Iglesias, un genet solitari

Rep El Despertador cada matí al teu correu

Quan res no es mou i falta política (entesa com a fets), el piu-piu omple el buit. Les declaracions de Pablo Iglesias a Salvados afirmant, des del desacord amb el seu projecte polític, que, per a ell, Carles Puigdemont és un exiliat i que li mereix la mateixa consideració que els que van haver d'escapar del franquisme, van aixecar ahir una forta polseguera a Madrid. Anaven més enllà de la simple frase ocurrent o de l'ofensa grollera. D'aquesta mena en vam tenir precisament ahir dues: Aznar dient que l'assalt trumpista al Capitoli va ser una mena d'1-O i un eurodiputat del PSOE que feia punts afirmant que la Declaració d'Independència del 27-O va ser "com la invasió nazi de Polònia".

Iglesias va formular amb les seves declaracions una esmena a la totalitat -no és el primer cop que ho fa- a la resposta repressiva que l'Estat ha donat, a través del seu retrògrad sistema judicial, al procés. Això no va agradar ni a opinadors ni als dirigents dels partits de l'anomenat règim del 78. Els seus socis del PSOE les van lamentar i Inés Arrimadas estava especialment enutjada.

Les seves paraules també van ser rebudes amb una certa incomoditat a Catalunya. El principal al·ludit, Carles Puigdemont, les va entomar amb cintura, però alguns independentistes van preferir mirar cap a una altra banda i no valorar els riscos polítics que assumeix com a vicepresident del govern espanyol en fer aquestes afirmacions. No fos cas que la realitat qüestionés allò tan reduccionista i estigmatitzador que el que més s'assembla a un espanyol de dretes és un espanyol d'esquerres. La frase s'atribueix a Josep Pla, però no està gens clar -jo almenys no ho he trobat mai- que ell l'escrivís o pronunciés. Segons va deixar escrit a El quadern gris, l'ocurrència sí que la feia servir el seu pare per explicar el tarannà de la gent de l'Empordà.

El més sorprenent, però, va ser la reacció de l'entorn dels comuns i dels seus propis dirigents, esperançats aquests dies en el fet que l'endarreriment electoral els permeti recuperar posicions davant Salvador Illa. Entestats com estan a tornar a les casernes d'hivern polítiques que al seu dia va dissenyar Iniciativa -que sobreviu políticament amb salut en aquest espai a través de flamants incorporacions com Joan Carles Gallego- van fer evident la seva incomoditat. Joan Coscubiela, Paola lo Cascio o Raimundo Viejo van carregar a les xarxes contra Iglesias alegrant el dia a l’espanyolisme més sistèmic.

La seva candidata, Jéssica Albiach, entusiasmada el dia abans amb l'entrevista televisiva, es va limitar a fer un "m'agrada" a través del seu compte de Twitter a unes declaracions de Jaume Asens. El portaveu al Congrés assenyalava les diferències entre Puigdemont i l'exili republicà, però recordava que l'important ara és la necessitat que el PSOE mogui peça amb la reforma del codi penal. "No tenen més excuses", avisava. Els comuns segueixen presentant l'indult i l'amnistia com a opcions més difícils d'abastar malgrat que serien les coherents amb el discurs d'Iglesias.

Asens va donar alguna pista. Darrere les paraules del líder de la formació morada no hi ha només la seva convicció personal que ha estat un error intentar acabar amb l'independentisme per la via de la repressió i que la situació de presos i exiliats és injusta, més encara quan es compara amb els privilegis de la corona. Hi ha, sobretot, un intent de moure una roca. Iglesias sap perfectament que els que ahir més s'indignaven després de sentir-lo parlar dels exiliats independentistes i dels que fugien de Franco ho feien des del cinisme. A la majoria -començant per Arrimadas i seguint pel PP i el PSOE- els ha estat ben igual que la dictadura quedés impune i amb medalles, honors i consells d'administració, i que, encara ara, no s'hagi reparat com toca a les víctimes per la crueltat i l'arbitrarietat que van patir.

El que l'importa a Iglesias és que una solució política sense condicionants previs per a Catalunya tindria efectes de llarg recorregut (implicaria canvis en la correlació de forces) en la política espanyola. Seria un moviment de fons, un canvi de cicle. I és el que, precisament, explica que els socialistes, ara preocupats només a torpedinar les eleccions del 30 de maig a través dels seus entorns, extremin la pulsió conservadora i tinguin tanta por de tocar qualsevol tecla. És vicepresident espanyol, però està ben sol als passadissos del poder.
 

---

Avui no et perdis

»ERC intenta una nova treva amb Junts per pilotar el Govern fins al 30‑M; per Sara González.

»Entitats afins al PSC converteixen la suspensió del 14‑F en un laberint jurídic; per Bernat Surroca.

» Opinió: «Política via Twitter»; per Carme Vidalhuguet.

» Crònica: Casado, entre Aznar i Vicens Vives; per Pep Martí.

» Opinió: «Three Percenters»; per Jaume Barberà.

»Salut demana més vacunes a l'Estat: «No en posem més perquè no en tenim»; per Bernat Surroca.

»La CUP porta la compravenda dels terrenys de Hard Rock a Antifrau.

»Uns Estats Units més dividits que mai: l'herència de quatre anys de Trump; per Bernat Surroca.

» Perfil: Donald Trump, una cursa cap a l'autodestrucció; per Pep Martí.

» Opinió: «Populistes»; per Josep Vallverdú.
 

---

 El passadís

Pablo Casado va intervenir ahir en un acte al Cercle d'Economia per parlar de l'escenari postpandèmic. El líder del PP va ser acollit per la junta que presideix Javier Faus i va fer un discurs moderat que va entrar bé a l'entitat. Després de l'acte, va parlar amb diversos socis i membres de la cúpula del Cercle i va dinar amb ells. En un ambient distès, Casado va escoltar diverses veus que li van insistir en la necessitat de buscar un encaix amb la societat catalana. Alguns dels interlocutors van sorprendre's per l'actitud "receptiva" de Casado, molt diferent del discurs i el to que emprava el líder del PP fins no fa pas gaire. Va escoltar amb atenció quan algú li va assegurar que si l'Estat no fa un gir respecte a Catalunya, el conflicte polític continuarà. Només en un tema es va mostrar més tancat: en la defensa d'Isabel Díaz Ayuso a la Comunitat de Madrid i la seva política fiscal. El dubte que va planar entre la gent del Cercle és si aquest Casado amb pell de xai respon a una visió profunda o a simple càlcul en vigílies d'unes eleccions, siguin quan siguin aquestes.   

Vist i llegit

Josep Guardiola, ara entrenador del Manchester City i llegenda blaugrana al camp i a la banqueta, va fer ahir cinquanta anys. A Manchester també hi viu des de fa anys el periodista Pol Ballús, que a El Periódico ens atansa al seu dia a dia a la ciutat anglesa i a com pensava celebrar el mig segle. No us perdeu tampoc les fotos de Jordi Cotrina que acompanyen el reportatge de Ballús.   

 L'efemèride

Tal dia com avui de l'any 2006 van començar a tornar a Catalunya, a institucions, entitats i particulars, els anomenats "papers de Salamanca". En el seu avenç militar a finals de 1938 i principis de 1939, les tropes feixistes van decomissar nombrosa documentació i material amb finalitats incriminatòries. Va acabar dipositat a l'Arxiu de la Guerra Civil de la ciutat castellana. La Comissió de la Dignitat va nàixer el 2002 per reclamar-ne el retorn. Quatre anys després, i gràcies als acords d'ERC i ICV amb el govern del PSOE, els papers van començar a tornar enmig de grans protestes a la ciutat espanyola. Els papers van anar tornant amb comptagotes i gairebé tots ja estan en mans dels seus legítims propietaris. Aquest Trenta minuts de TV3 emès l'any 2002 va abordar la problemàtica.

 L'aniversari

El 19 de gener de l'any 1899 naixia a Cervelló, al Baix Llobregat, el 125è president de la Generalitat, Josep Tarradellas i Joan. Va morir a Barcelona el 1988. Vinculat a moviments independentistes des de ben jove, Tarradellas va participar en la fundació d'ERC i fou diputat al Congrés i col·laborador dels presidents Francesc Macià i Lluís Companys. De fet, va ser conseller de Governació, de Sanitat, de Serveis Públics, d'Economia, de Cultura, i finalment conseller primer.

Durant la guerra va ser responsable de les indústries de guerra. Tarradellas es va exiliar i el 1954 va ser elegit president de la Generalitat. Va mantenir viva la institució i, en la fase final del franquisme, va intensificar la relació amb l'oposició a Catalunya. El president va acordar amb Adolfo Suárez restituir la Generalitat i va ser-ne nomenat, d'acord amb la legalitat espanyola, el 1977, abans que es promulgués la Constitució Espanyola i l'Estatut. L'any passat vam commemorar el 40 aniversari del seu retorn el 23 d'octubre de 1977. Podeu recuperar el mític "Ja sóc aquí!", el seu discurs en aquest vídeo així com la trama del seu retorn en aquest reportatge.

 ​Fes clic aquí per rebre'l