19
de gener
del
2021
Actualitzat
a les
7:43h
Es va estrenar ahir Altsasu a TV3, la sèrie que recrea els fets de 2016 al bar musical de la localitat navarresa quan uns joves del poble es van barallar amb dos guàrdies civils de paisà. El cas no es va quedar en una baralla de bar sinó que va degenerar amb acusacions de terrorisme i llargues penes de presó. Quan al desembre es va estrenar a Euskal Telebista –junt amb Televisió de Catalunya coproductora de la sèrie- el PP i Ciutadans van demanar que es retirés “per falta de neutralitat” en la narració dels fets esdevinguts. Es tracta d’una producció audiovisual interessant, amb elements que són fins i tot molt interessants i d’altres –a nivell narratiu i interpretatiu- que resulten més convencionals. Em centraré en els primers.
A falta de veure els tres capítols que completen la sèrie, algunes consideracions ja es poden fer. La primera és celebrar que la ficció audiovisual de casa nostra tingui la maduresa i l’atreviment suficients per a abordar i ficcionar uns fets tan recents com aquests. Fa tan sols quatre anys i ja tenim una sèrie rodada, muntada, emesa i...polèmica. Això últim és el que més notorietat li injecta. Es queixen els mateixos de sempre, els casposos, els que encara no han après que queixar-se és la pitjor idea que poden tenir, la idea que millor els descriu, la que els deixa com el que són, com la més pura irrellevància intel·lectual.
La segona consideració que crec que val la pena fer és que Altsasu ens permet de nou constatar com de nociu és sobrevalorar la pròpia ideologia. Passa més o menys el mateix que amb Pàtria: l’absurd xoc d’ideologies patriòtiques. Creure’t no només que pertanys a algun lloc sinó que, a més a més, aquest lloc et pertany. I que, per tant, està justificat el xoc amb l’altre, voler que marxi, desitjar que senti el mateix que tu sents per aquell tros de terra en qüestió.
Aquesta és, crec, la raó de fons del conflicte que retrata la sèrie. Més que assenyalar culpables del cas concret i donar i treure culpes –suposo que també ho fa però aquesta part em fa molta mandra- el més interessant és aquesta capacitat –no sé si voluntària però amb mi ha funcionat- de treure els colors a tota mena de fanàtics.
A falta de veure els tres capítols que completen la sèrie, algunes consideracions ja es poden fer. La primera és celebrar que la ficció audiovisual de casa nostra tingui la maduresa i l’atreviment suficients per a abordar i ficcionar uns fets tan recents com aquests. Fa tan sols quatre anys i ja tenim una sèrie rodada, muntada, emesa i...polèmica. Això últim és el que més notorietat li injecta. Es queixen els mateixos de sempre, els casposos, els que encara no han après que queixar-se és la pitjor idea que poden tenir, la idea que millor els descriu, la que els deixa com el que són, com la més pura irrellevància intel·lectual.
La segona consideració que crec que val la pena fer és que Altsasu ens permet de nou constatar com de nociu és sobrevalorar la pròpia ideologia. Passa més o menys el mateix que amb Pàtria: l’absurd xoc d’ideologies patriòtiques. Creure’t no només que pertanys a algun lloc sinó que, a més a més, aquest lloc et pertany. I que, per tant, està justificat el xoc amb l’altre, voler que marxi, desitjar que senti el mateix que tu sents per aquell tros de terra en qüestió.
Aquesta és, crec, la raó de fons del conflicte que retrata la sèrie. Més que assenyalar culpables del cas concret i donar i treure culpes –suposo que també ho fa però aquesta part em fa molta mandra- el més interessant és aquesta capacitat –no sé si voluntària però amb mi ha funcionat- de treure els colors a tota mena de fanàtics.