03
de gener
del
2021
Actualitzat
el
04
de gener
a les
15:36h
La legislatura més estranya, liquidada en l'any més anòmal que es recorda. El 2020 serà per sempre més el curs del coronavirus, una pandèmia que ha canviat la nostra manera de relacionar-nos, perquè ens ha demostrat com en som de vulnerables. I en aquest desembre que deixem enrere, un mes de restriccions i escalada de contagis, també ha abaixat la persiana la dotzena legislatura, esllanguida després de la inhabilitació del president Quim Torra, tres anys després de les eleccions imposades per la Moncloa a partir de l'aplicació de l'article 155 de la Constitució.
El mandat va començar sense Govern i ha acabat sense president mentre l'executiu continua fent mans i mànigues per contenir la crisi sanitària, amb efectes socials i econòmics cada cop més perceptibles. El conflicte polític enquistat -sense solució visible a curt termini- i la gestió de la pandèmia s'encavalcaran en les eleccions del 14 de febrer. Aquesta és la data dels comicis, si el coronavirus no obliga a posposar-los, una possibilitat que a l'executiu no es descarta de forma taxativa. Amb quines fortaleses i debilitats arriben els partits a la cita electoral, que escenificarà una lluita dins dels blocs que fins ara era entre blocs? Aquesta és la radiografia del moment.
Junts: l'efecte Puigdemont al servei de la candidata Borràs
Fortaleses. El ganxo electoral de Carles Puigdemont va permetre a l'espai polític postconvergent imposar-se a ERC en els comicis del 2017. L'ascendent del president a l'exili va decantar la balança per poc més de 12.000 vots i Junts, partit de nou encuny, no ha renunciat a la carta de Waterloo, per bé que en aquesta ocasió ja ha quedat clar que el cap de cartell no promet tornar a Palau. Junts entén que, liderant la llista de Barcelona, Puigdemont pot captar vots decisius per decidir el resultat del 14 de febrer.
L'acompanyarà de número dos Laura Borràs, la candidata efectiva. La notorietat i el discurs d'independentisme irreductible són els atributs de Borràs, ben valorada a les enquestes després del pas pel Congrés, malgrat la causa judicial que arrossega per fragmentació de contractes. Junts aspira a fer-se seu el suport de l'independentisme de la via ràpida. Per fer-ho, compta amb les veus amb més predicament en l'electorat convençut.
Debilitats. El camí de la confrontació amb l'Estat defensat per Puigdemont no està cartografiat, perquè és tan vague com les crides a preparar-se per a un nou embat. Les promeses de desplegar el mandat de l'1 d'octubre, també verbalitzades per Borràs i el propi expresident des del Consell per la República, no tenen data ni tampoc recepta. I aquest és el principal hàndicap de Junts, fer creïble que ara és possible el que no ho va ser el 2017, amb els mateixos protagonistes, Puigdemont inclòs.
La formació de l'expresident, que ha flirtejat amb el discurs d'una Generalitat d'atribucions limitades, ha renunciat a fer bandera de la gestió. El PDECat no combregava amb aquest missatge, tampoc amb el d'un nou salt cap a la unilateralitat. D'aquí el trencament amb Puigdemont, una escissió que pot passar factura a les urnes. Si les eleccions tenen com a centre nuclear el govern de la pandèmia, el focus pot desplaçar-se fora del missatge central Junts, amb una amalgama de dirigents amb ànsia de protagonisme que evidencien indefinició ideològica.
ERC: Pere Aragonès, la veu del gir pragmàtic
Fortaleses. A diferència del seu soci al Govern i adversari electoral, ERC és un partit ara mateix monolític, sense les fissures que havia tingut en el passat. El lideratge d'Oriol Junqueras, que ha ungit Pere Aragonès com a candidat i cap de files de la formació, aclareixen el missatge. L'aposta dels republicans pel gir pragmàtic els ha situat al centre del tauler polític, perquè tenen una estratègia nítida -muscular la fortalesa de l'independentisme- i són percebuts com una força útil també per negociar a Madrid. ERC és el partit amb més fronteres poroses de vot i es reivindica com a força de govern quan els seus rivals menystenen les potencialitats de la Generalitat.
Debilitats. La voluntat negociadora dels republicans amb l'Estat ha aportat, però, resultats escadussers fins ara. La taula de diàleg va servir per fer evident que la Moncloa reconeixia l'existència d'un conflicte polític, però només es va reunir en una ocasió. La principal contrapartida a la investidura de Pedro Sánchez, doncs, no ha tingut recorregut. I aquest és el taló d'Aquil·les d'ERC: que l'electorat independentista interioritzi que l'esforç negociador -com va passar amb els pressupostos generals de l'Estat- no té resultats mentre la repressió judicial es manté. D'aquí que Puigdemont introduís el concepte de "pactisme màgic" per lesionar l'estratègia d'ERC en l'arrencada de la precampanya.
Els republicans podran aixecar la bandera de la responsabilitat, però patiran erosió si despleguen la de la gestió. ERC controla conselleries sensibles en la gestió de la pandèmia -especialment, Salut i Treball, Afers Socials i Famílies-, i alguns dels errors comesos poden passar factura, encara més si la situació del gener i el febrer es complica, i les restriccions tornen a castigar autònoms i petits empresaris. En Aragonès, candidat i màxim responsable del Govern alhora, recauran tant els encerts com les crítiques del que faci l'executiu. El tàndem del vicepresident amb Vilagrà tampoc transmet les mateixes potencialitats electorals que el format per Puigdemont-Borràs. D'aquí que ERC continuï confiant en la carta de Junqueras per fer campanya. El partit també haurà d'afinar quina fórmula de govern prefereix i quina és viable, perquè l'aposta d'un executiu ampli amb Junts, PDECat, CUP i comuns ja l'han descartat els potencials socis.
PSC: Salvador Illa, la jugada estudiada del PSC
Fortaleses.Amb el relleu de Salvador Illa per Miquel Iceta, el PSC aspira a discutir la victòria electoral a l'independentisme. Aquesta és la motivació de l'anunci del canvi de candidat en les últimes hores de l'any -quan ja s'havia iniciat el desplegament de la vacuna a l'Estat-, per bé que la decisió de rellevar Iceta i optar pel ministre de Sanitat es va cuinar el novembre passat. Els socialistes han volgut mostrat el cap de cartell quan ha tingut la vacuna sota el braç.
Les enquestes del PSC certifiquen l'actiu electoral d'Illa, un dirigent de partit i bregat a la política municipal que ha resistit el test d'estrès al capdavant de Sanitat, per bé que en clau sobiranista sempre serà el ministre de la centralització de competències durant l'estat d'alarma, una pandèmia saldada amb més de 50.000 morts a Espanya. Els socialistes busquen amb el canvi de candidat emportar-se el pastís de vots de Ciutadans, noquejar els comuns i oferir un nom sense tantes motxilles pesades com les que tenia Iceta, protagonista també del 2017.
Debilitats. El PSC brandarà en campanya el missatge de superar l'etapa del procés per obrir un període de "retrobament" entre catalans, pensant en menjar-se l'espai electoral de Ciutadans. No és estrany, doncs, que el lema de campanya socialista sigui "Torna Catalunya", relat amb arestes per teixir sincronies amb el sobiranisme més enllà del 14-F. Per això el PSC necessita ser la força amb més escons la nit de la votació, perquè les possibilitats de formar govern amb ERC són avui inexistents. Illa, que ja s'ha oposat a la via de l'amnistia, també ha recelat de la solució dels indults i s'ha manifestat en el passat amb Societat Civil Catalana.
Als socialistes també els pot pesar la gestió de la pandèmia, gens receptiva amb els poders autonòmics en la primera etapa de la crisi sanitària, així com l'oposició tèbia exhibida al Govern de la Generalitat des del Parlament en tota aquesta legislatura. Iceta i el seu PSC han estat, en tot aquest temps, un protagonista secundari a Catalunya.
Ciutadans: Carlos Carrizosa, timoner d'una nau a la deriva
Fortaleses. Ciutadans va arrossegar més d'un milió de vots i 36 escons el 2017, però d'aquell resultat esclatant no en va treure cap rendiment polític. Inés Arrimadas ni tan sols va intentar projectar-se com a aspirant a la investidura, conscient que el projecte unionista no tenia complicitats al Parlament més enllà de la denúncia repressiva de l'independentisme. Tres anys després, la formació taronja s'ha descapitalitzat. Carlos Carrizosa, timoner d'una nau plena de vies d'aigua, intentarà retenir part de la bossa de votants que continua vivint com una ferida els dies àlgids del procés i provarà que la veu d'Arrimadas -que ha intentat recuperar protagonisme al Congrés per la via dels pactes amb el PSOE- tingui ressò.
Debilitats. Les enquestes indiquen una desfeta sense pal·liatius per a Ciutadans, que ja no es divisa com una eina útil, tampoc d'oposició a l'independentisme. El partit s'ha empetitit a Madrid i a Catalunya viu una sagnia, com ho demostra el transfuguisme de Lorena Roldán. El portaveu del partit a l'Ajuntament de Tarragona també reforçarà el PSC. Tothom aspira a entrar al jardí de Ciutadans, completament desfigurat.
En Comú Podem: Jéssica Albiach, alternativa a l'esquerra
Fortaleses. Els comuns tenen candidata consolidada des que van trobar en Jéssica Albiach la transició tranquil·la per omplir el forat deixat per la marxa de Xavier Domènech. Albiach és una cap de cartell nítidament d'esquerres, amb l'aval d'Ada Colau i procedent de Podem, lligam que la connecta amb el poder de Pablo Iglesias a Madrid. La diputada podrà brandar en campanya la responsabilitat exhibida per pactar els pressupostos de la Generalitat, que ajuden a combatre la pandèmia, i també la voluntat de buscar solucions al conflicte, amb l'oferta de la reforma del delicte de sedició, per bé que la seva negativa a validar la via de l'amnistia al Parlament i el "no" taxatiu al govern ampli que proposa ERC els allunya de la comprensió de votants sobiranistes. La del Albiach és l'alternativa per l'esquerra, amb capacitat per tenir protagonisme en aliances progressistes.
Debilitats. Els equilibris dels comuns entre blocs en els darrers temps, que els han permès retenir el poder municipal a Barcelona i tenir veu en el govern de coalició amb el PSOE a la Moncloa, no els facilitaran una posició d'avantatge el 14-F, encara menys després de l'aposta del PSC per Illa, que interpel·la una bossa de votants que oscil·la entre socialistes i comuns. La proposta dels comuns, que gravita cap als postulats de l'antiga Iniciativa -el líder sindical Joan Carles Gallego, número dos d'Albiach, no és un nouvingut- pateix el perill de diluir-se per sota de la representació que havien ostentat en els seus millors moments els ecosocialistes. La presència de Dolors Sabater com a candidata de la CUP també pot condicionar cert vot sobiranista dels comuns.
CUP: Dolors Sabater, la carta municipalista de la CUP
Fortaleses. L'elecció de la cap de llista, després de l'aliança amb Guanyem, és la millor alternativa que tenia l'esquerra anticapitalista un cop David Fernàndez va declinar l'oferiment de la cúpula de la CUP per ser el candidat. Dolors Sabater interpel·la votants de la fronteres de la formació, transmet pacte i diàleg -com constata la seva etapa a l'alcaldia de Badalona-, i és una figura més amable en les formes que facilita teixir aliances entre les forces independentistes. L'elecció de la cap de cartell, doncs, va en sintonia a l'oferta política formulada pels anticapitalistes sense renunciar a l'essència ideològica del projecte: nou referèndum el 2025 i voluntat d'entrar al Govern a partir de conjugar objectius i aliances.
Debilitats. La distància exhibida per la CUP amb els socis del Govern en una legislatura marcada per la repressió i la pandèmia, la falta d'una estratègia unitària de l'independentisme a mig termini i el fet que Puigdemont capitalitzi l'oferta política de la confrontació amb l'Estat condicionen l'alternativa dels anticapitalistes. Sabater els ha de permetre expandir una proposta política que, sense un context adrenalític com el del procés, no ha superat el sostre dels quatre diputats. Si l'eix de la campanya es concentra en la gestió, la CUP ho tindrà més difícil per exhibir-se com a opció útil en clau independentista al marge de Junts i ERC.
PP: Alejandro Fernández, a la recerca de la resurrecció del PP
Fortaleses. L'altre cop d'efecte de la setmana l'ha protagonitzat Alejandro Fernández amb la incorporació de Lorena Roldán, que passarà de ser la candidata defenestrada de Ciutadans a assumir les funcions de número 2 del cap de cartell del PP a Catalunya. El fitxatge de Roldán, més propi del mercat futbolístic que explicable des del transfuguisme ideològic, sintetitza el relat: els populars volen pescar tants vots com puguin en el naufragi de Ciutadans. Com ha fet Pablo Casado al Congrés, Fernández no tindrà problemes per castigar Illa per la gestió de la pandèmia, alçarà la veu per assenyalar l'estancament del projecte independentista i es postularà com l'única opció sòlida de l'espanyolisme a Catalunya.
Debilitats. El PP només pot aspirar a una representació que l'allunyi de la residualitat, perquè no vehicularà el vot unionista que Ciutadans va patrimonialitzar el 2017, i tindrà una amenaça creixent per la dreta, la que representa Vox. La irrupció del discurs bel·licós, racista i populista de la ultradreta al Parlament és la principal amenaça a les aspiracions de la formació de Fernández, que haurà de convèncer de la utilitat del PP a Catalunya, ara que ni tan sols governa la Moncloa. El problema dels populars és de credibilitat, perquè han contribuït a alimentar la bèstia de Vox amb pactes com els d'Andalusia o Madrid.
PDECat: Àngels Chacón, candidata del seny i l'ordre
Fortaleses. El divorci amb l'espai polític de Puigdemont -Waterloo només admetia la dissolució del PDECat en la gestació de Junts- empetiteix l'espai del PDECat, però li concedeix una oportunitat: la nitidesa ideològica del seu projecte, ubicat en el centredreta, i que vol associar a ordre, gestió i pacte. No és estrany, doncs, que els de David Bonvehí proclamin als quatre vents -també en espots viralitzats de precampanya- que se senten hereus del llegat polític de Convergència.
La tria com a candidata de l'exconsellera Àngels Chacón redunda en aquesta idea. La destitució dictada per Quim Torra va afermar el seu perfil de candidata, ben connectada amb els cercles empresarials. En qualsevol cas, el PDECat jugarà totes les seves cartes si, al marge de brandar l'aportació de Joana Ortega, aconsegueix que Artur Mas tingui un paper central en campanya. Mas és l'esquer que convencerà electors més enllà dels quadres locals, nous i vells afiliats.
Debilitats. Puigdemont i el seu projecte polític van emportar-se bona part dels dirigents amb poder i una bossa substancial de militants, i el PDECat continua sent un projecte tocat, tot i haver-se ordenat i tenir cert protagonisme a Madrid, per l'efecte negociador dels pressupostos generals de l'Estat. Resulta, però, que el relat pactista necessita reposar i no és tan fàcil de descodificar pel conjunt de l'electorat en temps rècord. I el PDECat es juga el 14 de febrer el seu futur com a força política.
El mandat va començar sense Govern i ha acabat sense president mentre l'executiu continua fent mans i mànigues per contenir la crisi sanitària, amb efectes socials i econòmics cada cop més perceptibles. El conflicte polític enquistat -sense solució visible a curt termini- i la gestió de la pandèmia s'encavalcaran en les eleccions del 14 de febrer. Aquesta és la data dels comicis, si el coronavirus no obliga a posposar-los, una possibilitat que a l'executiu no es descarta de forma taxativa. Amb quines fortaleses i debilitats arriben els partits a la cita electoral, que escenificarà una lluita dins dels blocs que fins ara era entre blocs? Aquesta és la radiografia del moment.
Junts: l'efecte Puigdemont al servei de la candidata Borràs
Fortaleses. El ganxo electoral de Carles Puigdemont va permetre a l'espai polític postconvergent imposar-se a ERC en els comicis del 2017. L'ascendent del president a l'exili va decantar la balança per poc més de 12.000 vots i Junts, partit de nou encuny, no ha renunciat a la carta de Waterloo, per bé que en aquesta ocasió ja ha quedat clar que el cap de cartell no promet tornar a Palau. Junts entén que, liderant la llista de Barcelona, Puigdemont pot captar vots decisius per decidir el resultat del 14 de febrer.
L'acompanyarà de número dos Laura Borràs, la candidata efectiva. La notorietat i el discurs d'independentisme irreductible són els atributs de Borràs, ben valorada a les enquestes després del pas pel Congrés, malgrat la causa judicial que arrossega per fragmentació de contractes. Junts aspira a fer-se seu el suport de l'independentisme de la via ràpida. Per fer-ho, compta amb les veus amb més predicament en l'electorat convençut.
Debilitats. El camí de la confrontació amb l'Estat defensat per Puigdemont no està cartografiat, perquè és tan vague com les crides a preparar-se per a un nou embat. Les promeses de desplegar el mandat de l'1 d'octubre, també verbalitzades per Borràs i el propi expresident des del Consell per la República, no tenen data ni tampoc recepta. I aquest és el principal hàndicap de Junts, fer creïble que ara és possible el que no ho va ser el 2017, amb els mateixos protagonistes, Puigdemont inclòs.
La formació de l'expresident, que ha flirtejat amb el discurs d'una Generalitat d'atribucions limitades, ha renunciat a fer bandera de la gestió. El PDECat no combregava amb aquest missatge, tampoc amb el d'un nou salt cap a la unilateralitat. D'aquí el trencament amb Puigdemont, una escissió que pot passar factura a les urnes. Si les eleccions tenen com a centre nuclear el govern de la pandèmia, el focus pot desplaçar-se fora del missatge central Junts, amb una amalgama de dirigents amb ànsia de protagonisme que evidencien indefinició ideològica.
ERC: Pere Aragonès, la veu del gir pragmàtic
Fortaleses. A diferència del seu soci al Govern i adversari electoral, ERC és un partit ara mateix monolític, sense les fissures que havia tingut en el passat. El lideratge d'Oriol Junqueras, que ha ungit Pere Aragonès com a candidat i cap de files de la formació, aclareixen el missatge. L'aposta dels republicans pel gir pragmàtic els ha situat al centre del tauler polític, perquè tenen una estratègia nítida -muscular la fortalesa de l'independentisme- i són percebuts com una força útil també per negociar a Madrid. ERC és el partit amb més fronteres poroses de vot i es reivindica com a força de govern quan els seus rivals menystenen les potencialitats de la Generalitat.
Debilitats. La voluntat negociadora dels republicans amb l'Estat ha aportat, però, resultats escadussers fins ara. La taula de diàleg va servir per fer evident que la Moncloa reconeixia l'existència d'un conflicte polític, però només es va reunir en una ocasió. La principal contrapartida a la investidura de Pedro Sánchez, doncs, no ha tingut recorregut. I aquest és el taló d'Aquil·les d'ERC: que l'electorat independentista interioritzi que l'esforç negociador -com va passar amb els pressupostos generals de l'Estat- no té resultats mentre la repressió judicial es manté. D'aquí que Puigdemont introduís el concepte de "pactisme màgic" per lesionar l'estratègia d'ERC en l'arrencada de la precampanya.
Els republicans podran aixecar la bandera de la responsabilitat, però patiran erosió si despleguen la de la gestió. ERC controla conselleries sensibles en la gestió de la pandèmia -especialment, Salut i Treball, Afers Socials i Famílies-, i alguns dels errors comesos poden passar factura, encara més si la situació del gener i el febrer es complica, i les restriccions tornen a castigar autònoms i petits empresaris. En Aragonès, candidat i màxim responsable del Govern alhora, recauran tant els encerts com les crítiques del que faci l'executiu. El tàndem del vicepresident amb Vilagrà tampoc transmet les mateixes potencialitats electorals que el format per Puigdemont-Borràs. D'aquí que ERC continuï confiant en la carta de Junqueras per fer campanya. El partit també haurà d'afinar quina fórmula de govern prefereix i quina és viable, perquè l'aposta d'un executiu ampli amb Junts, PDECat, CUP i comuns ja l'han descartat els potencials socis.
PSC: Salvador Illa, la jugada estudiada del PSC
Fortaleses.Amb el relleu de Salvador Illa per Miquel Iceta, el PSC aspira a discutir la victòria electoral a l'independentisme. Aquesta és la motivació de l'anunci del canvi de candidat en les últimes hores de l'any -quan ja s'havia iniciat el desplegament de la vacuna a l'Estat-, per bé que la decisió de rellevar Iceta i optar pel ministre de Sanitat es va cuinar el novembre passat. Els socialistes han volgut mostrat el cap de cartell quan ha tingut la vacuna sota el braç.
Les enquestes del PSC certifiquen l'actiu electoral d'Illa, un dirigent de partit i bregat a la política municipal que ha resistit el test d'estrès al capdavant de Sanitat, per bé que en clau sobiranista sempre serà el ministre de la centralització de competències durant l'estat d'alarma, una pandèmia saldada amb més de 50.000 morts a Espanya. Els socialistes busquen amb el canvi de candidat emportar-se el pastís de vots de Ciutadans, noquejar els comuns i oferir un nom sense tantes motxilles pesades com les que tenia Iceta, protagonista també del 2017.
Debilitats. El PSC brandarà en campanya el missatge de superar l'etapa del procés per obrir un període de "retrobament" entre catalans, pensant en menjar-se l'espai electoral de Ciutadans. No és estrany, doncs, que el lema de campanya socialista sigui "Torna Catalunya", relat amb arestes per teixir sincronies amb el sobiranisme més enllà del 14-F. Per això el PSC necessita ser la força amb més escons la nit de la votació, perquè les possibilitats de formar govern amb ERC són avui inexistents. Illa, que ja s'ha oposat a la via de l'amnistia, també ha recelat de la solució dels indults i s'ha manifestat en el passat amb Societat Civil Catalana.
Als socialistes també els pot pesar la gestió de la pandèmia, gens receptiva amb els poders autonòmics en la primera etapa de la crisi sanitària, així com l'oposició tèbia exhibida al Govern de la Generalitat des del Parlament en tota aquesta legislatura. Iceta i el seu PSC han estat, en tot aquest temps, un protagonista secundari a Catalunya.
Ciutadans: Carlos Carrizosa, timoner d'una nau a la deriva
Fortaleses. Ciutadans va arrossegar més d'un milió de vots i 36 escons el 2017, però d'aquell resultat esclatant no en va treure cap rendiment polític. Inés Arrimadas ni tan sols va intentar projectar-se com a aspirant a la investidura, conscient que el projecte unionista no tenia complicitats al Parlament més enllà de la denúncia repressiva de l'independentisme. Tres anys després, la formació taronja s'ha descapitalitzat. Carlos Carrizosa, timoner d'una nau plena de vies d'aigua, intentarà retenir part de la bossa de votants que continua vivint com una ferida els dies àlgids del procés i provarà que la veu d'Arrimadas -que ha intentat recuperar protagonisme al Congrés per la via dels pactes amb el PSOE- tingui ressò.
Debilitats. Les enquestes indiquen una desfeta sense pal·liatius per a Ciutadans, que ja no es divisa com una eina útil, tampoc d'oposició a l'independentisme. El partit s'ha empetitit a Madrid i a Catalunya viu una sagnia, com ho demostra el transfuguisme de Lorena Roldán. El portaveu del partit a l'Ajuntament de Tarragona també reforçarà el PSC. Tothom aspira a entrar al jardí de Ciutadans, completament desfigurat.
En Comú Podem: Jéssica Albiach, alternativa a l'esquerra
Fortaleses. Els comuns tenen candidata consolidada des que van trobar en Jéssica Albiach la transició tranquil·la per omplir el forat deixat per la marxa de Xavier Domènech. Albiach és una cap de cartell nítidament d'esquerres, amb l'aval d'Ada Colau i procedent de Podem, lligam que la connecta amb el poder de Pablo Iglesias a Madrid. La diputada podrà brandar en campanya la responsabilitat exhibida per pactar els pressupostos de la Generalitat, que ajuden a combatre la pandèmia, i també la voluntat de buscar solucions al conflicte, amb l'oferta de la reforma del delicte de sedició, per bé que la seva negativa a validar la via de l'amnistia al Parlament i el "no" taxatiu al govern ampli que proposa ERC els allunya de la comprensió de votants sobiranistes. La del Albiach és l'alternativa per l'esquerra, amb capacitat per tenir protagonisme en aliances progressistes.
Debilitats. Els equilibris dels comuns entre blocs en els darrers temps, que els han permès retenir el poder municipal a Barcelona i tenir veu en el govern de coalició amb el PSOE a la Moncloa, no els facilitaran una posició d'avantatge el 14-F, encara menys després de l'aposta del PSC per Illa, que interpel·la una bossa de votants que oscil·la entre socialistes i comuns. La proposta dels comuns, que gravita cap als postulats de l'antiga Iniciativa -el líder sindical Joan Carles Gallego, número dos d'Albiach, no és un nouvingut- pateix el perill de diluir-se per sota de la representació que havien ostentat en els seus millors moments els ecosocialistes. La presència de Dolors Sabater com a candidata de la CUP també pot condicionar cert vot sobiranista dels comuns.
CUP: Dolors Sabater, la carta municipalista de la CUP
Fortaleses. L'elecció de la cap de llista, després de l'aliança amb Guanyem, és la millor alternativa que tenia l'esquerra anticapitalista un cop David Fernàndez va declinar l'oferiment de la cúpula de la CUP per ser el candidat. Dolors Sabater interpel·la votants de la fronteres de la formació, transmet pacte i diàleg -com constata la seva etapa a l'alcaldia de Badalona-, i és una figura més amable en les formes que facilita teixir aliances entre les forces independentistes. L'elecció de la cap de cartell, doncs, va en sintonia a l'oferta política formulada pels anticapitalistes sense renunciar a l'essència ideològica del projecte: nou referèndum el 2025 i voluntat d'entrar al Govern a partir de conjugar objectius i aliances.
Debilitats. La distància exhibida per la CUP amb els socis del Govern en una legislatura marcada per la repressió i la pandèmia, la falta d'una estratègia unitària de l'independentisme a mig termini i el fet que Puigdemont capitalitzi l'oferta política de la confrontació amb l'Estat condicionen l'alternativa dels anticapitalistes. Sabater els ha de permetre expandir una proposta política que, sense un context adrenalític com el del procés, no ha superat el sostre dels quatre diputats. Si l'eix de la campanya es concentra en la gestió, la CUP ho tindrà més difícil per exhibir-se com a opció útil en clau independentista al marge de Junts i ERC.
PP: Alejandro Fernández, a la recerca de la resurrecció del PP
Fortaleses. L'altre cop d'efecte de la setmana l'ha protagonitzat Alejandro Fernández amb la incorporació de Lorena Roldán, que passarà de ser la candidata defenestrada de Ciutadans a assumir les funcions de número 2 del cap de cartell del PP a Catalunya. El fitxatge de Roldán, més propi del mercat futbolístic que explicable des del transfuguisme ideològic, sintetitza el relat: els populars volen pescar tants vots com puguin en el naufragi de Ciutadans. Com ha fet Pablo Casado al Congrés, Fernández no tindrà problemes per castigar Illa per la gestió de la pandèmia, alçarà la veu per assenyalar l'estancament del projecte independentista i es postularà com l'única opció sòlida de l'espanyolisme a Catalunya.
Debilitats. El PP només pot aspirar a una representació que l'allunyi de la residualitat, perquè no vehicularà el vot unionista que Ciutadans va patrimonialitzar el 2017, i tindrà una amenaça creixent per la dreta, la que representa Vox. La irrupció del discurs bel·licós, racista i populista de la ultradreta al Parlament és la principal amenaça a les aspiracions de la formació de Fernández, que haurà de convèncer de la utilitat del PP a Catalunya, ara que ni tan sols governa la Moncloa. El problema dels populars és de credibilitat, perquè han contribuït a alimentar la bèstia de Vox amb pactes com els d'Andalusia o Madrid.
PDECat: Àngels Chacón, candidata del seny i l'ordre
Fortaleses. El divorci amb l'espai polític de Puigdemont -Waterloo només admetia la dissolució del PDECat en la gestació de Junts- empetiteix l'espai del PDECat, però li concedeix una oportunitat: la nitidesa ideològica del seu projecte, ubicat en el centredreta, i que vol associar a ordre, gestió i pacte. No és estrany, doncs, que els de David Bonvehí proclamin als quatre vents -també en espots viralitzats de precampanya- que se senten hereus del llegat polític de Convergència.
La tria com a candidata de l'exconsellera Àngels Chacón redunda en aquesta idea. La destitució dictada per Quim Torra va afermar el seu perfil de candidata, ben connectada amb els cercles empresarials. En qualsevol cas, el PDECat jugarà totes les seves cartes si, al marge de brandar l'aportació de Joana Ortega, aconsegueix que Artur Mas tingui un paper central en campanya. Mas és l'esquer que convencerà electors més enllà dels quadres locals, nous i vells afiliats.
Debilitats. Puigdemont i el seu projecte polític van emportar-se bona part dels dirigents amb poder i una bossa substancial de militants, i el PDECat continua sent un projecte tocat, tot i haver-se ordenat i tenir cert protagonisme a Madrid, per l'efecte negociador dels pressupostos generals de l'Estat. Resulta, però, que el relat pactista necessita reposar i no és tan fàcil de descodificar pel conjunt de l'electorat en temps rècord. I el PDECat es juga el 14 de febrer el seu futur com a força política.