23
de gener
del
2021
Actualitzat
el
25
de gener
a les
8:28h
La migració i la identitat són els dos grans temes de l'obra de Vicenç Villatoro. A L'home que se'n va es va endinsar en la vida del seu avi patern, que un dia va deixar enrere la seva Còrdova natal. A El retorn dels Bassat va explorar el trajecte d'aquesta nissaga jueva europea, un viatge que es fa sovint fugint mentre transcorre el guió més sagnant del segle XX. Ara, Villatoro publica La casa dels avis (Proa), sobre la branca materna de la família, arrelada a Canet, testimoni de les il·lusions de la Catalunya republicana i víctima de la derrota de 1939.
Parlem amb Vicenç Villatoro, escriptor, periodista i gestor públic, exdirector general de Promoció Cultural, de la Corporació Catalana de Mitjans de Comunicació i del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Ens explica la seva casa dels avis i també opina sobre el moment present -dos plans ben propers-, l'exili d'ara i d'abans, i el model de TV3.
- La casa dels avis tanca una trilogia sobre els orígens?
- Les tres obres poden ser llegides autònomament. Però juntes sí que tenen alguns fils conductors. Neixen del fet de migrar, de canviar de lloc. Un és l'home que se'n va, l'altre, El retorn dels Bassat, és dels que retornen, i La casa dels avis és sobre els que es queden. I tracten de la identitat. En el cas del meu avi patern andalús, és la identitat de la sang i la transmissió familiar. En el cas dels Bassat, la identitat és la cultura, la comunitat. La identitat de tinta. I en cas de La casa dels avis, és la terra, el lloc. I tenen tots en comú que s'enfronten a la gran tempesta del segle XX, la Guerra Civil, la guerra mundial i l'Holocaust. Pateixen la tempesta i han de construir la seva vida després.
- És un llibre d'història? De memòria? Una biografia escrita per un novel·lista?
- Diria que és un llibre de narrativa de no-ficció que utilitza elements de documentació. No és un assaig, ni una novel·la, però és una experiència narrativa. A diferència d'un assaig, no respon preguntes. La posaria al prestatge de narrativa.
- Qui eren Artur Lamolla i Llúcia Vives?
- L'Artur és un manyà nascut a Canet. El seu pare arriba a Terrassa a inicis del segle XX, hereu per via paterna d'una nissaga emigrant que ve de Nàpols a començaments del segle XIX. La Llúcia és una treballadora del tèxtil que es posa a treballar als 9 anys. Tots dos es coneixen en el món del catalanisme popular d'abans de la guerra. Ballen sardanes, canten. Són del Macià i assidus a la Casa del Poble. El meu avi va al front i després a l'exili, i la meva àvia a la presó. Més tard reconstrueixen com poden la seva vida a la Terrassa de la postguerra.
- El seu avi va ser en tres guerres.
- Sí, no vol dir que estigués en tots els fronts. Va fer la mili a Melilla quan encara hi havia la guerra amb Abd-el Krim. És una experiència que l'impacta profundament. Crec que tenim oblidat l'impacte que ha tingut sobre nosaltres la guerra colonial, com també el que van suposar les guerres carlines.
- Sí, sembla que només n'hi hagi hagut una de guerra.
- Perquè la Guerra Civil esborra les altres, però algunes d'elles han tingut un efecte profund. Els que van viure la guerra de l'Àfrica viuen la Guerra Civil com si fos una continuació, en les seves formes, en la presència d'alguns dels mateixos protagonistes, com Franco. El meu avi va al front a la Guerra Civil i després, a França, viu la Segona Guerra Mundial. Fins a l'entrada dels alemanys, ell està en un batalló de treballadors en una fàbrica que fa avions de guerra. I torna a l'Espanya de Franco des de la França de Vichy.
- Amb tot el que va passar, quins missatges emet la memòria familiar? Decepció? Il·lusions? Derrota?
- La idea és que la vida continua. I, al mateix temps, els meus avis intenten mantenir el que consideren més bàsic, com la llengua i el país. Hi ha una catalanitat soterrada que a la mínima torna a reviscolar.
- La casa dels avis és també un lloc simbòlic. Vostè parla de moltes cases.
- En la mesura en què el llibre és sobre els que es queden, em va semblar que la casa dels avis era un símbol eficaç de la terra i del que perdura. La casa dels avis en el llibre és fonamentalment la casa de Canet on va néixer l'avi i on ells es van retirar. Però cada casa marca una època. Durant un temps va ser la casa de la via, al costat d'una via de tren, una casa sorollosa i polsegosa. És també la Casa del Poble on festejaven, seu de la Fratenitat Republicana que el meu avi va ajudar a fundar. I és la casa buida, quan un és a l'exili i ella a la presó. Perquè la casa és on vius però també on vols tornar.
- Explica que mentre escrivia sobre els avis, va saber que vindrien dos nets més. Amb el llibre, busca un sentit a l'itinerari vital de la seva família?
- El llibre intenta dir moltes coses. Parla de migració i identitat, parlo del segle XX, parlo de Catalunya. Els tres llibres donen una imatge de la Catalunya contemporània no dic que inèdita, però crec que pot ser d'interès. Sobretot perquè és molt minuciosa, i també perquè intenta explicar el present en funció del passat. Tot allò que em passa a mi li passa al país.
- Ha estat escrivint La casa dels avis mentre vivia els moments més intensos del procés sobiranista. Les dues vessants, el record dels avis i el que vivien els nets, s'han entrecreuat.
- Per descomptat. Que el meu avi hagués d'anar a l'exili té a veure amb el que està passant. He buscat el nom dels meus avis en els diaris de l'època. No apareixen gaire ja que no eren personatges públics. Però sortien sistemàticament quan hi havia recol·lectes per ajudar els presos polítics els anys vint i trenta. "Artur Lamolla, 50 cèntims". Escrius del passat des del teu present. No te'n pots sostreure del que estàs vivint. En el llibre faig una referència al testimoni d'un guàrdia civil durant el judici de l'1-O quan va explicar que en el moment de treure les urnes d'un col·legi, la gent es mostrava indignada i semblava que els estiguessin prenent un objecte de la família.
- És significatiu.
- Hi ha moltes cases on el primer record de les persones en el moment en què van anar a votar l'1 d'octubre va ser: 'Ostres, si ho veiés l'avi!' Era una sensació compartida en què hi havia un pont entre el present i el futur.
- Des de la mirada llarga que aporta el llibre, com contempla l'actual moment de tensions tan explícites dins de la majoria sobiranista?
- En el desenvolupament dels fets, sempre hi ha titulars i lletra petita. Si parlem del bàndol republicà a la guerra, hi havia de tot. I si parlem de l'exili, les divisions eren enormes. Però la lletra grossa és l'exili. I ara és el procés. Com a comentarista m'he dedicat poc a les picabaralles.
- La majoria sobiranista hauria de llegir La casa dels avis.
- Els sobiranistes i, molt especialment, els no-sobiranistes. Perquè no es cregui que el que ha passat els darrers anys ha estat una flamarada. El procés ha estat fruit de la crisi econòmica del 2008? També, però també de moltes altres coses. És un capítol d'una història molt més llarga, que desmenteix les explicacions espontaneistes. Han canviat moltes coses, però a la manera camboniana, el fet de Catalunya ha perviscut.
- Què suggeriria als líders independentistes?
- M'agradaria que es refessin els ponts. Però no crec que el nucli dur sigui aquest. He fet un article amb un exemple una mica dramàtic. A la pel·lícula La decisió de Sofia, un oficial de les SS obliga una mare a decidir qui dels seus dos fills serà executat. I la mare viu tota la seva vida amb la consciència rebregada. Però qui portava la pistola era el de les SS. L'exemple és exagerat però els partits sobiranistes han de saber qui és l'adversari. Ara podem discutir si el decret de suspensió electoral està més bé o més mal fet, però la responsabilitat de les impugnacions és de qui impugna. El sobiranisme no ha d'oblidar l'arquitectura del que està passant, el dibuix genèric. Les coses s'han de fer bé, segur. Però no distreure's sobre la naturalesa profunda del problema.
- Hi ha hagut forta controvèrsia arran d'unes declaracions de Pablo Iglesias sobre l'exili de Carles Puigdemont. L'exili de Brussel·les es pot posar al costat del del 1939?
- L'exili de Puigdemont és tan exili com els de la postguerra. Pertanyen a la mateixa categoria conceptual. No estan a Brussel·les de vacances. La raó que és un exili polític és que si s'haguessin quedat haurien anat a la presó. El meu avi, si s'hagués quedat a Terrassa, hauria acabat a la presó, o potser pitjor. Si el senyor Puigdemont sap on són els senyors Junqueras, Turull o Rull, té la certesa que hauria anat a la presó. És un exiliat polític. Després es poden buscar matisos, res és igual a res. Al segle XIX s'exilien carlins i liberals, seran ideològicament oposats però són iguals d'exiliats. Ser exiliat és una categoria universal. Una característica de l'exili polític és que mai és reconegut com a tal pel país del qual fuig.
- Ens en sortirem com a país?
- L'any 1939, hi havia motius per creure que no ens en sortiríem. La derrota a la guerra, l'exili... Molts podien pensar que allò s'havia acabat. Doncs, resulta que no. Perquè això que vivim no ve d'ara. Hi ha hagut una continuïtat. Si el fil històric s'havia de trencar, era més imaginable que es trenqués el 1939 que no pas ara. Si el llibre és sobre la continuïtat, crec que la continuïtat no s'ha trencat.
- Ha estat director general de la Corporació Catalana. Des d'alguns sectors s'ha criticat el model de TV3, assenyalant que pateix un biaix ideològic. Què en pensa del model?
- Els temps de precarietat econòmica que hem viscut, i que TV3 ha patit, han demostrat que hi ha un fonament del model TV3 que és encertat, que permet que tingui èxit i mantingui el lideratge. Fins i tot en un moment en què pateix mancances de recursos. I en aquest fonament, el punt central són els informatius. I el que li dona èxit i audiència és bàsicament els informatius. Durant molt de temps hi ha hagut poca producció pròpia i dificultat per accedir a la producció aliena, els informatius han mantingut la cadena en una posició privilegiada.
- I les crítiques sobre parcialitat ideològica?
- Sobre això, la mateixa hegemonia informativa de TV3, que és superior fins i tot a la seva audiència, només es pot aconseguir si et segueix gent molt diferent, gent que discrepa entre ells. Perquè si no, no sumen. L'hegemonia de TV3 és incontestada.
- Hi ha aspectes inquietants en el llibre. Com quan diu que el bé, però també el mal, estan sempre a prop. Però que el mal creix més ràpid.
- Potser no creix més ràpid, però sorprèn més. Perquè tots considerem, en totes les èpoques, que la nostra societat ja està vacunada contra el mal i té construïdes unes defenses molt eficaces. Que la raó, el progrés econòmic i la civilitat ens vacunen. Crec que el segle XX desmenteix això. L'Holocaust, que és potser una de les encarnacions del mal més consensuades, es produeix en el país més civilitzat d'Europa. Creiem que la raó i la tècnica ens alliberaran de la barbàrie, i no. El 19 de juliol del 1936, quan va començar la Guerra Civil, era diumenge i la gent anava a fer el vermut. Aquesta és una tesi que intentava explicar en un altre llibre, Massa foc, sobre l'aparició del frare Savonarola enmig de la Florència dels Mèdici. Era imaginable una dictadura teocràtica en una ciutat europea? No hem de ser pessimistes, però vigilem.
- Com hem vist amb l'assalt al Congrés dels Estats Units.
- Exacte, sorprèn que això ha passat en un dels símbols de la democràcia nord-americana. La història no té un guió preconcebut. No sempre anem cap a millor, potser hi anem de manera global, però fent marrades. És una observació que comparteixen els tres llibres sobre el segle XX.
- El llibre aporta mirades noves sobre el segle XX català?
- No tinc cap pretensió de descobrir res. Per mi, l'aportació del llibre és encarnar la gran història en la petita història. Intento encarnar els grans fets, la República, la guerra, l'exili, en les epopeies personals de gent normal. Els meus avis no van viure coses excepcionals en la seva generació. Van viure les que va viure gairebé tothom. Els he triat perquè són els meus avis però també perquè els passen coses que comparteixen amb molta gent. Aquesta visió de persones del mig, d'un manyà i d'una treballadora del tèxtil, vinculats al catalanisme popular. I el que he volgut aportar també és el detall. L'exili, sí, però de quin tipus, on, quan. Plovia? Estaven en barracons? He volgut mostrar la tangibilitat de les coses.
- La lectura del llibre dona estris per a l'optimisme?
- Crec que soc un optimista alertat. Crec que el llibre és optimista en estat d'alerta. És una bona manera de ser optimista. Les coses sortiran bé si ajudem a que surtin bé.
- Què queda de la casa dels avis?
- Potser la veritable casa dels avis som nosaltres. La memòria, les coses que ens han passat i les torxes que anem passant. El fil que travessa la història. La casa dels avis pot ser la llengua, la memòria o uns certs ideals de llibertat.
Parlem amb Vicenç Villatoro, escriptor, periodista i gestor públic, exdirector general de Promoció Cultural, de la Corporació Catalana de Mitjans de Comunicació i del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Ens explica la seva casa dels avis i també opina sobre el moment present -dos plans ben propers-, l'exili d'ara i d'abans, i el model de TV3.
- La casa dels avis tanca una trilogia sobre els orígens?
- Les tres obres poden ser llegides autònomament. Però juntes sí que tenen alguns fils conductors. Neixen del fet de migrar, de canviar de lloc. Un és l'home que se'n va, l'altre, El retorn dels Bassat, és dels que retornen, i La casa dels avis és sobre els que es queden. I tracten de la identitat. En el cas del meu avi patern andalús, és la identitat de la sang i la transmissió familiar. En el cas dels Bassat, la identitat és la cultura, la comunitat. La identitat de tinta. I en cas de La casa dels avis, és la terra, el lloc. I tenen tots en comú que s'enfronten a la gran tempesta del segle XX, la Guerra Civil, la guerra mundial i l'Holocaust. Pateixen la tempesta i han de construir la seva vida després.
- És un llibre d'història? De memòria? Una biografia escrita per un novel·lista?
- Diria que és un llibre de narrativa de no-ficció que utilitza elements de documentació. No és un assaig, ni una novel·la, però és una experiència narrativa. A diferència d'un assaig, no respon preguntes. La posaria al prestatge de narrativa.
- Qui eren Artur Lamolla i Llúcia Vives?
- L'Artur és un manyà nascut a Canet. El seu pare arriba a Terrassa a inicis del segle XX, hereu per via paterna d'una nissaga emigrant que ve de Nàpols a començaments del segle XIX. La Llúcia és una treballadora del tèxtil que es posa a treballar als 9 anys. Tots dos es coneixen en el món del catalanisme popular d'abans de la guerra. Ballen sardanes, canten. Són del Macià i assidus a la Casa del Poble. El meu avi va al front i després a l'exili, i la meva àvia a la presó. Més tard reconstrueixen com poden la seva vida a la Terrassa de la postguerra.
- El seu avi va ser en tres guerres.
- Sí, no vol dir que estigués en tots els fronts. Va fer la mili a Melilla quan encara hi havia la guerra amb Abd-el Krim. És una experiència que l'impacta profundament. Crec que tenim oblidat l'impacte que ha tingut sobre nosaltres la guerra colonial, com també el que van suposar les guerres carlines.
Vicenç Villatoro. Foto: Adrià Costa
- Sí, sembla que només n'hi hagi hagut una de guerra.
- Perquè la Guerra Civil esborra les altres, però algunes d'elles han tingut un efecte profund. Els que van viure la guerra de l'Àfrica viuen la Guerra Civil com si fos una continuació, en les seves formes, en la presència d'alguns dels mateixos protagonistes, com Franco. El meu avi va al front a la Guerra Civil i després, a França, viu la Segona Guerra Mundial. Fins a l'entrada dels alemanys, ell està en un batalló de treballadors en una fàbrica que fa avions de guerra. I torna a l'Espanya de Franco des de la França de Vichy.
"La Guerra Civil ha esborrat el record de les altres, però l'impacte de la guerra de l'Àfrica o de les carlines ha estat profund"
- Amb tot el que va passar, quins missatges emet la memòria familiar? Decepció? Il·lusions? Derrota?
- La idea és que la vida continua. I, al mateix temps, els meus avis intenten mantenir el que consideren més bàsic, com la llengua i el país. Hi ha una catalanitat soterrada que a la mínima torna a reviscolar.
- La casa dels avis és també un lloc simbòlic. Vostè parla de moltes cases.
- En la mesura en què el llibre és sobre els que es queden, em va semblar que la casa dels avis era un símbol eficaç de la terra i del que perdura. La casa dels avis en el llibre és fonamentalment la casa de Canet on va néixer l'avi i on ells es van retirar. Però cada casa marca una època. Durant un temps va ser la casa de la via, al costat d'una via de tren, una casa sorollosa i polsegosa. És també la Casa del Poble on festejaven, seu de la Fratenitat Republicana que el meu avi va ajudar a fundar. I és la casa buida, quan un és a l'exili i ella a la presó. Perquè la casa és on vius però també on vols tornar.
- Explica que mentre escrivia sobre els avis, va saber que vindrien dos nets més. Amb el llibre, busca un sentit a l'itinerari vital de la seva família?
- El llibre intenta dir moltes coses. Parla de migració i identitat, parlo del segle XX, parlo de Catalunya. Els tres llibres donen una imatge de la Catalunya contemporània no dic que inèdita, però crec que pot ser d'interès. Sobretot perquè és molt minuciosa, i també perquè intenta explicar el present en funció del passat. Tot allò que em passa a mi li passa al país.
Vicenç Villatoro: "Una característica de l'exili polític és que mai és reconegut com a tal pel país del qual fuig" . Foto: Adrià Costa
- Ha estat escrivint La casa dels avis mentre vivia els moments més intensos del procés sobiranista. Les dues vessants, el record dels avis i el que vivien els nets, s'han entrecreuat.
- Per descomptat. Que el meu avi hagués d'anar a l'exili té a veure amb el que està passant. He buscat el nom dels meus avis en els diaris de l'època. No apareixen gaire ja que no eren personatges públics. Però sortien sistemàticament quan hi havia recol·lectes per ajudar els presos polítics els anys vint i trenta. "Artur Lamolla, 50 cèntims". Escrius del passat des del teu present. No te'n pots sostreure del que estàs vivint. En el llibre faig una referència al testimoni d'un guàrdia civil durant el judici de l'1-O quan va explicar que en el moment de treure les urnes d'un col·legi, la gent es mostrava indignada i semblava que els estiguessin prenent un objecte de la família.
"Hi ha moltes cases on el primer record de les persones en el moment en què van anar a votar l'1 d'octubre va ser: 'Ostres, si ho veiés l'avi!'"
- Hi ha moltes cases on el primer record de les persones en el moment en què van anar a votar l'1 d'octubre va ser: 'Ostres, si ho veiés l'avi!' Era una sensació compartida en què hi havia un pont entre el present i el futur.
- Des de la mirada llarga que aporta el llibre, com contempla l'actual moment de tensions tan explícites dins de la majoria sobiranista?
- En el desenvolupament dels fets, sempre hi ha titulars i lletra petita. Si parlem del bàndol republicà a la guerra, hi havia de tot. I si parlem de l'exili, les divisions eren enormes. Però la lletra grossa és l'exili. I ara és el procés. Com a comentarista m'he dedicat poc a les picabaralles.
- La majoria sobiranista hauria de llegir La casa dels avis.
- Els sobiranistes i, molt especialment, els no-sobiranistes. Perquè no es cregui que el que ha passat els darrers anys ha estat una flamarada. El procés ha estat fruit de la crisi econòmica del 2008? També, però també de moltes altres coses. És un capítol d'una història molt més llarga, que desmenteix les explicacions espontaneistes. Han canviat moltes coses, però a la manera camboniana, el fet de Catalunya ha perviscut.
Vicenç Villatoro: "El segle XX desmenteix la idea que el progrés tècnic i la raó ens vacunaran contra el mal"
. Foto: Adrià Costa
- Què suggeriria als líders independentistes?
- M'agradaria que es refessin els ponts. Però no crec que el nucli dur sigui aquest. He fet un article amb un exemple una mica dramàtic. A la pel·lícula La decisió de Sofia, un oficial de les SS obliga una mare a decidir qui dels seus dos fills serà executat. I la mare viu tota la seva vida amb la consciència rebregada. Però qui portava la pistola era el de les SS. L'exemple és exagerat però els partits sobiranistes han de saber qui és l'adversari. Ara podem discutir si el decret de suspensió electoral està més bé o més mal fet, però la responsabilitat de les impugnacions és de qui impugna. El sobiranisme no ha d'oblidar l'arquitectura del que està passant, el dibuix genèric. Les coses s'han de fer bé, segur. Però no distreure's sobre la naturalesa profunda del problema.
"El sobiranisme no ha d'oblidar l'arquitectura del que està passant, no oblidar la naturalesa profunda del problema"
- Hi ha hagut forta controvèrsia arran d'unes declaracions de Pablo Iglesias sobre l'exili de Carles Puigdemont. L'exili de Brussel·les es pot posar al costat del del 1939?
- L'exili de Puigdemont és tan exili com els de la postguerra. Pertanyen a la mateixa categoria conceptual. No estan a Brussel·les de vacances. La raó que és un exili polític és que si s'haguessin quedat haurien anat a la presó. El meu avi, si s'hagués quedat a Terrassa, hauria acabat a la presó, o potser pitjor. Si el senyor Puigdemont sap on són els senyors Junqueras, Turull o Rull, té la certesa que hauria anat a la presó. És un exiliat polític. Després es poden buscar matisos, res és igual a res. Al segle XIX s'exilien carlins i liberals, seran ideològicament oposats però són iguals d'exiliats. Ser exiliat és una categoria universal. Una característica de l'exili polític és que mai és reconegut com a tal pel país del qual fuig.
- Ens en sortirem com a país?
- L'any 1939, hi havia motius per creure que no ens en sortiríem. La derrota a la guerra, l'exili... Molts podien pensar que allò s'havia acabat. Doncs, resulta que no. Perquè això que vivim no ve d'ara. Hi ha hagut una continuïtat. Si el fil històric s'havia de trencar, era més imaginable que es trenqués el 1939 que no pas ara. Si el llibre és sobre la continuïtat, crec que la continuïtat no s'ha trencat.
- Ha estat director general de la Corporació Catalana. Des d'alguns sectors s'ha criticat el model de TV3, assenyalant que pateix un biaix ideològic. Què en pensa del model?
- Els temps de precarietat econòmica que hem viscut, i que TV3 ha patit, han demostrat que hi ha un fonament del model TV3 que és encertat, que permet que tingui èxit i mantingui el lideratge. Fins i tot en un moment en què pateix mancances de recursos. I en aquest fonament, el punt central són els informatius. I el que li dona èxit i audiència és bàsicament els informatius. Durant molt de temps hi ha hagut poca producció pròpia i dificultat per accedir a la producció aliena, els informatius han mantingut la cadena en una posició privilegiada.
"L'hegemonia informativa de TV3 només es pot aconseguir si et segueix gent molt diferent"
- I les crítiques sobre parcialitat ideològica?
- Sobre això, la mateixa hegemonia informativa de TV3, que és superior fins i tot a la seva audiència, només es pot aconseguir si et segueix gent molt diferent, gent que discrepa entre ells. Perquè si no, no sumen. L'hegemonia de TV3 és incontestada.
Vicenç Villatoro a l'Hotel Palace de Barcelona. Foto: Adrià Costa.
- Potser no creix més ràpid, però sorprèn més. Perquè tots considerem, en totes les èpoques, que la nostra societat ja està vacunada contra el mal i té construïdes unes defenses molt eficaces. Que la raó, el progrés econòmic i la civilitat ens vacunen. Crec que el segle XX desmenteix això. L'Holocaust, que és potser una de les encarnacions del mal més consensuades, es produeix en el país més civilitzat d'Europa. Creiem que la raó i la tècnica ens alliberaran de la barbàrie, i no. El 19 de juliol del 1936, quan va començar la Guerra Civil, era diumenge i la gent anava a fer el vermut. Aquesta és una tesi que intentava explicar en un altre llibre, Massa foc, sobre l'aparició del frare Savonarola enmig de la Florència dels Mèdici. Era imaginable una dictadura teocràtica en una ciutat europea? No hem de ser pessimistes, però vigilem.
- Com hem vist amb l'assalt al Congrés dels Estats Units.
- Exacte, sorprèn que això ha passat en un dels símbols de la democràcia nord-americana. La història no té un guió preconcebut. No sempre anem cap a millor, potser hi anem de manera global, però fent marrades. És una observació que comparteixen els tres llibres sobre el segle XX.
- El llibre aporta mirades noves sobre el segle XX català?
- No tinc cap pretensió de descobrir res. Per mi, l'aportació del llibre és encarnar la gran història en la petita història. Intento encarnar els grans fets, la República, la guerra, l'exili, en les epopeies personals de gent normal. Els meus avis no van viure coses excepcionals en la seva generació. Van viure les que va viure gairebé tothom. Els he triat perquè són els meus avis però també perquè els passen coses que comparteixen amb molta gent. Aquesta visió de persones del mig, d'un manyà i d'una treballadora del tèxtil, vinculats al catalanisme popular. I el que he volgut aportar també és el detall. L'exili, sí, però de quin tipus, on, quan. Plovia? Estaven en barracons? He volgut mostrar la tangibilitat de les coses.
- La lectura del llibre dona estris per a l'optimisme?
- Crec que soc un optimista alertat. Crec que el llibre és optimista en estat d'alerta. És una bona manera de ser optimista. Les coses sortiran bé si ajudem a que surtin bé.
- Què queda de la casa dels avis?
- Potser la veritable casa dels avis som nosaltres. La memòria, les coses que ens han passat i les torxes que anem passant. El fil que travessa la història. La casa dels avis pot ser la llengua, la memòria o uns certs ideals de llibertat.