Espanya S.A.

Rep El Despertador cada matí al teu correu

Al PSOE ha esgotat les excuses. Fa uns anys, quan els diputats i senadors d'ERC, IU o el PNB, amb noms com Joan Tardà, Cayo Lara o Iñaki Anasagasti signant les iniciatives, van decidir que ja n'hi havia prou i que Joan Carles I havia de començar a rendir comptes a les Corts sobre les seves activitats les meses de les cambres van dir que allò era inconstitucional, que estava fora de llei. No calia que la institució del cap de l'Estat s'expliqués per les seves caceres per tot el món, negocis o gestions polítiques. Ni tan sols que el govern espanyol informés de la seva relació amb el Palau de la Zarzuela o dels costos en seguretat que duia associats, per exemple.

L'argument era que la Constitució estableix la inviolabilitat de la figura de Joan Carles I. Una "inviolabilitat" que, a diferència d'altres drets constitucionals, es llegia sempre de forma generosa i expansiva: no només no calia sotmetre's a la Justícia, tampoc donar cap mena d'explicació. El privilegi es feia extensiu a la seva família del monarca, que també vivia del pressupost públic gràcies a haver "portat la democràcia".

Els canvis del mapa polític, l'evidència de pràctiques corruptes al Palau de Zarzuela que ara han obligat a Joan Carles I a un vergonyós exili, i una societat més emprenyada i exigent han canviat les coses. Es va concedir que la inviolabilitat del rei no era eterna i que tampoc podia abraçar la seva família. Que aquest privilegi difícil d'entendre i de justificar en democràcia només havia de ser pel monarca mentre en fos. I si Joan Carles I havia abdicat, era pertinent el rei emèrit que donés compte de les seves males pràctiques. Per això se l'investiga -no tingueu massa fe en el fet que prosperi- per les targetes black vinculades a comissions il·lícites i paradisos fiscals.  

Els grups independentistes i d'esquerres han intentat que el Congrés també abordi l'assumpte de la família reial i els seus privilegis i corrupteles i, atès que la petició va ser hàbilment presentada, els lletrats de la cambra, que fan dictàmens que no són vinculants però que tenen un valor legal evident, van determinar ahir que sí que se n'hauria de poder parlar. I el PSOE, que sempre s'escudava en l'excusa dels dictàmens per evitar molestar ses majestats, s'ha quedat sense raons però tant li fa, ho vetarà de nou a la mesa i la cambra ni tan sols ho debatrà.

De nou aflora, clara i nua, l'evidència: el PSOE és un partit radicalment monàrquic. No de tradició però si de fets, que és el que compta. Fa més de quaranta anys que no ha mogut un dit per la república. Només ho ha fet per protegir la monarquia com a clau de bòveda del règim del 78.

Felip VI és qui presideix ara el consell d'administració d'Espanya SA. A la taula s'hi asseuen per "administrar-la" el PSOE, el PP, Ciutadans, CCOO, UGT, la patronal, la Conferència Episcopal, els grans grups mediàtics i les principals empreses espanyoles, moltes d'elles privatitzades als 90. I tots protegeixen el president del consell d'administració. Deixar-los a la intempèrie a ell o al seu pare, com si es tractés de plebeus, acceleraria el principi de la fi. Cap dels membres de la taula que presideix Felip VI té interès a repartir de nou les cartes com es va fer fa 45 anys. I una república (com també una Catalunya independent) implicaria fer-ho perquè obligaria a refundar l'empresa.

» Demà, a Manresa, es jutgen militants d'ultradreta que van amenaçar el nostre company Pere Fontanals, responsable de l'edició de NacióDigital al Bages, per fer la seva feina d'informar. La Fiscalia va decidir obrir diligències per aclarir els fets. La plataforma Bages pels Drets Civils ha impulsat un manifest de suport al Pere i a la llibertat d'expressió, i aquest dijous es concentrarà a les portes del jutjat per fer-li costat. Ja l'han signat desenes d'entitats polítiques, socials i del món del periodisme així com professionals de la comunicació o d'altres àmbits per deixar-los clar que en som més i que no callarem en defensa dels valors democràtics. Si voleu llegir-lo i signar-lo ho podeu fer aquí. Moltes gràcies!
 

---

Avui no et perdis

»El PSOE vetarà la comissió d'investigació sobre Joan Carles I malgrat l'aval dels lletrats.

»Són viables unes eleccions el 14‑F en plena escalada de contagis?; per Sara González.

»La CUP demana ajornar les eleccions del 14-F; per Víctor Rodrigo.

» Fil directe: «Pendent dels metges... i d'enquestes»; per Pep Martí.

» Opinió: «Maragall, un president contra la inèrcia»; per Montserrat Tura.

»Entrevista a Adrià Carrasco: «L'exili m'ha fet més sòlid políticament»; per Bernat Surroca.

»Víctimes del fred i la pobresa: història de dues morts evitables; per Andreu Merino.

» Anàlisi: Les causes rere l'increment del preu de la llum; per Ariadna Trillas.

»Obituari: La ruleta de Sheldon Adelson; per Joan Serra Carné.

»Filiprim: Cal silenciar Trump? Sí; per Toni Vall.

» Futbolítica: Quan la Reial era republicana; per Ramon Usall.
 

---

 El passadís

Es voti el 14-F o més endavant ens espera una campanya dura. Els nervis estan a flor de pell i els dubtes per com es farà notar la desafecció estaran molt presents, en grups de suport i candidats novells. Ahir mateix en vam tenir un exemple. La frontera entre la desmesura en l'elogi i el ridícul sovint és difusa. A Twitter s'hi ha creat fa poc un "Grupo de Apoyo a Salvador Illa". És un compte no oficial que se suposa que gestionen simpatitzants socialistes. Dilluns van piular una foto l'encara ministre de Sanitat al costat d'una de l'expresident americà Barack Obama. "No s'havia vist una irrupció tan il·lusionant en política des de l'arribada de Barack Obama a la presidència dels Estats Units i amb això no és que l'estiguem comparant amb Illa, però el clima que s'ha generat és molt similar", deia el text de la piulada, que va aconseguir força ressò. Com que va generar més bromes que no pas adhesió -la gestió de la pandèmia no deixa a ningú ben parat- els responsables del compte la van esborrar.

Fer-ho no només és cosa dels socialistes: aquest cap de setmana Carlos R. Escuredo, portaveu d'ERC al districte de Sant Andreu, en va eliminar una amb la imatge d'un cartell de la JNC dels anys vuitanta amb Miquel Roca amb joves militants. Afirmava que Laura Borràs era una de les que hi apareixia. No ho era i, de fet, quan es va fer la foto la candidata de Junts tenia només dotze anys. Diversos dirigents del partit ja l'havien repiulat. I Joan Canadell, número tres de Junts, ha hagut d'eliminar més d'un tuit en els últims dies. No només les piulades amables amb Donald Trump. Divendres passat va piular que el PDECat, Primàries i els ultres del FNC no aconseguirien representació i cridava al vot útil independentista. Apel·lar als votants de la formació xenòfoba no és estètic per més independentistes del morro fort que siguin. També la va haver d'esborrar.

Vist i llegit

La cooperativa SomCultura ha posat en marxa el projecte Arrels. Una comunitat que atansa als productes del nostre país a través d'una revista trimestral, un web, un podcast, vídeos i un mercat de pagès virtual sense afany de lucre. Un aconsello seguir, a través de la seva web o de plataformes com Spotify, el seu podcast Ona Pagesa que, sense dramatismes o visions ensucrades, ens apropa la realitat del camp català. El condueixen els periodistes Albert Mercadé, que n'és el director, i Miquel Andreu. Fins ara han parlat de la dona al món rural, de formar-se per ser pagès i de nous cultius.   

 L'efemèride

Tal dia com avui de 1898 es publica a França un dels articles més importants de la història del periodisme. Ho fa l'escriptor Émile Zola al diari L'Aurore i el títol era "Jo acuso". En l'article, publicat a primera pàgina i adreçat al president de la República, denunciava el cas Dreyfus, pel que s'havia condemnat un militar d'origen jueu, Alfred Dreyfus, per un delicte d'altra traïció -espiar pels alemanys- que mai va cometre. Zola denunciava que les proves per reobrir el cas i que l'exoneraven havien estat desateses. Finalment, i després d'un gran terrabastall polític i social a França, es va fer justícia i el 1906 Dreyfus va recuperar amb tots els honors la condició de militar. Aquí en podeu saber més i llegir-ne un extracte.

 L'aniversari

El 13 de gener de l'any 1941, avui fa vuitanta anys, naixia a Barcelona Pasqual Maragall, que seria alcalde de Barcelona primer (1982-1997) i president de la Generalitat després (2003-2006). Als dos càrrecs va deixar una forta empremta. Va ser l'alcalde de les Olimpíades de 1992 i va dirigir una transformació urbana molt potent del litoral de la ciutat. Com a president va retornar l'esquerra a la Generalitat gràcies al pacte entre el seu partit d'aleshores, el PSC, Esquerra i ICV i va liderar el projecte d'un nou Estatut, que quedaria aprovat el 2006 després de fortes retallades a les quals es van afegir les del TC el 2010.

Maragall, de fortes conviccions catalanistes, es va anar allunyant de l'oficialitat socialista i es va acabar donant de baixa poc després de deixar la presidència de la Generalitat i enfrontar-se també a José Luis Rodríguez Zapatero. El 2007 va fer públic que patia alzheimer, una malaltia que ja l'ha apartat de la vida pública i n'ha deteriorat la salut. Va participar, això sí, a la via catalana de 2013 i en un acte electoral d'ERC-MES amb el seu germà Ernest a les europees de 2014. Una fundació que duu el seu nom treballa per fomentar la investigació contra la malaltia. TV3 va emetre fa anys aquest documental sobre la seva lluita contra l'Alzheimer. La seva figura és constantment reivindicada i aquests dies molts es pregunten què n'opinaria del moment que viu el país. Montserrat Tura, també desvinculada del PSC, va ser una de les seves principals col·laboradores quan era cap de l'oposició i després un dels puntals del seu govern com a lleial consellera de l'Interior. Avui escriu al nostre diari aquest article sobre la seva transcendència política.

 ​Fes clic aquí per rebre'l