Com s'arregla un Govern

Rep El Despertador cada matí al teu correu

En una de les seves darreres compareixences, la candidata de Junts Laura Borràs va afirmar que Catalunya "necessita un canvi de Govern". Una afirmació que va crear cert rebombori tenint en compte que el seu espai polític fa una dècada que comanda l'executiu català, primer amb Artur Mas i Carles Puigdemont -ella mateixa va ser alt càrrecs dels seus governs-, i finalment amb Quim Torra, de qui va ser consellera de Cultura. Ahir, el mateix Puigdemont ho va aterrar més quan va afirmar que, si tornen a governar amb ERC -única opció que contempla el seu partit, a molt estirar afegint-hi la CUP- haurà de ser "sobre unes noves bases", canviant-ne el funcionament.

No només Junts -se n'intenta desmarcar tant com pot públicament- és conscient de la mala imatge que té l'actual Govern. També ho és ERC, que el pilota amb Pere Aragonès després de la inhabilitació de Quim Torra i que gestiona les conselleries més compromeses -i desgastades- per la gestió de la Covid. El problema, però, és més polític que no pas de gestió. Té més a veure amb les deslleialtats i la competició constant, amb la negativa d'uns i altres a compartir la lectura del que va passar la tardor del 2017, i amb la manca de full de ruta independentista i resposta compartida a la repressió. 

Davant d'això, què es pot millorar i com? La clau és un acord polític, que ja haurà de ser posterior a les eleccions i que haurà d'incloure com a mínim les forces del Govern, sobre què fer i com avançar i un president o presidenta que exerceixi el càrrec amb autoritat. Però hi ha també, al marge de les qüestions programàtiques, mesures o escenaris que tal vegada podrien evitar trifulgues tan poc edificants com les que hem viscut durant la presidència de Torra.  

Facilitaria posar unes "noves bases" que el primer partit ho fos per una diferència àmplia -el 21-D Junts va guanyar a ERC per només 12.000 vots-. Això rebaixaria l'electoralisme constant entre els que ambicionen la cadira de president i els que viuen amb el pànic de perdre-la i, sobretot, faria poc qüestionable la legitimitat del vencedor per dur la iniciativa política, perquè el seu projecte fos el punt de partida. És el que Mas va aconseguir d'ERC en el seu primer mandat amb el pacte fiscal i en el segon amb la consulta del 9-N. Que això passi, però, no depèn dels partits, que lògicament reclamen el màxim suport, sinó dels votants.

Una altra opció és un executiu menys fragmentat. Al pacte del Botànic, al País Valencià, les conselleries no són compartiments estancs i on hi ha un conseller d'un color hi ha secretaris o directors generals d'un altre color. I hi ha establerts mecanismes interns d'avaluació periòdica del compliment d'acords i comissions de resolució de conflictes entre socis en diferent grau, tant al govern com a les Corts. A l'actual Govern de Junts i ERC no hi ha res de tot això. També es podria reforçar la figura del president, donar-li potestat per triar i cessar consellers, no només els del seu partit. És el que feia Jordi Pujol amb els d'Unió. Els triava ell a partir de ternes que li proposaven els seus socis de coalició. 

La darrera seria un govern més ampli, fet que podria comportar encara més caos o fer inevitable dotar-se de mecanismes de treball i consens intern que asseguressin projectes més treballats que, a diferència del que passa ara, tindrien assegurat tirar endavant al Parlament. És el que ha proposat Pere Aragonès quan ha afirmat que, per la reconstrucció, l'autodeterminació i l'amnistia, cal un govern ampli que a més de Junts ofereixi ser-hi als comuns, la CUP i el PDECat. Per ara s'imposen els vetos entre uns i altres, però el candidat d'ERC n'està segur que és possible que alguna d'aquestes forces hi sigui i aconseguir acords parlamentaris estables amb la resta.

La seva proposta obligaria, com deia, a posar noves bases en la relació entre socis, però també és cert que, quan se'ls pregunta als ciutadans en enquestes la majoria prefereix que governi només un partit. Tenint en compte que cap enquesta preveu més de 40 dels 135 escons al guanyador i els interessos creuats al Parlament és difícil que sigui possible.   

En tot cas, abans de tot plegat cal votar. I ara no sabem quan es farà. La majoria de partits té dubtes i el debat és obert. Només el PSC -que necessita que l'efecte Illa no es desfaci com la neu si són a la primavera- fa evident la seva pressa. Junts és partidària de mantenir el 14-F. Les dades no són bones i hi ha el risc que la participació s'ensorri si es vota en un context epidemiològic molt advers, tal com us explicava ahir. Una participació que encara es pot veure més compromesa si els partits, tant de dins com de fora del Govern, ens obsequien amb una precampanya tirant-se els plats pel cap sobre com de segur és o no votar.   
 

---

Avui no et perdis

» La possibilitat que s’ajornin les eleccions enfronta els partits; per Sara González.

» Opinió: «Salut, economia i política»; per Marina Geli.

» Mapes: Quasi el 60% de comarques i ciutats comencen l'any amb increments de contagis; per Roger Tugas Vilardell.

»Adrià Carrasco torna de l'exili; per Bernat Surroca.

»Així es va aturar la llei de Cambres; per Pep Martí.

» Opinió: «Confiar en les pròpies forces»; per Joan Manuel Tresserras.

» Opinió: «La política internacional catalana: una mirada personal»; per Aleix Sarri.

» El Congrés inicia el procés per a la destitució de Donald Trump; per Pep Martí.

» Les vuit pel·lícules de Netflix que la crítica adora però que gairebé no ha vist ningú.
 

---

 El passadís

Dia de nervis entre els precandidats a les eleccions del Barça. Eren molts i han hagut de recollir avals dels socis sense partits a l'estadi, en plena pandèmia i amb temperatures molt baixes. Joan Laporta i Víctor Font no han tingut problemes, però la resta sí i veurem si són vàlides i passen el tall les de Toni Freixa i Emili Rouseaud. Font explicava en una entrevista a El Mundo que hi ha "mercadeig" d'avals "al cent per cent". Què vol dir això? La sospita que hi ha, o hi ha hagut, alguns precandidats que han venut firmes quan han vist que no arribarien al límit necessari o els en sobren. Els socis avalen, però després res se'n sap de la papereta. Per tant, qui els adquireixi a un candidat els podria, arribat el cas, falsificar perquè sap que en principi corresponen a persones amb carnet i que no han signat per un altre aspirant. O cedir les dades personals a una altra candidatura. Ahir el periodista de Catalunya Ràdio Francesc Garriga buscava -i trobava- casos. D'entre els precandidats, només Agustí Benedito no va presentar cap signatura malgrat que, com la resta, ha fet una intensa campanya de recollida. Jordi Farré va dir que en tenia més de 2.000 -insuficients per passar el tall- i es va presentar a les oficines del club però davant la junta electoral va estripar els papers i no va permetre comptar-les i, per tant, detectar possibles duplicitats.

Vist i llegit

L'assalt al Capitoli, encoratjat per Donald Trump, ha donat lloc a múltiples interpretacions. La majoria, preguntant-se com ha estat possible que els EUA hagin pogut arribar fins a aquest punt. El periodista Miquel Ramos intenta donar-hi resposta en aquest article, on reflexiona sobre la guerra cultural plantejada per l'extrema dreta. Ramos explica com els ultres s'han posat l'objectiu d'enderrocar consensos progressistes que semblaven inalterables i com ho fan des de la mentida, l'agitació i l'atac als més desafavorits. De l'article es desprèn la necessitat de rebutjar els marcs proposats per l'extrema dreta, que tot i tenir diferent forma es presenta més o menys coordinada aquí, als Estats Units i a molts altres punts del món.

 L'efemèride

Amb la retirada de les tropes que comandava el general Gómez de Salazar, tal dia com avui de fa quaranta-cinc anys es posava fi a la presència espanyola al Sàhara i a un segle de presència colonial al continent. Aquell dia de 1976, setmanes després de la mort de Franco, una inestable Espanya lliurava el Sàhara al Marroc incomplint els seus compromisos. Així ho va narrar en aquell moment TVE deixant clar que la retirada era "honrosa".

 L'aniversari

És un dels periodistes catalans més coneguts i dels que menys agrada a independentistes i progressistes per les seves opinions. Avui fa seixanta anys que naixia a Barcelona el periodista i jurista Francisco Marhuenda, que en l'actualitat dirigeix el diari La Razón i és habitual en les tertúlies polítiques de La Sexta i Antena3. Marhuenda no amaga les seves simpaties pel PP. De fet, entre 1995 i 1996 en va ser diputat al Parlament. Amb l'arribada dels conservadors a la Moncloa, Rajoy se'l va endur de cap de gabinet i el va fer director general. Després tornaria al món del periodisme. Us deixo l'entrevista que li va fer fa poc més d'un any un altre personatge controvertit, en aquest cas el fundador de Podem Juan Carlos Monedero.

 ​Fes clic aquí per rebre'l