entrevista

Jordi Casabona: «A Espanya encara no s'ha entès què vol dir salut pública»

El metge i director del Centre d'Estudis Epidemiòlegs sobre la Sida a Catalunya analitza l'estat de la sanitat i aplaudeix ajornar el 14-F: "Per un epidemiòleg, unes eleccions, a més, són un moviment de persones"

per Pep Martí , 16 de gener de 2021 a les 19:10 |
Jordi Casabona, director del Centre d'Estudis Epidemiòlegs sobre la Sida a Catalunya | Adrià Costa
Jordi Casabona (Barcelona, 1957) és doctor en medicina i director del CEEISCAT (Centre d'Estudis Epidemiològics sobre la Sida i les Infeccions de Transmissió Sexual de Catalunya), un organisme que acaba de complir vint-i-cinc anys. Ha estat consultor de l'Organització Mundial de la Salut i director del programa de prevenció i control de la sida de la Generalitat. Va impulsar la Fundació Sida i Societat, que ha desplegat una intensa activitat en ajuda internacional. També imparteix classes al campus de Can Ruti. 

Casabona és una persona inquieta, ha impulsat iniciatives culturals i té publicats alguns llibres de poesia. La salut pública, molt més enllà de la sanitat estricta, és un dels seus camps de reflexió i considera que la pandèmia n'ha delatat les mancances. De la Covid en pot parlar a bastament perquè, a més d'epidemiòleg, la coneix de prop.


- Vostè ha viscut la Covid com a metge i com a malalt. Això fa veure les coses d'una altra manera?

- Segur. Estar al llit i veure les bates blanques des de l'altra banda dona una perspectiva diferent. Jo vaig ser a l'hospital durant les primeres setmanes de la primera onada. Hi havia molta preocupació pel que estava passant i l'angoixa dels professionals se sumava a la del malalt. Hi ha un aspecte des de la perspectiva de malalt de la qual no se'n parla massa.


- Digui'ns.

- L'aïllament. L'impacte d'aquesta malaltia no té només a veure amb el volum d'afectats i la seva gravetat, sinó també amb un element addicional al qual no estàvem acostumats. Aquest aïllament que han de patir els malalts. Pensem que un malalt que s'està ofegant, que només veu plàstic al voltant i a qui ningú pot tocar la mà, és un patiment al qual s'han de buscar solucions tan creatives com sigui possible, com tenir accés a eines tecnològiques de comunicació.  


- L'estat espanyol és un dels que ha tingut més personal contagiat. Com s'explica això?

- Això té a veure primer amb que no es va detectar que el virus estava circulant i -a diferència d'ara que circula transversalment- un dels epicentres de la primera onada van ser els centres sanitaris, afectant tant a pacients com a professionals, i segon, la manca de preparació que hi havia en el sistema per fer front a un problema d'aquestes característiques. 

"Un malalt que no pot respirar bé, que només veu plàstic al voltant i a qui ningú pot tocar la mà té un patiment al qual s'han de buscar solucions"
  
- Quan diu manca de preparació...

- No em refereixo a la preparació dels professionals. No és cap secret la dificultat que hi havia per accedir a mascaretes i a equips de protecció individual, així com a capacitat diagnòstica. 
 

Jordi Casabona Foto: Adrià Costa


- Com es va arribar a una situació tan precària?

- Aquest és un problema que s'hi van trobar la majoria de països occidentals, però és cert que hi ha diferències. La Gran Bretanya, junt amb l'estat espanyol, són els que han patit un major excés de mortalitat, és a dir, comparats amb els que hi hagués hagut si no hi hagués hagut l'epidèmia. És un fet multicausal. Influeixen tambéaspectes sociodemogràfics, però s'havia dit que l'aparició d'un virus respiratori era plausible i aquesta crisi exemplifica que el món en general, però Occident en particular, no s'ho va acabar de creure mai. En el cas d'Espanya, això ha coincidit amb un sistema sanitari infrafinançat, sobretot des del 2009, i amb un estat on la salut pública no s'ha desenvolupat en els darrers decennis. Per això, la capacitat de resposta va ser molt limitada.

- Quines serien les prioritats a treballar de cara al futur?

- Jo espero que aquesta crisi hagi servit per mostrar les mancances que hi ha en el sistema de salut pública. És un sistema que arrosseguem de fa anys. A Espanya encara no s'ha acabat d'entendre el que vol dir la salut pública moderna, que vol dir bona informació, intel·ligència i capacitat operativa en el terreny. 


- Posi'm un exemple pràctic d'algun altre país.

- Per exemple, a Dinamarca tenien un exèrcit de persones per fer estudis de contactes. No per la Covid, que no existia, sinó per unes malalties que nosaltres treballem des de fa anys, que són les de transmissió sexual. Tenir professionals entrenats per fer estudis de contactes per malalties que es transmeten de persona a persona és una peça clau en salut pública. 

- A Catalunya les coses són millor?

- Històricament, les coses s'han fet millor. Sap greu dir-ho, però des del 2009 hi va haver una davallada en la capacitat de recursos i de resposta. Actualment, en relació a la Covid,  les diferències són menors i tenen a veure amb característiques sociodemogràfiques.   

"S'havia dit que una pandèmia per un virus respiratori era plausible, però Occident no s'ho va acabar de creure mai"
  
- S'ha referit en alguna ocasió a la manca d'escoles de salut pública. És una de les principals mancances?

- A l'estat espanyol hi ha un problema de concepte de salut pública. Va haver-hi una decisió històrica quan la salut pública va esdevenir una especialitat en la formació mèdica, com a medicina preventiva i salut pública, que és una part molt específica, i en canvi, no hi ha estructures de formació amb una visió més transversal, que ha d'implicar metges, però també infermeres, estadístics, veterinaris i d'altres disciplines. És el model saxó, on hi ha escoles de salut pública molt potents. La visió purament clínica de la salut pública mira només a l'individu més que al conjunt de la societat. La salut pública és encara una assignatura pendent.         
 

Jordi Casabona: "En la situació que tenim, amb les mesures adoptades s'està fent un esforç meritori". Foto: Adrià Costa


- Veu bé l'ajornament de les eleccions?

- Per un epidemiòleg, unes eleccions, a més d'un acte democràtic, són un moviment de persones... En aquest sentit, deixant de banda valoracions polítiques i legals, si la situació epidemiològica no millora, té tot el sentit del món restringir la mobilitat i, per tant, ajornar-les. Organitzar les eleccions suposa un moviment de persones important.

- Què pensa de les mesures fetes fins ara? Què més suggeriria?

- Crec que, en la situació que tenim, amb les mesures adoptades s'estan fent uns equilibris meritoris. A ningú se li escapa que la millor manera d'impedir la progressió de l'epidèmia és tancar el país. Però quins països s'ho poden permetre? A Espanya s'estan fent molts equilibris i no voldria estar en la pell dels qui decideixin. Per les festes de Nadal jo hauria estat més dràstic, com vaig dir per escrit.  


- Va fer un màster a la Universitat de Texas. Ha estat a Ginebra, a l'OMS. Coneix com funciona la sanitat en molts altres països.

- D'això de Texas fa molts anys. Jo volia anar a Nova York, però amb la beca que tenia no podia, i vaig anar a Houston. Era el 1984, que en aquell moment estava en plena expansió petroliera i tot era molt barat. Però la veritat és que hi ha una escola de salut pública molt bona i vaig conèixer el seu sistema, però sobretot una manera de pensar saxona, científica però aplicada, sobre la salut pública. És la gran assignatura pendent aquí, on molts polítics han vist sempre la salut pública com una cosa molt ideològica, d'esquerres, o bé molt administrativa. No s'ha vist com una disciplina científica com la cardiologia o la neurologia. L'ambient allí era molt acadèmic, però després he tingut l'oportunitat de treballar a Ginebra, a l'OMS, en l'inici del Programa Sida amb Jonathan Mann, i em van ensenyar aquesta translacionalitat de què tant parlem en recerca clínica, però de la qual tan poc apliquem en salut pública. Aquesta és una gran aplicació del món saxó a la salut pública moderna. Si durant els pròxims dies no hi ha indicadors clars de millora, caldria reforçar les disminucions de mobilitat, sense arribar a un confinament.

"Som dels països, junt amb Ucraïna, que ha tingut més morts en sida"
  
- I pel que fa a les escoles?

- Fins ara, totes les evidències reforcen la idea que no és el lloc on es produeixin molta transmissió. Reflecteixen, això sí, el que passa a la comunitat. Però trobo bé el posicionament institucional que l'últim que es tancarà siguin les escoles, sobretot en les edats més petites. En aquests moments, les escoles han d'estar obertes, però hem d'estar atents al que passarà en les pròximes setmanes. No tenim respostes de blanc i negre i per això amb els Departaments de Salut i Educació, ara començarem un projecte per monitorar el que passa a les escoles i els seus determinants.      


- És director científic del Centre d'Estudis Epidemiològics sobre les Infeccions de Transmissió Sexual i Sida de Catalunya (CEEISCAT), que acaba de fer vint-i-cinc anys. Quin balanç en fa? 

- El CEEISCAT és un exemple paradigmàtic del que dèiem abans sobre les dificultats de la salut pública. El vam muntar el 1995, quan jo era el director del Programa Sida del departament. Vam impulsar-lo per poder fer coses que eren difícils de fer en el si de l'administració, tant pels professionals que es poden generar com per l'agilitat de gestió. El model ha demostrat que en el lloc adequat i el personal adequat es poden fer més coses de les que es poden fer en salut pública. És un exemple sense gaires similituds a l'estat espanyol.

- De les aportacions que ha fet el centre, què destacaria?

- Jo diria que hem omplert aquest espai que hi ha entre la recerca acadèmica i la pràctica més administrativa de la salut pública, fent projectes de recerca aplicada i el monitoratge i l'avaluació. Hi ha molts exemples, des dels cribratges comunitaris de VIH col·laborant amb moltes de les organitzacions governamentals que ofereixen aquest servei, aportant estratègies de cribratge alternatives, amb mostres de saliva i d'orina, que es poden fer al territori. A Catalunya, el 1994 vam establir una xarxa d'ONG que oferien el test i que s'ha anat consolidant. És un model que vam exportar a Europa i ara mateix estem coordinant una xarxa d'ONG europees que recullen informació en cribratge comunitari. No només en VIH, sinó també en hepatitis vírica i altres infeccions de transmissió sexual. Darrerament hem treballat introduint les noves tecnologies per fer automostreig i autotest, així com per fer grans enquestes poblacionals.
 

Jordi Casabona al Campus de Can Ruti. Foto: Adrià Costa


- La seva tasca està sent útil també per la Covid?

- Estem donant suport a la direcció general de Recerca i Innovació Tecnològica en l'àmbit de monitoratge i avaluació. Són projectes que no són recerca de laboratori ni en tractaments o vacunes, però que  generen informació de qualitat sobre què està passant i quin impacte tenen les diverses intervencions que es fan per tal de suggerir estratègies alternatives, per exemple, en alguns tipus de cribratges.


- La pandèmia servirà per aprendre la lliçó?

- No ho sé, però jo ja soc vell i els vells tendim a ser una mica pessimistes. És cert que la sida té uns trets molt diferents de la Covid, però també moltes similituts. Vaig viure l’inici de l'epidèmia de la sida, que va arribar a ser la primera causa de mortalitat en gent jove a Catalunya i a Espanya. Malgrat que hem tingut la percepció que ha estat una història d'èxit, des d'una perspectiva de salut pública no ho ha estat. Som dels països, junt amb Ucraïna, que ha tingut més morts en sida. Sí que vam tenir un projecte que va ser clau, el programa d'intercanvi d'agulles i xeringues adreçades al col·lectiu d'usuaris de drogues per via parenteral, exceptuant aquesta intervenció, fins que no hi ha hagut eines farmacològiques, les intervencions més salubristes han estat dèbils. S'està debatent sobre els fons europeus i espero que part d'aquests recursos s'utilitzin per enfortir la xarxa de salut pública catalana.       


- Vostè també és un activista cultural: va refundar la Massa Centre de Cultura Vilassarenc, avui un espai referencial de la cultura al Maresme, ha impulsat el Cicle de Jazz i Poesia de Vilassar de Dalt... 

- Em va agradar treballar per renovar el centre social del poble on visc, que havia estat la mútua dels treballadors del tèxtil. Vam renovar l'entitat i la vam obrir a un munt de gent i activitats. M'agrada la transversalitat i, de fet, la salut pública ho és molt.   

- He llegit que va fer una conferència amb el títol "Medicina, adeu a la paraula?". S'ha perdut el valor de la paraula en la feina del metge?

- He escrit alguns llibres de poesia i m'interessa molt la paraula. En aquesta conferència vaig voler fer una revisió històrica del valor de la paraula com a eina curativa, ja des dels encanteris, i com la medicina tecnificada s'ha anat allunyant de la paraula. Hipòcrates ja havia descrit com la paraula podia ser una eina per provocar reaccions pel seu valor simbòlic. La medicina ho va anar apartant fins que la psicoanàlisi la va recuperar.

"Espero que part dels fons europeus s'utilitzin per enfortir la xarxa de salut pública catalana"
  
- La paraula pot ajudar a curar?

- Utilitzar la paraula i el símbol que l'acompanya per produir una catarsi en el pacient i ajudar a processos interns que acompanyen la malaltia. La medicina grega tenia moltes cerimònies on era important. Actualment es parla de medicina narrativa com un vessant que afavoreix que el pacient pugui escriure, i el metge també, sobre els seus processos i compartir-los. Hi ha la convicció que això pot ajudar el metge a entendre millor què li passa al malalt i generar empaties que són necessàries per a l'acte mèdic. Però la medicina actual està força allunyada d'això, el que fa que alguns pacients vulguin cobrir aquest vessant en altres àmbits, no sempre amb base científica.      

Altres notícies que et poden interessar

 



 

Mostra el teu compromís amb NacióDigital.
Fes-te subscriptor per només 59,90€ a l'any, perquè és el moment de fer pinya.

Fes-te subscriptor

 

Participació