi. El que s’ha de fer abans d’omplir grades i generar molts ingressos, tenir uns mínims: uns camps que siguin decents per evitar lesions, que les jugadores tinguem uns drets i aleshores arribarà l’aposta de les marques. Al final, tot és una roda.
- Per últim, creu que tornarà a jugar?
- M’encantaria! La meva idea seria retirar-me perquè així ho he decidit i no per una lesió. També soc conscient que porto 16 mesos amb la mà així i jugo de portera i per molt que m’operi no sé com quedarà, perquè l’utilitzo per tot quan estic sota pals. És complicat.
María José Pons (Sabadell, 1984), també coneguda com a Mariajo Pons, es va lesionar en un dit abans de començar la temporada 2019-2020. Una lesió fortuïta quan era portera del RCD Espanyol i que la va fer passar dues vegades per quiròfan en cinc mesos i que va acabar amb el dit cor desviat i adolorit i l'anular rígid.
Amb el suport de l'Associació de Futbolistes Espanyols (AFE) va demandar l'Institut Nacional de la Seguretat Social (INSS), la Tresoreria General de la Seguretat Social (TGSS) i la Mutua Montañesa per donar-li l'alta mèdica, malgrat que patia dolors a la mà. Abans d'acabar 2020, la justícia li va donar la raó i li va concedir la incapacitat temporal.
La portera, internacional amb la selecció espanyola i amb una Lliga i diverses Copae de la Reina al seu palmarès, assegura que ha viscut un calvari, perquè un cúmul de despropòsits l'han dut a plantejar-se la retirada per patir, inicialment, "una capsulitis". Setze mesos per oblidar, perquè pel mig va esclatar una pandèmia i el club blanc-i-blau la va acomiadar. Així explica la seva història a NacióDigital.
- Tot plegat comença en un entrenament, abans d'arrencar el curs.
- Sí, justament un dilluns, el primer dia de la setmana quan arrencava la temporada. Em vaig fer la típica capsulitis a l’hora d’atrapar una pilota. Però vaig tenir tanta mala sort que se’m va fracturar el dit cor i així ho van confirmar les radiografies posteriors. I el meu temps de recuperació era de quatre a sis setmanes, que és el període estipulat. Però abans de les tres setmanes ja vaig començar a fer entrenaments amb una pilota d’espuma i encara em notava que no anava bé, perquè per una banda, era abans del que tocaria i, per l’altra, no tenia una radiografia que confirmés tal millora. Així que, una mitja hora després de fer els exercicis, el dit em feia mal i el tenia inflat.
- I aquests exercicis qui li va ordenar fer-los?
- El serveis mèdics del RCD Espanyol. De fet, a partir d’aquí, vaig començar a protestar, perquè no estava d’acord amb la decisió.
- Passa menys d’un mes i no notava una evolució?
- No, fins i tot se m’havia desplaçat un tros d’os i hi havia dues opcions: sis setmanes més o operació i corregir el desperfecte. El club va decidir que havia de passar pel quiròfan i, un cop vaig parlar amb el cirurgià, la recuperació era de dos o tres mesos. Per tant, ja estàvem anant a gener o febrer de 2020. Em vaig operar a l’octubre i des de desembre notava que no anava bé i el 13 de gener em vaig fer una radiografia i es van confirmar les meves sospites, perquè quan havia de posar la mà forta per aturar una pilota, veia les estrelles del dolor.
- I què li deien els doctors quan es queixava d’aquest mal?
- Que era producte de la inflamació i, com et deia, a la radiografia de gener es mostrava que el dit s’havia soldat tort i això suposava que la junta del dit no la podia moure i patia dolors diversos si rebia un impacte a la zona. I la solució era una nova operació per posar-lo recte, però s’havia de fer introduint un clau i segurament ja no el podria doblegar.
- Això li impedia rendir al 100% sota la porteria.
- No ho sé com quedaria, però, a la vegada l’anular, que es troba al costat de l’operat, també es va immobilitzar i va patir una rigidesa poc comú, perquè no es va treballar durant la rehabilitació i al febrer de 2020 vaig entrar novament a quiròfan per trencar adherències. I a les tres hores de la intervenció continuava igual de rígid.
- En cinc mesos va passar dues vegades per quiròfan.
- Sí, i faltava una tercera, per corregir l’anterior operació del dit cor, que estava pendent des de gener, i finalment no es va produir.
- I té alguna cosa a veure l'esclat de la pandèmia?
- Sí, va arribar l’estat d’alarma al març i tampoc vaig tenir notícies a l’abril. Vaig estar gairebé 40 dies sense tractament de l’Espanyol, sense control i amb només una trucada. Fins que un dia, els serveis mèdics em van dir: “Truca a la mútua a veure si pots fer la recuperació”. Així ho vaig fer i després de 40 dies, vaig reprendre la recuperació. Això era a principis de maig i vaig notar un gran progrés en la funcionalitat de la mà. Havia millorat mes en 10 dies que en cinc mesos amb l’Espanyol i el dia 18 de maig, un dilluns, em van dir que m’operaven dimecres.
- L’operació que havia de ser la definitiva.
- Sí, però vaig demanar que em donessin una setmana de marge, perquè, amb l’esclat de la pandèmia, hi havia gent que depenia de mi, els meus pares, i m’havia d’organitzar. Entre d’altres coses, també vaig perdre el meu sogre i havia de planificar, i més en la situació que ens trobàvem al maig.
La portera Mariajo Pons. Foto: Cedida
- I què li va dir la mútua?
- Doncs, que si no m’operava, em donaven l’alta. Vaig trucar a l’Espanyol i em van dir que la mútua manava i que no podien fer res. Des dels serveis mèdics em van traslladar que m’havia d’operar que, si no era així, no podien fer res més per mi. I això ho tinc en missatges que em van enviar per WhatsApp. Efectivament, el dia 18 vaig rebre l’alta mèdica. Totes les gestions les vaig fer jo, això no m’havia passat mai en cap altre club.
- Per tant, li van donar l’alta dos dies abans d’una suposada operació a la qual s’havia de sotmetre perquè no podia fer la seva feina.
- Exacte, me l’haurien d’haver donat el dia 20 o 21. Tot i així, fins a l’últim moment vaig intentar buscar alternatives perquè algú es fes càrrec dels meus pares, però vaig acabar a l’hospital, però per un atac d’ansietat, perquè veia que se’m quedaria la mà així i no podria fer-hi res. Tot i així, vaig aconseguir que s’aturés temporalment la meva alta fins que, finalment, la vaig rebre a principis de juliol.
- I a tot això, com evolucionava el seu dit?
- Vaig anar cada dia a recuperació a les instal·lacions de l’Espanyol, quan ja s'havia suspès la lliga. I el 6 de juliol em vaig reunir amb membres del club, entre els quals hi havia l’advocat i la de recursos humans i em van informar que em rescindien el contracte, per temes esportius. I la meva mà? Em van dir que tenia l’alta, però sabien que no estava bé, perquè estava anant a rehabilitació allà mateix, que m'havia d'espavilar amb la mútua. És a dir, em van deixar amb una mà al davant i una altra al darrera. Ara bé, no vaig firmar el comiat disciplinari que em van posar davant i la quitança de 3.000 euros.
- I a partir d'aquí es va posar en contacte amb l'AFE.Después de 10 meses de calvario... Dolor en la articulación, un dedo torcido, rigidez en los otros dedos... Resultado: mano 20% funcional y un contrato rescindido. Ahora a buscarse la vida...
— mariajo (@mariajo_pons) July 20, 2020
Estas cosas a día de hoy no deberían seguir pasando en el fútbol femenino. pic.twitter.com/7nIPO8vEBd
- Sí, en tot moment em van ajudar, assessorar i van recórrer l’alta mèdica de la Seguretat Social i va començar tot el tràmit fins que va derivar en el judici, que es va celebrar el passat mes de novembre, on per cert no es va presentar la mútua, i a finals de 2020 va sortir el veredicte favorable. I amb un altre advocat també tinc un procediment obert contra l’Espanyol. Vam anar a conciliació, a la qual em van oferir una quantitat més alta i m’hi vaig negar per les maneres com em van acomiadar.
- Quan es va desvincular de l'Espanyol, quin tractament va rebre el seu dit?
- Em vaig pagar un fisioterapeuta de la meva butxaca i vaig anar treballant, però, per exemple, no puc tancar el puny, no puc recollir una moneda del terra. Tinc dolor, el dit està desviat i si em xoco fa mal. Tinc limitacions.
- Ara, amb una resolució favorable. Té data per una nova operació?
- No tinc data, tot i que tampoc sé com quedarà la mà i si podré tornar a jugar. La Mutua Montañesa, un cop rebi la sentència, té dos mesos per tornar a donar-me la baixa i operar-me, però no vull que m’ho facin allà, ni amb el mateix cirurgià. No puc arriscar la meva salut, després de tot el que he viscut.
També t'haig de dir que no és normal passar dues vegades per quiròfan i sortir-ne pitjor, suposo que hi ha uns interessos econòmics i s’estalvien problemes. En aquest sentit, és complicat guanyar les mútues als tribunals, però vam fer una bona defensa. Va ser un cúmul de coses negatives, començar a entrenar abans, una mala operació i també una mala rehabilitació posterior.
"No és normal passar dues vegades per quiròfan i sortir-ne pitjor"
- La satisfà d'alguna manera tot el que ha viscut amb el fallo de la justícia?
- Una part, però molt petita, perquè cap sentència em tornarà la meva mà com estava abans, com la tenia al 100%. Ara bé, la resolució és molt important per a mi i les que vinguin darrere, ja que al cap i a la fi el que hi ha en joc és la salut de les persones i un avís per a la mútues perquè no juguin, que no som números i una despesa. D'altra banda, també espero el litigi amb l’Espanyol, perquè si és favorable crearà un precedent al futbol femení.
En el nostre cas no és com en el masculí, quan hi ha rescissió del contracte no et paguen la fitxa salarial i ens hem de buscar la vida. Volem drets com qualsevol altre treballador, si no compleixes contracte, abones la quantitat pertinent i s’ha acabat la relació. Fins i tot passa amb els entrenadors, per què no en el futbol femení?
- Els dos sabem la resposta.
- Encara som una veu molt minoritària, tot i que ara ja hi ha un conveni. Al final, fa que els clubs tinguin el poder de decisió. Però el meu cas no és l’únic, Sandra Vilanova, que es va retirar amb problemes al genoll; Leire Landa, al FC Barcelona, que va lluitar per una incapacitat. L’únic que demanem és el reconeixement d’una incapacitat perquè també és la nostra feina. Porto 20 anys jugant al futbol, més de mitja vida, si no puc seguir fent-ho, tinc una incapacitat, amb independència de l’edat, sigui amb 25 anys o 40.
- El conveni, aconseguit fa més d'un any arran d'una vaga, no ha estat suficient.
- Si no et fan cas, no hi ha més alternativa que protestar. No s'hauria d’haver arribat a aquest punt. Ara, també és cert que actualment tenim més visibilitat i ha ajudat que el Barça hi hagi invertit, així com l’entrada del Madrid. Al final també és pur màrqueting, Així mateix ha passat amb molts equips de la Premier, que abans no tenien femení i ara ja en tenen pràcticament tots i això ha permès fer un salt important.
- Ara que menciona el "màrqueting". Què li sembla aquests rècords d'espectadors al Wanda Metropolitano i a l'RCD Stadium en un partit del femení?
- Demostra que té un públic, també t’haig de dir, i admeto que m’estic tirant pedres a la pròpia teulada, no sé si s'ompliria si es jugués cada partit a Cornellà. L’entrada en aquells enfrontaments era gratuïta, però i si s’hagués de pagar l’abonament anual, passaria? El que és important és que s’ha donat un pas, tenim visibilitat i agrada. Cal anar poc a poc, perquè costa i hi ha molta feina darrere. M’agradaria que la cosa anés més ràpida? I tant! Cal tenir en compte que també va en funció dels ingressos, si en generes et beneficia, però, per desgràcia, el futbol femení avui dia no en porta i això costarà. Però la nostra reivindicació sempre ha estat sobre els drets, no de cobrar més o menys.
- S'imaginava fa 20 anys, quan començava, aquesta evolució del futbol femení?3,3€ en costes salariales e indemnizaciones.
— mariajo (@mariajo_pons) December 13, 2020
A mi me echaron con un despido disciplinario para no pagarme.
Cuando hablamos de igualdad, no hablamos de dinero sino de derechos. #futfemhttps://t.co/fLC6kuxFPj
- A tant, no. Per exemple que la jugadora del Barça, Alexia Putellas, sigui marca de Nike. També s’han acabat els viatges llargs per anar a jugar el partit i tornar el mateix dia, desplaçaments a la nit... També t’haig de dir que en els meus inicis vaig jugar a grans estadis, com ara, amb 16 anys a la Nova Creu Alta i amb 19 al camp del Llevant, que per aquella època era dels pioners, i on vaig guanyar una lliga. També al Sánchez Pizjuán, a Sevilla, o al Mini Estadi. El que s’ha de fer abans d’omplir grades i generar molts ingressos, tenir uns mínims: uns camps que siguin decents per evitar lesions, que les jugadores tinguem uns drets i aleshores arribarà l’aposta de les marques. Al final, tot és una roda.
- Per últim, creu que tornarà a jugar?
- M’encantaria! La meva idea seria retirar-me perquè així ho he decidit i no per una lesió. També soc conscient que porto 16 mesos amb la mà així i jugo de portera i per molt que m’operi no sé com quedarà, perquè l’utilitzo per tot quan estic sota pals. És complicat.