FUTBOLÍTICA

L'altre règim del 78

El cap de setmana en què estava previst que el Barça elegís nou president, fem memòria d’una de les cites electorals més controvertides de la història blaugrana: la que va dur al constructor Josep Lluís Núñez a la presidència del club

per Ramon Usall, 23 de gener de 2021 a les 10:24 |
Josep Lluís Núñez celebra el seu triomf en les eleccions a la presidència del Barça celebrades el 6 de maig de 1978 | FC Barcelona
Aquesta informació es va publicar originalment el 23 de gener de 2021 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Unes eleccions a la presidència del Barça són un esdeveniment que transcendeix l’esfera estrictament esportiva, que té múltiples perspectives de lectura i on l’aspecte polític esdevé sempre d’allò més rellevant. El fet que el Barça sigui una de les entitats cíviques més importants del país hi ajuda, com també ho fa la seva dimensió política, amb una història estretament vinculada al catalanisme que se situa a l’arrel de la popular consigna que el defineix com a "més que un club".

D’entre els diferents processos electorals que el Barça ha viscut al llarg de la seva extensa història, segurament el que va tenir una dimensió política més rellevant va ser el que es va viure el 1978. El fet que Catalunya estigués immersa en ple procés de transició, un moment històric d’alta politització de la societat, i que, per primera vegada des de la fi de la Guerra Civil, la presidència del club s’escollís per sufragi universal, tal i com Agustí Montal havia demanat públicament el setembre de 1975, va provocar que aquella contesa electoral estigués marcada per la influència de la política, una circumstància més que evident malgrat que tots els candidats es mostressin reticents a reconèixer-la obertament.


En aquelles eleccions de 1978, cinc candidats van superar el tall dels 1.873 avals que es requeria per poder ser a la cita amb les urnes. Els dos presidenciables amb més signatures aplegades van ser Víctor Sagi, amb 3.683, i Ferran Ariño, amb 3.625, tots dos vinculats amb Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) i amb l’entorn de Jordi Pujol. Els seguien Josep Lluís Núñez, amb 2.404 avals; Nicolau Casaus, amb 2.323; i Joan Casals, amb 1.887.
 

Els cinc candidats que van superar el tall de les signatures: Ariño, Núñez, Sagi, Casaus i Casals, en una imatge del 31 de març de 1978 Foto: @1964Manel


L’empresari Víctor Sagi, que comptava amb el suport del futur president de la Generalitat, tot i que va exigir que aquest no es fes públic, era fill del mític davanter culer Sagi-Barba i procedia d’una família republicana que havia hagut d’exiliar-se en acabar la guerra del 36 tot i que ben aviat havia retornat a Catalunya on havia construït un potent grup empresarial en el camp de la publicitat.

Sagi, que semblava el clar favorit en la cursa per succeir a Raimon Carrasco, el president interí que el desembre de 1977 havia substituït a Montal i que tenia un marcat caràcter catalanista, a l’igual que el seu pare, Manuel Carrasco, dirigent democratacristià afusellat pel franquisme el 1938, va retirar-se de la cursa electoral a poc menys d’un mes de les eleccions argumentant que el disgustava profundament la divisió que el procés provocava al si del barcelonisme.


Tot i que aquesta va ser la versió oficial, ratificada per la biografia que de Sagi va publicar el 2011 el catedràtic Armand Balsebre, el cert és que la seva renúncia va estar envoltada de polèmica i que diverses fonts van atribuir-la a un xantatge personal. Sense que aquesta versió hagi pogut ser certificada, el que evidencia el rumor és la guerra bruta que es va viure en el marc d’aquell procés electoral, on l’entorn del constructor Josep Lluís Núñez va tenir un paper cabdal, tal i com apuntaven Quique Guasch i Jaume Rius en un article en aquest mateix mitjà.
 

Cartell, obra d’Avel•lí Artís-Gener, “Tísner”, per incentivar la participació a les eleccions a la presidència del Barça de 1978 Foto: @xisfut


A la retirada de Sagi la va seguir la de Joan Casals, que va decidir integrar-se a la candidatura de Núñez. Aquesta circumstància clarificava el panorama electoral i deixava a Ferran Ariño, directiu amb Agustí Montal, com el gran favorit amb un únic inconvenient que podia perjudicar-lo: la coincidència del seu perfil catalanista i antifranquista amb la figura de Nicolau Casaus.

Ambdós candidats tenien una llarga trajectòria d’oposició a la dictadura. Casaus havia estat un home d’ERC que havia patit la cruesa de la repressió quan, acusat de "rojo y separatista" i "de auxilio a la rebelión", havia estat condemnat a mort per les autoritats franquistes i havia passat cinc anys a la presó. Ariño, per contra, era un dels fundadors de Convergència i s’havia caracteritzat pel seu activisme cultural i lingüístic.

El tercer presidenciable era un figura antagònica a Ariño i Casaus. Josep Lluís Núñez, que havia catalanitzat el seu nom per la campanya, era un empresari de la construcció originari de Barakaldo que simbolitzava el nou capitalisme vinculat al “desarrollismo” franquista i al creixement immobiliari. Tot i que es proclamava formalment catalanista i que, a l’igual que els seus rivals, definia el Barça com a “més que un club”, el cert és que Núñez tenia estrets vincles amb la dreta conservadora i espanyolista i que el seu model de “Barça triomfant” estava a les antípodes del club popular i catalanista que pregonaven Casaus i Ariño.
 

Els tres candidats finals a la presidència, Núñez, Casaus i Ariño, fotografiats a la llotja del Camp Nou sota l’atenta mirada d’un jove Jordi Cardoner, nét de Nicolau Casaus Foto: FC Barcelona


La campanya va ser especialment bruta contra la figura de Ferran Ariño. La principal estrella del Barça, Johan Cruyff, va afirmar públicament que marxaria si guanyava: "el conec bé i sé que serà un mal per al Barça". A Cruyff s’hi va afegir Carles Reixach que, pocs dies abans de les eleccions, va reconèixer sense embuts que votaria a Núñez.
Els atacs contra Ariño, gran favorit després de la retirada de Sagi, van ser constants i intentaven vincular-lo al PSUC i al comunisme, un fet que generava gran inquietud entre els socis més conservadors. Si bé és cert que Antoni Gutiérrez, "el Guti", secretari general del PSUC, havia manifestat que Ariño era el candidat que més li feia el pes, també ho és que el presidenciable era un home de CDC, un nacionalista català, catòlic convençut, a qui només la seva habitual americana de pana podia confondre amb un marxista-leninista.

La realitat, però, no importava als qui pretenien guanyar les eleccions a qualsevol preu. En serveixi com a exemple la imatge que la Revista Barcelonista, un popular setmanari de temàtica exclusivament blaugrana que tenia evidents vincles amb la candidatura de Núñez, va publicar pocs dies abans de les eleccions i on es podia veure el Camp Nou amb una gran imatge d’Ariño i el text “Futbol PSUC Barcelona” en un intent groller d’associar el partit comunista amb el candidat.
 

La Revista Barcelonista va publicar, en el seu número coincidint amb la setmana de les eleccions, una imatge que associava el candidat Ferran Ariño amb el PSUC Foto: R.B.


En aquesta mateixa línia, el dia de les eleccions, Alfredo Relaño va publicar, en una crònica al diari El Pais, que Ariño havia comptat amb el suport logístic del PSUC durant la campanya i arribava a fantasiejar amb una suposada pinça entre els comunistes i Convergència Democràtica que podia derivar en una candidatura conjunta a les eleccions municipals barcelonines de 1979.

La divisió en el vot catalanista que va provocar el manteniment de la candidatura de Nicolau Casaus, que va afirmar que seria un “porc” si pactés amb Núñez, unes declaracions que no van impedir que posteriorment acceptés la vicepresidència que li va oferir el constructor, va provocar que el 6 de maig de 1978, el dia en què es van celebrar els comicis, Josep Lluís Núñez fos el candidat més votat amb un total de 10.352 sufragis.

Tot i que els vots al conegut com el "rei de les cantonades" van suposar només el 39,7% dels sufragis, la fragmentació del vot catalanista entre Ferran Ariño, que va obtenir 9.527 suports, un 36,6% del total, i Nicolau Casaus, que va sumar-ne 6.202, un 23,8%, va apuntalar la victòria del constructor.

L’arribada de Núñez a la presidència, que simbolitzava l’emergència del nou capitalisme del totxo en detriment de la burgesia tradicional catalana vinculada al sector tèxtil, es va produir en un context de gran confrontació política. Aquell 6 de maig de 1978, durant la celebració de la jornada electoral, el Camp Nou no va ser precisament una bassa d’oli. Les escridassades als candidats van estar a l’ordre del dia i el clima de confrontació va arribar al seu zenit amb la proclamació dels resultats que donaven vencedor a Josep Lluís Núñez per l’estret marge de 825 vots.
 

Josep Lluís Núñez atén als mitjans de comunicació després de ser proclamat vencedor de les eleccions a la presidència del Barça de 1978 Foto: FC Barcelona


En aquell mateix moment, els simpatitzants d’Ariño van començar a entonar Els Segadors, un gest que no va agradar gens ni mica als "morenos" de Núñez, la violenta guàrdia pretoriana del futur president, que van contestar la melodia de l’himne nacional de Catalunya interpretant càntics feixistes com el Cara al Sol o el Yo tenía un camarada. Aquella situació, protagonitzada pels seguidors més acèrrims dels dos principals candidats, evidenciava la batalla política en què s’havien convertit aquelles eleccions. Per si això no fos poc, els nuñistes van afegir a les seves proclames feixistes el càntic "¡Se ve, se ve, Ariño es del PC!", reprenent un dels arguments clau en l’estratègia de Núñez per assolir la presidència i que passava per acusar a Ariño de comunista, despertant els recels d’una massa social com la blaugrana, amb un important gruix d’associats d’edat avançada que havien crescut amb el discurs oficial franquista que relacionava el comunisme amb els pitjors mals possibles.

Molt decebut, Ferran Ariño va manifestar, després dels resultats i dels esdeveniments viscuts a l’estadi, que aquell dia el catalanisme havia perdut el Barça. S’iniciava així un altre règim del 78, el que representava Josep Lluís Núñez, que va perllongar-se durant un quart de segle, fins el 2003, quan es va arribar al final del mandat de Joan Gaspart, històric vicepresident de Núñez, i el catalanisme desacomplexat va retornar al capdavant de l’entitat de la mà de Joan Laporta.

 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació